Certament, el feixisme pot ser, raonablement, un dels límits a la llibertat d’expressió. Sovint es justifica mitjançant l’anomenada ‘paradoxa de la tolerància’ de Karl Popper. El filòsof deia que la tolerància il·limitada podria dur a la desaparició de la tolerància perquè podria emparar grups intolerants que la podrien emprar per destruir els qui els toleren i, per tant, aprofitar-se de la tolerància per acabar amb la tolerància. És, sens dubte, un plantejament a tenir en compte. Però el propi Popper ja advertia de no estirar massa el seu argument: “Amb aquest plantejament no implico, per exemple, que hauríem d’impedir sempre l’expressió de plantejaments intolerants; en la mesura que puguem contrarestar-los mitjançant l’argumentació racional i mantenir-los sota control per l’opinió pública, la supressió seria imprudent”.
És evident, com ha documentat abastament el periodista Jordi Borràs, entre d’altres, que SCC ha tingut –especialment en els seus orígens- connexions clares amb grups d’extrema dreta. En la seva òrbita s’hi mouen personatges connectats amb diversos entorns del món de la nostàlgia franquista. I a les seves mobilitzacions sovint s’hi han afegit grups neofeixistes que han protagonitzat alguns incidents violents. També podem pensar que han sigut excessivament tolerants amb aquests grupuscles. També podem pensar que amb el seu suport incondicional a la política de repressió que ha aplicat l’estat a l’independentisme s’han comportat, de fet, com un moviment intolerant. Tot això són crítiques legítimes i importants. Però prendre la part pel tot és una simplificació de la realitat que pot contribuir, paradoxalment, a la banalització del feixisme.
L’acte que havia convocat SCC no era cap exaltació de Franco ni de Primo de Rivera, precisament. La majoria dels que es van manifestar a la tardor convocats per SCC no tenen cap connexió amb l’extrema dreta. I, de fet, la manifestació la van encapçalar representants de tres partits que al desembre van obtenir el 43% del vot a Catalunya. Representen, per tant, un segment quantitativament molt rellevant d’aquesta societat. L’independentisme l’ha de confrontar amb arguments i acció política decidida, com va fer l’1 d’octubre. Però no sembla raonable pensar que la solució passe per suprimir-ne l’expressió. Quina mena de societat ens quedaria si s’imposés aquesta lògica? Només cal pensar-hi una mica per veure que la resposta és distòpica.
Probablement hi haurà molts lectors a qui no hauré convençut amb aquests arguments. Ho segueixo intentant, i en plantejo dos més, de caràcter –diguem-ne, més pragmàtic. El primer és que alimentar una espiral de polarització i confrontació a peu de carrer forma part de l’estratègia de l’espanyolisme. Per què, sinó, els líders de Ciutadans van a passejar-se amb actitud provocadora per llocs on intueixen que no seran ben rebuts? Per què, sinó, alguns dels mitjans espanyols exageren petits incidents i se n’inventen d’altres? Perquè forma part de la seva estratègia, la que Aznar va sintetitzar tant bé: antes de que se rompa España, se romperá Catalunya. Volen traslladar en conflicte a l’interior de la societat catalana, i per tant desviar-nos de la confrontació democràtica entre una majoria social i política de Catalunya i l’estat espanyol. Si aquesta és l’estratègia espanyolista, no sembla massa sensat alimentar-la i caure de quatre grapes en els seus paranys.
