Joan de l’Alcázar
Evo Morales, el primer president aimara de la història dels països andins va renunciar al seu càrrec fa un parell de setmanes, el 10 de novembre, i va marxar a l’exili mexicà, acollit pel seu col·lega A.M. López Obrador. El detonant final de la caiguda de Morales va ser que l’Exèrcit bolivià “va suggerir” el president que abandonés el càrrec, i això al bell mig d’un clima de tensió i violència creixent.
Està en discussió si això va ser o no un colp d’Estat propiciat pels militars, tan freqüents com han sigut en la història del país. No ha sigut un pronunciament convencional, amb les tropes i els carros de combat al carrer, però també és cert que les forces armades no han acomplit amb el seu paper de garantir la legalitat constitucional republicana. Sobta, a més a més, la mansa i asèptica resposta de la comunitat internacional: des de la Organització d’Estats Americans a la Unió Europea, que han acceptat de facto la nova presidenta auto anomenada, Jeanine Áñez. No cal dir que els Estats Units de Trump i el Brasil de Bolsonaro l’han rebuda amb els braços oberts.
Aquesta advocada i presentadora de televisió que va donar-se a conèixer internacionalment entrant al parlament amb una Bíblia de tamany gegantesc, i que ha fet declaracions que van del racisme i l’integrisme religiós a la negació dels principis elementals de la democràcia, reforça la tesi de que el que hi ha hagut a Bolívia ha sigut, efectivament, un colp d’estat institucional amb el vist i plau dels militars i la policia. Áñez no sols no ha convocat noves eleccions, és que no ha obert un diàleg amb el partit de Morales, el MAS que va ser guanyador de les darreres eleccions, ni amb Carlos Mesa, que era el segon candidat a la presidència. Ha rellevat la majoria dels ambaixadors de Bolívia i ha començat a gestionar la reversió del marc legal en matèria econòmica establert durant els anys de Morales.
Amb tot, la mesura més polèmica ha sigut la d’exonerar a priori les forces armades i la policia de qualsevol actuació violenta que puguen tindre en la repressió de les protestes populars protagonitzades pels partidaris de Morales.
L’ara ex president va prendre possessió del càrrec en gener de 2006. La seua intervenció en el solemne acte va desenvolupar-se en un doble plànol: el primer, dedicat a enaltir les àncores originàries i a comprometre’s amb els principis bàsics de la llei dels seus avantpassats; el segon, dedicat a anunciar els objectius centrals del seu govern que es concretaven en una segona independència de Bolívia mitjançant un nou pacte social.
Morales va començar l’acte tot demanant un minut de silenci pels Màrtirs per l’Alliberament (indígena), milions, que han caigut en tota Amèrica, citant pel seu nom als més reconeguts herois de la mitologia índia, des de Tupac Amaru, Tupaj Katari o Bartolina Sisa, a d’altres més recents i universals com el Che Guevara, el socialista bolivià Marcelo Quiroga i el jesuïta català Lluís Espinal, assassinats els dos darrers durant el colp militar de García Meza en 1980. El discurs va acabar amb una deferència envers l’aleshores líder mexicà de l’EZLN: “Compliré amb el meu compromís, com diu el Subcomandant Marcos, manar tot obeint al poble, manaré [a] Bolívia tot obeint el seu poble”.
Cal no oblidar que el poble del que parlava el president Morales és majoritàriament descendent dels pobladors originaris, i són molts els greuges que han patit, com va recordar al seu primer discurs: “Els pobles indígenes, que són majoria de la població boliviana: el 62.2% d’aimaras, de quítxues, de mojeños, de chipayas, de mulats, de guaranís. Estos pobles, històricament hem estat marginats, humiliats, odiats, menyspreats, condemnats a l’extinció. Eixa és la nostra història; a aquests pobles mai els van reconèixer com a éssers humans, sent que aquests pobles són els amos absoluts d’aquesta noble terra, dels seus recursos naturals”.
Evo Morales, a més, va aprofitar l’avinentesa per anunciar que, a partir de llavors, “les coses han començat a canviar”. Va transmetre els assistents una vivència personal: “Aquest matí, aquesta matinada, amb molta alegria he vist alguns germans i germanes cantant en la plaça històrica de Murillo, la Plaça Murillo com també la Plaça San Francisco, quan fa 40, 50 anys no teníem dret a entrar a la Plaça San Francisco, a la Plaça Murillo. Fa 40, 50 anys no tenien els nostres avantpassats el dret de caminar per les voreres. Aquesta és la nostra història, aquesta la nostra vivència”.
El nou president aprofità per a denunciar l’apartheid en versió criolla en el que ha viscut la majoria dels bolivians, però això –va anunciar en l’ara llunyà 2006- anava a canviar aviat, tot i que ningú no els hi regalaria res: “Bolívia pareix Sud-àfrica. Amenaçats, condemnats a l’extermini estem ací, estem presents. Vull dir-los que encara hi ha regustos d’eixa gent que és enemiga dels pobles indígenes, volem viure en igualtat de condicions amb ells, i per això estem ací per a canviar la nostra història, aquest moviment indígena originari no és concessió de ningú; ningú ens ho ha regalat, és la consciència del meu poble, del nostre poble”.
No serà fàcil, va dir Morales al seu discurs: “¿Com buscar mecanismes que permeten reparar els danys de 500 anys de saqueig als nostres recursos naturals? Serà una altra tasca que implementarem en el nostre govern […] volem canviar Bolívia no amb bala sinó amb vot, i eixa és la revolució democràtica”.
Aquella “revolució democràtica” promesa en 2006 ha tingut clars i ombres. Segons diversos organismes internacionals, l’economia de Bolívia ha experimentat una transformació estructural durant la presidència d’Evo Morales. El PIB real per càpita va créixer en més d’un 50%, la qual cosa equival al doble de la taxa d’Amèrica Llatina. Durant la major part dels últims 13 anys, Bolívia ha tingut superàvit en la balança de pagaments, el que va ajudar a mantenir l’estabilitat macroeconòmica, i això ha contribuït substancialment a la reducció de la pobresa i la indigència. La primera ha caigut per sota del 35% (quan estava en el 60% el 2006) i la taxa de pobresa extrema és del 15.2% (quan estava en el 37.7% el 2006).
La transformació econòmica de Bolívia va ser possible gràcies a un conjunt d’importants modificacions polítiques al país: des d’una nova Constitució a la nacionalització i propietat pública de recursos naturals i d’alguns sectors estratègics de l’economia, entre els que destaca l’enorme importància de la nacionalització dels hidrocarburs.
Tot, però, no són èxits. També cal considerar els dèficits dels anys d’Evo Morales, que no en són pocs. El més recent és, precisament, el que te a veure amb l’immediat passat, el dels darrers mesos, el que ha pivotat sobre el procés de reelecció de l’ara exiliat president.
La seua imatge va girar-se en negatiu des del 21 de febrer de 2016, quan va patir la primera derrota electoral però no va acceptar-la. Va perdre un referèndum que havia convocat per modificar la Constitució, per tal de poder presentar-se a les eleccions previstes per a 2019. Va vèncer al NO. El 51% dels bolivians li va dir que no estava d’acord.
En realitat, Morales ja havia esgotat tres manaments presidencials, i no dos com limita la Constitució, però ell i els seus sempre han argumentat que el primer, de 2006 a 2009, no comptava perquè va ser arran l’aprovació de la nova carta magna, la de l’Estat Plurinacional, quan els períodes presidencials havien de començar a comptar.
Així i tot, en perdre el referèndum de 2016, Morales va presentar un recurs al Tribunal Constitucional, el qual va autoritzar en 2017 la seua candidatura amb el surrealista argument que limitar el nombre de mandats presidencials suposava atemptar contra allò disposat a la Convenció Americana dels Drets Humans. Per a molts, aquí va començar el principi de la fi d’Evo Morales.
Tanmateix, un coneixedor reconegut de la realitat social i política de la Bolívia recent com és Bartolomé Clavero explica que des de fa anys, des de l’inici de la segona dècada del nou mil·lenni, les coses van començar a torçar-se dràsticament per als bolivians. Mitjançant els canvis ministerials oportuns, el Govern va cancel·lar el seu programa de reconducció comunitària, entrant en connivència amb els “comitès cívics” tot i que mantenia plenament l’habitual retòrica indigenista. Va adoptar una política explícita d’afavorir interessos corporatius internacionals, especialment pel que fa a indústries extractives. En suma, va començar a desviar-se de manera constatable de la Constitució però sense canviar ni una sola coma d’ella.
Lògicament va topar amb resistències, en particular per part d’organitzacions indígenes i sindicals. El Pacte d’Unitat es va trencar el 2011 romanent tan sols aquelles entitats acceptades pel MAS, el partit oficialista. La resposta d’Evo Morales, del seu Govern i de les seues organitzacions afins ha sigut caracteritzada per la fustigació, la cooptació i la corrupció. El Govern va modificar les condicions d’accés d’empreses internacionals als recursos bolivians aconseguint uns fons que han abonat la corrupció i el clientelisme. Tanmateix, -clars i ombres- també s’han fet servir per a desenvolupar polítiques socials beneficioses per a una part rellevant de la ciutadania. A més a més, conclou Clavero, el seu indigenisme no només ha estat retòric i insidiós, sinó que també és cert que –clars i ombres- s’han posat en pràctica polítiques antiracistes que han significat un canvi cultural profund en la societat boliviana.
La figura d’Evo Morales, però, està en qüestió també per altres pràctiques inacceptables des de paràmetres democràtics. Rita Segato, l’antropòloga i feminista argentina ha sigut molt dura amb l’ex president: “Va caure pel seu propi pes, per un buit de poder que es genera pels seus molts errors i excessos”.
A més de per forçar la seua reelecció de manera anti-democràtica, d’esquenes al resultat del referèndum de 2016, Segato critica Morales pel la seua actitud envers problemes mediambientals com ara els incendis forestals d’enguany al bosc Chiquitano, quan es va comportar igual que el brasiler Jair Bolsonaro quant els incendis de l’Amazònia. Un comportament semblant al que el mandatari va tindre al voltant de la construcció de l’autopista que partiria en dos a una selva molt rica en biodiversitat que és, al mateix temps, una àrea indígena i una reserva ecològica: “Ens va deixar a tots absolutament perplexos per la seua negativa a negociar amb les comunitats indígenes”.
Una perplexitat que passa a indignació davant el masclisme que Segato denuncia en l’ex president, qui en parlar de quan l’hi arribés l’hora de retirar-se va dir que ho faria: “amb el meu charango, amb la meva coca i amb la meua quinze-anyera”. Una forma de raonar que reforça els trets del dur masclisme imperant a Bolívia, que “delata l’autoritarisme d’un governant […] i la pretensió d’estar per damunt del bé i del mal [per què] l’agressió verbal, física, psicològica, moral a les dones és una agressió política que delata la voluntat de poder”.
Estem amb Clavero quan diu que la discussió sobre si hi ha hagut o no hi ha hagut colp d’Estat a Bolívia no té massa sentit. Els que diuen que no, intenten amagar la il·legitimitat de Jeanine Áñez; mentre que els qui diuen que sí volen amagar la responsabilitat de Morales i del MAS. La tossuda realitat, però, especialment a Europa, és que –com afirma Bartolome Clavero- patim “una desinformació paorosa, en bona part deliberada, sobre el que ha passat a Bolívia, per al bo i per al dolent, per el millor i per al pitjor, durant l’última dècada i fins avui”.
Desinformació i maniqueisme és el que torna a posar en evidència la situació a Bolívia, com en general quan es parla d’Amèrica Llatina amb una visió binària dels fets. A aquella regió, com en totes, les coses no són blanques o negres. El balanç dels anys de govern d’Evo Morales presenta, ja ho hem dit, llums i ombres. I cal reconèixer totes dues.
Allò que hauria d’importar més no és si Jeanine Áñez, racista, integrista religiosa i autoritària, fa bo Evo Morales. Allò rellevant és denunciar i aturar l’extrema violència que està produint-se a Bolívia, que recorda èpoques que semblaven superades. Però, segons sembla, això és cosa menor pel que fa a un país en el que la injustícia, la desigualtat extrema i la violència implícita i explícita són percebudes des de l’exterior quasi com una realitat climàtica. Ni la OEA, ni la Unió Europea, segons sembla, tenen massa interès en l’assumpte. A qui l’importa Bolívia?
