Alternatives de desenvolupament rural a l’interior del País Valencià

interior valencià

Gustau Muñoz

A les comarques interiors, l’activitat productiva agrària remuneradora, capaç de generar ingressos suficients per a viure, és complicada. És el cas dels Ports, l’Alt Maestrat, l’Alcalatén, l’Alt Millars, l’Alt Palància, els Serrans, el Racó d’Ademús, la Vall d’Aiora-Cofrents, la Canal de Navarrés, l’interior de la Marina i el Comtat. Històricament, aquestes comarques s’havien orientat a l’autoconsum, amb escasses produccions comercials. A hores d’ara, l’agricultura hi és residual.

L’explotació forestal té importància, però no genera ingressos estables. Només la ramaderia ovina, activitat extensiva i desagraïda, permet una entrada de diners significativa. Darrerament s’hi ha afegit la bovina, que ja tenia presència forta a Els Ports, i de manera prometedora la producció de tòfona; en cotes més baixes, el conreu de l’ametler, l’olivera i la vinya, i la ramaderia intensiva en granges de porcs o aviram. Però, en general, cap d’aquestes activitats permet un entramat social sòlid, la creació remarcable de llocs de treball. I llavors es traspassen els llindars crítics de viabilitat, tanquen les escoles, es concentren els serveis, baixa la natalitat, els vells van morint, els joves emigren… Resultat: una pèrdua constant de població.

Revertir la despoblació és una tasca de govern cabdal, a la qual s’han de dedicar esforços i recursos, perquè a poc que hi pensem ens adonarem que és un drama humà, social i, a la llarga, econòmic i fins i tot ecològic.

La despoblació i l’abandonament del territori afecta sobretot –bé que de manera desigual– la província de Castelló i la de València, i menys la d’Alacant.  Ací són precisament les comarques interiors les que disposen d’una base industrial que hi fa més equilibrada la distribució de la demografia.

Fixar població com a tasca prioritària

L’activitat productiva agrària s’ha de mantenir, aprofitant espais de conreu i pastures, esprement al màxim les oportunitats existents, amb la creació de marques de qualitat i la millora de la comercialització. Cal potenciar amb sensibilitat ambiental l’explotació forestal; produccions com el formatge de Catí o la patata de Vistabella, o la tòfona; la ramaderia bovina i ovina, estimular la ramaderia intensiva, les produccions ecològiques. Totes aquestes i altres, depenent de les condicions locals, són línies que cal promoure. A partir de les produccions primàries es pot afavorir la comercialització de derivats com la mel, productes càrnics, lactis, destil·lats i licors, tòfona, etc. Coses que ja es van fent, però que encara tenen recorregut. Tot plegat, però, és problemàtic: les produccions i la comercialització viables i rendibles es concentren en comarques més properes al litoral i als grans eixos de comunicació. I a més, els canals comercials massius –del tipus Mercadona o Consum– imposen lleis fèrries que tendeixen a marginar aquestes produccions.

Tanmateix, si bé cal donar suport a l’activitat agrària, difícilment aportarà una base econòmica suficient per a retenir i atraure població.  A hores d’ara l’activitat agrària, per si sola, no és garantia enlloc de la solidesa del teixit social. A mesura que la gent gran es jubila o falleix i els fills marxen, la despoblació avança. Cal pensar en alternatives, perquè la despoblació de l’interior del país, com apuntava adès, és un drama en termes socials i ecològics. Algunes idees:

La protecció del medi ambient, la preservació d’espais naturals, la defensa contra els incendis forestals, la vigilància, la protecció de la fauna, etc., són vitals en termes de país i també per a mantenir la presència humana en bona part del nostre territori.

El turisme és una activitat de serveis que permet fixar població i explotacions rendibles, tant hostaleres i de restauració com en ofertes complementàries. Cal estimular-lo en termes racionals, evitant-ne la massificació i la banalització.

Aquestes comarques ofereixen condicions òptimes com a reserves naturals amb gran potencial en la creació d’albergs i cases de colònies. Es poden aprofitar els masos i altres edificis mig abandonats per a una tasca de restauració i posada en servei.

Rehabilitació integral del patrimoni històric: ermites, casalicis, muralles, torres, masos, molins, camins, ponts, una tasca ambiciosa a la qual s’han de dedicar recursos, però el resultat en seria una gran millora de l’entorn, la potenciació dels usos del territori i la generació de llocs de treball.

Les condicions naturals i l’entorn social permeten incentivar la instal·lació de persones que fan treball a distància, des de sa casa, en un ventall de feines que fan possibles les noves tecnologies d’informació i comunicació. Però s’han de crear les condicions adients en termes de serveis a l’abast i de comunicacions fàcils, com ara una bona xarxa d’Internet de banda ampla.

L’administració pública ha de mantenir els serveis bàsics oferits a la població independentment del lloc de residència, i contrapesar la tendència a la concentració hipertròfica en zones litorals. Cal preservar la xarxa de serveis públics en educació, sanitat, serveis socials, cultura, etc.

Manteniment de camins, per a potenciar l’excursionisme i les rutes a peu. També de les carreteres, comptant amb mà d’obra local; pla de transports interurbans, per a una bona comunicació no radial, explorant alternatives i possibilitats racionals, que no passen només per l’ús del vehicle propi.

Raons per a l’acció

El país està en deute amb les comarques interiors, desateses i mancades de serveis. Per raons d’equilibri demogràfic, social i ecològic, l’acció compensatòria és imperativa. No es pot permetre la despoblació de l’interior i la congestió de les zones litorals i prelitorals. Quatre de cada cinc valencians viuen en les zones properes a la costa: un disbarat.

El patrimoni natural i cultural del rerepaís és immens i fa un gran servei: pulmó natural, àrea de captació hídrica, territori d’horitzons oberts. Les institucions han d’actuar amb eficàcia per revertir un procés de despoblació que té i tindrà més encara, si no s’actua, conseqüències catastròfiques. I això es fa no amb bones paraules, sinó amb recursos. Amb un volum considerable de recursos –un «Pla Marshall» a escala valenciana–, amb fons que caldrà recaptar de les instàncies estatals i europees.

(Publicat a la revista Saó)

 

Post scriptum

La visió global d’una problemàtica com aquesta és fonamental: va més enllà d’interessos particulars, personals, de grup, endogàmics, clientelars. És una tasca de govern que ha de comptar amb els assessoraments escaients i amb la participació activa de la població de les comarques interiors, que en serà la beneficiària directa. En aquesta perspectiva cal defugir la demagògia lligada a la rancúnia i el ressentiment mal dirigit, que sovint amaga interessos particulars i fins i tot personals. S’ha pogut veure en l’episodi de la compra per la Generalitat Valenciana d’un mas -el Mas de Sanahuja- que inclou el cim del Penyagolosa. Com a part d’una iniciativa lloable de les institucions per plantejar-se finalment i seriosament aquesta problemàtica i establir un Pla d’Acció, després de l’abandonament criminal a què va sotmetre el PP durant 20 anys i en l’època de vaques grasses les comarques interiors. Tret d’alguns alcaldes i personatges diversos de la trama caciquil que encara subsisteix, lligada a les diputacions provincials i als aparells dels partits de la dreta, que bé que se n’aprofitaren.  

Doncs bé, en aquesta conjuntura en què comencen a canviar coses alguns han volgut reobrir vells contenciosos, mai ben aclarits en les seues veritables dimensions i intencions, amb el Parc Natural del Penyagolosa, que amaguen visions esbiaixades, trets mal dirigits i interessos estrets. Lamentable.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER