Sal·lus Herrero
El professor de la Universitat de Sevilla, Bartolomé Clavero, al llibre “Constitución a la deriva. Imprudencia de la justicia y otros desafueros, ed. Passado & Presente, denuncia sobretot la manca de respecte a l’autogovern autonòmic des de l’estat Madrid, el paper del TC i l’Audiència Nacional (inconstitucional!) com a TOP reciclat i actualitzat, com a tribunals inquisitorials i patriòtics, sense garanties de respecte als drets humans; fa una anàlisi jurídica de la monarquia, imposada pel dictador, la impunitat i la continuïtat del franquisme que s’ha mantingut fins ara… a molts àmbits, sense cap canvi ni mutació, a penes disfresses per canviar algunes coses i mantenir-ne d’altres més fonamentals i decisòries. Com al film de Gatopardo de Fellini, manllevat de la novel·la de Lampedusa.
Evidentment, hi hagueren ‘reformes’ internes, no és tracta de la continuïtat del “atado y bien atado”, que volia el dictador, com explica Gustau Muñoz a l’excel·lent Pròleg del molt interessant llibre de Vicent Cremades i Arlandis, “La transició a la democràcia a Gandia (1973-1983). Els moviments socials a la Safor“, pendent d’editar d’ací poc per Alfons el Vell de Gandia, on analitza de manera molt exhaustiva els processos socials (ecologisme, feminisme, sindicalisme, valencianisme), els partits polítics del règim i els partits els emergents en el període pre-democràtic, l’ambient cultural i la revifada lingüística del valencià lligada al desig de canvis i l’entrevista a moltes persones implicades en aquests anhels de canvi i transformació del País Valencià. Un llibre imprescindible per explicar i entendre el naixement de moviments democràtics al País Valencià, concretament a la Safor, la fi de la dictadura franquista, amb connexió amb altres llibres importants que expliquen el mateix des d’Ontinyent (la Vall d’Albaida), Alcoi i altres llocs.
Al Pròleg, del llibre de Vicent Cremades, sobre la democràcia a la Safor. Gustau Muñoz, fa una anàlisi de la Transició, de les seues fortaleses i febleses, el pacte de dues impotències o debilitats, com assenyalava Manolo Vázquez Montalbán amb agudesa de lletra de tango, les violències, les potencials virtuts davant les amenaces sagnants d’enfrontaments caïnites, els dèficits i les insuficiències heretades (els referents i imaginaris democràtics i republicans desfets, la manca de reconeixement, la legitimitat vulnerada de la República sense rehabilitar, ni posar en relleu el valor de l’antifeixisme, ni una memòria històrica i política adient de desfeixistització de l’estat espanyol i els seus cossos policials, militars, judicials…), les reformes internes i les continuïtats, amb les seues pròpies paraules, tracta de ponderar el que fou l’abast d’aquesta Transició, que es presentava com a ‘modèlica’, amb els seus pros i contres:
“Impecable en termes democràtics? Doncs, no tant. Ni es va sotmetre a consulta popular la forma d’estat, l’opció entre monarquia o república, ni es van preveure mecanismes legals per a la resolució dels conflictes nacionals, arribat el cas, mitjançant la consulta popular, el dret a decidir, l’autodeterminació. Franco volgué deixar-ho tot atado y bien atado. No va ser així, de cap manera. No podia ser així. Remarquem-ho: no podia ser així. I no sols per la pressió creixent de l’oposició democràtica i el gran cost que hauria tingut una desactivació a gran escala pels grans interessos internacionals (Estats Units, Europa) i interns (els grans grups econòmics que desitjaven una normalitat homologable i la integració a les institucions europees). Però algunes coses sí que van restar ben lligades. La Monarquia. Els aparells burocràtics de l’administració. El personal del règim en totes les seues modalitats, eximit de qualsevol exigència de responsabilitats (gràcies a una oportuna Llei d’Amnistia que amnistiava en primer terme els franquistes). L’imaginari col·lectiu, que no podia condensar-se al voltant de cap èpica de resistència antifeixista. La sagrada unitat de la nació espanyola, que no es basaria en el pacte lliure i la voluntat popular sinó en la imposició transcendent que remet al mite històric (la Nació espanyola és anterior a la Constitució, segons es pot llegir al mateix text constitucional). I la província com a estructura bàsica de l’administració i com a circumscripció electoral, la qual cosa té una enorme importància i va ser assegurada abans de la Constitució, en la llei electoral del 1977, amb plena consciència i intencionalitat de garantir una majoria invariable als representats de les regions castellanes independentment de la seua importància demogràfica.
