Lectura actual de Czeslaw Milosz

milosz

Sal·lus Herrero

A l’endemà del vist per a sentència de Marchena al Suprem, Joaquim Maria Puyal, va fer servir la introducció de Guillem Calaforra a La ment captiva, de Czeslaw Milosz (PUV, 2005) per explicar el que volia dir a la seua reflexió del dia, La mirada d’En Puyal a Catalunya Ràdio. Va evocar Puyal els al·legats dels fiscals, de l’advocacia de l’estat i del partit feixista, plens de mentides, falsedats i cinisme, contra els presos polítics independentistes. El periodista “jubilat” va dir que potser en la privacitat, ni tan sols “ells” es podrien creure les acusacions de violència que contrasten, cínicament i falsament, amb la realitat del fets que es visqueren a Catalunya. La violència només va venir de part dels cossos repressius.

Un cinisme oportunista al Suprem mancat de principis (com remarca Calaforra a la Introducció d’aquest llibre traduït del  polonès al català), sense cap voluntat de comprendre el que va passar a Catalunya entre finals de setembre i finals d’octubre, amb acusacions i demandes de condemnes de presó greus que no se sostenen més que ens règims autoritaris. Si es fixem bé, si més no, tots els que vivim als Països Catalans (i més enllà), sabem que la “crisi política”entre Catalunya i l’estat espanyol comença quan el TC esmena un Estatut votat i aprovat en referèndum. Si mirem pel retrovisor podem escoltar els missatges plens de cinisme del PP, amb allò del “se rompe España” quan es discutia la reforma de l’Estatut i posteriorment quan s’inicia el procés de negociació amb l’estat, les negatives reiterades per banda del Govern del PP, les declaracions cíniques i eufòriques dels membres del Govern del PP, quan advertien els independentistes de les conseqüències greus que comportaria fer un referèndum sense l’autorització de l’estat, en una incentivació perquè es fera sense cap acord, en tancar totes les portes, ponts i finestres; i, després de l’1-O, la gran satisfacció de la vice-presidenta del Govern els ministres, el portaveu, el d’Interior, el de Justícia, el d’afers exteriors, que s’escorrien de gust per la boca, quan advertien que s’havia escapçat el moviment independentista gràcies al PP o que s’havia desbaratat el referèndum amb l’actuació brutal de les forces policials… que havien actuat proporcionalment; quan, en no reconèixer els resultats, hi havia prou per invalidar-lo; no calia aplicar el terrorisme d’estat, a no ser des del sadisme i l’extrema crueltat. Les ganes d’escanyar i d’humiliar des de la banalitat del mal.

Al meu parer, des del Govern de Catalunya es volia arribar a pactar fins al darrer moment, però l’estat espanyol va parar un parany per assetjar l’independentisme a Catalunya i iniciar una fase repressiva d’ona llarga, de re-centralització, d’aplicació de les lleis monàrquiques des dels interessos de l’entramat estatal de Madrid, per desbaratar l’independentisme i tractar de legitimar una monarquia deslegitimada i desacreditada. Aprofundir en l’espanyolització de Catalunya i dels Països Catalans. Des de l’estat espanyol tenien totes les de guanyar, sense despentinar-se, només movent una cella, controlaven tot Catalunya, tenien més de trenta mil o quaranta mil policies per defensar l’estat, a més de milers de militars, a Sant Climent Sescebes i altres casernes militars, amb maniobres militars intimidatòries, el control dels aeroports, les fronteres…

Què es España? es preguntava Vázquez Montalbán, a El País el 23-1-1984, escrit triat per Josep Mª Casasús, al diari Ara el 16 de junt del 2019, on assenyalava com la feblesa consensual de l’Estat suscita problemes metafísics i aqueixa feblesa, bàsicament econòmico-política, provoca tantes dosis de metafísica com de repressió. “Metafísico estás” li deia el Quixot a Sancho i l’escuder contestava: “Es que no como”. Els dubtes metafísics d’Espanya sobre si mateixa han requerit amplis desplegaments de la Guàrdia Civil […] Agreujat el tema per la crisi imperial del 98, agreujat pels renaixements nacionalistes de Catalunya, Euzkadi i Galícia… Conclou que preguntar-se per Espanya és perillós perquè Espanya és una unitat de casernes de la Guàrdia Civil i de capitanies generals en allò universal, resposta que podria ser una part de la veritat avui per avui distorsionadora […]. [Traduït del castellà al català per mi mateix.]  

Milosz també va haver d’exiliar-se de la seua Polònia sota domini soviètic a Londres i als Estats Units, com part del Govern del MHP Carles Puigdemont i l’altra meitat empresonat. Per això, Milosz va poder escriure sobre la identitat i l’experiència del (des)arrelament. Des del seu exili a Londres i als Estats Units. Els residus de la dictadura prosoviètica a Polònia i els de la dictadura franquista, amb un pòsit de nacional-catolicisme, a ambdós estats, sembla que s’han reproduït en forma de ultraconservacionisme, reaccionarisme, arbitrarietats judicials, autoritarisme i manteniment d’essències nacionals en la búsqueda d’enemics interns i externs, que mostren les febleses i les incerteses d’unes nacions insegures, que necessiten fer ús i abús de la repressió per afirmar-se (els migrants, els comunistes, els catalànics…). Els ‘altres’ com a enemics. 

És evident que l’exercici de comprensió profunda de tot allò subjacent de les accions humanes que fa Milosz, a La ment captiva, en la seua polifonia i complexitat, no l’han volgut fer els jutges del Suprem a Madrid, en jutjar els polítics independentistes republicans. Al judici no hi hagut cap aproximació, cap respecte, sense deixar que els advocats de la defensa pogueren argumentar suficientment les protestes que feien, ni veure els vídeos en el context per contrastar els mentides dels cossos repressius que feren servir la violència, l’abús de poder i la brutalitat policial. I després les mentides, exageracions i falsedats. 

El llibre de Milosz transcendeix l’estatus de document i es converteix en una lúcida metàfora d’alguns aspectes del present, com anota Guillem Calaforra, en aquest cas, penso que serveix per denunciar l’estalinisme de Polònia als anys seixanta, però també per analitzar els servidors del sistema de la restauració monàrquica a l’estat espanyol, les ànsies de poder i de dominació, el desig d’aprovació, la necessitat d’acceptació per banda dels súbdits d’un rei que coixeja legitimitat històrica, social i política, la manipulació mediàtica, la seducció ideològica imbricada amb la pressió del terror… El pur oportunisme, la por a la repressió, una forma d’hipocresia practicada per tal de no perdre el cap en aquelles circumstàncies, d’una pressió mediàtica a Madrid, on calia fer “qualsevol cosa” per frenar l’independentisme a Catalunya, “al preu que faci falta”“tot i que calgui pagar un alt cost”... “Coste el que costi, i ens consti el que ens consti”… Estaven disposats a tot, la incògnita que s’obri ara és: atemptats terroristes inclosos? La violència policial i militar gratuïta i del tot sobrera de l’1-O contra gent pacífica que només volia votar i es posava amb les mans a l’aire?

Puyal es va centrar en la seva meditació, en la disjunció extrema entre allò públic (actuació) i privat (convicció), sota la ficció de la identitat entre dos extrems. Entre els fiscals del Suprem (l’advocacia de l’estat i els feixistes) que sobreactuen, acusen sense cap fonament, exageren, menteixen,alguns es graten el pit i reculen dels seus seients mentre escolten, “a la defensiva” (i a l’atac), els arguments dels acusats, com distanciant-se perquè no els afecte res del que diuen. Impermeables als arguments de les persones acusades, sense atendre a raons. A l’extrem, entre la identitat espanyola de Madrid i la identitat catalana, és impossible entendre’s perquè uns són els botxins i els altres les víctimes. Al Suprem hi ha una gran hipocresia: l’orgull de sentir-se “superiors” respecte a allò que exteriorment es defensa i s’obeeix, però que en el fons es detesta i menysprea… No crec que els fiscals ni els jutges, ni tot el que gira entorn al Suprem detesten ser ‘súbdits’ de la monarquia, treuen beneficis professionals, lucratius, socials… Sembla que els agrada la imposició d’un dictador que va provocar un colp d’estat militar i una guerra civil de milers de morts inclús després de terminar la guerra i milers a l’exili fugint d’un sistema totalitari. La hipocresia és congènita a la institucionalització d’un règim que reinstaura monarquies obsoletes, que reprodueix el nacional-catolicisme d’estat i els seus fonaments autoritaris, que no es basa en plebiscits quotidians sinó en trampes, paranys, enganys, picaresca, espoliació i aplicació de les formes subtils de reproducció institucional i la força bruta de la raó d’estat contra “les nacions perifèriques”, que no reconeixen. Ciutadania de nacions, com la nostra, que, la majoria, no vol ser perifèrica ni satèl·litzada per cap altra nació, sinó tenir estat propi.

