Joan del Alcàzar
Finalment l’espectacle del PP ha finalitzar, i Rajoy ja té substitut: Pablo Casado, un home biològicament jove, però amb un cervell d’home entrat en anys, que sustenta valors de la dreta espanyola més ultra. El dirigent electe està declaradament i bel·licosa en contra de coses que difícilment poden comptar amb un suport majoritari en la societat actual, però ja sabem que vivim temps difícils amb els Trump, els Putin o els Salvini.
Es presenta Casado com liberal conservador, la qual cosa desorienta qualsevol que l’escolte i du a pensar que també li van convalidar Barrio Sésamo [Sesame Street] i es va perdre els imprescindibles ensenyaments d’Epi i Blas [Ernie i Bert, els muppets nord-americans]. Si hagués cursat l’assignatura infantil de la TV, una troncal per als de la seua generació, li haurien explicat la diferència entre liberal i conservador, com les de dins i fora, alt i baix, blanc i negre, net i brut.
Tanmateix, el que cal entendre no són les etiquetes del de Palència, sinó el significat de les seues paraules. Allò que Casado vol dir és que si et quedes prenyada i no volies, per la raó que siga, t’aguantes; que si estàs morint-te de dolor, si tens una malaltia incurable i pateixes el que no està escrit, t’aguantes; que si ets sensible a tot allò que vulnera els teus drets com a persona pel fet de ser dona, t’aguantes; que si aspires a construir pacíficament i democràtica una nova realitat nacional al teu territori, oblida’t. Segons Pablo Casado, has d’entendre-ho: totes aquestes coses creen esquerdes en la moralitat, i no es poden consentir de cap manera. Aquesta és la vertadera ideologia del cavaller, la que intenta amagar darrere l’absurda etiqueta.
Memòria històrica, per a què? Treure Franco de Culgamuros, de cap manera; això són coses velles, del passat que a ningú interessen. El nou patum del PP és dels que en pensa que això reobri ferides superades. Com que es tracta de ferides que ell ni ha patit, ni comprèn, són al seu parer coses menors, sense importància. Ja ho va dir quan encara era un jovenet que presidia les Noves Generacions del PP: “els d’esquerres són uns carques, tot el dia amb la guerra de l’avi, les foses de no-sé-qui, la memòria històrica…”. I d’aleshores ençà, no ha canviat. Sostenella y no enmendalla, en diuen d’això a Espanya.
Tot amb tot, són majoria els qui esperen que Casado modere els principis que ha exhibit com a idees força -com a missatges de màrqueting polític més aviat- en el seu combat contra Soraya Sáez de Santamaría. Ha guanyat, sí, liderant una “coalició de perdedors”, que tot s’ha de dir; perquè va ser l’ex vice presidenta la que havia estat més votada pels militants. Ara, l’aristocràcia del partit, els compromissaris -la immensa majoria d’ells professionals de la política o aspirants a ser-ho-, li han girat la mà a la militància de base i han posat al capdavant un home que fa alardó de la seua joventut, mentre defensa les posicions més ràncies de la dreta nacional-catòlica espanyola de tota la vida.
A partir dels propers dies Casado començarà a rebre factures de les diverses capelles i famílies que li han donat suport, a més que caldrà veure què passa amb els Sorayos, molts dels quals pagaran amb la vida [política] haver-se enganyat de bàndol. D’altres, però, vendran cara la seua derrota i potser voldran morir matant.
També haurem d’estar pendents de com evolucionen les peripècies judicials del nou líder d’aquesta dreta ultra que ha eixit confirmada de l’aplec de Madrid. El seu currículum acadèmic encara li ha de donar molts de mals de cap, i tot i que coses com les falsedats, les mentides o els tractes de favor que han aparegut de forma estretament vinculada a la fabricació de la seua història estudiantil siguen pecadets venials per a molts del seu partit, la societat hispana està molt sensible davant la corrupció de qualsevol mena. Allò de la Universidad Rey Juan Carlos no sols no ha acabat, sinó que és ara que tot just comença. Veurem que passa amb el multi-titulat que aprovava i aprovava per via exprés i distinta a la de la resta dels mortals.
A Pablo Casado li manca el bigoti de José María Aznar per a representar del tot el marcat perfil d’un partit que no respira liberalisme més que pel que fa als grans negocis i a les prebendes per als amics polítics. En els altres plànols de la realitat es reivindica com a castellà i castellanista de pedra picada, fins al punt que el nou dirigent –que parla gallec en la intimitat, com el seu mentor parlava català- enarbora la idea d’il·legalitzar els partits que promoguen la independència del seu territori de referència. En aquest terreny competirà amb el duo Rivera i Arrimadas, inclús amb la família més jacobina i espanyolista del PSOE, així que uns i altres hauran de redefinir les seues proclames que sintonitzen amb allò que Casado diu “la España de los balcones”, amb les seues banderes i tot el que signifiquen.
La dreta que des d’ara lidera Pablo Casado no ens farà enyorar Mariano Rajoy. Casado, com a poc, sap parlar, així que ens estalviarà els episodis de vergonya aliena del gallec, però hem de preparar-nos per a rebre dosis més que tòxiques d’un espanyolisme de la caverna, que es nega a entendre, que es recrea en la seua ignorància de la complexitat d’un país que estan decidits a encaixar en les seues estructures mentals encara que siga a cops de martell.
Ara, però, ha arribat el temps de les vacances, si més no per als qui ens les podem permetre. Fa unes setmanes van ser molts els que celebràrem la idea de passar l’estiu sense Rajoy, quan va caure gràcies a la moció de censura. Ara haurem d’oblidar-nos del liberal conservador Casado i de les seues intencions contra-reformistes, si més no fins a setembre. A veure si a l’agost algú li regala la col·lecció completa de Barrio Sésamo. Passeu bon estiu.
