Els polítics poden dimitir, però els ciutadans no

Llagrimes de Colau

Joan del Alcàzar

Ada Colau no va poder contenir les llàgrimes quan era entrevistada pel periodista Jordi Basté, a RAC1. Va ser superada per l’emoció en recordar els seus fills quan intentava respondre a la pregunta de si, com a alcaldessa de Barcelona, no havia tingut la temptació de plegar i marxar a casa.

Comprenc la resposta incontenible de l’alcaldessa de la capital catalana. Més enllà que des de l’independentisme més radical s’ha acusat Colau de ser el pitjor enemic de Catalunya, i que des del nacionalisme espanyolista del PP i C’s se la difama, insulta i acusa de ser un cavall de Troia del separatisme, l’assumpte de les emocions dóna per a pensar.

La crisi catalana fa tant de temps que està en màxima efervescència emocional, que és comprensible que fins i tot les llàgrimes puguen esdevenir incontenibles per als actors principals. Tothom recorda el mateix Oriol Junqueras en una entrevista amb Mònica Terribas en 2014, per citar sols un altre cas.

Els polítics són persones, com ho som els ciutadans del comú. Tot amb tot, ni els uns, ni els altres són o som iguals. De polítics, com de ciutadans n’hi ha d’honestos i de deshonestos, coherents i incoherents, sincers i cínics, sense que ho siguem sempre i en tot moment o de manera absoluta.

Passa, tanmateix, que els polítics –parle dels que tenen una presència efectiva en l’escenari públic- tenen una responsabilitat incomparablement superior a la de la ciutadania de base. És per això que sobta la facilitat amb la qual es presenten davant nostre com a portadors de la veritat indiscutible, com a avaluadors de les qualitats ètiques i morals de tothom, com a repartidors de carnets i credencials del que siga, de constitucional com cal, de bon o mal espanyol, de bo o dolent català, etc.

A més, aquest tipus de polítics, homes i dones, tenen un parell de característiques que permet identificar-los amb facilitat. La primera, descomptada la de la seua infal·libilitat, és la propensió al tremendisme; mentre que l’altra és la inesgotable capacitat per a insultar i desqualificar els que consideren contraris o enemics. Un exemple és Inés Arrimadas. La bona senyora, digna deixebla del seu mentor, Albert Rivera, és presenta com a esfèrica, perfecta. Ni s’enganya, ni admet la menor fissura en la seua posició, ni accepta cap qüestionament en la seua actuació política. I quant a la capacitat per al tremendisme i per a l’insult no cal més que recordar les seues darreres declaracions a propòsit de la constitució del Parlament navarrés o quant a l’elecció de la alcaldessa de Barcelona. És cert que ella també n’ha rebut d’insults amb certa reiteració, com els injustificables tweets de Toni Albà o de Núria de Gispert, però això no la justifica per a fer el que és el seu comportament habitual. Hauria de ser, precisament, al contrari: el ser objecte de paraules feridores i injúries hauria de fer-la més respectuosa i ponderada amb els altres. Doncs no.

Posats a triar, m’estime infinitament més els qui dubten, els qui s’enganyen, i també els qui són incapaços de contenir les llàgrimes per l’allau d’emocions que ha de provocar estar dia rere dia sota la lupa mediàtica. Hi ha qui defensa que a la política s’ha d’arribar plorat de casa, però no hi coincidesc. Crec que les emocions desbordades en públic són un símptoma que tenim al davant una persona que encara s’assembla molt al comú de la ciutadania; que encara no és esfèrica, sinó imperfecta; que no és infal·lible, sinó que dubta; que plora i que pot ser capaç de dir ho deixe, plegue, me’n vaig a casa.

Hauria comprés perfectament que Ada Colau hagués dit que plegava l’endemà de veure les imatges a la Plaça de Sant Jaume, amb tant d’odi com vessaven els rostres de molts i moltes que l’escridassaven. Encara més després les lamentables paraules del seu contrincant Ernest Maragall. L’hauria aplaudit, perquè ningú té per què suportar això. També, tanmateix, li dedique el meu aplaudiment per no abandonar, per perseverar, per continuar en la defensa de les seues conviccions polítiques, tot i que no són precisament les meues.

Dit això, em pregunte: podem dimitir els ciutadans? Tenim eixa opció de renunciar, de plegar, d’anar-nos-en a casa? La resposta és no.

No podem dimitir, no podem abdicar de la nostra condició de ciutadans, no podem prescindir de la nostra qualitat de subjectes de drets civils i polítics. Si de cas ho férem, ens convertiríem en simples habitants, en pobladors, en ocupants d’un espai que han renunciat a la condició d’homes i dones lliures amb drets i deures i s’han convertit en súbdits, en vassalls.

Llavors, ¿què podem fer els ciutadans quan estem farts dels polítics, tot i que no són iguals però de vegades ho semblen? ¿Quina eixida ens queda quan dia rere dia assistim al mateix déjà vu que, en realitat, sí hem viscut?

¿Què podem fer davant la reiteració dels mateixos arguments que els uns i els altres repeteixen ad nauseam? Com reaccionar davant les mentides reiterades i descobertes? Què respondre a un tracte que fa pensar que ens consideren imbècils? ¿Com desactivar aquells que no desisteixen d’atiar el foc, d’elevar la tensió buscant beneficiar-se’n a costa del que siga?

Com superar la temptació de cridar ben fort aquella consigna que va popularitzar-se a l’Argentina fa uns anys: que se’n vagen tots!

Com que això ja sabem que no funciona i com que els ciutadans tampoc no ens en podem anar, no podem dimitir, no queda altra que demanar coherència i responsabilitat a tots. Especialment, crec, als polítics per a que no estiren tant de la corda de la paciència de la ciutadania. Podria trencar-se, i seria terrible per a tots. Terrible.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER