Comprendre la Xoà (Sobre L’esperit del temps, de Martí Domínguez)

Paraules grosses

Francesc Viadel

Comprendre la Xoà, les causes que la van desencadenar, els factors que van permetre el naixement d’un règim racial monstruós, ha estat una de les majors preocupacions intel·lectuals de les darreres dècades. El sociòleg polonès, Zygmunt Bauman, va afirmar que l’Holocaust no tan sols va ser un problema o un episodi de la història jueva sinó que es va gestar i posar en pràctica en la nostra civilització i en un moment culminant de la nostra cultura. Per això mateix, aquest és un problema d’aquesta societat, d’aquesta civilització i d’aquesta cultura. Baugman assegurava també que centrar el problema en l’alemanyitat del fet considerant-la com l’aspecte en què radicava l’explicació del que havia passat, era també un exercici que exonerava a tots els altres i a ‘tota la resta’. Tot plegat, per a l’acreditat sociòleg, l’Holocaust va ser un dels productes de la nostra civilització, “genuí encara que terrorífic”.

D’altra banda, el filòsof Jonathan Glover, en el seu magnífic assaig sobre la història moral del segle XX, dedica una bona part a la influència de les idees científiques en la consecució de l’extermini de milions de persones a mans dels nazis. Recorda com el darwinisme social junt amb la genètica mendeliana proporcionava una base científica al moviment eugenèsic de la ‘higiene racial’. No en va, el 1933 en ple auge del nazisme es va nomenar rector de la universitat de Berlín a un destacat defensor d’aquesta teoria, Eugene Fischer. No va ser l’únic científic alemany o austríac, que va legitimar amb la seua ciència el genocidi jueu, la neteja ètnica d’Europa, en un gir moral inesperat, paradoxal. I per què?.

És justament el que des de la literatura intenta explicar un dels nostres millors escriptors, Martí Domínguez, en la seua novel·la L’esperit del temps (Proa, 2019). Domínguez es posa en la pell d’un científic austríac presoner dels russos que es veu obligat a escriure una llarga confessió sobre la seua implicació en l’extermini de milers de persones a fi de millorar la raça alemanya, de germanitzar els països de l’Est brutalment conquerits. La seua responsabilitat, també, en el segrest de milers de nens polonesos susceptibles de ser ‘germanitzats’ o en la implantació dels Lebensborn, una creació abominable d’Himmler on les dones i els SS racialment més aptes s’entregaven en un entorn idíl·lic a la procreació de la raça superior. A tenir fills amb l’únic objecte d’entregar-los a l’Estat.

L’escriptor s’ha inspirat en la biografia d’un dels científics austríacs mundialment més reconeguts, Konrad Lorenz, defensor en els seus escrits de l’extirpació del cos social dels tumors malignes. Lorenz no tan sols es va lliurar de la forca sinó que després de la guerra va continuar investigant fins al punt que en 1973 va obtenir el Premi Nobel de Medicina-Fisologia. El món ràpidament va oblidar sinó va exculpar la seua complicitat amb l’horror tal i com es va fer amb centenars de col·legues seus. Justament, per al títol de la seua esplèndida novel·la, Domínguez, manlleva una reflexió del molt contradictori Ernest Jünger que en repassar els fets d’aquella època, va afirmar que tot el que la seua generació va fer formava part de l’esperit dels temps. Al capdavall, una manera ben sofisticada la de Jünger d’espolsar-se cap responsabilitat, com el mateix protagonista de la novel·la, el naturalista i metge Adolfòvitx.

Lluny de fer un retrat pla, Domínguez s’endinsa en la complexa personalitat del seu personatge i en el convuls context de la seua època. Ho fa sense estalviar-se detalls, deixant que siga el lector el que jutge per si mateix.  Veurem Adolfòvitx justificant les purgues en la universitat dels seus col·legues jueus, proporcionant arguments científics als artífex del genocidi, esbrinant quins soldats han mentit sobre les seus ferides patides al front per a ser executats o assistint impàvid a una ‘selecció’ de xiquets en el camp de Belzec. Coneixerem un Adolfòvitx ambiciós, intel·ligent, oportunista, sofisticat, covard, fanàtic, feble, despietat, valent, cínic, sentimental… psicològicament complex com qualsevol de nosaltres.

La construcció d’aquesta història l’ha dut viatjar fins als escenaris sinistres en què passa, consultar arxius i especialistes de diferents universitats europees, a indagar en una copiosa bibliografia. Com d’habitud, l’autor ha bastit un excel·lent text literari sobre uns sòlids ciments documentals.

Val a dir que Domínguez, no s’ha estat de recordar que les regles morals són un vernís molt lleu que tenim sobre la pell, a sota de la qual hi ha la bèstia. O d’assenyalar com de ràpid es va girar pàgina a la catàstrofe del genocidi perpetrat pels nazis per múltiples i complexes raons. Una observació, per cert, amargament documentada ja a finals dels anys setanta per la periodista Gitta Sereny que acabada la guerra va participar en la cerca dels xiquets polonesos segrestats pels Lebensborn, autora també, entre d’altres, d’un llarga i inquietant entrevista al comandant dels camps d’extermini de Sobibor i Treblinka, el vienès Franz Stangl.

La reflexió que conté aquesta novel·la, no pot ser més oportuna. I no tan sols perquè la memòria de l’Holocaust és més feble que mai. Una enquesta de 2018, elaborada per Schoen Consulting, assegurava que el 31 per cent dels nord-americans i el 41 per cent dels milennials no sabien que havia passat en Auschwitz. Mentre que fins a un 52 per cent, consideraven que Hitler havia arribat al poder de la força. Una situació similar es dona a Anglaterra o en Espanya on un 66 per cent considera que negar l’Holocaust no és un problema, xifra que a Europa baixa fins al 38 per cent. Tot això, per no parlar del rebrot de l’antisemitisme en França i Itàlia en un context generalitzat d’auge de l’extrema dreta. Un embranzida ferotge que en Espanya cal associar a la condescendència d’uns mitjans de comunicació mesells i a la complicitat d’una dreta corrupta i àgrafa incapaç de superar el seu franquisme constitutiu en un país on amples sectors de la població encara en senten una estúpida i autodestructiva nostàlgia.

Tot plegat, Domínguez ha escrit gran relat contra l’amnèsia. També contra la trivialització del nazisme. Podeu llegir L’esperit del temps, si voleu, també com una amarga advertència.

Font: http://francescviadel.wordpress.com/

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER