Sal·lus Herrero
El dissabte 26 d’octubre, gràcies al diari Ara m’assabentava de la mort de Rafael L. Ninyoles, un referent en l’anàlisi del conflicte lingüístic valencià. Vaig servar l’obituari, escrit per Daniel Martín, des de València, per a fer-lo servir més endavant, on es remarcava que «El conflicte lingüístic és un conflicte social, no un conflicte de llengües. Les llengües no es baralles entre elles». Amb aquesta senzilla reflexió, el sociòleg Rafael-Lluís Ninyoles resumia ara fa dos anys l’origen de la ‘cohabitació’ de dos idiomes, gairebé sempre complexa, fenomen al qual va dedicar tota una vida d’estudis fins que va morir el 25 d’octubre, als 76 anys. Ara he tret el retall de diari que em va colpir perquè l’amic i periodista, Jaume Comellas, em passava l’article de Miquel Nicolàs, a InfoMigjorn, sobre la mort de Ninyoles i em pregunta si el coneixia… Us el passe per si el voleu llegir perquè paga la pena https://eapc-rld.blog.gencat.cat/2019/11/21/en-la-mort-de-rafael-lluis-ninyoles-referent-imprescindible-de-la-sociolinguistica-catalana-miquel-nicolas/ . Tant Miquel Nicolàs Amorós com Antoni Ferrando, han escrit sobre la Història de la llengua catalana (Nova edició revisada i ampliada) Editorial UOC, 2011, on als darrers capítols de la nostra comtemporaneïtat, sobre els avanços i dèficits en l’horitzó de la normalitat i l’evolució del català contemporani, Rafael Ninyoles té un paper destacat en l’anàlisi de la disglòsia i en l’estudi sociolingüístic del País Valencià, en l’obtenció de dades rigoroses per a la planificació lingüística i en l’educació lingüística de la comunitat catalanoparlant en la transmissió de coneixements científics així com en el foment d’actituds idiomàtiques favorables i contribuir a la projecció internacional de la llengua catalana.
Caldria afegir que, per a Ninyoles, el conflicte lingüístic valencià no només és un conflicte social, més concretament és també de classe social (parcial o total), de diferent cultura i mentalitat, de maneres d’entendre la vida, d’un xoc de nacions antagòniques, amb lluites i recorreguts històrics i interessos molt sovint oposats, contraris i irreconciliables; una part, la nació-Estat espanyol que impulsa l’unitarisme i l’assimilació lingüística, cultural i nacional de matriu castellana, i l’altra, els territoris que tenen la llengua i cultura catalanes (País Valencià, Catalunya, Illes…) que s’oposen a ser assimilades i que només reconstruint-se com a nació amb estat propi podem aspirar a conservar i normalitzar l’ús social de la nostra llengua catalana. La proposta d’Estat que Ninyoles va fer de reconeixement de les quatre llengües de l’Estat espanyol, o Espanya, durant la transició, a l’estil del Canadà amb el Quebec, de Bèlgica (Valònia i Flandes) o Suïssa (quatre llengües, un Estat), fou desestimada i menyspreada des de la indiferència més absoluta. Posteriorment ens va mostrar les entranyes del nacionalisme espanyol a “Madre Espanya”, que es va traduir al català com a “Mare Espanya” a la col·lecció Arguments de Tàndem edicions als anys 90.
Rafael Ninyoles, fou un dels pares de la sociolingüística catalana i professor de la Universitat de València i d’Alacant. Als anys noranta, mentre feia els cursos de doctorat de sociologia, a la Universitat de València, vaig tenir el plaer de tenir-lo de professor, recorde que ens vam centrar en l’anàlisi de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, si no recorde malament a partir d’un article de Josep Picó a la revista Debats, on es criticava Joan Fuster pel seu enfocament ontològic, preguntar-se què significa òntícament ésser valencià, qui és valencià, eren preguntes onto-existencials; Ninyoles defensava aquesta interpretació, perquè suposadament Joan Fuster [a la manera de Vicens Vives a Notícia de Catalunya i Josep Melià al seu escrit posterior Nosaltres, els mallorquins] estava immers en el context existencialista de l’època… Però no podíem deixar de remarcar i acceptar que eren també uns interrogant històrics, sociològics i polítics influïts per Pierre Vilar. Tot i que com ha matisat i explicitat Pau Viciano, hi havia diferències substancials entre Joan Fuster i Vicens Vives, Fuster ni sent veus ancestrals de la història ni recòrre a cap ànima collectiva. No era metafísic! Fa el seu relat, des d’una anàlisi tocada pel materialisme històric, mostrant l’opressió lingüística, cultural i nacional del País Valencià i els Països Catalans i les possibilitats d’alliberament. Per tal de reeixir tot i la desfeta de la postguerra feixista. L’intent de Fuster d’incloure el País Valencià en el context de la comunitat catalanoparlant com a construcció de futur d’uns Països Catalans com a referent, des del respecte a la diversitat, enmig de la dictadura franquista, mentre es practicava un genocidi inclement contra la nostra llengua i cultura catalanes, no podia ser sinó una reflexió per a incitar en direcció vers un canvi de rumb radical i vivificador. Una proposta per eixir del túnel i arribar a entreveure un horitzó democràtic encara pendent de realització per la feblesa o nul·litat democràtica de l’Estat espanyol, tant durant la dictadura totalitària franquista com, més tard, en una democràcia magra i deficitària que no és capaç de recollir realment i desenvolupar la plurinacionalitat ni el plurilingüisme.
Es tractava, durant la dictadura, d’escriure i reflexionar des del valencianisme polític per preparar el terreny per al canvi de mentalitats i per a incidir en l’acció. De sacsejar els ànims i el commportament de la valenciana gent, per desvetllar-la, perquè estava mig adormida, vegetativa… i que per desgràcia reproduïa també algunes d’aquestes inèrcies en una democràcia tan poc democràtica. Ninyoles també ens va explicar la seua contribució a impulsar el primer llibre publicat sobre l’estructura social del País Valencià i els estudis posteriors sobre l’estructura social des de la seua perspectiva sociolingüística.
Sens dubte, Nosaltres, els valencians i la resta d’escrits de Joan Fuster foren decisius perquè el 1969, Rafael-Lluís Ninyoles publicara el seu treball sobre «Conflicte lingüístic», on destacava, influït per la sociologia anglosaxona (Ferguson, Wright-Mills, Goffman, la microsociologia o la sociologia de la vida quotidiana) per l’anàlisi dels efectes del bilingüisme i de la possibilitat que la ‘cohabitació’ de dos idiomes desemboque en la normalització de la llengua més feble o, per contra, en la seua progressiva desaparició. En l’anàlisi dels conflictes lingüístics, cal tenir en compte les relacions entre disglòssia, [que s’entén de manera interessada i benevolent com a ‘bilingüisme’ (per als catalanparlants i monolingüe per als castellanoparlants), però altres, Joan Fuster han dit lluita o ‘combat dels parlants de llengües’ diferents], on es posen en joc els prestigis, els atributs, les funcions, els papers socials, els comportaments, els poders, els símbols, mites, creences, realitats, lleialtats, estructures, els enganys, autoenganys, les culpes, les consciències, les categoritzacions, les identitats, els estigmes, els mercats, les representacions, el rituals, els estigmes, les autoritats, les violències, els controls, els nínxols, els ecosistemes, les dominacions o subordinacions, les inèrcies, els supremacismes i les inferioritzacions, els mitjans de comunicació, les interelacions, els recursos, els estats (i els no estats!), els mecanismes de colonització, de desplaçament, d’ocupació d’espais i accions comunicatives, les opinions, les formacions, el capital cultural, l’educació, les protestes i resignacions, els circuïts o trànsits, les interrupcions, les agonies i eufòries, els riscos i garanties, les reconstruccions, les opressions, les extincions, les extensions, l’ús, les lleis, les normes, els hàbits, la normativització, l’estructuració o desestructuracions, els prejudicis, les ideologies, les discriminacions, la submissió-insubmissió, les prioritats, les primacies, les eixides i entrades a l’armari, els dolors de llengua, els marges de maniobra, les planificacions, les execucions, els entrebancs i obstacles, els complexos, les mistificacions, les perspectives…
A l’Estat espanyol, com assenyala Jordi Ginebra, a La República, del 7 al 13 de desembre 2019, any II-Número 81, «Mig segle de català a l’escola», «Realment no s’ha anat cap a un estat plurinacional i de respecte a totes les llengües. La qüestió és: què necessitem perquè una llengua, demogràficament reduïda, pugui ser una llengua normalitzada? Necessitem uns esforços molt potents i aplicar-los. Per exemple, quan es va fer la segona llei de política lingüística [a Catalunya], els experts deien que era important la primacia territorial, que si no l’única, almenys la primera llengua oficial fos el català, perquè si hi ha una cooficialitat simètrica, evidentment sempre perd la llengua més reduïda. I a més mai no hi hagut una simetria amb l’Estat espanyol. Per què no es pot parlar en català al Congrés dels Diputats?».
Tant Rafael-Lluís Ninyoles com Lluís Vicent Aracil, van introduir el concepte de disglòssia, que segons Martín, defineix, com, en una societat on ‘conviuen’ dos idiomes, una llengua es fa servir per a funcions formals (generalment en l’ús escrit), mentre que la segona es restringeix als àmbits informals (bàsicament la parla oral). Em sembla que en Ninyoles, com era evident en la dictadura de Franco, una llengua, el castellà o espanyol, era l’única llengua oficial, imposada a tot l’estat, llengua de l’administració, de l’església, d’absolutament tots els mitjans de comunicació d’Espanya i els Països Catalans, tret d’algunes revistes com Serra d’Or, Gorg… que es toleraren només a partir de finals dels anys seixanta, perquè la nostra llengua, estava perseguida, proscrita i prohibida a tots els àmbits per tractar d’arraconar-la, marginar-la i d’extingir-la del tot (Josep Benet, Francesc Ferrer Gironès…). Com passa ara encara, amb una aparença, formalment, de despenalització en alguns àmbits reduïts i limitats, però la pulsió anihiladora i la catalanofòbia ha persistit, s’ha reproduït… La disglòssia no és una opció lliure, en un món o comunitat de parla angelical, és una imposició determinada materialment i socialment, en el context on Ninyoles la fa servir, la disglòssia, és un imperatiu autoritari contra els catalanoparlants que viuen en una dictadura que pretén eradicar el català (també el gallec, l’euscara, l’asturià… però amb menys intensitat perquè no eren tan perilloses per al règim feixista del dictador Franco…), on s’enaltia (i s’enalteix!) constantment la llengua espanyola de l’estat de matriu castellana, com a llengua de l’imperi nacional-catòlic o com a llengua de “más de 500 millones de hispanohablantes!”). I això encara està vigent, es reprodueix i s’eternitza en distints formats amb voluntat d’extermini de l’altra llengua i cultura no castellana. Perquè, sota aquesta «democràcia» merament formalista i tan deficitària en usos democràtics i respecte als drets humans i a la diversitat lingüística, encara no es pot veure al País Valencià els mitjans de comunicació en català de Catalunya i de les Illes. No hi ha un espai conjunt de comunicació de masses en català que abaste tot l’àmbit lingüístic, com denuncia Josep Gifreu i tants altres.
No hi hagut ni hi ha una restitució lingüística dels anys, (segles!), d’intent de genocidi ni una reciprocitat comunicativa a tot el domini lingüístic catalanoparlant, com denuncia en aquesta revista de La República, esmentada més amunt, el conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig i Gordi a l’article (No) Reciprocitat i restitució»: «En aquest sentit, la nul·la reciprocitat o, en alguns casos, la reciprocitat parcial de les emissions de ràdio i de televisió en català entre els diversos territoris del domini lingüístic catalanoparlant suposa un atac frontal als drets lingüístics de més de 10 milions de ciutadans europeus. Aquesta restricció injustificada en la recepció dels mitjans de comunicació audiovisuals implica el menysteniment continuat dels estats espanyols, francès i italià cap a la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM) malgrat que va ser signada pels tres estats i ratificada per Espanya. A més, els tres estats incompleixen la Directiva 2010/13/CE, reguladora de la llibertat de circulació dels productes audiovisuals». Més greu, que aquesta vulneració de drets, és que des de la UE, ho consideren un afer intern i indiquen que és competència dels estats determinar sobre aquestes qüestions… I massa sabem com determinen els estats quan es tracta de migrants, minories, etcètera, imposant la decepció, la frustració, la indefensió, el laberint de la burocràcia, el cansament de l’altre, el desistiment, l’esgotament… I adverteix Puig: «El pas del temps no juga a favor de les minories, ben bé que ho sabem. Tampoc de les lingüístiques».
En un context de mundialització, les minories estan desprotegides i exposades a tot tipus d’arbitrarietat i abusos per banda d’estats antidemocràtics, poc respectuosos amb el respecte al plurilingüisme, estats desaprensius i violadors de drets, com són els que ens afecten. La disglòssia substitutiva imperant, s’imposa mitjançant mecanismes basats en la marginalitat, l’estigmatització, la subordinació, la desqualificació, la catalogació, la classificació, la distinció social de les classes dominants, la minorització, d’una llengua considerada ‘feble’ davant d’una espanyolització o castellanització galopant (francesització o italianització!); sovint sota l’aparença de grolleria o de subtilitat quan tracten de definir-la legalment amb normatives de «protecció», de «promoció social», d’»especial cura», de «gran riquesa», de «tresor»… que tots sabem que només són rètols de retòrica ampul·losa, buida, falsa i cínica. Inclús en els temps més sensibles a la «pluralitat» al Govern de l’Estat, sempre hi ha hagut grups potents, amb grans suports a l’entramat estatal, que han combatut d’una manera molt acarnissada i directa l’ensenyament del català, la unitat de la llengua i l’oficialitat del català a tot el domini lingüístic. La disglòssia, com el patriarcat, es fabrica a base d’un sistema de lleis, mecanismes, regulacions, normes, hàbits, mentalitats i estructures que reprodueixen distincions entre dues llengües, la que sempre ix guanyant és la de l’estat, la que no té estat propi sempre perd, en un joc macabre de desavantatge sistèmic i ordinari. La llengua forta sempre guanya, la feble sempre perd, la llengua més gran es menja la més petita. «Perquè la normalització, en el sentit que el català sigui realment predominant en tots els àmbits, a tot el domini lingüístic, necessita unes polítiques persistents i generals. En el moment que et relaxes o fas una política més fluixa, la força de les llengües poderoses és tan alta que de seguida se’t menja» (Jordi Ginebra). Admet que als darrers anys a secundària hem retrocedit, potser per una certa relaxació, cansament o triomfalisme. També les migracions, la globalització del capital, la expansió d’internet i de la digitalització en un ceberespai interconnectat, els transports accelerats de masses, les emergències climàtiques, el consum, les agressions ecològiques, les relacions interlingüístiques són més complexes que fa 50 anys. Però les seues anàlisis resisteixen prou bé el pas del temps per entendre i copsar lingüísticament la dicoomia català-espanyola en l’àmbit espanyol, també extrapolable a tot el domini lingüístic catalanoparlant. Cada època té el seu afany, com assenyala Miquel Nicolàs.
Rafael L. Ninyoles, gràcies a la seua recerca sociològica i a l’estudi de la sociologia marxista i angosaxona, va esdevenir un dels intel·lectuals més importants de la segona meitat del segle XX al País Valencià. Va iniciar, a principis dels anys vuitanta, l’equip de traducció a la Diputació de València durant la presidència del socialista valencià, Manuel Girona, quan Josep Lluís Albinyana presidia la Generalitat en la preautonomia valenciana, va dirigir el Servei d’Investigació i Estudis de la Llengua la Generalitat Valenciana. La Institució, l’AVL, quan li va atorgar la medalla d’or va destacar de l’acadèmic: «És el referent ineludible en la reflexió sobre l’ús del valencià i la política lingüística des que el 1969 publicà Conflicte lingüístic valencià, estudi que conté plantejaments encara plenament vigents”, sobre la disglòssia, la consciència lingüística, el conflicte, la substitució, l’endodisglòssia, l’espai comunicatiu… De fet, és una de les obres més citada pels estudiosos de la sociologia dels llenguatge, que, juntament amb Idioma i prejudici. Estructura social i política lingüística i Idioma i poder, han tingut una influència notable.