En l’actualitat, s’observen de prop i amb més virulència aquestes “continuïtats”, “vestigis” i “residus” de la dictadura en una democràcia amb rèmores autoritàries i pràctiques policials i militars abusives i intolerables en un estat de dret “comme il faut“, les detencions de presumptes membres del CDRs, fa unes setmanes a Catalunya, amb un desplegament extraordinari, ‘de matinada’, de policies i guàrdies civils (i periodistes espanyols!), que recorden l’actuació violenta i brutal de l’1-O, acusats arbitràriament de terrorisme sense cap prova o amb proves assignades o inventades del no res (després de més d’un any i mig de vigilància i control!), els insults, els maltractament i les tortures a les comissaries i les presons, els aïllaments durant algunes setmanes d’alguns de detinguts, la indefensió i els entrebancs als advocats perquè els puguin defensar amb garanties, les confessions forçades amb acusacions induïdes per implicar als presidents de la Generalitat Carles Puigdemont i Quim Torra (pròpies de monarquies bananeres), de manera extravagant i forassenyada, amb amenaces, brutalitats policials i judicials, mostren un estat autoritari a la deriva en la protecció dels drets humans i el dret a la integritat de la vida de la majoria de la població catalana que dona suport a l’independentisme; visualitza un estat que dirigeix la fiscalia on s’afinen acusacions preventives de “terrorisme” o de violència molt probablement inventades, segons tots els indicis, amb alguns detinguts “independentistes” que declaren que volien “tancar-se amb Torra al Parlament”, el dia D, “por eso de la independencia”, que tracten als guàrdies civils de “compañeros” i que exhibeixen davant del jutge, amb imatges gravades, que semblen assajades, per aconseguir que diguen el que s’havia quedat que declararien per inculpar a l’actual president de Catalunya, sense cap crèdit, declaracions forçades amb amenaces greus contra ells o els seus familiars,que s’esbomben mentre està vigent “el secret de sumari”…
No hi ha cap sobiranista ni demòcrata a Catalunya que li done cap credibilitat a aquestes declaracions de detinguts fetes per la raó d’estat amb l’objectiu d’atacar i criminalitzar el moviment independentista per motius d’interessos lectorals dels partits monàrquics, unionistes i antirepublicans. Pel meu coneixement, des de dins del CDR de Figueres, on vaig participar durant un temps, amb assemblees obertes i debats permanents, de tarannà pacífista i contrari a qualsevol violència (En peu de Pau!), és del tot inimaginable l’ús de la violència, ni del terror ni d’estralls, cosa que és, concretament, just el que fa servir l’estat espanyol (estiga en mans del PP o del PSOE!), projectant contra els altres i ubicant el conflicte polític d’Espanya contra Catalunya, com un afer d’ordre públic o de “convivència”… quan són conflictes polítics de reconeixement de drets fonamentals que es volen tornar problemes d’ordre públic i de convivència greu al si d’una Espanya que fa emergir el feixisme contra les demandes d’autogovern o d’autodeterminació de Catalunya. Perquè el que hi ha és un greu problema espanyol de rèmores lligades al feixisme, d’un estat antidemocràtic, de connivència de la monarquia i de l’estat espanyol amb l’autoritarisme, les pràctiques antidemocràtiques i repressives (policial, polítiques, mediàtiques i judicials), del tot alienes a qualsevol estat de dret. Símptomes preocupants del descrèdit i crisi de legitimació d’un estat ancorat en el model del règim del 78 a la deriva perquè ha tancat portes i finestres i s’ha podrit corruptívament i de manera insalubre en una política antidemocràtica i plena d’il·legalitats, com assenyala el jutge del Tribunal de Justícia de la UE que declara que s’ha violat la immunitat dels europarlamentaris catalans (Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín). No es tracta de cap Govern Frankeinstein, com afirmen els de l’extrema dreta, pura i dura, sinó d’un “Estat Francostein” que mostra el seu rostre autoritari, repressiu, cruel i brutal. Sobre tot quan l’enemic és l’independentisme català, contra el que s’acarnissen il·limitadament, i desbordant les costures de l’estat de dret, des de l’extrema dreta (la dreta fins a l'”esquerra” baronil del PSOE) de manera especial, amb escarni, malicia i incontinència nacionalista extremadament sàdica i anticatalanista.
Declara Clavero en una entrevista que és, literalment, una pura porqueria dir que la transició ha estat un model per al món perquè a Sudàfrica o a Llatinoamèrica, països que havien patit dictadures, havien transitat a la democràcia de manera molt millor, sense tanta impunitat. L’amnèsia de l’estat constitucional espanyol respecte al franquisme ha creat una cultura que connecta amb el negacionisme colonial. I en afers de reconeixement i respecte a la diversitat lingüística, cultural i nacional reprodueix les pràctiques colonials, terroristes i pràctiques polítiques, policials, judicial i militars, abusives i desproporcionades. El menyspreu sistemàtic de la justícia espanyola cap als tractats internacional i els drets humans, mostra un estat corrupte, irreformable, autàrquic, corcat i podrit fins al moll de l’ós, especialment per mantenir una monarquia i unes estructures estatals hereves del franquisme. Es continua parlant d’una “justícia exemplar“, dels “separatistes”, de “rojos“, com durant la dictadura, adoptant ideologies nacionalistes d’extrema dreta i anticatalanistes la majoria dels partits espanyols, tret dels de Podem i Més Madrid, on el TC i l’AN són elements tòxics i corruptors.
Afirma Clavero que l’Estatut català del 2010 proposat per Pasqual Maragall, des d’una perspectiva federalitzant, recuperava el millor del compromís fonamental de la Constitució del 1978. No obstant això, l’andalús Clavero, denuncia que va ser liquidat de manera grollera, destralera i fulminant, pels irresponsables Alfonso Guerra i un Tribunal Constitucional, deslegitimat; ara, després de la sentència, tot anirà a pitjor perquè els que s’autoproclamen “constitucionalistes” (en realitat monàrquics!), no defensen la Constitució del 1978, sinó una interpretació, pervertida, reaccionària i centralista, centrada en la profunda i intensa extracció madrilenya. Tot i que aquella constitució ja estava molt delimitada pels poders institucionals franquistes, jurídics i militars d’aleshores; amb el colp d’estat de 1981, que no va fracassar tant com es diu, remarca Clavero, es va escanyar la Constitució, sobretot pel que fa a la justícia i també al reconeixement efectiu de l’autogovern, llengües, cultures, nacionalitats o nacions distintes a l’espanyola… Com demostra un estat i un TC que nega el dret a debatre sobre el dret a l’autodeterminació, hi ha uns parlaments de fireta, subordinats a les imposicions, amenaces i el terror de l’estat espanyol amb una interpretació restrictiva a la castellana o madrilenya de tall cortesà, per limitar i escanyar la veu dels representants als parlament autonòmics, obrint la porta a la censura i la vulneració de drets, amb una presidenta Carme Forcadell, condemnada a gairebé 12 anys de presó per haver permés un debat parlamentari al Parlament de Catalunya. No hi ha cap parlamentari ni cap demòcrata del món que compartisca la presó de demòcrates per exigir, pacíficament, l’exercici de drets humans fonamentals, socials i dels pobles al dret a decidir, acusats per un partit feixista còmplice d’un TC desacreditat i deslegitimat, una fiscalia corrupta, un estat demofòbic i contrari a l’autogovern autonòmic, que es torna mer simulacre “descentralitzador”. Una farsa. Com denuncia Javier Pérez oyo, el trencamen del pacte constitucional l’inicia la sentència del 2010 del TC contra la reforma de l’Estatut de Catalunya després d’haver sigut aprovat per les cambres corresponents i votat en referèndum per la ciutadania catalana.
No obstant això, Mònica Terribas, al pròleg del llibre de Joaquim Forn Entre togues i reixes. Escrits de judici i presó, novembre, 2019, Enciclopèdia Catalana, sobre el judici de la causa general contra l’independentisme català, anota, després d’assenyalar que Manuel Marchena no va confrontar amb els testimonis que els protagonitzaven als vídeos perquè evidenciaven que l’argumentari de la fiscalia topa amb les porres i les arrossegades escales avall, escriu: “No, el judici no va ser cap farsa. Discrepo de tantes veus que l’han qualificat així. El judici va ser l’expressió d’aquest mirall estrafet, d’aquesta realitat política confrontada, de la impotència judicial i d’una Fiscalia i una Advocacia de l’Estat forçant i retorçant testimonis per poder executar allò que l’executiu no ha resolt, però sense cap altra esperança que, amb el destral jurídica instal·lar la por en les properes generacions via sentència. Les dotze persones processades ho sabien […] Tanmateix, la desfilada de testimonis de les defenses tornava el mirall de la sva impotència. I miraves les cares d’uns i altres senties la utilitat d’aquell procés judicial: la constatació de fracàs de l’Estat i, alhora, la seva inutilitat, la irresolució del conflicte. Qui administrarà també aquesta frustració? La del Estat convertida en sentència?“. També, clar, una farsa per reprimir i emmordaçar la dissidència de l’independentisme. I aconseguir una recentralització que buide del tot les escasses competències d’un autogovern que ha estat laminat en una bona part substancial. Com podem observar davant d’una sentència criminal que és pura revenja perquè, sense violència, no poden condemnar la llibertat d’expressió, de participació, de manifestació i de concentració, és una vulneració de drets fonamentals…
Per molt que s’esmerci Javier de Lucas, publicant als diaris de Madrid, un article un dia abans del judici al TSJC, segurament per tractar d’influir en la criminalització del MHP Quim Torra (acusat penalment per no haver tret un llaç groc i una estelada que és símbol de la lluita per la justícia, la denuncia contra la corrupció d’un estat anticatalà i l’expressió de l’anhel de llibertat de la majoria del poble de Catalunya), en dir que el que passa a Catalunya, no és desobediència civil, sinó una “revolta”, “una subversió” o “una insurrecció”, hem de matisar que es tracta d’una desobediència civil i institucional o d’una revolta pacífica, que no pot encabir-se en el codi penal a l’ús, a no ser en les monarquies absolutistes i medievals, pròpies de l’estat espanyol i els seus fonaments ideològics reaccionaris amb residus nacional-catòlics i feixistes, com denuncia Ammer Anwar l’advocat escocés de Clara Ponsatí, el delicte de “sedició” és propi dels reis del segle XVI contra els seus súbdits… La Constitució espanyola, segons J. de Lucas, no configura una relació colonial entre Espanya i Catalunya (No ni poc!), tot i que oblida que a les memòries del constitucionalista Jordi Solé Tura, explicita les amenaces militars perquè no es reconeguera i s’incloguera el dret a l’autodeterminació, com van, exigir que es posaren els articles que reprodueixen articles del “Fuero de los Españoles” de los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, com, allò de la invisisible unidad de la pátria espanyola, única y indivisible, la imposició de la monarquia posada pel dictador, sense cap votació refrendaria, que aquesta unitat depenia de l’exèrcit, etcètera, també això que les comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura no podran federar-se ni confederar-se, l’espoliació sistemàtica, econòmica i fiscal, dels Països Catalans, el supremacisme lingüístic, polític i nacional espanyol, l’infrafinançament en infraestructures, educació sanitat, dependència… semblen del tot relacions colonials i imperialistes basades en la força bruta i en l’amenaça d’enviar els ‘piolins’ de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional Espanyola i l’Exèrcit Espanyol davant la més mínima dissidència que qüestioni els fonaments jurídics espanyols… Amb l’aplicació del codi penal com una destral, per a imposar-lo a martellades. El dret s’ha d’imposar, s’ha d’obeir, repeteix de Lucas… Més un dret democràtic hauria de donar lloc i espai per a la dissidència, a la possible impugnació i al qüestionament democràtic i pacífic de les lleis injustes, per millorar una societat i fer-la més democràtica, com apunten (Hannah Arendt, Rawls, Habermas)… No obstant això, estructuralment i materialment, s’ho han muntat, des de l’estat, perquè això no siga possible, perquè les minories nacionals distintes a l’espanyola no tinguen dret a res, només a callar, a paga i obeir, submisament, els seus dictats autoritaris, dels tribunals Suprems, Audiències Nacionals Espanyoles i TC, completaent deslegitimat, desacreditats, caducats i de part; la gent catalanoparlant no tenim dret, si més no al PV, ni a tenir televisions pròpies en la seua pròpia llengua, perquè això no és prioritari, allò prioritari és sempre allò espanyol de matriu castellana que s’imposa per la força bruta com es sol fer als departaments colonials dels imperis residuals … És a dir, les dinàmiques estatals només són de menyspreu, subordiscriminació, ràbia, fúria i sanya incontenible d’una Espanya retratada i rebutjada pels moments més lúcids d’Antonio Machado, Unamuno, inclús d’Ortega o d’Azorín quan afirmaven que els espanyols no reflexionaven i només embestien…No diga’m de Josep Benet, de Francesc Ferrer i Gironés o Paul Preston que analitzen el genocidi cultural espanyol contra Catalunya, l’holocaust espanyols i la catalanofòbia atiada des de l’estat des de fa més de 300 anys fins ara…
És molt indigne que ara reclamen una obediència reconsagrada i encabronada a una Constitució, que, en la practica, passada pel filtres de personatges tenebrosos com Aznar, Guerra, Pérez de los Cobos, etcètera, amb dictats plens d’infal·libilitat i eternitat la tornen un espantall autoritari i preconstitucional, amb l’amenaça del codi penal com a garrotades sistemàtiques. Després de més de 40 anys, dir que a Catalunya es va votar aclaparadorament a favor de la Constitució és una burla i un insult a la intel·ligència de la gent que la va votar sota amenaces militars i com a inici d’una reforma política, punt de partida i no punt d’arribada, com interpreten els més rancis “constitucionalsites” que l’han tornada una mòmia de Tutankamon. Reclamar obediències gairebé cegues al dret sempre han generat moltes injustícies i, al meu parer, resulta molt inquietant que s’afirme que el dret s’ha d’imposar, sense analitzar la legitimitat, la democraticitat, els procediments, les formes jurídiques, les relacions de poder, de dominació, les confrontacions de legitimitats i sobirania i sense tenir en compte el maltracte de subordiscriminació d’una nació-estat dominadora contra una dominada i sense estat propi, per dret de conquesta i per la força de les amenaces militars… No té sentit i és absurd basar les legitimitats en la força bruta. Perquè vulnera els fonaments democràtics dels drets humans que aquella Constitució del 1978 proclamava que subscrivia i ara observem, fefaentment, que era una proclamació hipòcrita, d’un cinisme descomunal i una escandalosa falòrnia. Allò, en realitat, fou una farsa i una estafa jurídica basada en un xantatge inacceptable a l’estil de “O ésto o mantenemos la dictadura” (mentre veiem a la TV el que passava a les dictadures emparentades amb el franquisme a Xile, Argentina i als països Llatinoamericans, assassinats, caps de concentració tortures i assassinats…). A les societats, com les catalanes, que estan vives, canvien les dinàmiques socials i polítiques, i s’observa que aquells que el 1978 rebutjaven la Constitució, el propi Aznar, després l’han convertida en un manual doctrinari, les Taules Divines de Moisés, per emparar les seues atrocitats i corrupcions, com un testament sagrat, llegit per sacerdots fanatitzats contra els més pobres, llengües i cultures distintes al castellà o espanyol; veiem tots els dies i nits la mala bava anticatalanista, les desigualtats i les injustícies socials, que vessen i regalimen per tot l’entramat estatal farcit d’un nacionalisme espanyolista, servil amb la corrupció dels monarques, dels bancs i dels poderosos i cruel i server amb la dissidència política i els drets dels més pobres, febles, migrants i desemparats, ciutadania sense la protecció nacional espanyola d’aquest l’estat, que ens maltracta des de la subordiscriminació sistèmica i estructural, sense cap reconeixement ni seguretat jurídica per poder decidir el nostre futur pels propis afectats, sense interferències alienes repressives… També, per suposat, la ciutadania catalanoparlant és discriminada, sense possibilitat de tenir un estat per defensar la nostra llengua, cultura i nació que des de l’estat pretenen anihilar a tos els àmbits. Haver de suportar un estat que ens aplica el dret a l’enemic de manera sistemàtica.
El sistema judicial espanyol ve del feixisme, tot i que copia algunes coses del sistema francés té resultats diferents a la justícia francesa perquè ve del feixisme, reitera Clavero, [i sembla que retorna al feixisme, podem afegir observant la competició entre la majoria dels partits espanyols per ser més d’extrema dreta i anticatalanistes]. Hi ha una tasca de sapa contínua de l’autogovern en seu judicial des que va entrar en vigor la Constitució espanyola, més que per catalanofòbia, per autogovernofòbia, segons matisa Clavero. Això vol dir que no afecta només a Catalunya ni als Països Catalans sinó també a Euskalherria, Galícia, Canàries, Andalsia i altres autogoverns… No obstant això, nosaltres, des del País Valencià, Catalunya i les Illes, com a afectats, sabem que, sobretot, també és, prioritàriament, per catalanofòbia. Perquè articles que s’han aprovat a altres parlament, a Catalunya es ribota, censura, es nega, es prohibeix i es retalla, perquè s’atia l’anticatalanisme com a manera d’aglutinar la identitat nacionalista espanyola lligada a la indivisible unitat de la pàtria espanyola, a la manera madrilenya. Perquè hem vist i veiem el rostre d’aquesta barbàrie lligada al nacionalisme espanyol i al feixisme residual que s’incrusta en la majoria dels partits espanyols i inclús regionalistes… Perquè amb Euskalherria sembla que l’estat espanyol és molt més comprensiu, respectuós amb la diferència fiscal, no hi hagut mai campanyes orquestrades contra tots els bascos, no s’ha menyspreat tant l’euscara com el català, atacat sistemàticament des de l’estat-Madrid i tots els seus mitjans de comunicació, un anticatalanisme insidiós, que dol i fa mal, que ens torna insuportable aquest estat que ens minoritza per tal d’assimilar-nos o aniquilar-nos. Des d’Espanya, l’estat, els massa media i la societat espanyola configurada des de l’entramat estatals, es veu amb certa simpatia el País Basc, sovint com a bressol de Castella i inclús del “naixement de la llengua castellana“, a La Rioja, al sud del País Basc, en canvi als Països Catalans, ens veuen, ‘lògicament’, com a estrangers, com un cos anòmal i rebel que cal uniformitzar, “posar en vereda”, deglutir. engolir, liquidar, anihilar, anorrear… són els mots que l’estat espanyol posa en circulació per “normalitzar-nos” en funció dels seus interessos orgànics i funcionals d’uniformització a l’estil del règim centralista i jacobí dels Borbons..
Hi ha una frase d’Aldous Huxley, l’autor d‘Un món feliç” (que tan ens va impactar durant l’adolescència i que Joan Fuster solia citar sovint), que adverteix: “Una dictadura perfecta tindria l’aparença d’una democràcia, però seria bàsicament una presó sense murs en la que els presoners ni tan sols somiarien en escapar. Seria essencialment un sistema d’esclavatge, en el que gràcies al consum i a l’entreteniment, els esclaus amarien la seua servitud”. No obstant això, com que hem conegut la dictadura anterior hem d’advertir també que l’actual situació política a l’estat espanyol encara té marge per esdevenir pitjor: una extrema dreta concertada dirigint de nou l’estat espanyol accentuaria la repressió com ha fet el PSOE abans d’aquesta campanya electoral, de manera populista, i activaria tots els ressorts de l’estat, podria fer una retorn al règim anterior al 78, com va tractar de fer l’aznarisme, ara mateix per tractar de ‘derrotar’, ‘vexar’ i ‘humiliar’ més encara a l’independentisme català… És el paper que juguen els dirigents del PP, com Jorge Fernández Díaz amenaçant amb l’ús de més força bruta contra Catalunya, o Carlos Lesmes sermonejant i excitant als caps del Tribunals Militars per predisposar-los a incrementar la repressió… Quan es trenquen els horitzons de diàleg discursiu, apareix la violència, l’estat l’aplica contra la majoria independentista de manera contundent i sistèmica, posant i llevant governs, diputats o eurodiputats, que els tribunals europeus contradiuen. Però els tribunals espanyol s’han tornat autàrquics i dependents del Govern de torn, on la separació de poders s’ha evaporat. La qüestió és que quan t’estrenyen tant, i és molt difícil distingir la diferència l’extrema dreta i el PSOE, la temptació, en la que no hauríem de caure, és: que esclate tot pels aires.
El diumenge 17 de novembre,, Josep Ramoneda al diari Ara, a l’article “Impotències” deia:“Si el discurs del rei [del 3 d’octubre], excloïa una part dels catalans i legitimava la repressió, la resistència sobiranista a assumir els seus límits legitima la via de la confrontació. En el fons coincideixen en aquest conflicte dos dèficits d’autoestima: el d’un estat (Espanya) incapaç d’assolir la construcció d’una nació homogènia i incontestada i el d’una nació (Catalunya) que mai ha aconseguit [des de fa 300 anys] passar de potència a acte, a estat”. Al meu parer, tot i que el diagnòstic s’acosta a la realitat, no es pot posar al mateix pla les dues “confrontacions”, l’estat opressor i una societat que vol decidir el seu futur lliurement i en pau; és com posar al mateix pla el botxí i la víctima torturada. Remembrem que durant el mes d’octubre del 2017, quan després del referèndum es buscaren negociacions amb la vice-presidenta de M. Rajoy, Soraya Sáez de Santamaria, de parar màquines per no xocar la bicicleta independentista contra el tren embogit de l’estat espanyol atacat de ràbia anticatalana i sense cap fre d’emergència, aquesta senyora de nissaga estatal repressora, va dir que “ells” estaven en disposició de guanyar-li a Catalunya “per 10 a zero”… Aquesta és la vostra Constitució, però mai la nostra, que ens subordina i ens converteix en súbdits d’una monarquia corrupta, hereva de la dictadura feixista. La població catalana i inclús espanyola que l’ha votada, aquesta constitució posfranquista, és una part insignificant. Per què no es posa a votar la Constitució espanyola de nou a Catalunya o als Països Catalans a veure qui la vota?