Des de la Cort del Regne d’Espanya, es té la necessitat de creure que el dret a l’autodeterminació no existeix, que la vulneració de drets fonamentals és normal per mantenir la unitat de l’estat espanyol, d’eliminar la incertesa de qüestionar aquesta unitat imposada per la força bruta, de tenir una convicció que ho expliqui tot, encara que el preu d’això sigui la captivitat mental i l’anihilament del pensament lliure. Aquesta alimentació nacionalista doctrinària nodreix algun tipus de fanatisme, el que Adorno, Horkheimer, Erich Fromm, van caracteritzar com “personalitat autoritària”. Un discurs doctrinari i rituals de requeriments i de dominació, que es reprodueixen pels mitjans de comunicació, l’escola, les actuacions repressives dels cossos policials, els missatges indiscutibles de l’estat, els seus servidors i els seus súbdits, com a mitjans de dominació. 

Els intel·lectuals de l’estat espanyol, tret d’escasses i honroses excepcions («Cotarelo», Suso del Toro, Sánchez-Cuenca, Pérez-Royo, Jaime Pastor…), captivats per la doctrina de l’unitat indiscutible i indivisible de l’estat, acceptaran sense oposició el preu humà que calgui -repressió, terror-, per tal de servir obedientment la “necessitat metafísica” de defensar aquesta unitat colonitzant les altres nacions no espanyoles, tractant d’assimilar-les, tot i que sigui amb molta barra i sense cap argument democràtic ni de respecte a l’altre ni a la plurinacionalitat. Un sistema dogmàtic intocable que mobilitza masses mitjançant l’esport nacional, “la roja”, la tele-porqueria, els desfiles militars, les músiques melòdiques“romàntiques”, els rituals de comunicació nacionalistes d’estat, la toxicitat anticatalanista… que predisposa a assumir qualsevol injustícia, qualsevol misèria i sofriment humans com a necessitats inevitables, com a elements que ocupen una funció que no necessita més justificació que la seva pròpia inevitabilitat. Un Règim al qual se li fa com més va més impensable de concebre alternatives i canvis radicals. Un sistema que deixa de banda el subjecte concret, de carn i ossos, el que sofreix i s’alegra, i no cap ens emfàtic o transhistòric. La ment captiva és, entre moltes altres coses, assenyala Guillem Calaforra, entre moltes altres coses, un advertiment contra els “alquimistes de la Història”, els partidaris d’imposar a la humanitat el llit de Procust de la necessitat històrica, o metafísica. * [Ramón Cotarelo, com que viu, treballa i estima Catalunya, ha esdevingut català de ple dret, per voluntat pròpia i familiar].

Al remat de la Introducció de Guillem Calaforra, s’adverteix: “No es pot trivialitzar el sofriment de la Polònia estalinista comparat-lo amb les societats occidentals i opulentes del segle XXI; seria un entreteniment moralment inadmissible, sens dubte”. I tanmateix, em sembla que és oportú comparar aquest nacionalisme essencialista i transhistòric que reprodueix l’estat espanyol, com una doctrina religiosa, dogmàtica, inqüestionable, com un destí coactivament indubitable, tot i que sigui a canvi d’aniquilar, fanàticament i violentament, les altres nacions no espanyoles o no castellanes.  Amb mètodes que recorden la inquisició. Hauríem de recordar amb Milosz que el dany al proïsme, la mentida, les sentencies injustes, l’assassinat, els atemptats terroristes, la incitació a l’odi permanent contra els catalànics, la negació del dret a l’autodeterminació, són actes lletjos, encara que per a “ells” són injustícies que serveixen a fins sublims, com és mantenir la monarquia imposada dictatorialment i la indivisible unitat de l’estat.

Hi ha qui defensa que ja ha acabat ja el període d’independència de les nacions i convingui deixar idees com aquestes als museus. Des del “cosmopolitisme pots-nacional habermasià”, que, des de la Faes d’Aznar, es va reinterpretar a conveniència, de manera antidemocràtica, per a recentralitzar, augmentar el jacobinisme espanyol, retallar competències autonòmiques d’autogovern, atacar les altres llengües, cultures i nacions no castellanes (o no espanyoles) i construir un nacionalisme d’estat, d’arrel nacionalista castellana, amb un fanatisme anihilador de les altres nacions… I tanmateix és trist acomiadar-se dels somnis de la federació o confederació entre nacions iguals (com podrien ser els Països Catalans) i d’uns estats units d’Europa en què les diverses llengües, cultures i nacions tindrien els mateixos drets. Perquè no resulta agradable de sometre’s a l’hegemonia d’una nació que continua sent més aviat primitiva, ni de reconèixer la superioritat absoluta que encara està per demostrar per banda de l’estat espanyol. Perquè els Països Catalans estan a la vora d’Europa, oberts a tots els corrents alliberadors del món que ens han arribat al nostre País, en contrast amb una Espanya dogmàtica, tancada i autàrquica… Una nació espanyola d’un estat miserable, que, per tal d’afirmar-se, necessita anihilar les altres nacions sota la seua dominació imperialista i colonial.     

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER