Miguel de Unamuno i l’imperialisme lingüístic (1)

unamuno

Sal·lus Herrero

(Publiquem aquest article de Sal·lus Herrero sobre la visió que tenia Unamuno de la llengua, Espanya, el catalanisme i l’unitarisme castellà-espanyol, tan pertinent i avinent al moment actual, dividit  en tres parts. Vet ací el primer lliurament. N. de la red.)

L’any passat, 2019, es va posar d’actualitat Miguel de Unamuno -qui ho havia de dir, tant de temps després!-  amb el film d’Alejandro Amenábar Mientras dure la guerra, on es recrea l’escena de l’acte a la Universitat de Salamanca, al costat de Carmen Polo de Franco, l’esposa del colpista i dictador, al costat del bisbe de Salamanca, monsenyor Pla i Daniel i de Millán Astray, un militar africanista amic de Franco i fundador de la Legión. Unamuno, durant la Dictadura de Primo de Rivera havia patit confinament a les Canàries, i exili a París i a Hendaia, per les critiques al directori militar i a la monarquia. Després, durant la Segona República va ser diputat al Congrés espanyol i va dimitir perquè no estava d’acord amb Azaña, amb els conflictes polítics amb l’Església ni amb la reforma agrària perquè considerava que el Govern republicà no havia sabut frenar amb prou autoritat i havia permés el “caos social”, ni tampoc compartia algunes de les competències l’autogovern per a les autonomies, sobretot a Catalunya perquè considerava que eren en excés...

Però no hi ha més gran fracàs i desastre social que donar suport a la tirania i a l’opressió, a un colp d’estat militar que va iniciar una guerra incivil de tres anys amb milers i milers de morts, exiliats i assassinats inclús després de “terminada” la guerra ‘victoriosament’ gràcies a Hitler i Mussolini, que aportaren suport financer, logístic, avions, armes i combatents. (I gràcies també a la inhibició culpable de les democràcies de l’època, començant per Anglaterra i Estats Units). Una guerra iniqua, amb bombardeigs sobre població civil a Barcelona, València, Alacant, Granollers, Alcoi… Amb operacions brutals sobre el Maestrat de Castelló (Benassal, Vilar de Canes, Albocàsser i Ares), on la Legió Còndor dels nazis, va fer servir aquests quatre pobles del nord del País Valencià, com a laboratori d’assaig, com a banc de proves, per a experimentar el llançament de bombes des dels Stuka, com van fer a la II Guerra Mundial, tal com ha denunciat Òscar Vives i hem vist en un documental recent a TV3 anomenat Experiment Stuka: una història oculta de la guerra civil. Com en el cas de Gernika, aquests pobles del Maestrat, entre Castelló i les terres de l’Ebre, foren bombardejats pels aliats nazis de Franco, causaren moltes morts, i cínicament acusaren els republicans, amb manipulació, falsedats i mentides, d’haver sigut ells els qui els havien bombardejat. Els botxins assassinen i acusen a les víctimes de ser-ne responsables de la mort que els causaven! Durant anys foren crims “perfectes” i del tot impunes, que servien al franquisme per enganyar als qui volien ser manipulats per un règim pervers, falsari i totalitari. Un ciutadà d’aquests pobles, denunciava, com el seu pare que va lluitar al front de l’Ebre contra el feixisme i el nazisme, havia de suportar durant molts anys de ser acusat, com a republicà, de ser còmplice del bombardeig contra el seu propi poble… Indignant i molt indigne.

Perquè,  al remat, Unamuno, va donar ajuda econòmica i va donar suport al colp d’estat militar de Franco, tot i que, quan els colpistes van començar a detenir i assassinar a amics seus, va anar al palau arquebisbal a demanar clemència al dictador, i aquest no li va fer cas; van executar sumàriament professors universitaris i el pastor protestant de Salamanca, persona molt propera a Unamuno. A Unamuno el van tornar a posar de rector i de regidor a l’ajuntament de Salamanca, destituït abans pel Govern d’Azaña. Simpatitzava .paradoxes unamunianes- amb l’alçament militar. Però en sentir els discursos de Millán Astray de Viva la muerte! Muera la inteligencia, junt als assassinats del règim feixista i nacional-catòlic es va adonar que s’havia equivocat. Allà, a la Universitat de Salamanca, és on va pronunciar la frase de la universitat com el temple de la saviesa i allò del “vencereu, però no convencereu” dirigit als que imposaven el terror del feixisme… Després d’aquesta forta discussió, i la resposta dels militarots bramant Viva la muerte! i Abajo la Inteligencia! que mostra el nivell intel·lectual d’aquests feixistes, va eixir envoltat de braços en alt a la romana, agafat del bracet de la Carmen Polo, per protegir-lo i acompanyar-lo a la seua casa, el 12 d’octubre de 1936. El darrer dia d’aquell any va morir, reclòs a casa, deprimit i enrabiat “contra aquests i contra aquells”. I va ser soterrat pels falangistes, com a “falangista”, enmig d’un fervor i propaganda nacional-catòlica, feixista, tradicionalista i reaccionària, del règim, en contra de la seua voluntat, que ja no podia fer-la valdre. La seua família i un règim totalitari i sanguinari decidiren el seu destí. Unamuno tenia proximitat amb alguns falangistes, tot i que una filla seua, Salomé, estava casada amb un intel·lectual comunista -José María Quiroga Pla- que havia restat a Madrid. La filla que apareix a la pel·lícula recriminant durament la seua complicitat amb els assassins.

Un apunt sobre el present

Ara sabem, massa bé, puix que tenim més perspectiva històrica, que per sobre de les decisions del Govern, hi ha els mecanismes, les reaccions primàries i les inèrcies de l’Estat espanyol, que actuen per damunt d’eventuals decisions governamentals inclús quan hi ha la voluntat de l’acord i pactes bilaterals, com quan el 2006, es ratificà la reforma de l’Estatut de Catalunya, aprovat al Parlament de Catalunya, al Congrés i Senat de Madrid, però, les estructures profundes de l’Estat (Guerra, el PP de M. Rajoy, el defensor del “pueblo”, Enrique Múgica del PSOE i el Tribunal Constitucional remodelat pel PP), decideixen raspallar-lo, boicotejar-lo, retallar-lo i capgirar-lo, com un mitjó, fins a deixar-lo net com una patena. Tants anys de reunions, redaccions i costosos acords, es llançaven pel clavegueram en una Sentència del TC que esclafava l’aprovació de la reforma de l’Estatut en referèndum. No seria sobrer anar a la taula de diàleg entre els Governs espanyol i català, amb tota la voluntat dialògica del món, però recordant que els acords a què s’hi arribe romandran vigilats i custodiats per unes estructures d’Estat ancorades en una concepció de l’Espanya eterna i en l’imperialisme lingüístic, cultural i nacional de matriu castellana, com el que defensava don Miguel de Unamuno als seus escrits. Tot i que contradictori de mena, sovint, a les cartes amb Joan Maragall, tractava de ‘seduir-lo’ perquè es rendeixen i acceptaren el castellà com a llengua de Catalunya, sense combatre [Unamuno] el català de Catalunya i els drets de Catalunya a l’autogovern tan frontalment com feia amb el català del País Valencià, en menysprear-lo i considerar-lo del tot descatalanitzat i tan castellanitzat com el gallec, cosa de la qual s’alegra, perquè això contribuirà, segons ell, a donar-li immoralitat i eternitat a l’Espanya unitarista castellana.

 

Però tornem Unamuno…

Si analitzem l’article “De Salamanca a Barcelona” del llibre Andanzas y visiones... signat a Manacor el 1916, anota que quan eixia d’allà camí de Mallorca, “començava a agitar-se de nou el problema de Catalunya, i en general, el regionalista. La guerra europea, en què es lluita per i contra el dret de les petites nacionalitats, per i contra la personalitat col·lectiva dels pobles, ha tornat a encendre aqueix vell problema, que és el mateix del federalisme contra l’unitarisme. Sense que això vulga dir que els federals siguen més respectuosos que els unitaris pel que fa a les personalitats col·lectives“. Com tothom sap els federals catalànics, gallecs o bascos, sempre han procurat imposar la seua llengua a tot l’estat espanyol i els ‘unitaristes’ sempre han defensat el plurilingüisme, la pluriculturalitat i el pluralisme nacional. Ell, sens dubte, és unitarista, però un “unitarista“, sovint abrupte, aspre i directe, altres voltes més complex, subtil i sofisticat, inclús declarant l’amor a la llengua catalana per arraconar-la i aniquilar-la millor… Perquè per distanciar-se de les esbroncades desgavellades de l’extrema dreta espanyola (que després de més de cent anys continua igual, en les cavernes), critica Cambó per, segons ell, haver suscitat el vell problema espanyol al discutir-se el missatge de la Corona  i haver-lo suscitat “a favor de “l’ambient politicomoral creat per la guerra”, és a dir, l’ambient que havia generat la guerra en demanda dels drets a l’autodeterminació de les nacions sense estat.

No obstant això, assenyala Unamuno exposant la complexitat “I ara es veu a no pocs dels que en Espanya es pronuncien pels drets a la personalitat més plena possible de les petites nacions… estrangeres, revoltar-se contra les aspiracions catalanistes. Conec algun rabiós germanòfil que no fa més que desbarrar contra Anglaterra per la tirania, que segons ell, exerceix contra Irlanda -tirania que no sap dir en què consisteix, i és natural que no ho sàpiga-, i aqueix mateix subjecte desbarra igualment contra Catalunya i els catalans. ‘Justament ara se’ls acut suscitar això, quan havíem d’estar tots més units!”. Critica Unamuno que els qui critiquen el martiri d’Irlanda per l’Imperi britànic, si se’ls recorda el cas de Catalunya, no més tiranitzada per Espanya que ho està Irlanda per l’Imperi britànic, exclamen que no és el mateix cas. Reconeix que “Indubtablement, no hi ha dues coses que siguen el mateix”. Per concloure a favor del seu unitarisme, sentencia, afegint: “I Catalunya no és una nacionalitat oprimida, com no  ho és avui Irlanda. I la personalitat a què aspira no és res que li pugui donar Espanya, ni és d’ordre polític ni legal”. Embolicant la troca afirma sense cap vergonya ni decència intel·lectual: “Com que en rigor el que demana no és llibertat, sinó protecció de l’Estat per a defensar aqueixa personalitat regional, a expenses d’una altra de més alta, més noble i més fecunda”…  Més “alta”, més “noble”, més “fecunda” … quina agonia. Les demandes de més autogovern i més reconeixement, lingüístic, cultural i nacional, s’etiqueten  com a “separatisme” i es tracten per la via militar, penal i repressiva, com avui mateix. L’autor d’aquests passatges -no hi ha altra manera de dir-ho- té la barra de negar que Catalunya (i els Països Catalans) vulguin la llibertat i la plena sobirania per a decidir el seu propi destí.

Després, Unamuno critica la Cort, dient que allà a Madrid, la gent viu aïllada i no té res a fer-hi, que només li interessen mitja dotzena de persones per conversar perquè la Cort “put a emanacions de politiqueria picaresca”. De viatge de Madrid a Barcelona, passa per Sòria, Saragossa i Guadalajara, i esmenta el vell poema del Cid, “antic document poètic de llengua castellana”, i declara emocionat que hi “troba [en aquestes terres] el cor de la pàtria unificada”. Observa com els castellans fan servir els aragonesos per oposar-los als catalans i que gran part de Saragossa ha esdevingut l’antemural de l’anticatalanisme a Espanya, quan Aragó, Catalunya, el País Valencià i les Illes han sigut baules conjuntes d’un mateix estat amb una llarga història comuna. Després de distingir entre el català literari, que afirma que va llegint des de fa anys, i el català col·loquial, el viu, l’esquitxat d’alguns castellanismes i diu que s’assembla molt al que a Barcelona en diuen “parlá municipal” o “parlá chanchez“. No diu d’on es treu, això.

Què dirien els castellans si nosaltres, els catalànics diguérem que la seua llengua popular és vulgar i barrejada? O una llengua de coerció i repressió? Ni se’ns passa pel cap, tot i que sovint la llengua castellana o espanyola s’ha fet servir per a requeriments inquisitorials, per als afusellaments, per a repartir bastonades i garrotades, per a colps militars i per a imposicions, discursos opressors, i per a sentències arbitràries i injustícies basades en la raó de la força i el “ordeno y mando”…. El castellà o espanyol literari és igual que el que parla la gent als pobles castellans en el seu dia a dia?

Unamuno, de tota manera, critica  els castellans que consideren que els catalans parlen en la seua llengua per fer-los nosa, dient que són ximpleries que ha inventat la “suspicàcia recelosa del castellà”. I afirma: “De tot es pot culpar al català tret de tals descortesies premeditades i malintencionades. Allò insuportable sol ser la presumpció del castellà que s’obstina que fins i tot els desconeguts parlen davant d’ell de manera que l’entenga i que de seguida surt amb la grolleria de ‘¡Hable usted en cristiano, hombre de Dios!’”… Tot i que, perquè no hi haja cap dubte, aclareix que ell no és sospitós (de ser anti-espanyol!) “per ser dels que creuen que al remat s’unificarà el llenguatge a tot Espanya i que no s’ha de reconèixer validesa oficial a altra llengua que no siga l’idioma nacional castellà” . Un profeta que se sap amb tots els ressorts estatals, militars, econòmics, judicials, mediàtics i eclesiàstics, inercials, perquè la seua profecia lingüística s’acompleixi, tot i que, afortunadament, el genocidi lingüístic i cultural contra el català dels Països Catalans, no s’ha acomplert, n’ s’ha consumat, fins ara. I afegeix: “Els altres, que es defensen com puguen, però sense cap protecció oficial de l’Estat”.

I per a explicar el valor del supremacisme espanyol o castellà, al·ludeix, ‘anecdòticament’, que quan l’alcalde de Barcelona li va parlar al monarca (ell diu S.M. el Rey!), saludant-lo en nom dels naturals de la ciutat en català, ell, Unamuno, va ser “qui més alt i fort va protestar contra això“, perquè l’alcalde, segons ell, representa als veïns i no als naturals i podia haver-hi algun veí a tot Barcelona que no sabés el català però no hi ha cap veí a Barcelona que no sàpiga el castellà (l’any 1916!)… Si parles català, segons ell, distingeixes els veïns entre naturals i no-naturals i ho adjectiva, des del seu arbitri, que això -sent tots, uns i altres, ciutadans espanyols- és un principi “d’incivilitat“. Per deducció, allò cívic o civilitzat és parlar sempre en castellà a Barcelona i a tots els Països Catalans, segons Unamuno. I tanmateix, intenta matisar dient que el problema català de la llengua està pervertit i enverinat per l’obstinació dels castellans de no assabentar-se’n bé. Perquè, segons Unamuno, els catalans acceptarien que se’ls negara el que demanen si es fes sabent el que es fa, si els castellans partidaris de la unificació i l’unitarisme de la llengua, (com ell mateix!), se n’assabentaren bé del que són i signifiquen la llengua i la cultura catalanes… Considera que cap espanyol culte ha d’acudir a traduccions del català i del portuguès; en aquesta darrera afirmació podem coincidir però no amb l’estupidesa de creure que ensabonant una mica i tustant l’esqueneta dels catalans, lloant el passat literari gloriós de la llengua i la cultura catalana, podem renunciar a defensar-la i a tenir estat propi per garantir la nostra supervivència lingüística, cultural i nacional com a comunitat de llengua catalana.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER