El pensament lingüístic de Maragall segons Jaume Comellas (o la nació és la llengua)

joan maragall

Sal·lus Herrero

L’estiu del 2016, uns mesos després de venir a viure a Llançà, em vaig apuntar a una excursió per anar caminant des de Llançà a les ruïnes arquitectòniques de Sant Salvador Savernera i sobretot a l’afamat monestir de sant Pere de Rodes a dalt del Port de la Selva, Selva de Mar i la Vall de Santa Creu; des d’allà dalt es veu la plana de l’Empordà que Maragall escriu a la cançó de la sirena i el pastor, que canten i ballen a tots els pobles de Catalunya. Aquella era una marxa per la nit d’unes quantes hores per mirar les estreles des del cim i veure l’eixida del sol al Cap de Creus. Com que feia poc temps que hi vivia, durant l’excursió, vaig començar a fer preguntes als que feien de guies i ens acompanyaven per les dreceres i el camins sota les estreles, volia conèixer i preguntava per descobrir i conèixer millor el món que aixafava; al cap d’unes quantes preguntes, el guia va començar a parlar-me i, més tard, em va presentar a Jaume Comellas i Colldeforns (Terrassa 1941); em va dir que era professor mercantil, periodista, llicenciat en ciències de la informació, professor de periodistes i professor d’història de l’art, que havia escrit un llibre sobre Els llançanencs d’or (2002), unes entrevistes a personatges de Llançà que han sigut premiats pels seus mèrits humans, socials, culturals o esportius; també, com m’ha contat el propi Jaume i he pogut llegir posteriorment, ha escrit Victòria dels Àngels: memòria de viva veu (2005), «Aquí hi ha gana!: Debat sobre la marginació social a Barcelona (1995), ha sigut director de la Revista Musical Catalana, d’ençà de l’inici de la Segona Època l’any 1984 i ha estat coautor de 25 Premis d’Honor (1994) i Frederic Mompou (1993). Acaba de publicar les seues memòries «Retrat i homenatge generacional. Terrassa 1939-1976, novembre, 2019, editorial Àmfora, que ja comentarem en un altra ocasió perquè encara no l’he llegit íntegrament.

Com a periodista Jaume Comellas ha col·laborat a les principals publicacions catalanes com ara Destino, Catalònia, Revista de Catalunya, El Temps, Recull, Yorick, Presència, Barcelona Metròpolis, Mediterrània i Oriflama, també a Ràdio 4, així com als diaris El Correo Catalán, Tele/Exprés i Avui, on va ser el responsable de la secció d’espectacles; pel que m’ha contat, ell i la seua muller, la Pilar, han assistit junts a moltíssims actes culturals, espectacles de música i obres de teatre; és un expert en afers musicals, culturals i esportius i gaudeix com un adolescent quan Marc Marqués guanya els títols de campionat mundial de motos. Des que ens vam conèixer, no hem parat de trobar-nos i conversar i em sembla que hem fet una amistat perdurable, per a tota la vida. El que passa és que és una conversa per correu, i quan vénen de vacances a Llançà ens podem reunir i parlar al Pati Blanc o a sa casa just enfront de l’església sant Vicent Màrtir, ell i la Pilar viuen a cavall entre Terrassa, Barcelona i Llançà, retirats de les obligacions laborals i, sovint, exerceixen l’ofici d’avis.

El que m’interessa assenyalar, ara i ací, és la contribució de Jaume Comellas a l’estudi i la difusió de la llengua i la cultura catalanes; fa dos anys, com que era l’any Pompeu Fabra, Jaume va fer una conferència a la casa de la Cultura de Llançà sobre l’obra i la vida del gran arquitecte de la llengua catalana, el procés de depuració, de normativització i de modernització, per posar-la al dia i treure-li de sobre els afegits de castellanització i d’incorreccions que s’havien adherit després de tants anys fora de l’administració i de l’escola; perquè hem de remembrar que la nostra ha estat una llengua perseguida, oprimida i s’ha tractat d’anorrear-la, adés i ara per banda d’uns estats que ens tracten de manera molt hostil; Pompeu Fabra va iniciar el seu ingent treball a principis del segle XX i el va terminar quan va morir; Jaume Comellas va fer el recorregut vital i intel·lectual de Pompeu Fabra des dels inicis a Barcelona, el seu trasllat laboral a Bilbao, el retorn a Barcelona i la seua implicació amb l’Institut d’Estudis Catalans i el seu temps d’exili a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, sense abandonar mai ta tasca ni l’esperança per salvar la nostra llengua catalana; Jaume Comellas, va fer esment de la signatura de les Normes de Castelló, el 1932 i el desig, expressat per Fabra, perquè els lingüistes valencians i illencs feren el mateix recorregut que havia fet ell depurant les pròpies variants catalanes del País Valencià i de les Illes Balears. Recordem Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner i tots els que contribuïren a difondre l’ús social del valencià, seguint les normes i la inspiració de la renaixença lingüística de Pompeu Fabra, Joan Maragall, Àngel Guimerà, Víctor Català i tants altres que respongueren a l’empenta reivindicativa, ètica i política dels valors culturals, llengua, literatura, arqueologia, música, folklore, naturalesa, política, economia, plàstica, ensenyament… de les societats i pobles dels Països Catalans.

Al llibre La nació és la llengua. El pensament lingüístic de Joan Maragall, Jaume Comellas i Colldeforns, 2008, tesina de doctorat de la Universitat Pompeu Fabra, s’analitza a les Obres Completes, de Selecta, el context històric, la condició de periodista i l’ideari lingüístic de Joan Maragall per extraure dels seus articles periodístics i posar en relleu la seua tasca  radical en defensa de la llengua i cultura catalanes. Es nota l’admiració profunda de Jaume, fins al punt que quan començà els seus primers passos al món periodístic, va fer servir el pseudònim Llagaram, Maragall al revés. El Pròleg és de Josep-Lluís Carod-Rovira, llavors, el 2008, vice-president de la Generalitat de Catalunya, «De Maragall avant, cent anys de represa de la llengua catalana», que el defineix com un «homenot», polièdric, complex, dens, mirall perfecte de les contradiccions de l’època que li tocà viure. Maragall, tot i que un gran poeta en català, va començar a escriure els articles periodístics en castellà, fou molt amic d’Unamuno, s’escrivien lletres cordials, fins que la complicitat intel·lectual es va trencar per greus diferències lingüístics i nacionals, com es demostra pocs mesos abans de la mort de Maragall en un escrit de discrepància radical el 5 d’octubre de 1911; a més de la relació de Maragall amb Unamuno, també ho va fer amb personalitats destacades de la cultura castellana, com Giner de los Ríos, Azorín… i amb polítics i eclesiàstics eminents del país (Prat de la Riba, Rahola, Torres i Bages, Moragues, anava al Liceu, tocava el piano, anava a les festes modernistes que promovia Santiago Rusiñol, viatjava pel nord i el centre d’Espanya, feia excursions als Pirineus i al Montseny regularment i procreava tretze fills en els seus vint anys de matrimoni.

Joan Maragall va fer una aportació cabdal en l’extensió de l’ús social de la llengua catalana, tant en els usos periodístics com en l’alta cultura, com a traductor de les obres de Goethe, Nietzsche, Novalis… remembrem et fet que, en el discurs de la presa de possessió de la presidència de l’Ateneu Barcelonés, el seu amic Àngel Guimerà va tenir la gosadia de fer el seu discurs en català davant tant il·lustres prohoms, van volar cadires pels aires i es van barallar perquè hi havia energúmens a Barcelona (com encara hi ha arreu dels Països Catalans i a Espanya ara mateix), que s’oposaven perquè el català fos una llengua d’ús públic normal, sense haver de demanar permís a ningú per parlar-la i fer-la servir en tots els àmbits, sense acceptar cap inferiorització, arraconament o marginació social del català. Remarca Comellas i Carod-Rovira al Pròleg, la contribució de Joan Maragall a la supervivència de la llengua catalana, des de la llibertat individual i col·lectiva, el seu cant optimista i energètic en relació al futur de català; crítica el discurs dels vençuts, de desastre crònic, perquè és desmoralitzador, desmobilitzador i juga en contra dels nostres interessos com a catalanoparlants per tal d’incorporar a la gent que viu als nostres països i encara no ho son.

El repte és encara l’ús social plenament, sense limitacions ni sense complexos, de la llengua catalana, per banda de nadius i de nouvinguts que s’incorporen a la nostra llengua, perquè el futur del català depén de nosaltres mateixos. En contrast, Unamuno, després de la mort de Maragall, va anar a conferenciar a l’Ateneu de València, el 4 de gener de 1919, va fer un discurs del tot antagònic a l’ideari de Maragall, contra el catalanisme i el català; Unamuno va elogiar les llengües universals, les que tenen estat propi, com la castellana i va menysprear les llengües «regionales» (adjectivades de casolanes i ‘particularistes’), com la catalana (el valencià, balear i català) perquè no tenien un estat propi i s’havien de parlar només en la privacitat domèstica, com dictaminaven els dictadors espanyols d’aleshores. A l’Ateneu Barcelonés, volaren les cadires i es barallaren per defensar la nostra llengua i que Guimerà pogués expressar-se en llibertat en català, a València, després dels discurs d’Unamuno contra les llengües «regionales» (domèstiques i domesticades), els espectadors valencians aplaudiren a rabiar, segons diuen els cronistes de l’època… Hi ha gent al nostre País Catalànic que s’exalta i s’emociona quan criden «Vivan la caenas!» i li agraden les fletxes i els jous per a ésser uns bons súbdits de monarques madrilenys o espanyols, en contra dels propis interessos catalànics. Per això, l’odi i l’autoodi contra la pròpia llengua i cultura catalana del País Valencià (també a les Illes i a Catalunya). Perquè si només s’entenen com a satèl·lits de Madrid, massa catalanoparlants arreu dels Països Catalans, pateixen si no parlen sempre la llengua de l’Imperi; i n’hi ha alguns què contagiats d’una malaltia greu, i grans dèficits democràtics, arriben a no voler ni sentir parlar en català.

A l’Introducció Jaume Comellas assenyala que l’obra de publicista de Maragall no ha estat estudiada i subratlla la simetria entre la situació de la llengua catalana en els aspectes polítics, de prestigi, la disglòssia, l’estima i l’ús social entre l’època de Maragall i l’actual. Jaume Comellas assenyala que Maragall és el primer sociolingüístic de l’àmbit lingüístic català, un defensor gegantesc i decisiu de la llengua catalana, que al seu temps havia quedat relegada i arraconada a l’àmbit de la poesia i els Jocs Florals, gràcies a l’empenta determinant de Maragall i la seua autoritat moral comença a recuperar terreny en i es produeix una represa i una embrancida a l’altres àmbits, periodístic, literari, cultural, administratiu, religiós, etcètera. Maragall reny a Víctor Balaguer perquè aquest en un poema li demane perdó a la Mare de Déu de Montserrat per dirigir-se-li en català, com si fos una llengua menys digna que el castellà, francés o italià; Maragall celebra la publicació, per fi, d’una novel·la en català, que eixampla el registre social i l’obertura del català a altres espais comunicatius, critica els escriptors catalans que escriuen en castellà, els acusa de ‘casticistes’, perquè considera que només la transmissió de pensament esdevé creativa quan es fa servir la pròpia llengua; creu que la traducció mental d’una llengua a l’altra li fa perdre a l’escriptura espontaneïtat, autenticitat i sinceritat; lingüísticament, Maragall, confronta radicalment amb el Govern de Madrid i arriba a qualificar-los de “satànics” als seus reiterats intents de repressió, de menyspreu i l’humiliació i censura contra el català, per tractar de minoritzar-lo i aniquilar-lo.

La radicalitat nacional i lingüística de Maragall s’expressa en un combat dialèctic contra un estat espanyol que exigeix, mitjançant lleis, normes i atacs sistemàtics contra el català, que els catalanoparlants no poden renunciar a la llengua pròpia perquè si ho feren abans ens tallarien la llengua i es pregunta: poden aconsellar-nos encara l’oblació de la llengua i la cultura catalana? La nostra mà tremolaria com davant d’una cosa sagrada. Abans caurà la nostra mà ferida de mort que ofrenar la nostra llengua i cultures catalanes d’un estat uniformitzador que ens vol anorrear… Hi ha més d’un segle de distància, però sembla que no s’hagi mogut res, encara subsisteixen uns complexes d’inferioritat i l’acceptació de terrenys vetats per a una llengua que es tracta d’arraconar a molts àmbits (cinema, tribunals de justícia, esports, mitjans de comunicació, parlaments espanyol i de la UE…). L’estudi de Maragall es fa amb la intenció d’aportar «un focus il·luminador, capaç de desemmascarar tant d’argumentari ignorant i sobretot tanta falsedat graponera, agressiva, bel·licosa i anorreadora, que malda per corsecar les arrels del patrimoni més transcendent i essencial que posseeix Catalunya coma realitat cultural i identitària individualitzada».

Des del discurs Elogi de la paraula del 15 d’octubre del 1903, a l’acte de presa de possessió del càrrec de president de l’Ateneu Barcelonés fins a la comunicació presentada al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l’any 1906 que Joan Maragall va fer una defensa de l’ús i el conreu de la llengua catalana, tant des de la dimensió expressiva com la identitària, en l’ús social quotidià i en el de l’alta cultura. No obstant això, sobre el debat gramatical i la campanya promoguda per L’Avenç a partir del 1891, Maragall restà al marge, en una carta al seu amic, Josep Pijoan, 27 de maig del 1911, li conta que assisteix a les reunions de la secció de llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i afirma «No crec que puga ésser gaire útil, però no vaig gosar dir que no. Hem tingut ja tres sessions. Cadascú dels altres (mossèn Alcover, Segalà, Clascar, Carner) hi porten la seva dèria: el Diccionari, Homer, els Evangelis; jo no hi porto cap, però procuro interessar-m’hi; en Guimerà no hi vé; en Fabra és a Bilbao, però en Prat cuita fer-lo venir. Tot plegat em sembla un xic anàrquic, allò, per ara; m’hi trobo un xic exòtic i desorientat; però en fi, hi acudiré amb molta bona voluntat, mentres no acabi de desenganyar-me de la meva eficàcia». Malgrat els seus escassos coneixements per a la discussió gramatical i normativa, la seua potencialitat rau en l’energia vital i intel·lectual, en el compromís ètic, literari, periodístic i polític per impulsar el catalanisme i la defensa de la llengua i cultura catalanes, com a eina d’expressió universal insubstituïble en contra dels que volien reduir-la a un terreny ‘regional’, inferioritzat i acotat. De fet, en alguns dels seus articles critica els complexos d’inferioritat i les subordinacions lingüístiques d’alguns catalanoparlants que consideren que la llengua castellana és més apta per a una universalitat molt poc neutral, que és descaradament castellana i anticatalana; el castellà representaria el positiu i neutre, mentre que el català és només el negatiu, a censurar i aniquilar.

En la visió del diagnòstic històric i lingüístic de Maragall abraça preferentment l’ús del català en el camp literari, considerada sempre en relació a l’expressió social, així com remarca la vital importància de la unitat de la llengua, en paraules de Maragall: “A Catalunya, durant segles, per causes històriques encara no prou enfondides, mentres el català ha sigut llenguatge viu i corrent, el castellà ha sigut el llenguatge de les idees generals i el literari. Aquesta divisió és contra naturalesa, perquè les idees generals, la poesia, no són pas cosa diferent de les idees pràctiques i concretes, sinó que en són, com aquell qui diu, la vaporització i el resplendor: l’ésser-ho també en el llenguatge és lo que constitueix la vida normal i fecunda, la unitat: el no ésser-ho és descomposició, és mort. Un poble amb aquella doble expressió és un poble esgarrat, és un monstre; i els monstres solen tenir la vida curta i miserable, i en tot cas no fructifiquen, són estèrils; així ha estat, durant segles, el poble català en quant a literatura”.

Entenc i estic d’acord amb Maragall, un “guerrer lingüístic” en defensa del català, en la crítica al ‘bilingüisme’ (en realitat la imposició del castellà) de la seua època, imposat per l’estat des de Madrid, de manera colonialista, amb la força bruta de lleis repressives, inclús va estar a punt de ser detingut per les seues crítiques al Govern de Madrid i per la defensa de la sobirania de Catalunya i del català. No obstant això (o just per això!), al meu parer, hauríem de tenir en compte la perspectiva de l’escriptor kenyà Ngugi Wa Thiong’o, del XXXI Premi Internacional de Catalunya, que fonamenta la defensa de les llengües pròpies (africanes) amb la noció de l’idioma com a cultura, memòria i necessitat de descolonització, on les llengües s’han de relacionar, des de la igualtat i la reciprocitat, sense jerarquies ni supremacismes com ha passat fins ara; per això hauríem de tenir en compte una de les seues frases més celebres que defineix el seu activisme lingüístic i la critica als intents d’imposar una sola llengua com tracta de fer l’estat: “El monolingüisme és el monòxid de carboni de les cultures i el plurilingüisme s’és l’oxigen”; Ngugi wa Thiong’o, en una entrevista a l’Ara, el maig del 2017, comparava les llengües amb instruments musicals: “Hi ha el piano, el violí, el clarinet… Totes les llengües tenen dret a sonar en l’orquestra de la literatura”, afirmava aleshores.  L’escriptor africà és autor de llibres tan importants com  Dimoni crucificat, escrit a la presó, del 1982 al 2002 va viure a l’exili, Somnis en temps de guerra (2010), Descolonitzar la ment (2017), Desplaçar el centre (2017), Lluitar amb el diable (2018) i les seues memòries, el Raig Verd publicarà aviat, el 20 de gener la tercera entrega de Ngugi wa Thiong’o Naix un teixidor de somnis. Avui dia, no és tracta de ser bilingües sinó plurilingües; més, des de la defensa i la prioritat radical de la pròpia llengua i l’obertura a l’aprenentatge d’altres que són indispensables per anar i entendre el món actual.

Al llarg del llibre sobre el pensament lingüístic de Joan Maragall, Jaume Comellas, ressegueix les petjades des de l’entrada a la universitat on, als dènou anys, va poder immergir-se en la lectura dels grans mestres de la literatura universal i de desvetllar la seua passió per Goethe que mantingué fons a la seua mort. Després als vint-i-cinc anys, és advocat i es fa soci de l’Ateneu Barcelonés, començà a dedicar-se a la seua vocació literària i treballa també d’advocat, tot i que només tenia el seu pare de client; al trenta anys es produí el casament amb Clara Noble, 1890, i entra a formar part de la redacció del Diario de Barcelona, en qualitat de secretari del director Joan Mañé i Flaquer. Dos anys després de la mort de Mané, el 1903, Maragall abandona la seua tasca com a columnista de referència, havia escrit, des d’unes posicions progressistes, en un diari monàrquic, conservador i catòlic; després de Mañé el director del Diario va ser un fanàtic espanyolista, Teodoro Baró que Maragall va criticar pel seu nacionalisme espanyolista i anticatalà; quan Miquel dels sants Oliver va ser nomenat director del Diario de Barcelona li va demanar a Maragall un article setmanal, com li conta a Pérez Jorba el 22 de juliol del 1905; després, per les pressions internes i intrusions en la direcció del Diario hi ha una dimissió col·lectiva, li ho conta a Fuentes el 12 de juny del 1906 i encara hi ha més trencaments i retorns de Maragall al Diario de Barcelona. De 1890-1901, a aquest diari fa una tasca de crític literari, musical, polític i social i esdevé decisiu per entendre la història de Barcelona, de Catalunya i d’Espanya d’aquests anys. A més d’escriure al Diario de Barcelona, publica a La Renaixença, L’Avenç, La Veu de Catalunya, Joventut, Catalònia, Pèl & Ploma, Catalunya Nova, Ilustració Levantina, El Imparcial, Revista Alma Española i La Lectura; el 1909 li censuren l’article «La ciutat del perdó» per demanar clemència a favor de Francesc Ferrer i Guàrdia perquè no fora assassinat per l’estat espanyol per ésser republicà, i el 1909 a La Veu de Catalunya publica «L’església cremada» on fustiga contra la burgesia catalana per generar misèria social i elogia els lluitadors que han cremat l’església en revoltar-se contra un ordre social opressor que, en nom del seu Déu, tracta de mantenir a la classe treballadora enmig d’una misèria intolerable.

En alguns articles, Maragall llançà una forta diatriba contra el capitalisme, el 14 de gener del 1893 a «La hora presente»; a “Las representaciones de Madame Judich en cuaresma”, del 22 de febrer del 1893, en què reflexiona sobre la responsabilitat social de la classe benestant i alguns altres sobre la vida regional o pàtria i regió apunta visions modernes del que avui anomenaríem plurilingüisme o plurinacionalisme… No obstant, és veritat que alguns articles on exposa el rebuig del socialisme, la defensa del sistema monàrquic absolutista o remeis per a Cuba, on defensa els interessos dels hisendats espanyols a la colònia, són d’un radicalisme reaccionari, que, denuncia Valentí i Fiol, però Jaume Comellas, refuta aquesta acusació en dir que, posteriorment, Maragall, va rectificar i, bàsicament, fou molt crític amb la seua classe social burgesa. I tanmateix, tant Dámaso Alonso, de la generació del 27, que reconeix a Maragall com el millor poeta de tota la Península Ibèrica de la seua època, com Giuseppe Grilli i Eduard Valentí i Fiol, citats per Jordi Casassas a Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975), Pòrtic, 1909, destaquen el gran nivell intel·lectual de Maragall, el prestigi moral de l’autor d’El cant espiritual, el seu compromís social, la seua intervenció en l’afer Dreyfus, que li permet connectar amb corrents i ambients diversos del catalanisme del tombant del segle… La seua literatura, escrita en la llengua catalana, desenvolupa un model literari urbà modern i la seua literatura s’insereix dins dels corrents europeus del moment, element que fonamenta el prestigi sobre el qual s’ha edificat el mite laic del Comte Arnau. Maragall, coneix perfectament l’alemany, el francés, l’italià i l’anglés; tenia una important formació musical i va participar en el selecte nucli del compositor Enric Granados; cal recordar les seues traduccions de Wagner, Nietzsche i Goethe, es va relacionar amb el món literari del naturalisme: l’escriptor Narcís Oller, els crítics Joan Sardà, Josep Yxart, etc. A través del seu amic Soler i Miquel va entrar en contacte amb Giner de los Ríos i la Institución Libre de Enseñanza, a la qual també el vinculà la seva relació d’amistat amb Josep Pijoan. Es relacionà amb el moviment modernista de la revista L’Avenç i es va convertir en el referent més important del catalanisme del començament del segle XX fins que es va produir el seu traspàs el 1911.

L’11 de setembre del 1902, la Diada Nacional de Catalunya, va publicar l’article «Patria Nueva» i va estar apunt de ser detingut perquè criticava la corrupció del nacionalisme espanyol i feia una crida a la regeneració de les perifèries amb aquestes reflexions: «Aquí hay algo vivo gobernado por algo muerto, porque lo muerto pesa más que lo vivo y va arrastrándolo en su caída a la tumba. Y siendo ésta la España actual, ¿quién puede ser españolista de esta España, los vivos o los muertos? Contra el nacionalisme espanyolista del tal Teodor Baró i Surera, Joan Maragall escriu: «El hueco anatema resuena grandiosamente por los ámbitos de la vasta necrópolis nacional, ahogando el grito de vida aislado en la pequeña región de los vivos que no saben gritar: Zona neutral. ¡Separatismo!.- Concierto económico.- ¡Separatismo!… Cómo podemos ser españolistas de esta España? Helo aquí el dualismo tremendo. Los españoles nuevos han de […] crear una opinión pública moderna empezando por crear intereses y necesidades modernas en la masa de un ‘país casi africano’ […]. Reflexiona sobre l’ofici d’escriure, li escriu a Víctor Català enmig d’un estat de crisi respecte a la professió periodística pel temor al perill de buidor i a la insinceritat, aspira a la serenitat i només vol escriure mogut per un impuls de noblesa i de justícia social, no vol prostituir-se; en una carta a Lluís Lluís, el 18 de juny del 1906, després de l’atac militar a la redacció del setmanari Cu-Cut que causà un gran impacte en l’opinió barcelonina, Maragall critica la militarada del 25 de novembre del 1905 contra el Cu-Cut (quan l’exèrcit espanyol va entrar al taller de la revista per trencar les màquines per una caricatura no els havia agradat) i al nou marqués consort de casa Brusi perquè es un militar que no s’absté d’intervenir en la direcció del Diario i critica a Baró i el seu odi al catalanisme i la seua dèria de fer d’aquest diari de Barcelona un instrument al servei de Segismundo Moret, cap del partit liberal, encarregat de traslladar a la jurisdicció militar, el 1906, tots els delictes contra l’exèrcit i la pàtria, compresos també els seus símbols… I és que hi ha coses, que passa el temps i romanen com la sínia d’un ruc que roda i roda sense treure aigua. Josep Mª Casassús resumeix l’ofici periodístic de Maragall dient que va assumir el paper de guia de la ciutadania, d’orientador de els classes dominants, segons la tradició catalana de periodisme d’orientació. No obstant això, més que un orientador, afirma que fou un periodista de persuasió, que exposa les seues idees pròpies, no sempre compartides per la seua classe social; un regeneracionisme cristià en reflexió constant, valent i decidit, barreja de consciència viva i compromís moral.

No vull deixar de remembrar la seua Oda a Espanya: «Escolta, Espanya,- la veu d’un fill/ Que et parla en llengua no castellana; / Parlo en la llengua que m’ha donat/ La terra aspra: / En aquesta llengua pocs t’han parlat;/ En l’altra massa/. (1998). I remarcant l’activisme i la militància lingüística de Maragall en defensa de la llengua i la cultura catalanes, en la presentació de les Glòrioses, publicat el 1909 «Maragall emprà un to laudatori explícit en un escrit llarg en què els components patriòtics i lingüístics caminaven agermanats»: «Aquest llibre us és donat perquè aprengueu a estimar la vostra llengua, honrant a qui tant l’ha honrada. Aquest és Àngel Guimerà, a qui avui tot Catalunya glorifica, per això que ell ha glorificat la llengua catalana: perquè és poeta». Remembrant els fets de l’Ateneu Barcelona, perquè Guimerà va fer el seu discurs en català i les escaramusses que provocà, Maragall esmenta a Dant Alighieri i les imprecacions del toscà contra els que s’estimen més la llengua dels altres que la pròpia, i així va aconseguir una ovació unànime i la primera victòria política del catalanisme.Critica la disglòsia i els riscos d’uniformització lingüistica i cultural enmig d’una societat industrial que fabrica els productes en sèrie, a la manera que anys més tard farà servir Walter Benjamin, escriu Maragall en pro de les varietats dialectals sense descurar la necessitat de reforçar la unitat i la coherència de la llengua catalana.

Maragall esmenta a l’escriptor extremeny Gabriel y Galán a «Extremeñas» que fa servir el dialecte extremeny del castellà per escriure les maneres populars de forma molt poc acadèmica, que reflecteix el llenguatge popular, que m’ha recordat les novel·les del valencià de Xàtiva, Toni Cucarella a Quina lenta agonia dels atmelers perduts». En aquest sentit, l’escriptor rossellonés en llengua catalana, Joan Daniel Bezsonoff, el 13 del 2005, anota Jaume Comellas, que es queixava a l’Avui que l’obra normativa de Pompeu Fabra, en la seua tasca depuradora científica, havia anorreat moltes peculiaritats del llenguatge popular, la qual cosa hauria empobrit el patrimoni lingüístic català. Jo no veig contraposada la tasca i l’ideari de Maragall i la de Fabra, perquè Maragall denuncia que la prosa catalana ha sigut molt influïda per la llarga tradició castellana, de manera que sovint ha colonitzat el català en tornar-lo sense analogia pròpia, sense sintaxi, ni prosopòdia ni ortografia; denuncia Maragall com el català va ser rebaixat només a un ús vulgar, però l’Enric Marín i Joan Tresserras a Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme, Pòrtic, 2019, elogien els usos populars del català i critiquen els usos cortesans, militaristes i solemnes del castellà . A l’estil d’Octavio Paz, Maragall, diu que el llenguatge universal és expressió comunicativa de l’esperit universal, que s’explicita en la diversitat i en la varietat de cada terra i la seua gent. La pèrdua d’una llengua és un empobriment de l’esperit humà que s’expressa en plural, tot i que aclareix Maragall: «Si torno d’Amèrica o bé d’Àsia, per exemple, a l’entrar a Europa, tinc la sensació de trobar-me en quelcom que m’és més propi que dels països d’on vinc […]. Aquesta gradació de sentiments és la que ens fa dir segons les ocasions: nosaltres europeus, nosaltres llatins, nosaltres espanyols, nosaltres catalans, barcelonins […]; més aquesta teoria és falsa: de pàtria sols en tenim una: perquè aquella gradació de diferents estats de consciència col·lectiva no és pas una progressió rigorosa d’intensitat […] Quina sia, d’aquella gradació, el moment de la pàtria, això cadascú ho sap» (La Ilustració Llevantina, 1 de novembre 1900); Maragall explicita la relació entre llengua i identitat nacional i la llengua catalana com a expressió universal; repassa l’ensulsiada colonial d’Espanya a Cuba i Filipines, el tancament de caixes del 1899, les dues declaracions d’estat de guerra a Barcelona, la vaga general de 1902, el triomf a les eleccions del mes de maig del 1901 de la candidatura catalanista, la pastoral del bisbe de Barcelona Josep Moragues, instant a la predicació i ensenyament del catecisme catòlic en català, en contra del decret governamental; l’escridassada i suspensió dels Jocs Florals del 1902,contra la col·locació, imposada, de la bandera espanyola; les temences que provocaven a Madrid el creixement del catalanisme, com assenyala l’historiador Josep Termes, un nacionalisme espanyol que considera la llengua catalana com un element disgregador, per al centralisme tan sagrat, de la unitat o la uniformitat nacional espanyola. Francesc Ferrer i Gironés analitza diferents decrets i normes promulgades contra la llengua catalana a La persecució política de la llengua catalana, Barcelona, edicions 62, 1985, les denuncies de Maragall advertint-lo que no tots els ciutadans ni els pobles de l’estat espanyol parlen la mateixa llengua, la denuncia la imposició del castellà dels alts funcionaris que venen de fora imposant a la força una autoritat aliena a les sol·licitacions de la població autòctona, que es perllonga actualment; el Memorial de greuges el 1885 al rei Alfons XII, la reinvindicació del plurilingüisme perquè es reconega el català, el basc i el gallec tant com el castellà.

Uns mesos abans de la seua mort, Maragall a l’article Catalunya i avant» el 5 d’octubre del 1911, li proclama a Pere Coromines, enmig un debat identitari amb Unamuno: «Per a mi la nació és la llengua», una fórmula que després va escriure en uns versos Unamuno: «La sangre de mi espíritu es mi lengua./ Y mi patria es allí donde resuene/.» Unamuno li proposa a Maragall que ‘catalanitze’ a Espanya en castellà, i Maragall li respón que això no pot ser perquè Catalunya no és prou forta pera intentar-ho i que d’emprendre’l seria la ruïna definitiva per a la catalanitat, sense cap profit per a la nació espanyola… «No, mi admirado Don Miguel de Unamuno; no, amigo mío muy querido; no puede ser, no podemos tomar la lengua castellana «como lengua propia»; no podríamos hablar. Ahora nos damos a entender en ella porqué la otra está dentro: y cuanto más firme y más fuerte la hagamos dentro, más nos daremos a entender en todas las lenguas».El testament de Maragall és el d’un catalanisme ferm, sense complexes, ni cap inferiorització, davant d’un espanyolisme nacional d’estat anorreador que, al llarg de la història, dels darrers segles, no ha sabut mai, fins ara, respectar les altres llengües distintes al castellà i viure sense intentar aniquilar-les, des del respecte a la diversitat, el plurilingüisme i la plurinacionalitat. Hi ha també algun esment al llibre de Jaume Comelles, de «l’iberisme» de Joan Maragall, que em recorda les idees de Xavier Rubert de Ventós quan apuntava que si exercirem el dret a l’autodeterminació, Espanya podria fer propostes de confederació ibèrica. Hi ha un estudi interessant, on es desenvolupa l’iberisme català de Víctor Martinez-Gil El naixement de l’iberisme catalanista, 1997, a Curial. No obstant, això era abans de les garrotades de l’1-O del 2017 i l’embranzida repressiva i la causa general contra Catalunya; constatem que a diferència de la confederació helvètica, de Bèlgica o El Quebec, on es respecta la diversitat i el pluralisme lingüístic i nacional, l’estat espanyol no ha sigut capaç de crear un model des del respecte a la diversitat i la pluralitat lingüística, sempre ha tractat d’imposar, autoritàriament, la llengua de l’estat, en contra de les altres, de manera espacial contra el català.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER