Gustau Muñoz
Ara és ja molt evident: la dreta – que quan fa oposició és implacable- no deixarà perdre ni un segon i serà molt agressiva, destructiva, de terra cremada. Ja hem pogut veure una figura de tercera, però així i tot significativa, com Isabel Bonig, tan estrambòtica ella, en una televisió estatal (quina imatge més fatal, de nou, dels valencians), exclamant-se: “¡Ahora empieza la reconquista!”. La pauta, però, la va donar el verinós portaveu del PP al Congrés Rafael Hernando, quan va cloure una intervenció amb una afirmació antològica: “Hoy ha ganado usted, pero ha perdido España”, adreçant-se al nou president del Govern, Pedro Sánchez, guanyador indiscutible – en buena lid democràtica- d’una moció de censura ajustada a tots els requisits de la sacrosanta Constitució.
¿Algú pot imaginar que en un altre país d’Europa Occidental un representant de l’oposició acuse el rival polític d’enemic del país de tots? Només passa a Espanya. És un residu encara massa present d’una mentalitat de guerra civil. O que ve encara de més lluny. Els segles XIX i el XX (incloent tot el franquisme) foren segles de guerres civils. Abans hi hagué un llarguíssim període de “reconquista”, de neteja ètnica i d’uniformisme: musulmans, jueus, protestants, agnòstics, afrancesats, tothom que no encaixava amb el mòdul catòlic era exclòs. Marginat, depurat, cremat per la Inquisició, expulsat… Una tònica que sens dubte ha deixat una petjada profunda en la mentalitat de qui se’n sent hereu, i reivindica, l’Espanya eterna, la de veritat, la nacional-catòlica. I que s’ha encomanat al nacionalisme espanyol, excloent de la diversitat, que nega la condició nacional dels altres i la viabilitat real de les llengües i cultures no castellanes.
És molt curiós com aquest mòdul d’actuació, aquest frame, aquesta mentalitat perviu i s’actualitza en les elaboracions de la dreta espanyola. En els plantejaments de la FAES. En els argumentaris del PP. En l’ideari crispat de Ciudadanos.
I ara, perillosament, davant un nou govern que no deixa de ser vulnerable, perquè es basa en una majoria molt diversificada al Congrés, és evident que trauran tota l’artilleria pesant.
Un govern feble, diuen, un govern Frankenstein… Però ben mirat, no és cert. És una gran mentida. El govern feble era el de Rajoy, basat en la inacció i la postergació de les iniciatives necessàries davant problemes urgents. I si prenia decisions, eren contraproduents. Si el greu problema de Catalunya ha arribat tan lluny és per aquesta deriva de Rajoy, que durant anys no ha fet política, no ha dialogat, no ha negociat. No ha reconegut la realitat, la dura realitat, que es pot negar però no suprimir. Almenys en una època com l’actual.
A Catalunya hi ha un problema nacional. Com al País Basc. I d’alguna manera també a Galícia, Navarra, les Illes Balears i el País Valencià. Als vells contenciosos històrics relacionats amb la llengua, la cultura i l’autogovern s’hi han afegit, en el cas de les comunitats mediterrànies, la marginació en infraestructures, el dèficit d’inversions territorialitzades i l’infrafinançament (o dèficit o espoli fiscal, segons preferències).
¿Espanya pot assumir aquest problema nacional? ¿Pot ajustar dispositius institucionals i mentalitats? Segur que sí. O bé haurà d’acarar una perspectiva bastant traumàtica, perquè la via de la negació i la repressió pot ser eficaç a curt termini, però és suïcida a mitjà termini. Potser el problema és que hauria de replantejar-se l’auto-comprensió, massa llastada per un nacionalisme excloent que no es reconeix com a tal. I en aquest punt és clau el paper dels intel·lectuals, que oscil·len entre el silenci i el paper de portaveus de solucions radicals destinades a empitjorar-ho tot. És el cas d’un Guillermo Carnero, per exemple, el poeta que demanava fa poc la supressió de la competència educativa en mans de les autonomies i l’eliminació de l’ensenyament en llengües distintes del castellà. Quin horror! Quina irresponsabilitat! Quina manera d’afegir llenya a un foc que podria ser devastador. És també el cas de l’historiador Jordi Canal, que mai mirarà la biga en l’ull propi, només la palla en l’ull dels altres…
Però no són exemples únics, n’hi ha a cabassos. Els intel·lectuals espanyols dels darrers temps, en general, passaran a la història com els grans còmplices d’una situació impossible, que inclou repressió, exiliats, homes (i dones) “plens de raó”, com cantava Raimon, tancats a la presó. No han dit res sobre tot això, tret d’honroses i comptades excepcions. Cap mostra de solidaritat. Caldria preguntar-se per què. Ignacio Sánchez-Cuenca -un dels pocs justos- n’ha donat algunes pistes. L’hegemonia ideològica de la FAES i del diari El País, posicions com les de Savater o de Javier Cercas (autor d’un article infame titulat “Pesadilla en Barcelona”), remeten directament a un gir cap a la dreta i a una gegantina trahison des clercs, entregats al nacionalisme dominant i opressiu, disfressat de cívic i liberal, però armat fins a les dents, que passarà, com he apuntat, a la història. Un bon tema per al debat.
Però ara potser caldrà passar pàgina. Perquè ha passat una cosa extraordinària. Un canvi democràtic impecable, ajustat a les formes. Com reaccionarà la dreta? Ja ens ho podem suposar. Negant qualsevol rastre de legitimitat a un govern que no obeeix als cànons acostumats, que no respon als esquemes cabdillistes. Que es basa en un suport molt plural, que haurà de pactar i negociar, no imposar ni arrasar. Per a la dreta el que ha guanyat és l’Anti-Espanya. Un espant, que ens parla de l’anacronisme i la desmesura en què viu la premsa ultra de Madrid que tant influeix en la dreta política del PP, VOX i Ciudadanos.
Però el veritable esguerro, l’autèntic govern Frankenstein era el de Rajoy. ¿Com podien esperar governar encara, com si res haguera passat, després de la tremenda sentència del Gürtel? ¿Després de la detenció de Zaplana? ¿Després dels més de 300 imputats del PP en casos de corrupció?
Impossible, insostenible. Potser l’interès profund i real d’Espanya, incompatible amb aquest pou de corrupció sistèmica, ha tingut alguna cosa a veure amb el que ha passat, i s’ha obert camí enmig d’enormes obstacles i més enllà dels qui monopolitzen la idea d’Espanya, de la qual se’n consideren els amos, com si fos una finca particular, i expulsen a les tenebres exteriors els qui pensen d’una altra manera. Una llarga tradició.
Però el destí de totes les tradicions és que un dia, si es demostren contraproduents, negatives o desfasades, s’acaben. Com els sacrificis humans, l’esclavisme, la subjecció de les dones o el maltractament dels animals. La humanitat es defineix per la seua capacitat de canvi i d’innovació. Per a millorar, en general. Sempre en una dialèctica complexa, certament, però amb moments clars de ruptura i de superació. Com el que, sortosament, vivim aquests dies.
