Sal·lus Herrero
El 9 d’Octubre passat, Dia Nacional del País Valencià, mentre treballava al meu hortet diminut a Grifeu (Llançà) i treia les males herbes a les carxoferes, duia els auriculars a les orelles i escoltava el programa de la Mònica Terribas, El racó de pensar a Catalunya Ràdio, on s’hi havia convocat Gustau Muñoz i Feliu Ventura. Fou una sorpresa molt agradable sentir com David Fernàndez presentava Gustau Muñoz, com a codirector de L’Espill, la revista que va fundar Joan Fuster i el definia una de les veus més crítiques i més sensates del País Valencià, que havia sigut, durant la ‘transició’ un laboratori per acaçar el valencianisme i impulsar el feixisme des de la lenitat, que voldrien aplicar a Catalunya, amb amenaces d’ulsteritzar-ho tot, amb la diferència que a Catalunya hi ha una societat civil d’un sobiranisme organitzat davant d’un estat repressor. David Fernàndez va recordar la frase de Martí Domínguez sobre la mirada de Gustau Muñoz, que té en el sentit de la profunditat d’un microscopi i la perspectiva d’un telescopi, i li pregunta per la situació al País Valencià.
Gustau Muñoz, respon que el País Valencià està com aquell que s’ha trencat la cama i està en rehabilitació després de treure-li el guix, ‘convalescent’, però amb bona sort… i amb bones perspectives. Malgrat tot, hem de ser optimistes perquè s’ha pogut formar el segon Govern del Botànic, era molt important desbloquejar la situació per garantir la continuïtat, tot i que hi ha moltes rèmores de caràcter econòmic, dèficit quan a finançament, problemes en l’ensenyament, manca d’articulació del País, insuficiències culturals… I sobretot dèficits morals a causa dels vint anys del Govern del PP que van girar al voltant de tres eixos: l’especulació immobiliària, la corrupció i la manipulació informativa. Un còctel explosiu per a degradar una societat, com la valenciana, que és el que va passar. Ahir mateix, s’acabava de fer públic un informe de la UCO de la Guàrdia Civil sobre la corrupció sistèmica al País Valencià, sobre com una empresa de construcció de col·legis públics (CIEGSA) era una tapadora, una màfia per a apropiar-se de les comissions il·legals que el PP s’embutxacava per a dopar-se electoralment… No era només la Gürtel, per tant, sinó molt més… fou una corrupció sistèmica, tot embolcallat amb repressió lingüística, embolics culturals i pretextos identitaris, una repressió subtil o no tan subtil, destinada a degradar les institucions o a carregar-se-les directament, com la IVEI, un organisme cultural prestigiós que va caure en mans de membres del PP que se n’aprofitaren per interès personal. I tantes altres institucions i organismes, degradats, i en els quals el dirigents del PP es van dedicar a espoliar-los, a enriquir-se robant.
Mònica Terribas li pregunta si enmig d’aquestes ferides morals que pateixen molts països, i enmig del període de rehabilitació i convalescència, hi hagut una presa de consciència del sistema de corrupció estructural… Gustau Muñoz respon:
Hi ha hagut una presa de consciència tan forta que ha capgirat el signe polític del Govern al davant del Parlament i la Generalitat Valenciana i la majoria de les esquerres (PSPV, Compromís i Podem) pot ampliar-se; la gran presa de consciència és l’esclat de la Primavera Valenciana, que es produeix abans del 15-M de la Puerta del Sol de Madrid, que després es va estendre per la resta de l’estat; el blaverisme i l’anticatalanisme, no han desaparegut, però s’han esvaït i ha canviat l’epicentre, ara això s’ubica en un reducte minoritari ultra. L’alcalde de València és Joan Ribó, un senyor de Compromís, nascut a Manresa tot i que va venir a viure a València molt jove, fa molts anys, on va estudiar enginyeria agrícola i és un valencià més… Tot plegat és molt important perquè València i el seu entorn metropolità tenen quasi un milió i mig d’habitants, fa anys des dels sectors valencianistes es deia que les comarques estaven a l’altura de les circumstàncies però que la capital del País Valencià ens fallava. Ara no és pot dir això, perquè seria fals, València respon a al repte de la valencianització i la regeneració democràtica del País sencer… Recordem l’embranzida espanyolitzadora de M. Rajoy, quan lloant Francisco Camps va dir que el País Valencià era el model [de corrupció] que volia per a Espanya; no podem oblidar la prepotència, l’arrogància, la corrupció i l’hostilitat del nacionalisme espanyol d’estat contra el País Valencià i Catalunya, tractant de dividir-nos, separar-nos, negar-nos, tot i que encara ens queda l’escull que hi ha entre el País Valencià i Catalunya, buscat amb plena intencionalitat pels Governs de l’estat, negant el corredor del Mediterrani, l’infra-finançament, l’espoliació, els atacs a la llengua i les cultures catalanes…
Hi ha també la Primavera de la música valenciana, a Catalunya Ràdio posen cançons d’Obrint Pas, canten “El País de les cases blanques/ el País de les rialles”... No només Primavera social i intel·lectual, també Primavera musical. David Fernàndez, denuncia el saqueig dels fons públics per banda dels dirigents del PP i menysteniment del valencià arraconat socialment i qualificat per a estigmatitzar de “cultureta”, com tots els regidors del Partit Popular a València estaven imputats de corrupció; com la pròpia germana de Rita Barberà reconeixia que “Nos hemos pasado” davant tants casos de corrupció. David Fernàndez rebla el clau dient: “No ho diem nosaltres, ho diuen ells mateixos”… Allò fou una festa interminable de polítics que es sentien impunes i pensaven que podien saquejar tot un País al servei dels interessos polítics de Madrid i de les seues pròpies butxaques. Ara es recuperen els intel·lectuals de referència, com Joan Fuster… Núria Iceta, de L’Avenç, assenyala que Gustau Muñoz és hereu de Joan Fuster i de l’Escola de Frankfurt i David conta l’anècdota de la neta de Gustau entrant al seu estudi i preguntant per què hi havia una foto de Papa Noel… eren les fotos de Karl Marx (amb barbes, com Papa Noel), Joan Fuster i Walter Benjamin… Posen música d’Ovidi i unes paraules gravades seues destacant que la fidelitat és molt important per tenir consciència de classe i que ha lluitat a favor de la catalanitat dels Països Catalans, altres mots de Joan Fuster sobre el cervell humà, les computadores i la memòria selectiva…
Al llibre Corrents de fons de Gustau Muñoz s’analitzen les grans transformacions del capitalisme a escala mundial, el capitalisme de la globalització, la digitalització i la finançarització de l’economia i els canvis dels eixos geopolítics, els conflictes latents i no resolts. Muñoz apunta que si s’analitza, històricament, el segle XX amb les dues guerres mundials i l’Holocaust, el calfred el tens assegurat… Al llibre també s’aprofundeix en com ha anat la industrialització al País Valencià, desmentint que Fuster s’equivocava, els canvis culturals i socials, els canvis de les elits dirigents, les conseqüències de la corrupció dels vint anys del Govern del PP… Hi ha forces que havien quedat en la penombra, la tradició reaccionària, que ningú reivindica [però que procuren aplicar actualitzada, emmascarada, dissimulada!], la inserció del País Valencià en el mapa polític espanyol; la relació del País Valencià amb el seu context cultural del Països Catalans, anota Mònica Terribas, per compartir “talents” i afegeix Gustau, “per compartir-ho tot!“, remarca la interrelació econòmica, la interrelació humana i cultural que hi ha tantpotent entre el País Valencià i Catalunya, tot i que intenten estroncar-la, no s’ha interromput, però no passa pels seus millors moments, abans de les autonomies hi havia més porositat, però la creació de les administracions autonòmiques va crear uns dinàmiques que no han afavorit ni potenciat les relacions i la asincronia política entre els governs de les dues Generalitats… Hem d’aprendre de les experiències del passat i hem de jugar amb les cartes que tenim, junts serem més forts i millors perquè el món s’ha fet més complicat i fotut, no som res si no generem complicitats més amples, si damunt no anem junts, malament… No podem permetre’ns aquest luxe balafiador. La dissidència russa, de Hong Kong, Equador… es poden tolerar protestes mentre l’economia s’aguante, mentre no es qüestione l’economia, si no hi ha interessos econòmics no s’intervé, durant 40 anys hi hagué una dictadura i no va intervenir ningú per ajudar-nos… Un polític anglés deia, “la Gran Bretanya no té amics ni enemics permanents, només té interessos permanents”, és la lògica dels estats, d’un egoisme brutal i si no que els ho pregunten als jueus abans i durant de la II Guerra Mundial en l’ascens del nazisme… Quan he sentit dir que les instàncies internacionals ajudaran a Catalunya, sempre he sigut molt escèptic, potser poden intervenir com a instàncies morals, de prestigi, associacions d’escriptors, més enllà d’això, les cancelleries es deuen als interessos d’estat; és dificilíssim que ningú “mogui un dit” per les causes injustes que passen al món.
Europa és un nàufrag enmig de taurons, a pesar de la inacció criminal davant els immigrants que s’ofeguen al Mediterrani, que ha denunciat Carol Rackete; potser de les poques coses que podem estar d’acord amb Ortega és que Espanya és el problema i Europa la solució, la construcció europea, relativitza el poder dels estats i els hauria de relativitzar més encara… Els taurons, Putin, Bolsonaro, Erdogan, Trump, el president de Filipines Duterte, el de la Índia que ha desfet l’autonomia de Catxemira, Guatemala, Ucraïna, la Xina… David Fernàndez llegeix un article recent de Santiago Alba Rico sobre la comicitat i la tragèdia: un psicòleg americà diu que a les societats actuals hem de saber pensar i decidir en menys d’un minut, en uns segons, si algú volgués destruir la democràcia inventaria les xarxes socials… Vivim en un món de sords que ni senten ni escolten i de petimetres que es fan escoltar sense dir res, el magisteri ha estat derrotat pel ministeri, les escoles per les tertúlies, els mestres pels magistrats, una combinació fatal de capital, de tecnologia i falta de democràcia, desterrant dels nostres discursos l’atenció i en conseqüència la falta mateixa de la transmissió està a punt de submergir-nos en un estrèpit submarí transoceànic… Es posa una altra cançó, “I patirem la vostra violència i els colps, però no aturarem més els cors”, de Tomàs de los Santos i Borja Penalba.
M’està mal dir-ho -apunta Gustau Muñoz- però enguany he publicat tres llibres, Corrents de fons; un llibre que té el llibre com a protagonista, La vida dels llibres, ed. Afers (una constant en la seua vida acompanyada pels llibres); i El vertigen dels dies, un dietari on es diu que cal entendre per transformar o, almenys, per parar els colps. Vol dir que, per una banda, hi ha una discurs reaccionari amagat i, per l’altra, una societat dinàmica i modernitzadora, molt creativa i molt diversa, amb problemes de fons que ha de resoldre; no hem de caure en el pessimisme sistemàtic, que hem de defugir, em sembla que està ben encarrilat malgrat tots els problemes i les dificultats que tenim davant; parar el colp significa aturar l’onada reaccionària i ultradretana que s’insinua, el nacionalisme espanyol d’estat irreflexiu, que es pot arribar a carregar Espanya i una certa idea d’Espanya, més… Mònica Terribas l’interromp i li pregunta, tu creus que és irreflexiu, Gustau?
De vegades em fa la impressió que sí, que no pensen més enllà, quan parlen alegrement d’aplicar el 155 totes les vegades que calga, no s’acaben d’adonar que s’estan carregant el pacte constitucional, però també el pacte pre-constitucional de les forces democràtiques a l’eixida de la dictadura franquista… Per això parle de l’Espanya suïcida, “de l’Espanya buida a l’Espanya suïcida”, a llarg termini no es pot aguantar una situació d’opressió oberta, per algun lloc sortirà… No crec que vinga cap instància exterior, la lluita nostra a la fi d’una manera o altra reeixirà, tot i la repressió, a mitjà o llarg termini...
Volíem celebrar la Diada del País Valencià i hem convocat a Gustau Muñoz, volíem celebrar-ho també amb Feliu Ventura que ens convoca amb la Convocatòria, el nou disc, en el qual ha col·laborat Jordi Cuixart, recull la cultura, l’educació, la fermesa en les idees. La ncultura no està renyida amb les formes i l’educació, tant en Gustau com en Feliu, l’amabilitat, la cordialitat… ‘Convocare’ (en llatí significa “cridar a molts i crida a estar junts”). Li etziba Mònica Terribas que Feliu ha tardat vuit anys en treure un nou disc, on parla de les xicotetes coses de la vida, que no s’ha de caure en el pessimisme, i cal mantenir la joia, “xicotets, domèstics i assemblearis“, i Feliu Ventura diu que la cosa va com va, que ell té vida pròpia al marge de les cançons, que ha convocat amics intel·lectuals que li fan pensar, que formen part del seu camí, “són importants per a mi, i per sort, per a molta més gent”… A banda de la música, el centre és la meua vida, després em convoque a mi mateix i a d’altra gent amb la que m’identifique per tal que m’ajuden a explicar-me... Gent que Feliu Ventura admira pel que diuen i fan, i els convoca perquè l’ajuden a comunicar i expressar les seues idees i emocions mitjançant la música i la lletra de les cançons i escrits que ajuden a esclarir la possibilitat d’un món transformat i molt més lluminós.
La música, explica Gustau, ha sigut fonamental per a dos moments de la seua vida, “de més jove la música en valencià de la Nova Cançó ens va amerar i durant els anys de Govern del PP la música en valencià va ser un esclat de resistència impressionant, tremend, amb més de 80-100 grups cantant, va engrescar el País, junt a la cultura, sense abaixar la guàrdia, sense cap subvenció, sense cap ajut”... Feliu Ventura diu que la Nova Cançó ha sigut una música de masses i d’idees que expressa com altaveu molt gran dels versos de Raimon, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart incorporats al disc Convocatòria, afegir els poemes de la reflexió de la solitud de la reacció com un petit jardí que conreem (Estellés), “sàpigues company que tot no són diners, que hi ha altres coses (Pere Quart); Mònica explicita que actuarà a l’Ateneu Harmonia de Sant Andreu, a Sant Celoni, a Manresa i a Banyoles… Són nostres la ciutat de la nit, cada pas que hem fet, el nostre impuls permanent… Han col·laborat Jordi Cuixart, Alba Rico… “ells van escriure a cegues abans de fer les cançons, ells m’han com ho havia de fer i m’han influït, també Pep Gimeno el Botifarra ha participat perquè Xàtiva és la millor ciutat del món; som la generació de Guillem Agulló, remarca David, que està col·laborant en un documental sobre Guillem Agulló i Salvador, allò que volen matar, va créixer amb més força del món… Contra la sentència els Auxili canten un somni immens, “Som el sud que mai no han vençut, Països de cançons, poemes com escuts, el cant valent i decidit, d’un poble rebel i convençut... L’autentica Conselleria de Cultura en els temps nefast dels Governs del PP han sigut el ateneus i els casals populars… Som la generació de la ràtzia del 92, som la generació dels insubmisos; moments foscs de la nostra història hem de recordar les lluites i els passos que hem fet anant cap endavant… Som el present, el nostre somni maltractat és l’esperança en la llavor…
Post scriptum A Catalunya, si més no, a Catalunya Ràdio, Mònica Terribas i David Fernàndez, s’han interessat, el dia Nacional del País Valencià, per saber què es mou intel·lectualment i culturalment pel País Valencià, per difondre els llibres i la música valenciana en català; també al diari Ara se n’han fet ressó, en forma d’articles d’Ignasi Aragay a la secció de cultura, si no erre… M’agradaria que TV3, dirigida pel valencià Vicent Sanchis, l’hagués convidat al programa de Xavier Grasset, Més 3/24, a explicar la publicació de tres llibres tan interessants, escrits per Gustau Muñoz, que recullen els neguits que habiten el PV a la segona dècada del segle XXI, que van sobre la vida dels llibres i del bagatge vital, social i cultural que compartim a tot el domini lingüístic catalanoparlant i explicar millor les transformacions del món actual enmig de la globalització del capital, on s’analitza la realitat mundial, europea i del País Valencià i les relacions amb Catalunya i la resta dels Països Catalans, també l’esclat de la cultura i de la música de Feliu Ventura en català, (tot i que encara estan a temps a TV3 per fer-ho!); no puc deixar de preguntar-me si els mitjans de comunicació del País Valencià han propiciat la difusió de les obres de Gustau i les de Feliu Ventura (de Pep Gimeno El Botifarra, de Miquel Gil, Mireia Vives i Borja Penalba, Smoking Souls, La Gossa Sorda…) tant com es mereixen i contribuir a la seua difusió cultural… No ho sé si els han convocat als mitjans de comunicació valencians, com correspondria a un País amb prou nivell d’autoestima per la nostra llengua, cultura i música… No obstant això, al meu parer, el millor seria tenir algun mitjan de comunicació conjunt a tot el domini lingüístics dels Països Catalans, com ha indicat als seus darrers llibres Josep Gifreu (El català a l’espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia 1976-2013, València, 2014 i a El quart poder i la independència. La batalla mediàtica per l’1 d’octubre, amb pròleg de Xavier Antich, Angle editorial, premi d’assaig Irla 2018). Perquè aquestes obres escrites en valencià i aquest disc editat en valencià, pogueren conèixer-los tant la gent del País Valencià, de Catalunya central (nord i sud), de les Illes, d’Andorra, d’Alger i inclús del Carxe (Múrcia). La nostra gent, que durant més de 300 anys ha sofert la persecució i el genocidi cultural contra la seua pròpia llengua, en dictadures i democràcies, i continua parlant, escrivint, cantant, fent servir i volent viure en català, (valencià, mallorquí o menorquí…) té dret a poder viure en la nostra pròpia llengua i poder-la llegar a les generacions venidores… Per cert, a Cassà de la Selva, el 17 de novembre va actuar en un festival de música, Miquel Gil, em vaig assabentar tard i no vaig poder anar-hi… Perquè viure a Catalunya o catalanitzar-se a qualsevol lloc dels Països Catalans, no vol dir deixar de ser valencià o mallorquí despreocupar-se pels afers i el destí de la valenciana o mallorquina gent i pel País Valencià o les Illes, com han intentat estigmatitzar des del reaccionarisme, viure el fet català significa vigoritzar i dur el valencianisme o mallorquinisme a la seua més gran vitalitat, persistència i voluntat de futur. Un valencianisme o mallorquinisme descatalanitzat i a l’extrem tornat en anticatalà esdevé un presa molt fàcil d’abatre i anorrear per banda del colonialisme espanyol de l’estat. L’imperialisme no ha vingut al País Valencià o les Illes des de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Perpinyà o Palma de Mallorca, ha vingut sempre de Madrid per saquejar l’economia valenciana o balear i per anihilar la nostra llengua i cultura catalanes, en plural, des del poli-centrisme, des del respecte a la diversitat i el reconeixement dels altres… Davant d’una globalització que anorrea les cultures xicotetes, establir lligams i augmentar les complicitats econòmiques, socials, culturals i musicals en la nostra llengua, ens fa més resistents i resilients per decidir-ho tot; altra opció és suïcida. Sense el reconeixement, el respecte i l’acceptació de la nostra catalanitat, només ens espera un procés vers un provincianisme permanent, on la nostra llengua i cultura pròpia esdevé irrellevant.