Recorde que li vaig preguntar a Ninyoles per què no havia escrit en català el seu article a l’Estructura de la societat valenciana als anys noranta i em va respondre que el coordinador d’aquest obra, Manuel Garcia Ferrando, el va enganyar i el va obligar a traduir-lo i a escriure’l en castellà amb xantatges. Un dia, al passadís del Departament de Sociologia, sense saber res de les seues relacions d’amistat rompuda, vaig elogiar la seua tasca, la de Ninyoles i també la d’Aracil, com els dos van aconseguir, de manera molt sorprenent, posar la sociolingüística valenciana del català a les revistes internacionals més prestigioses del món als anys seixanta i principis del setanta, i vaig gosar preguntar-li si havien continuat treballant junts posteriorment i em va confessar, molt afectat, que havia sigut un trencament definitiu. Recorde que Josep Vicent Marqués, també professor meu d’aquells cursos de doctorat, va fer servir alguns d’aquests conceptes manllevats de Jean-Paul Sartre, de Marx, d’Engels, de Rafael L. Ninyoles i potser de Lluís Vicent Aracil, en el seu assaig País perplex sobre la falsa consciència i la fosca consciència per indicar com hi havia valenciana gent que, per estranys mecanismes compensatoris, es refugiava en l’alienació lingüística i cultural espanyola, des de l’autoodi, l’odi i el rebuig a la pròpia llengua catalana, per renunciar al valencià i voler ser més espanyols que els propis castellans. La sospita de no ser bon espanyol els duia a tallar-se la llengua en una pulsió d’odi furibund contra la seua pròpia comunitat lingüística. El grup dels jesuïtes de València, on hi havia Rafael Ninyoles, Eliseu Climent, Josep Vicent Marqués, Alfons Cucó, Manuel Ardit, Lluís Vicent Aracil, després del batxillerat es trobaren a la universitat de València. Com adverteix Miquel Nicolàs, aquest grup i també Ninyoles va pouar de La Ideologia alemanya de Marx i Engels i van tenir la influència del professor Murillo Ferrol a la facultat de dret; textualment diu Nicolàs: “Concilia el pensament marxista amb el pragmatisme anglosaxó. I tots dos s’endinsen pels camins de l’antropologia social, la psicologia del comportament, amb incursions a la psicologia clínica, per la sociologia del coneixement o la sociologia urbana, entre altres dominis. Així, Conflicte lingüístic valencià s’encapçala amb una coneguda citació de Curt Lewin, un dels creadors de la psicologia social: “nothing so practical as a good theory”. I tot l’estudi està imbuït d’aquesta voluntat pragmàtica, d’intervenció en la vida social amb eines de pensament útil. Com l’operari que fa bricolatge usant els estris que té a mà, Ninyoles denuncia els paranys i impostures de la ideologia bilingüista, fent servir els recursos dels psicòlegs quan desmunten les fal·làcies, ocultacions i miratges que fonamenten prejudicis i complexos. També és de caràcter psicosocial la noció d’autoodi, encunyada per Gordon Allport, que Ninyoles aplica a les conductes de desclassament i negació del grup lingüístic al qual pertanyen els parlants que les manifesten”. La sociolingüística i l’anàlisi dels conflictes com una caixa de ferramentes per explicar les realitats socials.
Anys més tard, quan es van celebrar les Escoles en Valencià al Camp de Morvedre, vaig tenir la sort de trobar-lo amb la seua dona i els seus fills i vam compartir una conversa agradable, mentre esmorzàvem a l’estil de pic-nic en campanya, quan li vaig plantejar alguna qüestió de sociolingüística que hi ha als seus llibres, d’entre els quals, Quatro lenguas para un Estado, que l’estat espanyol va llançar a la paperera sense llegir-lo o sobre Espanya, mare o madrastra, l’Arc de la Mediterrània i alguna referència sobre la situació lingüística que vivíem en temps del PP, com és que no deixaven que es feren enquestes per mesurar com anava el català al País Valencià, com podíem conduir amb els focus apagats, em va semblar exhaust, i vaig entendre que li costava parlar d’unes qüestions que el feien patir molt i que li resultaven incòmodes. Perquè deia que les seues recerques pertanyien al passat, a una altra època, que ell era «una mòmia», que tot allò estava «soterrat»… Em va semblar que mostrava una gran decepció, tot i que ens posarem d’acord en elogiar que, malgrat tot, les jornades per la llengua que organitzava Escola Valenciana i en aquella mobilització festiva dipositàvem les nostres esperances. Remarcava que allò, les mobilitzacions per la llengua, eren inèdites i obrien la possibilitat d’un temps nou.
Em sembla que els seus anys de funcionari durant el govern del PP foren anys amargs, de frustració i impotència; no entenc com, des de la Universitat de València o algun altre organisme prou solvent en defensa de la llengua catalana, no se li va oferir la possibilitat de dedicar-se íntegrament a la investigació sense dependències governamentals insuportables a càrrec d’un partit polític, el PP, dedicat a la corrupció i a tractar d’arraconar al màxim el valencià, negar la unitat lingüística de la llengua catalana, tractar de minoritzar-nos i abaixar el seu ús social a tots els àmbits per fer desaparèixer el valencià de l’espai públic (ensenyament, teatre, mitjans de comunicació, cinema, justícia, sanitat, serveis socials…). Ara, després de mort, tot seran elogis, que si «pare de la sociolingüística valenciana» [en català], que si «una figura clau», que si un «gran intel·lectual», que ha deixat una «petjada enorme» en la recuperació i l’ús social del català al País Valencià, però sabrem que mentrestant es reprodueixen unes estructures socials i unes polítiques lingüístiques que possibiliten la marginalitat del valencià, els entrebancs perquè no hi haja un espai de comunicació comú de tot el domini lingüístic catalanoparlant, perquè a la UE no siga oficial el català, perquè les comunitats autònomes amb la mateixa llengua no puguen federar-se o confederar-se, perquè no hi haja presencia del Govern Valencià a tots els Instituts en defensa de la nostra llengua catalana, perquè no tinga presència a tots els mitjans de comunicació, públics i privats, perquè no hi haja llibertat d’expressió lingüística al Congrés i Senat espanyols, perquè no s’impulsen processos de valencianització… I aquesta hipocresia i colossal cinisme de molts dels nostres dirigents polítics que menyspreen la nostra llengua i cultura catalanes, em sembla molt miserable i vil. Perquè no ens representen a la gent que estimem la nostra llengua.
Per últim, com advertia la periodista madrilenya Bea Talegón a aquesta revista republicana «El millor regal per als nostres fills»: A Espanya tenim la sort de tenir diverses llengües. I som tan ignorants, des d’una perspectiva centralista, que les injuriem, les perseguim, les matxuquem i les menyspreem en lloc de promoure’n el coneixement en tots els territoris, cosa que seria realment sana per entendre’ns, per generar afectes i, sobretot, per a aquells que volen mantenir a tota costa les diverses nacions «dins d’Espanya”. M’agradaria viure en un lloc on l’escola pública garantís que els meus fills coneguessin les nocions bàsiques de totes les llengües de l’Estat. Seria una bona manera d’obrir-los el cor per conèixer el món sense prejudicis. Mentre això (no) arriba, intentar-ho nosaltres crec que és el millor regal que podem fer als nostres fills». Descanse en pau Rafael L. Ninyoles i el condol amb retràs a la seua família, el que ha hagut de patir l’ostracisme per defensar el català de València i dir Països Catalans sense que es notés massa, com a «comunitat catalànica», com a «eix mediterrani», com a «arc mediterrani» per a no ofendre els que ens ofenen i ens insulten dia i nit… En qualsevol altre País, Rafa Ninyoles, haguera sigut reconegut, fa anys, com un referent, una peça clau per la seua vàlua intel·lectual; al País Valencià, en general, tot això són figues d’un altre paner. El seu epitafi podria ser: «fou un intel·lectual malaguanyat i molt desaprofitat perquè el País Valencià no va estar a l’altura»; sempre em va semblar que el marginaven perquè les seues propostes anaven contracorrent en un País ple de gent massa conformista i submisa als dictats que ordenen de Madrid per anorrear-nos i llurs repliques provincianes que accepten i reprodueixen les inferioritzacions cortesanes pròpies dels súbdits més servils.
- L’opinió pública: teories i ideologies (1968). Barcelona: Rafael Dalmau. (El primer llibre panoràmic publicat sobre la matèria a l’Estat espanyol).
- Conflicte lingüístic valencià. Substitució lingüística i ideologies diglòssiques (1969). València: Tres i Quatre.
- Idioma i prejudici (1971). Palma de Mallorca: Moll.
- Idioma y poder social (1972). Madrid: Tecnos.
- Sociología del lenguaje (1974). Madrid: Fundación Juan March.
- Estructura social y política lingüística (1975). València: Fernando Torres. (Traduït al català el 1989 per l’editorial Bromera a la ciutat d’Alzira).
- Bases per a una política lingüística democràtica a l’estat espanyol (1976). València: Eliseu Climent.
- Cuatro idiomas para un estado: el castellano y los conflictos lingüísticos en la España periférica (1976). Madrid: Cambio 16.
- Madre España (1979). València: Prometeo. (Traduït al català el 1997 per Tàndem a la ciutat de València, amb el títol Mare Espanya: aproximació al nacionalisme espanyol; és el primer estudi seriós sobre la sociologia del nacionalisme espanyol).
- El País Valencià a l’eix mediterrani (1992). València: L’Eixam. (Una reflexió molt ben argumentada sobre l’espai socioeconòmic i cultural compartit, quan encara no es parlava d’“arc mediterrani” o de “Commonwealth catalana”).
- Sociologia de la ciutat de València (1996). Alzira: Germania.
