Jordi Muñoz
No sempre triem les batalles a què ens enfrontem. Ara, en un moment polític molt estrany, marcat per la repressió i pel judici al Suprem, i per unes eleccions municipals que poden ser molt importants després de l’onada de ‘nova política’ del 2015, apareixen unes eleccions generals en què la sensació general és que hi ha molt a perdre i molt poc a guanyar. Tanmateix, és precisament en un escenari complex com aquest on caldria esmerçar més esforços i arriscar més per convertir l’amenaça en una oportunitat de fer passes endavant. En aquest context, deixar-se arrossegar per les inèrcies de sempre és un risc important. En aquest article, hi defensaré la tesi que la millor opció per a les esquerres sobiranistes seria articular un ‘Front d’Esquerres’ sobiranistes prou ampli i potent per condicionar qualsevol alternativa a les dretes espanyoles. Un front que recollís la contribució de partits, de candidatures municipals i de lideratges socials d’aquest espai ampli d’esquerra sobiranista que, de fet, és l’eix central d’aquesta societat al voltant d’un programa compartit d’autodeterminació, de justícia social, de democràcia i de drets civils.
Davant d’aquestes eleccions hi ha emergit, de nou, la temptació abstencionista. En cert sentit és comprensible, atesa la nul·la capacitat del sistema polític espanyol per respondre a les demandes majoritàries de la societat catalana. Però no sembla gaire bon negoci. D’entrada, perquè mentre seguim pagant impostos a l’Estat espanyol, i mentre a les institucions espanyoles s’hi regulin –parcialment– la nostra vida i el nostre futur, no té gaire sentit deixar espais buits que ocuparan els qui ens voldrien esborrar del mapa.
Però, més enllà de la lògica defensiva, sembla raonable que, sense fer volar coloms ni intentar enganyar el personal, sent molt honestos i transparents amb els límits d’aquelles institucions, els actors polítics de les esquerres sobiranistes aprofitin totes les eines al seu abast. Per millorar les condicions de vida de les classes populars, per denunciar la involució autoritària i els retrocessos en drets i llibertats i per defensar –allà també– la sobirania de Catalunya. Perquè, atesa la correlació de forces existent a la societat catalana, no sembla realista pensar que en la batalla per la sobirania es puga ignorar l’escenari estatal. Hauria de formar part, per anar bé, d’una estratègia complexa, de múltiples fronts, juntament amb el municipalisme, la mobilització ciutadana, la internacionalització del conflicte i les institucions autonòmiques.
I no es tracta només d’anar a Madrid a practicar el testimonialisme del faristol i de la samarreta. En determinats contextos és una eina política útil; però, en tot cas, té un recorregut limitat. Des de la perspectiva de les esquerres sobiranistes, cal dir clarament que, a escala espanyola, no és igual que hi governi la dreta o l’esquerra. Ni per la qüestió socioeconòmica, ni per la nacional. Només cal tenir una mica de perspectiva històrica, i una mirada una mica honesta al passat per entendre les diferències que hi ha entre l’un escenari i l’altre. Malauradament, la diferència no és perquè de l’esquerra espanyola realment existent, encara subsidiària del PSOE, se’n puguin esperar grans avenços socials ni nacionals, sinó més aviat per la tendència a la radicalització autoritària i nacionalista de la dreta espanyola.
Caure en la temptació, implícita en alguns discursos, de pensar que com pitjor vagen les coses a Espanya, més perspectives d’emancipació per a Catalunya, seria un altre error fatal. L’experiència històrica en aquest sentit també és molt important: de les derrotes i dels períodes de repressió de l’Estat sempre n’hem sortit, sí, però a còpia de molt de sacrifici, esforç i anys. I sovint per tornar al punt de partida, però poca cosa més. De l’espiral resistencialista difícilment se’n deriven avenços substancials.
Ara bé, de tot això alguns en conclouen (interessadament) que les esquerres sobiranistes catalanes s’haurien de llançar als braços de l’esquerra espanyola. Però, després d’anys d’experiències diverses, no sembla que la millor alternativa a la dreta passe per integrar-se o diluir-se en grups parlamentaris d’àmbit estatal, que tenen unes prioritats i interessos que normalment es queden dins del perímetre de l’M-40. De nou, només cal mirar enrere per veure la importància d’una veu pròpia, especialment ara que a Catalunya hi vivim un atac singular als drets civils i a l’autogovern. La defensa de la sobirania de Catalunya necessita una veu pròpia, lliure i clara, no subordinada als interessos espuris de l’esquerra madrilenya, que està molt condicionada per batalles polítiques que ens queden molt lluny, i per a qui sovint les demandes democràtiques de la majoria social i política catalana són una nosa incòmoda que en el millor dels casos intenten amagar o esmorteir.
Tampoc no sembla, vista l’experiència, que la millor alternativa passe per donar els xecs en blanc al PSOE que alguns exigien aquests dies, amb l’únic argument d’evitar el risc del mal major. Perquè el PSOE és un partit bàsicament presoner dels grans interessos econòmics, dels aparells de l’Estat i del nacionalisme espanyol agressiu que hi ha tant fora com dins de la seva organització. Qui en dubte, que es mire els mitjans de Prisa o que escolti els famosos barons ‘socialistes’ (sic). És un partit que ha demostrat moltes vegades tenir poques manies per introduir reformes neoliberals o per mantenir i avalar la lògica repressiva contra el sobiranisme català i contra els drets civils de la dissidència política. Amb aquest panorama, només des d’una posició forta de negociació, que exigeix veu pròpia i reconeixement mutu, hi podria haver un camí transitable que articule una alternativa a la dreta nacionalista espanyola.
En aquesta hipòtesi, les esquerres sobiranistes catalanes hi haurien de ser. Sense ingenuïtat ni esperances infundades, però ser-hi. Sense renunciar a res, i molt menys a demandes tan majoritàries en la nostra societat com l’autodeterminació. I ser-hi amb una veu pròpia suficientment potent per anar més enllà de la denúncia i condicionar el debat i les majories. Amb fermesa i perseverança, amb la lògica dels múltiples fronts, fins que l’esquerra espanyola entenga que l’alternativa a dialogar amb la majoria social i política catalana (i basca) sobre les qüestions de fons és regalar l’Estat definitivament a la dreta.
I ser-hi, també, ben coordinades amb el centredreta sobiranista en qüestions nacionals i també de drets civils i democràtics. Sense cap complex: és un espai sociopolític que existeix en aquest país i amb qui s’hi comparteixen, en aquests moments, moltes coses en aquests àmbits essencials. Però, lògicament, amb tot el marge necessari per discrepar-ne en la dimensió socioeconòmica i de valors, perquè la política, com la vida, és complexa i requereix aliances múltiples i asimètriques en les diferents dimensions.
Els terminis són curts, i probablement les inèrcies seran massa fortes. Però fa l’efecte que la millor estratègia per assegurar aquesta veu pròpia, capaç de condicionar el debat i defensar de la manera més eficaç els drets socials i nacionals seria un acord electoral, ampli i ambiciós, de les esquerres sobiranistes catalanes. Un Front d’Esquerres en què, de manera més orgànica o més informal, s’hi veiessin representats els espais polítics que hi ha actualment a l’entorn d’Esquerra, de la CUP i dels sectors sobiranistes al voltant dels Comuns. Sociològicament, aquest pol electoral tindria prou pes per capgirar la fotografia del país que resultarà d’aquestes eleccions.
(Publicat a la web Crític)
