Joan de l’Alcàzar
Les sessions parlamentàries que van concloure amb la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern del Regne d’Espanya van ser borrascoses, per fer servir una paraula contundent, però apta en l’horari infantil.
Les tres dretes, les de Casado, Abascal i Arrimadas, van competir per establir qui era el més espanyol, el més groller, el més histriònic, el més ofensiu, el més mal educat. Fins a tal punt la competència va ser dura, que si un jurat hagués de repartir les medalles d’or, plata i bronze hauria de recórrer al VAR. Una instància arbitral que hauria de visionar una i altra vegada cadascuna de les intervencions per a designar l’ordre d’accés al podi.
Vox marca la pauta, i PP i Ciudadanos la segueixen. Amb el pecat duran la penitència. Des de les eleccions andaluses van entrar en una lògica perversa que els hi pot fer molt de mal si no rectifiquen aviat i es desmarquen dels post feixistes. Un exemple que és més que una anècdota: el govern de la Junta d’Andalusia, presidit per Juan Manuel Moreno (PP), balla la música que toca Vox fins a la humiliació: acaben de nomenar per dirigir l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva a una senyora, Trinidad Lechuga de nom, que a més de ser un alt càrrec del Bisbat de Còrdova és la directora del Secretariat per als Cristians Perseguits d’aquella diòcesi. El Bisbat de Còrdova és un dels més extremistes en contra de l’avortament voluntari, tot considerant-lo un “crim abominable” i una “matança d’innocents”. És allò de deixar a la guineu a la cura de les gallines.
Les coses que passen a Sevilla també han arribat a Madrid: els esperpèntics alcalde i presidenta de la comunitat, Martínez Almeida i Díaz Ayuso, que són de l’ala dura del PP, encara han de lidiar amb els excessos i les humiliacions dels seus socis Ortega Smith i Monasterio.
Ciudadanos, després el naufragi electoral que li va costar la carrera a Albert Rivera, és la viva imatge del patetisme. La seua dirigent, Inés Arrimadas, continua sent un personatge en busca de guió. A la marxa que va, no li’n quedarà altra que fer parella amb Rosa Díez i demanar l’entrada en el PP per a mantindre el lloc de treball. Una parella que podria fer-li el cor a Jaime Mayor Oreja. Si Díez va comparar als socialistes afins a Sánchez amb “els alemanys que fingien no ser conscients de l’extermini nazi”, l’ex ministre d’Aznar ha afirmat que les dretes han d’unir-se per defensar Espanya d’un “front popular presidit per la maldat”.
Els tres partits ja van actuar de manera unitària: van arrogar-se la capacitat de decidir qui és o no immoral en el Congrés dels Diputats. Ells administren el carnet d’espanyol constitucionalista, i es reserven el dret de jutjar i sentenciar qui és o no traïdor, o qui ataca Espanya i les seues institucions i qui les defensa. Ara li han fet una OPA hostil al rei Felipe VI: és d’ells i sols d’ells. Ja tenen la Constitució, la pàtria, la bandera, l’himne, la unitat. La resta, traïdors a tot. No haurien de reaccionar des del Palau de la Zarzuela? O és que a la Casa Reial li va la marxa?
En la sal grossa dels discursos sobre la investidura no van tindre fre. Abascal va dir-li a Sánchez que era un mentider, un frau, un estafador, un xarlatà i un tirà de còmic. I això en l’intent de superar Pablo Casado, que li havia dit al candidat socialista que presidirà un “govern de malson”, i l’acusava de ser “una mentida errant” i “un president fake”.
Tot amb tot, l’artilleria ofensiva desplegada en les intervencions dels portaveus de les tres dretes va assolir les cotes més preocupants quant els seus líders van desqualificar i van atacar de forma duríssima i indigna els representants d’Esquerra Republicana de Catalunya i de EH Bildu.
Aquests dos partits poden agradar més o menys, però són partits legals i per tant estan dins el marc jurídic vigent en l’Estat, per la qual cosa són mereixedors del respecte institucional de tots, especialment al Parlament. No és fàcil entendre què volen exactament les dretes hispàniques quan bramen des dels seus escons i acusen ERC i Bildu, i per extensió als seus votants, d’assassins o d’immorals.
Coincidisc plenament amb la tesi que defensava recentment Javier de Lucas, a Infolibre. Tal i com recull la LO 6/2002 de partits polítics, un partit que és legal a Espanya compleix amb una condició bàsica de moralitat que és el respecte als drets humans. En conseqüència, una persona que pertany a un partit legal no pot ser considerada immoral per la mera pertinença a aquest partit. Encara menys aquells que el voten. La conclusió per a De Lucas és contundent: acusar d’assassins i immorals a diputats amb acta en el Parlament és –també en la meua opinió- una immoralitat.
Que voldrien les tres dretes? Que desaparegueren per un encanteri tots aquells representants i tots els seus votants, especialment a Catalunya i al País Basc. Com això, òbviament, no va a passar, què proposen? Il·legalitzar-los a tots, tancar-los en presó? Què, exactament?
¿Què volia dir-nos el diputat Adolfo Suárez Illana quan, de manera infantil, es girà d’esquenes per no veure la diputada de EH Bildu Mertxe Aizpurua? Allò que no veu és que no existeix? Què voldria fer amb ella i els seus votants, o amb els d’ERC, el fill d’Adolfo Suárez?
Convé recordar que quan, a la Cadena SER, Àngels Barceló va fer una pregunta semblant a la senyora Cayetana Álvarez de Toledo la resposta va ser impagable: “que reflexionen”. És a dir, que reflexionen i deixen de ser nacionalistes, independentistes i radicals d’esquerres.
El paisatge després de la batalla de la investidura és, doncs, més que preocupant i ha d’haver una dreta en Espanya que es desmarque d’aquests hooligans mal educats, grollers i guerra-civilistes. Algú, alguns polítics conservadors han d’haver en Espanya que es pregunten el mateix que Iñaki Gabilondo es preguntava a la SER a l’endemà de la investidura: i si resulta que els traïdors en són més?
