Miguel de Unamuno i l’imperialisme lingüístic (2)

unamuno

Sal·lus Herrero

Unamuno, a Barcelona, visita l’Institut d’Estudis Catalans, critica que des d’Espanya no es veu, pel que fa a Catalunya i el catalanisme,  res més que afers de negoci, d’aranzels, de duanes i d’hegemonia industrial… Considera que Castella és més materialista que Catalunya i que davant dels esforços de Catalunya per crear-se una cultura pròpia no ha sabut respondre Espanya amb una cultura espanyola, pel nul interès que desvetllen a l’Espanya central “les coses catalanes“, les portugueses i hispanoamericanes; els espanyols reclamen que se’ls estudie, però ells no s’interessen en conèixer als altres. Després de lloar les excel·lències de la biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans, per la varietat de llibres, titlla la biblioteca de “pedanteria aristocràtica”, diu que tot el que es fa a Barcelona es fa de cara a la galeria, per enlluernar al foraster, per a donar mostres, aparents, de cultura. “Tot és façana”, afirma, i posa en qüestió la solidesa de l’edifici… Critica que hi haja una traducció del grec al català d’un poema de segon ordre, amb quatre (res més que quatre!), traduccions catalanes, una en prosa i tres en vers… I afegeix: “I si les quatre traduccions foren bones…! També critica les Vides de Corneli  Nepote, amb tres traduccions: en català, en portuguès i en castellà, i ho considera el cim de la pedanteria perquè considera que és voler mostrar que es posa el català al mateix nivell que les dues llengües oficials de la Península. Això no ho pot suportar. Es nota, i molt, que li fa ràbia, ho considera pedantesc, l’obra cultural de la Mancomunitat Catalana, li sona a “senyoritisme, a aristocratisme i en el fons a artifici i a insinceritat”.  Els perjudicis espanyolistes de matriu castellana o basco-espanyolista, s’escampa tot recollint els tòpics i els llocs comuns. Els honestos, decents i sincers, són ells; els espanyols tenen tot el monopoli de l’honestedat i de la decència, la resta, deshonests, indecents, artificials, mentiders; en el fons, els catalans (en el sentit ampli del terme) som, comerciants, fenicis o jueus. Inclús acusa a la Mancomunitat de Catalunya de formalisme litúrgic i per molt europea que es mostri, l’adjectiva no ja d’ideologia conservadora, sinó de “reaccionària“… ell que racionalment és un “liberal” (influït per Schopenhauer, Kierkegaard i Nietzsche, que no han destacat per ser precisament uns grans liberals!) amb façana d’una mica d’escepticisme i pessimisme, però, en el fons, realment és un reaccionari, catòlic, apostòlic, basco-espanyol, romà o grec.  Fa una comparació odiosa entre Barcelona i Madrid, per remarcar que els centres d’investigació científica de Madrid són millors, amb més ‘modèstia’, ‘senzillesa’ i ‘solidesa’ que el xicotet grup de Barcelona de recerca que només aparenta que fa més que fer. I és que, afirma, “el castellà o, si voleu, l’espanyol central, no és tan fatxenda com el català. No té davant l’afamat mar llatí amb un enorme espill que el mou a empolainar-se. Al castellà li ha preocupat sempre més la mística que la litúrgica”. El problema de l’espanyol central, com ell, podríem retrucar, és que en no tenir un mar com a espill on mirar-se en l’altiplà, no es poden mirar, no es poden veure, es tornen cecs i només miren els altres des de la seua teòrica talaia que en el fons és ceguesa. “Desprecian cuanto ignoran”.

 

Amb hipocresia i falsedat, afirma: “Sento una  profunda estima per Catalunya i ho he demostrat estudiant les seues coses i sobretot la seua llengua i la seua literatura, però no em puc estar de confessar que el barcelonisme -més bé que el catalanisme- té un marcat segell d’infantilitat”… I esmenta Joan Maragall i la seua Oda nova a Barcelona on retrata a la ciutat com a fatxenda (“fachaendosa y fachandosa“), alegre, voluble, lleugera i pomposa… aquestes qualificacions unamunianes sobre Barcelona les han recollit personatges com Gregorio Morán, que tant estimen Barcelona, Catalunya, els Països Catalans i el català… Unamuno sembla que es preocupa d’estudiar el català per combatre’l i veure com el pot convertir en un dialecte de l’espanyol, si l’hagués estimat, sincerament, segurament, hauria volgut que fos llengua oficial, que s’hagués traduït el màxim de llibres, que es poses al mateix nivell que el portuguès o el castellà, no l’esveraria i es posaria histèric en veure que progressa, s’estén i es consolida. Com a mostra, evident, del seu “amor” per Catalunya, afirma que no hi ha res més enganyós que la unitat espiritual de Catalunya. Ni tan sols la llengua, el català, està unificat ni molt menys. I hi ha formidables regionalismes interns dins del regionalisme català. Afirma que Catalunya és menys una com ho són Galícia i el País Basc (per a ell Vasconia). Hi ha més diferències íntimes i fins dissensions, entre els catalans, que entre els gallecs o els bascos. En canvi, remarca les que considera semblances entre Castella, Aragó i la seua germana la Catalunya muntanyesa de vinyes i oliveres. I després de tant “d’amor” i de dir que Catalunya sobrepassa a Espanya en estètica més que en industriositat, tracta d’alliçonar que Catalunya pot i ha d’aprendre de la resta d’Espanya, i que també Espanya pot aprendre de Catalunya, sentencia Unamuno: “És el nostre problema polític nacional aquest de la concòrdia entre les diverses índoles dels pobles que integren  Espanya”. No vol ni sentir parlar del respecte, del reconeixement, d’igual a igual, ni del dret de Catalunya i els Països Catalans a decidir el seu futur sense cap ingerència per banda d’Espanya.  

 

Com podeu observar, m’he llegit recentment, Andanzas y visiones españolas  de Miguel de Unamuno (Col·lecció Austral-Espasa Calpe, 1940; Circulo de Lectores, 1988), un títol impropi perquè és un llibre sobre els seus viatges per Castella, Portugal (Coimbra), Galicia i pels Països Catalans (Catalunya, Mallorca i València). l el que més m’ha interessa analitzar hi és les seues emocions i visions castellanes i espanyoles, en contrast amb les catalàniques, que tracta de menysprear, criticar, menystenir i dividir, destacant les diferències o inventant-se-les, perquè els Països Catalans no siguen cap comunitat lingüística, cultural o nacional conjunta, ni unida ni coordinada, com passa encara ara mateix.  De fet, inicialment es va publicar Andanzas y visiones españolas, el 1922. És la quarta aventura d’Unamuno amb el paisatge. Onze anys abans havia publicat Por tierras de España y Portugal. En 1903, De mi país, centrat en el paisatge i el paisanatge d’Euskal-herria. El 1902 havia publicat a Salamanca, Paisajes, on s’expressen les primeres visions i teories d’Unamuno i les seues confessions i elucubracions davant el paisatge. El 1944, publica Andanzas y visiones, Paisajes del alma, amb diverses combinacions dels articles sobre viatges i paisatges escrits des del 1892 fins el 1935. El País Basc, Madrid, Canàries i Castella foren els grans destinataris de la intimitat apassionada d’Unamuno, davant els camins, els paisatges, la gent, les esglésies, els cementeris, els monuments, els museus i les ruïnes arqueològiques. Quan parla de les terres castellanes vibra i s’exalta, quan parla de terres catalanes, mira tant com pot d’atiar les diferències, la divisió, el secessionisme lingüístic i menysprea profundament la vigència del català a les diverses terres catalanes, fins al punt d’assenyalar, sarcàsticament, que si els voluntaris catalans que han lluitat per França, no per Catalunya, en les trinxeres, han signat un document per demanar la sobirania de Catalunya, el tribut de fer l’ensenyament públic en català, s’interroga, amb to burlesc, si el general Joffre, que és de Ribesaltes, al Rosselló, on es parla en català, si se li demanara que signés un document demanant a la República francesa que en la seua ciutat natal s’ensenyara en català i el francés com a accessori, què diria? També es pregunta: “¿Aconseguiran els catalans, si aconsegueixen l’absoluta autonomia integral, la sobirania de Catalunya que ara exigeixen a Espanya, suscitar, portats per un imperialisme lingüístic, el renaixement del català al Rosselló que hi ha dins de l’estat francés?” Elogia que al Rosselló s’haja, pràcticament, exterminat el català; afirma que la democràcia pot sovint desvetllar i mantenir les diferències [lingüístiques, culturals, nacionals], però considera que el liberalisme i la llibertat esborren aquestes diferències… Afirma que la democràcia no ha de ser necessàriament liberal, sinó reaccionària i esclavista i es pregunta si no eren els secessionistes dels Estats del Sud de Nord-amèrica tan demòcrates com els del Nord?

 

Unes preguntes retòriques, les anteriors, que no venen a tomb a no ser per definir la seua visió de l’Espanya reaccionària, esclavista que manté l’opressió, a causa d’un unitarisme casernari, colonialista, contra els diversos pobles no castellans; un estat espanyol que s’emmiralla amb l’estat francés per aniquilar les altres llengües distintes al castellà o espanyol. Els secessionistes dels Estats Units eren esclavistes, latifundistes, com els terratinents castellans o espanyols, partidaris de mantenir l’opressió de la resta de nacions no castellanes, per mantenir un esclavatge insuportable. El secessionista i imperialista lingüístic és el mateix Unamuno que lloa la gent i les terres castellanes i menysprea la gent i les terres catalàniques… amb unes interpretacions plenes de prejudicis malintencionats. Durant la transició, mentre jo mateix, amb Enric Benavent  Vidal, no l’actor sinó el bisbe actual de Tortosa, llavors company de classe, recollíem  cançons en el català de la Vall d’Albaida per enregistrar-les i analitzar-les, a les persones més majors, reponent al suggeriment que li férem al professor de literatura espanyola i director de teatre valencià, Juli Leal, al CEU sant Pau de València, observàvem la situació d’extrema precarietat que la dictadura franquista havia deixat la nostra llengua catalana (el valencià!), des del genocidi cultural del franquisme i la imposició de l’imperialisme castellà o madrileny, em preguntava, qui tenia la poca-vergonya de parlar “d’imperialisme català”, inventant-se la realitat de manera falsificadora, que va ser utilitzada pels sectors més reaccionaris i retardataris de la societat valenciana. Ara he trobat un dels promotors principals d’aquest cinisme d’atiar l’anticatalanisme i empentar el secessionisme lingüístic al País Valencià per descatalanitzar-lo i castellanitzar-lo del tot… Igual com acusar l’euskera de ser producte ‘artificial’ de laboratori per impedir o entrebancar la seua supervivència.

 

De les Andanzas y visiones españolas, hi ha un pròleg de José Luis Heredia, “Unamuno vident i caminant”, on elogia la contemplació, la redempció i la interlocució d’Unamuno amb el paisatge i els monuments arquitectònics, les seues confidències, les veus que sent i les visions, fa servir la metàfora d’unes muntanyes castellanes al costat d’un llac, on la neu que la cobreix com una capa protectora, es desfà per nodrir la vida de les serres i l’aigua del llac (San Manuel Bueno y mártir), la crítica al turisme de postal i remarca que les seues inquietuds esdevenen, tot sovint, la mar de contemporànies “nostres” (potser les ‘seues’!).”Amb la seua preocupació el mal establiment de les llengües no castellanes, o el desbordament de l’autonomisme. O les seues predileccions polítiques, com allò del comunisme, que li contava a la Vera de Placencia”. En realitat, les seus ‘predileccions’ polítiques no anaven cap al comunisme, a Marx, l’acusava de “cabdill revolucionari” de manera despectiva, deia que els camperols extremenys més que socialisme agrari o comunisme volien ‘repartiment’ i afirmava que els latifundistes (els terratinents!) podien estar més a prop del comunisme que els petits propietaris agraris. En el viatge per Las Hurdes, explicita aquesta frase en parlar que ha visitat una església i aquella creu que “los judíos apedrearon antaño“… reproduint un antisemitisme odiós; en un altre afirma que les guerres són un element “civilitzador” tot i que també esmenta, de passada, la brutalitat de els guerres. Embolica que fa fort, no només en afers lingüístics, sinó en afers polítics, socials, racistes agraris, militaristes, bel·licistes… mirant sempre d’afalagar la religió catòlica, en l’afalagament al clergat, en la hipocresia religiosa del fingiment, al marge de creure o no, el que interessa és seguir el rituals i els costums espirituals per transvasar la immortalitat de la religió catòlica a la llengua i a la nació espanyola, “el llac del pensament de l’eternitat quieta”, que ell prefereix dir-li re-nació o renaixement davant la pèrdua de les restes colonials de l’Imperi espanyol, que lamenta, i el renaixement de les llengües i nacions no castellanes, que deplora, i les contempla amenaçadorament, com a forma de desmembrament, de mutilació, com un tot orgànic, on Castellà és la columna vertebral i la resta (Galicia, País Valencià, País Basc i Catalunya) ‘anihilable’; exterminable per vigoritzar l’Espanya castellana, “l’Espanya celestial colgada de les estrelles”, on “la tendresa ix de les roques”, perquè de la gent, només ix l’anticatalanisme, la bel·ligerància guerrera i bel·licosa contra Catalunya i els Països Catalans.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER