Sal·lus Herrero
El 23 de maig proppassat, l’escriptor Jordi Cabré, presentava la seua novel·la «Digues un desig», premi Sant Jordi 2018, a la Casa de la Cultura de Figueres, organitzat per Òmnium Cultural.
Un escriptor famós, que s’ha convertit en un personatge amb llibres «best-sellers», supervendes, que és molt conegut, va a una llibreria de Barcelona el dia de Sant Jordi, per veure els aparadors de les novetats de llibres i descobreix que el més venut del dia de la rosa i el drac és la seva pròpia autobiografia. El problema greu és que ell no l’ha escrit, tot i que el seu nom apareix a la coberta. Aquest fet planteja molts interrogants: Qui l’ha suplantat? Per què? Què hi diu? Quins secrets revelarà? Tot i ser tan afamat, la gent sap realment qui és? Ell es coneix prou a si mateix? Interrogants de ressonàncies socràtiques. La presentadora d’Omnium, apuntava que Jordi Cabré havia esdevingut, en part, el personatge de la seua novel·la (ser un escriptor famós, guanyar premis…).
Aquesta novel·la parteix, segons l’autor, d’una pensada que li va provocar el film «Manhattan» de Woody Allen, la seua ex-dona escriu un llibre demolidor sobre la seua relació, revela coses íntimes que no coneix ningú, l’angoixa que expressa el personatge de l’Allen el va inspirar per fer un llibre des de la confrontació amb una biografia que li atorguen des de fora i que és presentada com a «autèntica». Fet i fet, es planteja la qüestió de la construcció de la identitat, seguint el «consell» de Joan Fuster sobre la política, derivant-la als afers identitaris, «Si tu no escrius la teua història i identitat, algú altre te l’escriurà per tu o en contra teva». A la novel·la de Cabré, a diferència de «Manthatan, en compte d’ésser una altra persona, el xoc d’identitats és sobre u mateix, però ell mateix nega que ho hagi fet, que l’hagi escrit, una versió en lletra negreta afirma que sí i l’altra en lletra més clara, ho nega i diu que no. Qui dels dos escrits diu la veritat? La veritat no importa, perquè al relat que construeix Cabré, com sol passar a les novel·les, la veritat deixa pas a la ‘versemblança’. De fet, el comentari del jurat indica: «Un joc de miralls de naturalesa catabàtica que dialoga i s’enjogassa amb la pròpia noció de literatura. Una experiència de lectura que ens interroga sobre els mecanismes de la creació i que qüestiona l’estatut de veritat que emmascara l’artefacte». Sovint sembla un meta-relat sobre la novel·la, la creativitat, la post-veritat i la ficció.
Tot és ficció, una creació des del no-res, com al Gènesi, que marca l’inici de la novel·la: «Al principi, Déu va crear el cel i la terra.
Veus? Això sí que és un començament. Enganxa. Té estil. És sincer, és directe. I és versemblant. Com és que no se m’ha acudit a mi? A més si el que pretenia era començar a explicar la meva vida, doncs així és com es fa. De cop, pam! A Pèl. A sac. Anant per feina. Tant donar-hi voltes i al final ha hagut de ser una Bíblia d’hotel el que em donés el to i l’empenta. Perquè a banda del cel i la terra, Déu va crear els hotels amb Bíblia a la tauleta, que són els mateixos hotels que encara s’estranyen que demanis una habitació doble quan veuen que no t’acompanya ningú. Ni tan sol Ella. Ningú. Que sí, segur, li he dit habitació doble. No, no ve ningú amb mi. No, no he dit de matrimoni: he dit doble. No, en absolut, no és el mateix. Aquest hotel de Cadaqués...». Vol explicar a tothom què ha passat, necessita explicar-ho, confessar-se, «qui soc, qui és aquest home tan cordial de la foto de la coberta. Aquest home. Aquest fill de puta». Un començament amb les crosses bíbliques que li dona una enorme empenta al personatge que vol redimir-se de les imputacions que considera falses i extra-originals.
A la contraportada de la novel·la «Digues un desig» s’indica «Jordi Cabré ens proposa un joc de miralls que enfronta un escriptor d’èxit amb una vida personal anodina amb el seu reflex: algú capaç de saltar-se les normes, de seduir el perill, de córrer riscos per trobar-se a si mateix. Un camí que transita entre Barcelona i Cadaqués i que li pot costar la vida». Condueix a altes hores de la nit perquè vol descobrir la veritat sobre la seua vida. Al personatge de la novel·la li agrada Dalí, la Sagrada Família, estiueja a Cadaqués i li agrada rastrejar la bellesa que hi ha als museus i davant de la biografia que l’assetja adverteix que no pot ser ell, que ell no ha matat a ningú, que li adjudiquen uns fets que són falsos, una infàmia, en contra d’allò que se sol dir, sobre el tòpic, Jordi Cabre assenyala que la ficció supera la realitat, per imaginar-la, per criticar-la, per qüestionar-la… La imaginació i la creativitat superen la realitat, que serveix per projectar-nos en el temps i canviar el passat. Si prioritzem «la realitat», que sovint ens atorguen des de fora els nostres enemics, anul·lem la creativitat, la transformació i la realitat mateixa, en tornar-la mediocritat. Més important que la «veritat» o la «mentida», afirma Cabré, el que importa és el nostre codi ètic, el que volem creure…
El relat s’ubica a la Barcelona del 2026, s’ha acabat de construir la Sagrada Família que observa des del balcó de la seua casa, no resten carrers amb noms franquistes perquè volem viure d’una altra manera a les imposicions autoritàries del passat i el present, Catalunya és independent, als carrers hi ha noms de dones feministes, no és inversemblant que passe, perquè tenim dret a somiar, a imaginar uns temps millors, uns diran que és fantasia, altres direm que és dret a alçar l’avenir des de sota cap a dalt, a crear, a desitjar un futur que volem… Cadaqués és un poble configurat com un deliri, com un somni, «deliràndia», d’aire transparent, aigües tranquil·les, un lloc per somiar, sensualitat estiuenca, a l’entrada hi ha una estàtua de la llibertat, on hi ha llibertat en majúscules, hi ha Dalí, les vacances, on es combinen el poder de la realitat i la ficció, un relat que condiciona molt la vida del protagonista. Després de setembre, Cadaqués torna a «la vida real», però, en realitat, quin és el temps real? El de les vacances, el temps del joc, de la platja i el descobriment del teu cos? No és «més real» el temps d’estiu, quan podem gaudir de la vida i fer el que volem o la comèdia que comença al setembre quan tornem a les rutines laborals de sempre? A la vida laboral no fem un paper i s’adaptem a una identitat falsa i assignada? Matisa Cabré que no és una apologia per a fer de la vida unes vacances permanents, sinó remarcar que cal aprofitar els moments passionals, irracionals, que diuen més de nosaltres que el nostre jo racional i habitual encotillat a dins del món habitual del treball. La gent que es troba el protagonista després de comprar el llibre sobre «la seua pròpia vida», el mira malament, hi ha qui li diu «jo l’admirava, i no sabia que vosté pogués fer això i a sobre escriure-ho»… Necessita descobrir la veritat com Edip rei. Qui pot haver escrit la seva biografia? Qui li vol fer mal? S’interroga, com un paranoic compulsiu, conforme va llegint la vida del seu alter ego que li han escrit i que devora, al seu pesar, amb desgana, abaltiment i interés.
A la xerrada de Figueres, Jordi Cabré fa un esment al Museu Dalí, un monument panteó molt important a Figueres, visitat per milers de turistes, com la seua casa a Portlligat; el que més s’assembla a Salvador Dalí és el seu teatre-museu-cripta; ell, al que li havien posat el nom d’un germà que havia mort abans de nàixer ell, va a la recerca de la seva identitat pròpia, per diferenciar-se, per singularitzar-se i arribar a tenir un nom propi i no atorgat en segon plat, sempre deia que de petit, “A sis anys volia ser cuinera. A set anys volia ser Napoleó. I la meva ambició ha anat augmentant sense parar des d’aleshores”. Amb aquestes paraules, Salvador Dalí encetava el pròleg del llibre “Vida secreta de Dalí”. “Era l’any 1942 i potser sí que fou ambició, però, sense cap mena de dubte, el que el va portar a crear una obra que ha situat la seva ciutat natal al mapa de la història de l’art fou el seu talent inqüestionable“, com diu l’ex-alcaldessa de Figueres, Marta Felip i Torres, al llibre “Els Dalí de Figueres. La família, l’Empordà i l’art” de Mariona Seguranyes Bolaños, 2018, Edicions Viena. De major, ell només volia ser Salvador Dalí. Ell es crea a ell mateix, per destacar, ressaltar i sobreeixir per sobre dels altres, com em contaven uns homes de Figueres, quan venia des de Nova York a Figueres, avisava homes de la comunitat gitana perquè el portaren als muscles i llençava diners, als que es congregaven a veure’l per la Rambla, com si fos un matador de toros després d’una correguda de braus exitosa, passava amb un Cadillac per saludar amb la mà el seu pare, que de jove l’acusava de tarambana, per demostrar-li que havia triomfat; Cabré deia, “té coses fosques, Dalí“, l’acusen de tot, creua l’Atlàntic i conquesta Amèrica, «jo m’he fet, jo m’he pintat», proclama des del mètode paranoico-crític, expressa els seus somnis, el surrealisme, pinta a través del seus somnis, en realitat pinta somnis, «no passa que un lleó surt de la boca d’un peix, que està dins d’una magrana”... La seua pintura són, bàsicament, somnis… Però, els somnis són reals o mentides? Per a Freud, són reals, barreja de records, traumes, desitjos, temors, de les il·lusions, de la ficció, de les fantasies i perversions i, va elogiar Jordi Cabré, la fàbrica de somnis, Disney, que va rebre les influències del surrealisme i del Dalí, inclús va haver relació entre el somiar «dolç», «amable», «happy» de Disney i els somnis perversos i torturats de Dalí… Al meu parer, tant Dalí de la postguerra com Disney, compartien una ideologia reaccionària, arrimada a l’ombra del poder, ampulosa, acrítica, feixistoide, admiradora dels diners i aduladora dels totpoderosos.
A la novel·la de Cabré hi ha una exposició de psiquiatres, Freud, preguntant per les mares, Vigotski replicant que això nos erveix per a res, que el que cal és escoltar el pacient, deixar-lo parlar perquè expressí el seu relat amb el seu propi llenguatge i el gos de Pavlov ensumaria a tots els pacients, bordaria i bavejaria davant un pot de caramels… i una col·lecció d’artistes, no només Dalí, Ramon Casas, Rodin, Miró, Gauguin, Blay, Monet, Bacon, Hirst, Aristides Maillol, Hamilton, Duchamp…són esmentats com a creadors d’obres d’art.
Jordi Cabré, va afirmar que Disney ens ajuda a crèixer contant històries de «superació» («Simbad», «El Rei Lleó», “Pinotxo“…), tot i que hi ha d’altres que adverteixen que Disney indueix al conformisme i a l’adaptació a les societats de consumisme occidental. Adverteix Cabré que en cap cas, ens diu Disney, «Si desitges molt fort ho tindràs», sobretot la riquesa que t’obrirà totes les portes de la vida, tot i que sembla el missatge principal del «somni americà» que denuncia les pintures i fotomuntatges del cartellista valencià Josep Renau. Cabré considera que el film de Disney, «Pinotxo» tracta d’ensenyar perquè els infants siguin valerosos, honests, nobles, si vols que cresquen, si no serà un mentider, serà un ignorant, podrà perdre el seu pare; mostra el preu de ser una persona. Dalí ens ajuda des dels somnis, Disney ens adverteix que si vols créixer has de pagar un preu. Com «La història interminable» de Michel Ende, el risc està en el perill que la boira destructora envaeixi el món de fantasia. Bastian entra dins del llibre per salvar el món de la creativitat; el llibre d’Ende afecta la vida real, igual com la novel·la de Jordi Cabré, en el diàleg important de «Digues un desig» se suposa que el protagonista ha conegut una noia i s’ha enamorat, va al seu domicili, per veure si la reconeix, és un viatge per a conèixer-se ell mateix… Com el diàleg amb Ella, li diu, «ets un paio molt famós però no et veig feliç, per què?» És un thriller psicològic, el personatge és molt convencional, la gent l’admira pel que escriu però tot això és ficció, la seva vida real és molt ordinària, vulgar, li agradaria ser un personatge de novel·la, quan entra en contacte amb Ella agafa força i es converteix en un personatge fort que decideix per ell mateix… En canvi, al partir de la fascinació i la delegació de poder es torna un titella d’Ella, en un poca-pena, Ella li pren el control de tota la seva vida, hi ha una transferència, un traspàs de poder. Ell és professor d’escriptura creativa i Ella és l’alumna; Ella pren nota, aprén a ésser Déu. Aquesta novel·la de Jordi Cabré va de crear, com els deus creen mons, universos, criatures, conflictes, allò tan antic d’home coneix dona i mossega la poma…
Escriure és perillós, el que dius té conseqüències, pot anar a missa, com el vist per a sentència dels jutges enmig de dos relats confrontats, on un es basa en els fets i l’altre en la falsedat. La ficció té molt de poder. El protagonista masculí és xulesc, una mica insuportable amb les dones, se li en va el cap, es vanta del seu «poder», tot i que mostra una certa crisi de la masculinitat, el rol masculí de tota la vida fa aigües, això del mascle alfa i triomfador perquè ha conegut una dona fantàstica… i en aquesta situació hi ha un intercanvi de poder total, on s’avisa que si no agafes les regnes de la teva vida, ho pots perdre tot. Les injustícies, discriminacions i crims que pateixen les dones, «les coneguem tots», però la masculinitat és una crisi còsmica, fins al punt que Ella, a l’escena del ball de màscares al carnestoltes, al Liceu, li diu que es pose una màscara de dona i ell acaba sense saber qui és ell… A la novel·la es confronten relats, identitats, perspectives, creences… per mostrar que si vols «tenir fe» en tens i si no ho vols, no en tens, la gent molt sovint ho està creien perquè està escrit, per tant, si està escrit aquesta és la veritat, la seva tasca hercúlia serà intentar convèncer a tothom que el que es conta d’ell és mentida. Agafa elements de Matrix, d’»Alice in Wonderland» de Levis Carroll, de«Pigmalió», «Pinocció», «La Bella Dorment», de Michel Ende, com un llarg conte per adults que pertany al regne de fantasia.
La veritat al llarg de la novel·la és important, però hi ha encara una cosa més important, el descobriment de la ficció. Les dues versions s’aguanten fins a la fi, en generar expectatives i tensió dialèctica. Va reconèixer a la presentació de Figueres, que quan arriba la tercera part, es va plantejar el dilema de si el final hauria de ser més senzill o més complex i arriscat. I va decidir fer un salt mortal. Les coses com al film «Matrix», no són el que semblen, no saps molt bé què és el real, hi ha dubtes seriosos entre el que és la veritat i la ficció. I termina l’Epíleg de la novel·la amb aquestes paraules. «Aquí l’únic important és que Ella va aparèixer al món per trencar les aigües plàcides de la meva badia, amb ella va començar i va acabar tot. Amb Ella vaig travessar el mirall. Davant d’aquest vespre lilós, lilós amb ganes, amb colors de gala, davant d’aquest vespré per emmarcar, jo només sóc algú totalment prescindible. Una taca fosca en un racó del quadre, un gargot, una signatura. Un home. Només sóc un home. Sense Ella ni tan sols faria acte de presència, res no hauria succeït, res no hauria existit. Cap relat no s’hauria escrit, i al final no hauria viscut mai una immensa mentida. Mai no hauria viscut de debó».
En realitat és una novel·la de suspens, a l’estil d’Alfred Histchcock, com «La finestra indiscreta», «Vertigen» o «Psicosi» , permanentment s’obliga al lector a imaginar què li passarà més. Amb un missatge clar, no és pot confondre el realisme amb la misèria perquè la realitat sovint és somiar, contemplar la bellesa, la realitat la fem nosaltres «com volem». Va reconèixer que s’ho havia passat molt bé escrivint aquesta novel·la i va desitjar que els lectors s’ho passen bé llegint-la.
Als agraïments li’l dedica a la seva filla Berta, a Anna Soler-Pont, l’hospitalitat cadaquesenca d’en Joan Figueras, l’amistat de Vicenç Altaió i l’Ari, el Bloody Sake de l’Huc Malla; la agraeix la literatura de Dalí, algun assaig sadomasoquista i totes les dones pintades per Ramon Casas… Per últim, agraeix al jurat del premi Sant Jordi, a Òmnium Cultural, a Enciclopèdia i als polítics amics que han estat tancats a la presó o a l’exili per haver fet possible el referèndum de l’1 d’octubre i la Declaració d’Independència del 27 d’octubre del 2017. La llibertat d’elecció és l’únic camí digne per a les persones i els pobles. Una novel·la amb tocs postmoderns, amb tots de realitat, però sobretot de ficció. Una recreació de la creació i de la trobada d’un home i una dona que trastoca la realitat, però més encara la imaginació. La realitat és una escapada a Cadaqués, l’habitació on es refugia per trobar la veritat és la 215, «té una finestra que dona a llevant, des d’on es veuen les cases alineades del front marítim. Semblen una miniatura ben posada d’un mar de pirates, amb un Casino al centre mig façana empordanesa mig saló del Far West, amb solera i amb solana i amb olor de tabac fossilitzada a les parets i rumors i murmuris i amb roba estesa, i amb església al damunt i amb cases i fanals al voltant, i amb la torre del baluard per acabar d’arrodonir-ho. Com que em recorda molt el quadre que he vist damunt del llit d’aquell primer quarta de Barcelona, obro la porta de la terrassa per comprovar-ho. És exàctament així: les vistes d’aquesta terrassa ofereixen una rèplica exacta, hiperrealista, imitació fidedigna i professional d’aquella pintura del lost». El Casino de Cadaqués era on anava a jugar a escacs Duchamp quan anava a visitar a Dalí, potser també Federico Garcia Lorca va recòrrer el paisatge lluminós i enlluernador de Cadaqués, com aquesta novel·la de Jordi Cabré , que en la dedicatòria a la meua companya que havia comprat el llibre va posar. «Per la Pilar, una història sobre la realitat i la veritat. I sobre una cosa encara més important. La ficció!».
Per últim, si hagués de dir el meu desig o suggeriment, com a lector, davant la novel·la de Jordi Cabré, diria que no sé si provocat per l’autor, quan la termines es trobes amb una sensació de certa “buidor”, d’anonidisme, com em passa sovint amb altres novel·les contemporànies, entres en un relat d’espills, laberíntics, de coctelera amb molts ingredients estètics, apareix un home masclista i un punt patètic, que no sap per on va, professor d’escriptura enlluernadora, que coneix a Ella, al que li escriuen una identitat assignada i que està perdut, desorientat, colonitzat i la seva obsessió paranòica el duu a construir-se la seva pròpia perdició buscant la veritat geneològica sobre si mateix… M’ha semblat un final amb un salt mortal “massa alt” i també hagués desitjat que el 2026, a més de terminar la Sagrada Família i tenir els noms dels carrers amb noms feministes i sense residus franquistes i monàrquics, tot deu tingues sostre per dormir i per cobrir les seves primeres necessitats, que cap policia no pogués fer servir armes per agredir, esberlar cranis i buidar-los els ulls a ciutadans i que les contaminacions i l’emergència climàtica s’hagués encarat a Barna i a tot el planeta. Perquè les catàstrofes, sistèmiques i encadenades, les urgències ecològiques, no devoren les societats humanes que pulsionen per realitzar els seus somnis fàustics.
