Anna Zaera

anna zaera

Publicat a Vilaweb 2 de juliol 2019

Anna Zaera

Enfront dels crits de reconeixement, per què no reivindiquem el dret de l’oblit? Confesso –jo que sóc una dona de les terres de l’Ebre– que molt sovint m’esgoten els discursos dels contraris. Els que situen les coordenades en una suposada oposició nord-sud, rural-urbà, modernitat-tradició, natura-asfalt, culte-analfabet, centre-perifèria, dins-fora, ebrencs-barcelonins. La nostra ruralitat en temps moderns és molt relativa i crec que ja no respon als ideals romàntics. Tanmateix, veiem símptomes que fan entendre que hi ha una ruralitat contemporània que sí que volem, i que ja es fa present. És veritat que el drama concret del foc conviu amb el drama silenciós i progressiu dels carrers com més va més buits de cadiretes de menjador que surten els dies de calor quan comença a caure el sol. Però la bona notícia, que vull exposar en aquest article, és que experiències com aquestes, que potser s’han perdut en tota metròpoli occidental, encara són reals i quotidianes als nostres pobles. Als pobles del sud, i suposo que del nord, est i oest, encara se surt ‘a prendre la fresca’ i s’intercanvien renecs, receptes o una caixa de primentons i tomates amb els veïns. També hi ha joves tancats en alguna cambra amb aire condicionat veient Netflix, és clar. Jo sóc dels qui redescobreixen, cada dia amb més devoció, el valor d’haver nascut fora dels grans nuclis urbans, i de revisitar totes aquelles herències que ens poden donar llum per al futur.

A mi em sembla que els debats dels contraris serveixen per a reforçar o perpetuar alguns estereotips que són precisament els que volem desmuntar. Potser hauríem de comprendre que allò que critiquem també, involuntàriament, ho anem engreixant. I així funciona la roda de la informació i de la vida: aquella cosa en què fixes l’atenció, creix. Tant se val si els teus arguments hi van a favor o en contra.

Aquests dies, arran de l’incendi de la Ribera d’Ebre, hem tornat a treure el debat sobre les injustícies territorials i hem recuperat el ball de contraris, entre les veus que surten del territori i les que parlen de la capital estant. Els mitjans de comunicació han informat a peu d’incendi i el foc ha servit també per a recuperar –i ja està bé– el tema del despoblament de les àrees rurals, el desequilibri en la distribució de recursos i la situació de les indústries contaminants. Són qüestions objectivament inqüestionables, és clar. A mi m’agrada molt la vida en comunitat que encara perviu a l’Ebre i cada vegada entenc més la natura com un escenari de descobertes. I acostumo a pensar que una bona manera de transformar és sortir de la dicotomia entre l’orgull i el victimisme per valorar simplement l’enorme potència de tot això que passa. D’allò que encara perviu, d’allò que es recupera i d’allò que es projecta. L’impuls de les persones i els col·lectius del carrer, que viuen aquí 365 dies l’any. Experiències de vida anònimes que tot sovint s’escapen de les veus autoritzades o dels opinants externs i interns.

De vegades m’agrada pensar que si les terres de l’Ebre són un territori oblidat, benvingut sigui l’oblit on poden néixer coses inèdites, on es pot recuperar l’autenticitat que la ciutat, amb la seva sobreocupació espacial i mental, ja no té escletxes per a generar. Per a lluitar contra el despoblament, n’hi podria haver prou de valorar tot allò que l’afany civilitzador del segle XX ens va fer menysprear i pensar que en lloc d’anar a remolc de la ciutat, sempre cent passes enrere i amb la llengua fora per atrapar-la, tenim un camí diferent, potser més acostat a les coses essencials que ara les cultures anomenades ‘avançades’ comencen a teoritzar, a cotitzar i a convertir en béns globalitzats.

Em vénen al cap els shinrin-yoku –banys de bosc–, que ja tenen més de dos milions de seguidors al Japó i que s’han començat a exportar cap a Corea del Sud, els Estats Units i el Canadà. Ara arriben a Catalunya, on s’ha creat una xarxa de boscos terapèutics que ens porten una descoberta que hauria de ser un toc d’atenció per a veure més clar que mai què és això que hem deixat perdre. No cal seguir tradicions nipones per a aprendre a valorar això que tenim. Aquí tota la vida hem sortit al bosc o a la mar. A collir herbes remeieres per Pasqua o per Sant Joan com feien les trementinaires, a observar els estels o a buscar bolets a la tardor.

El mateix dia que el foc cremava a la Ribera d’Ebre, casualment a Amposta una quarantena de persones ens reuníem per debatre com havia estat la nostra relació amb la natura en el curs de la nostra vida, en una iniciativa anomenada Fòrum del Talent. És un fòrum ciutadà en què intercanviem experiències per construir el territori que volem, des de dins, comptant amb gent que treballa en molts àmbits, com ara l’educatiu, l’artístic, l’empresarial, el sanitari. En aquesta sessió, anomenada ‘La natura: una vivència transformadora’ i conduïda per l’artista de land art Sergi Quiñonero, vam palesar que els anys ens havien anat distanciat dels cicles de la terra i que els records d’infantesa vinculats a la natura s’havien anat esborrant amb el temps, cosa que feia cada vegada més necessària aquesta reconciliació.

Les propostes destinades a tornar a reivindicar l’essència van més enllà dels debats sobre els contraris, i apareixen sense parar als territoris mateix. Aquest cap de setmana passat, al Poblenou del Delta, el periodista i antropòleg Josep Juan Segarra, aliat amb el mestre David Monllau, l’últim constructor de barraques del delta, reivindicava en unes jornades pràctiques la barraca tradicional com a mitjà per a fomentar l’ecologia, el respecte al medi, els sediments per al delta i la tornada a la vida autèntica. N’hi ha moltes. El mes d’agost, l’artista Clara Garí tornarà a recórrer els camins catalans com a acció poètica per a descobrir tots els secrets dels paisatges que no poden explicar-se per escrit, sinó que solament es poden viure i caminar. Garí va imaginar-se un Grand Tour, inspirat en els recorreguts peripatètics, per constatar que l’experiència física del moviment va vinculada amb l’artística i emocional i només pot fer-se de debò en contacte amb la natura. Com aquests dies ha fet el festival Dansàneu al Pirineu, en què s’ha donat valor al patrimoni natural mitjançant la dansa; com farà ben aviat el Deltebredansa a peu d’arrossars; o com fan cada dia al Montsianell, en una finca anomenada Can Sisco, la trentena de famílies que porten els seus fills a una escola del bosc per fomentar la criança compartida.

Són iniciatives que costen d’explicar als mitjans precisament perquè no encaixen ni en el reforç de l’estereotip ni en la crítica contra l’estereotip. I això als caçadors de temàtiques, als opinants ocasionals, ens fa por perquè ens situa en un terreny absent de referents. Hi ha innovació fora de les ciutats? Hi ha creació? Molta i desconeguda.

Així com abans la ruralitat tenia un component de manca de civilització, potser en un futur moltes de les capacitats humanes aniran vinculades a la capacitat de tornar a relacionar-nos amb el nostre entorn partint de la simplicitat. I, sobre això, en aquests territoris sempre tindrem avantatge, perquè no ho hem deixat perdre del tot. En lloc de reivindicar l’atenció, tot sovint em vénen ganes de reivindicar l’oblit, sortir del focus d’atenció per mantenir viu allò que veritablement ens fa ser els més moderns.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER