Contra la dualització del País

xodos

Gustau Muñoz

En comarques d’interior del País Valencià, com per exemple l’Alcalatén, situada a una altitud considerable, i amb una climatologia adversa, l’activitat productiva agrària tradicional presenta problemes greus. En la mateixa situació que l’Alcalatén es troben els Ports, l’Alt Maestrat, l’Alt Millars, parts de l’Alt Palància, parts d’Els Serrans, el Racó d’Ademús, la Vall d’Aiora-Cofrents, parts de la Canal de Navarrés, parts de l’interior de la Marina i el Comtat, i en general les àrees sub-comarcals de muntanya. Històricament i a grans trets, aquestes comarques s’havien orientat a l’autoconsum, amb escasses produccions comercials, que tanmateix de vegades  havien estat importants. A hores d’ara l’agricultura hi és una activitat residual.

L’explotació forestal hi té alguna importància, però no tanta com per a generar ingressos estables o crear llocs de treball fora de moments puntuals. Només la ramaderia ovina, una activitat extensiva i desagraïda, i en declivi, permet encara una entrada de diners significativa, a l’igual que les granges de porcs o d’aviram. En algunes comarques darrerament s’hi ha afegit la ramaderia bovina subvencionada per la UE. I de manera prometedora, la producció de tòfona. També, en cotes més baixes, fa el seu paper el conreu de l’ametler, de l’olivera o de la vinya. Però en termes generals, cap d’aquestes activitats -sovint menades a temps parcial i a títol complementari dels ingressos familiars- permet la creació d’un entramat social sòlid. L’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal són activitats que convé preservar i millorar, buscant valor afegit i una comercialització adequada. Però el sector primari mostra a hores d’ara i a tot arreu una clara tendència a esdevenir marginal.

La conseqüència de tot això és una pèrdua constant de població en aquestes comarques. Els majors van morint i els fills, amb estudis o no, emigren en cerca d’oportunitats vitals millors. Es trenca la continuïtat generacional. Els pobles es queden sense gent i molts camps i bancals resten erms. Revertir mínimament la despoblació d’àrees molt extenses de l’interior valencià seria una tasca col·lectiva -i en primer terme de govern- d’una gran importància, a la qual caldria dedicar esforç i els recursos escaients. Fa uns mesos el president Ximo Puig va assumir aquesta problemàtica i anuncià un congrés i la creació d’una comissió d’estudi per trobar-hi solucions. Però no se n’ha tornat a saber res més. No se’ns escapa que la creació d’una comissió ha estat sovint, al llarg de la història a la Pell de Brau, la manera d’ajornar (“procastinar”) i eludir els problemes.

El drama de la despoblació i l’abandonament del territori afecta de manera especialment greu -tot i que desigual- a la província de Castelló i a la de València, menys a la d’Alacant, on precisament les comarques interiors disposen d’una base industrial molt important que fa més equilibrada la distribució de la demografia en aquesta part del País. I és que si la base econòmica d’una comarca o d’un territori continua sent l’agricultura i la ramaderia, en exclusiva, està indefectiblement condemnat.

Vivim al món un procés complex i d’enormes dimensions de des-ruralització. Que té i tindrà conseqüències impensades. Per primera vegada en la història de la humanitat hi ha més població urbana que rural. Un immens país agrari com la Xina, que era un oceà rural, ha passat a tindre un 57% de població urbana en poques dècades. El mateix s’esdevé a hores d’ara a Àfrica, a l’Índia, a Amèrica Llatina, etc. La clau d’aquest procés és l’augment exponencial de la productivitat agrària (una altra cosa en serien els costos mediambientals i en salut o els procediments sovint brutals), que permet “alliberar” població rural que, en realitat, és expulsada cap a les ciutats. L’excedent -en augment- que aquestes no poden absorbir ha de mirar encara més lluny. És l’origen de la riuada de gent que ateny el nord d’Àfrica i tracta d’arribar al paradís somiat, a Europa, que tantes vegades esdevé un malson.

Al País Valencià aquest fenomen de declivi de les contrades rurals -que és d’una gravetat extrema al que s’ha anomenat “l’Espanya buida”-  es mitiga bastant en les àrees litorals i prelitorals, on una interessant xarxa de ciutats mitjanes -d’origen medieval- permet una articulació més o menys reeixida de la ruralitat i la vida urbana. Però a l’interior més accidentat i abrupte, és diferent. I es produeix un perillós procés d’abandonament del territori. De despoblació.

La descompensació és llavors brutal. Tres de cada cinc valencians -o més- viuen en àrees litorals, a tocar de la costa. ¿Cal estendre’s sobre els problemes de tota mena que genera aquesta situació de congestió en un cas i desertització en l’altre? Per raons socials, culturals, humanes i ecològiques, i a la llarga  també econòmiques, cal preservar l’habitat interior del País Valencià, enfortir-ne la base productiva, terciari inclòs, garantir-hi els serveis bàsics en igualtat de condicions i atraure població jove. Les noves tecnologies de les comunicacions i el teletreball podrien ajudar molt en aquest sentit. Però sobretot cal un transvasament massiu de recursos -una mena de “Pla Marshall”- per a crear ocupació en activitats productives i de serveis, en protecció mediambiental, gestió forestal, serveis bàsics -educació, salut, benestar social, cultura, internet de banda ampla, comunicacions-, i rehabilitació integral del patrimoni construït: edificis, molins, masos, ponts, ermitoris, castells (que sovint es troba en ruïnes).

D’aquesta manera, a més de potenciar activitats complementàries com el turisme rural, es podria aturar i revertir un procés molt perillós d’abandonament d’unes comarques que són la veritable reserva natural del País, un patrimoni col·lectiu valuosíssim, que no s’ha de deixar a la seua sort. Al contrari, cal integrar-les i potenciar-les, estudiar alternatives econòmiques i socials, promoure activitat, establir -per exemple- xarxes d’albergs i cases de colònies per a escoles, o residències d’artistes i escriptors, aprofitant els masos avui deshabitats, i altres mil-i-una actuacions possivles a càrrec dels habitants locals, que haurien de gaudir de les mateixes oportunitats i estímuls vitals que a les comarques costaneres o prelitorals. Les enormes possibilitats que ofereixen les noves tecnologies de la informació podrien ser un dels ressorts més rellevants en aquest sentit.

Em sembla imperatiu fer tots els possibles per evitar l’aprofundiment definitiu d’aquest procés accelerat de dualització del País. Al contrari, caldria intentar-ne una reversió. En benefici d’unes comarques sacrificades que pateixen dures condicions de vida i un abandonament que, sovint, fa feredat. Però també en interès del País en el seu conjunt. El president Ximo Puig, que és de Morella, on aquesta problemàtica és aguda, és sens dubte conscient de la necessitat d’aprofitar al màxim els recursos que poden i han d’oferir, en justícia, l’Estat i la UE per incidir en un procés fatal. Per a això serveixen, al capdavall, les institucions i la política.

Però abans que res, cal claredat conceptual, debat públic i, com es diu ara, un “full de ruta” ben estructurat. Esperem poder veure-ho, algun dia.

(Publicat a eldiario.es/cv, 8 de juliol 2018)

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER