Elsa Morante
1.Un monstre recorre el món: la falsa revolució.
2.L’espècie humana es distingeix dels altres éssers vius per dos trets peculiars. L’un és el deshonor de l’home; l’altre, l’honor de l’home
3.El deshonor de l’home és el Poder, que es configura immediatament en la societat humana, basada universalment, des de sempre i de manera fixa en el binomi: amos i serfs, explotats i explotadors.
4.L’honor de l’home és la llibertat de l’esperit. I no caldrà precisar (ni que fos sobre la base de les ciències actuals) que la paraula esperit no fa referència a aquell ens metafísic-eteri (i àdhuc sospitós) que consideren els “espiritualistes” i les comares; sinó a la realitat íntegra, pròpia i natural de l’home. Aquesta llibertat de l’esperit es manifesta en una infinitat de maneres diverses, totes les quals denoten la mateixa unitat, sense jerarquies de valors. Per exemple: la bellesa i l’ètica son el mateix. Res no pot ser bell si és expressió de la servitud de l’esperit, és a dir, una afirmació del Poder. I a l’inrevés. Així, per exemple, el Sermó de la Muntanya, o els Diàlegs de Plató, o el Manifest de Marx-Engels, o els Assaigs d’Einstein són bells; de la mateixa manera que son morals la Ilíada d’Homer, o els Autoretrats de Rembrandt, o les Marededéus de Bellini, o els poemes de Rimbaud. De fet totes aquestes obres (ni més ni menys que les nombroses possibles accions que hi equivaldrien) són totes, en si mateixes, afirmacions de la llibertat de l’esperit i, doncs, més enllà de les contingències històriques i socials en què s’expresen, no són determinades essencialment per cap classe i pertanyen a la fi a totes les classes. Perquè per definició neguen el Poder, una de tantes pretensions aberrants del qual és la divisió dels homes en classes.
5.En tant que honor de l’home, per definició la llibertat de l’esperit, ja siga com a expressió o com a gaudi, correspon a tots els homes. Tothom té el dret i el deure d’exigir per a si i per a tots els altres la llibertat de l’esperit.
6.Aquesta exigència universal no pot ser realitzada mentre existirà el Poder. De fet, és evident que li és negada en principi tant a l’explotat com a l’explotador, tant a l’amo com al serf.
7. Se’n segueix la necessitat absoluta de la revolució, que ha d’alliberar tots els homes del Poder per tal que el seu esperit siga lliure. L’única finalitat de la revolució és alliberar l’esperit dels homes a través de l’abolició total i definitiva abolició del Poder.
8. Una llei inevitable (confirmada sempre en els fets) fa que siga impossible arribar a la llibertat comuna de l’esperit a través del seu contrari. Per dur a terme el seu objectiu d’alliberament la revolució se l’ha de plantejar, abans de tot, com a començament i com a principi. Qui esclavitza el seu esperit i el dels altres amb una promesa d’alliberament “mística” definitiva és ell mateix un esclau i més encara, un trampós i un explotador. Ni més ni menys que els jesuïtes i els contrarreformistes, que Mahoma que enviava els seus “fidels” a immolar-se amb vista al “Paradís” de les hurís, que Hitler i Mussolini que exterminaven nacions amb vista a les “glòries nacionals”, que Stalin que castrava i martiritzava els pobles amb vista al “bé del poble”, etc., etc., etc.
9.Una revolució que reafirma el Poder és una revolució falsa. Cap proletariat (ni més ni menys que una monarquia, o una aristocràcia, o una teocràcia, o una burgesia, i així successivament) podrà mai atribuir-se o dur a terme la revolució si no té l’esperit lliure dels gèrmens del Poder. Ningú pot comunicar als altres allò que no té, ni pot fer creure que promou el guariment amb els bacils de la pesta.
10. En una societat basada en el Poder (com TOTES les societats que han existit fins ara i les que existeixen avui) un revolucionari no pot fer cap altra cosa que enfrontar-se (ni que siga tot sol) al Poder, afirmant (amb els mitjans i dins dels límits personals, naturals i històrics que el condicionen) la llibertat de l’esperit que pertoca a tots i a cadascú. El seu dret i el seu deure és fer-ho a qualsevol preu; també, en darrera instància, posant la seua vida en joc. És el que varen fer Crist, Sòcrates, Joana d’Arc, Mozart, Txèkhov, Giordano Bruno, Simone Weil, Marx, Che Guevara, etc., etc., etc. És el que fa un jornaler que s’oposa a un abús, un xiquet que es nega a un ensenyament degradant, un ensenyant ídem, el ferrer que fabrica un clau de quatre puntes perquè punxen els vehicles dels nazis, l’obrer que fa vaga per oposar-se a l’explotació, etc., etc., etc. Aquest tipus d’actituds o accions, que afirmen cadascuna amb els mitjans de què disposen la llibertat de l’esperit contra el deshonor de l’home, són totes alhora belles i morals. I per definició no són privatives ni propietat d’una classe, sinó de l’home absolutament i com a tal, segons el que s’ha dit als punts 2 i 4.
11. Si en nom de la revolució es reafirma el poder, això vol dir que la revolució era falsa o que ha estat ja traïda.
12. Qualsevol revolucionari (àdhuc Marx o Crist) que s’adapta al Poder (assumint-lo o administrant-lo o patint-lo) des d’aquest mateix moment deixa de ser un revolucionari i esdevé esclau o traïdor.
13. Imaginem ara que un individu es troba davant un edifici en flames. A través d’una finestra oberta (únic accés possible, tot i que arriscat) l’individu observa un infant tot sol que està a punt de ser víctima de cremar-se. L’home entra en l’habitació i salva l’infant, exposant-se a un perill. Seria sens dubte un boig criminal qui l’acusaria d’haver comès un acte antisocial i injust perquè en la impossibilitat de salvar els altres habitants de l’edifici no va deixar cremar viu aquest únic infant. L’home que (amb els mitjans i dins dels límits personals, naturals i històrics que el condicionen) afirma la llibertat de l’esperit contra el Poder i que està, per consegüent, també contra les falses revolucions és qui du a terme la vera Llarga Marxa, encara que es veja tancat tota la vida en una presó. Això és el que va fer Gramsci. Sense companys, seguidors o espectadors, l’esperit lliure du a terme igualment la seua llarga marxa, encara que siga davant de si mateix i, doncs, davant Déu. Res no es perd (vegeu el gra de mostassa o el pessic de llevat); i en conseqüència qualsevol que esclavitza, sota el pretext que siga, el seu esperit, esdevé agent del deshonor de l’home. És doblement desgraciat qui es presta a difondre el contagi entre els altres i tant més miserable si ho fa amb vista o pel gust d’un poder personal per a ell. Servir-se, en cerca de poder, dels explotats (fins i tot utilitzar el seu nom) és la pitjor forma d’explotació imaginable. Pitjor per a qui ho fa en benefici personal. Proclamar l’amor als obrers pot ser una coartada còmoda per a qui no estima cap obrer, ni cap persona. Una multitud conscient que afirma la llibertat de l’esperit és un espectacle sublim. Una multitud encegada que exalta el Poder és un espectacle obscè. El responsable d’una obscenitat així faria millor de penjar-se.
Traducció de Gustau Muñoz
[N. de la Red.: Aquest text fou trobat entre els papers pòstums d’Elsa Morante (1912-1985). Es va publicar per primera vegada a la revista Linea d’Ombra el 1988.]
