Agustí Colomines Companys
Els polítics espanyols fan pena. Uns, els conservadors, perquè són una colla de corruptes, orgullosos de ser-ho perquè es creuen impunes. Uns altres, l’extrema dreta, perquè pretenen acabar amb la pluralitat nacional que conforma Espanya des de la unió dinàstica amb un nacional-populisme neofalangista. I encara n’hi ha uns altres, els socialistes, que han perdut tant la seva identitat ideològica, que per fer-se escoltar s’apunten a cridar consignes nacionalistes en comptes d’escampar la idea de fraternitat pròpia del socialisme. Dels populistes d’esquerra —o sigui, Podemos— no cal ni parlar-ne, perquè són com el nicaragüenc Daniel Ortega: els agrada viure com a burgesos mentre sermonegen el personal o organitzen consultes trampa per continuar xuclant de la mamella. Només els falta declarar-se catòlics. O partidaris de l’esoterisme. Quin panorama! A Espanya ningú ja no recorda que la política és anàlisi i acció. I, per damunt de tot, un mètode per assolir el canvi sense violència.
A Madrid, la política és només soroll i odi. Guirigall nacionalista, amb Albert Rivera, àlies Aznar, marcant el pas dels altres partits. Afirmen els articulistes catalans de l’unionisme tou que la culpa de tot el que hi passa és dels independentistes catalans, que han despertat la fera nacionalista i autoritària espanyola. Agressiva, legionària. Per aquesta mena d’articulista —o “raça” d’articulista, senyor Iceta, hauria pogut escriure, amb tot el dret, el nou cap del Govern—, la culpa es de la víctima i no pas de l’agressor. Sens dubte, la política espanyola s’ha “renacionalitzat” i és avui més intolerant que l’any 1978, per tenir com a punt de referència l’any de l’aprovació de l’actual Constitució. La por a la pèrdua d’identitat espanyola en favor d’una identitat europea ha empès els partits espanyols a buscar l’ase dels cops. A buscar un culpable de les seves frustracions. I l’ha trobat en els catalans, dels quals els espanyols parlen en global, sense fer distincions, com si fóssim comparables als immigrants que fan tanta por als nacional-populistes europeus.
La tècnica de culpar la víctima del que has fet tu és la que va utilitzar Franco per fer afusellar els defensors de la República que es van oposar a la revolta militar de 1936. Puc entendre que l’unionisme s’oposi amb totes les seves forces a la independència de Catalunya, però no que traspassi els límits de la democràcia. Cada dia que passa és més evident que la nova “causa general” contra l’independentisme és un muntatge tan monumental i fals com ho va ser la primera, la que va dirigir el català Eduardo Aunós, ministre de Justícia, “per destapar les manifestacions més destacades de l’activitat criminal de les forces subversives que en 1936 van atemptar obertament contra l’existència i els valors essencials de la Pàtria”. El col·laboracionisme català amb els poder espanyol autoritari o directament feixista no és nou, doncs. Albert Rivera no és una excepció. De cap manera. Els catalans som una societat nacionalment escindida perquè fa anys i panys que vam perdre l’Estat i hem hagut d’entomar els canvis socials i polítics sense exercir el poder que hauria pogut regular-los. Al contrari, amb l’Estat al qual pertanyem en contra.
Circula per Internet una fotografia on es veu una taula amb un munt de comensals, com si fos el dinar d’una boda. Es veu que correspon a un migdia d’una de les jornades que a Barcelona se celebrava el torneig de Tennis, l’Open de Pedralbes. Repartits per tota la taula hi havia els capitostos del Grupo Godó —que és així com es fan dir—, començant pel Conde, el director de La Vanguardia, el sempre servicial Màrius Carol, Pere Guardiola, director general comercial del Grup, i Josep Caminal —aquell a qui se li va “cremar” el Liceu i que va ser secretari d’organització de CDC de l’època Roca—. Els tres dinaven amb els líders dels partits que l’octubre passat van aprovar l’article 155 que va suspendre l’autonomia i va deposar el Govern de la Generalitat. Els convidats a l’àpat eren, doncs, Xavier García Albiol i Jorge Fernández Díaz, del PP, una relíquia franquista; Inés Arrimadas i Fernando de Páramo, dues mostres del nacional-populisme espanyol que actua a Catalunya; i Núria Marín i Miquel Iceta, els enterramorts del PSC. A Lleida, l’any 1981, també s’hi va celebrar un àpat restringit abans del cop d’Estat del 23-F dels poders espanyols contra la Constitució i, sobretot, contra l’Estat de les Autonomies. D’aquell sopar no en tenim cap fotografia i és una llàstima, tot i que sabem que Antoni Siurana, l’alcalde socialista de la capital del Segrià, i Joan Reventós, llavors primer secretari del PSC, van compartir tovalles i conversa amb Alfonso Armada, aquell general colpista que el Govern d’Espanya de Felipe González va indultar al·legant raons de salut; aquell Armada que havia manifestat diverses vegades “la seva lleialtat a la Corona i a l’ordenament jurídic constitucional”. Amb antecedents com aquest, la presència d’Iceta i Marín a la taula dels apòstols del 155 no sorprèn.
No sé de què van parlar els comensals que van assistir al dinar del Tennis Barcelona, ni en quin idioma van fer-ho, però puc imaginar-m’ho, sobretot després d’haver vist la coincidència argumental dels tres partits unionistes, junt amb els principals articulistes del diari dels Godó, contra el nou cap del Govern de Catalunya, Quim Torra, a la sessió d’investidura presidencial. La deshonestedat política d’aquests partits, que ha arribat a uns extrems patètics, acompanyada de la deshonestedat intel·lectual dels articulistes, la dels unionistes però també la dels sobiranistes benèvols que no saben si han guanyat o han perdut, està embrutint la democràcia. L’està destruint. Espanya no ha madurat democràticament en els gairebé quaranta anys de parlamentarisme constitucional d’aquesta segona restauració borbònica. Tampoc va fer-ho durant la primera, la del 1876, ja que el 1923 va abocar Espanya a una dictadura i el 1936 a la Guerra Civil, després d’un breu període d’acceleració democràtica, d’intel·ligència republicana —per dir-ho a la manera d’Ortega y Gasset—. Les causes d’aquella Guerra Civil encara cuegen. Perquè, ja poden dir el que vulguin els historiadors del règim, els que escriuen a El País o a La Vanguardia, però és evident que els militars africanistes que van alçar-se en armes contra la República van fer-ho per acabar amb els maçons “rojo-separatistas”. Contra els comunistes i contra l’autonomia de Catalunya, diguem-ho clar, encara que comptessin amb la col·laboració i la complicitat de molts catalans, els partidaris de la “rectificació”, com Fernando —des del 1936 es feia dir així— Valls Taberner, l’antic dirigent de la Lliga. Els que llavors van denunciar “la falsa ruta” catalanista eren tan catalans com els comensals unionistes del torneig tennístic d’enguany. Ser català no és cap vacuna, oi? Hi ha catalans de tota mena i condició. Per això n’hi ha que són de mala raça.
Quim Torra no s’hauria d’haver disculpat mai davant uns atacs orquestrats amb mala fe per l’unionisme. Cal seguir sempre la recomanació del cardenal Mazarino i no abaixar mai la guàrdia en públic. El pitjor del que estan fent avui els unionistes no és tan sols que enviïn a la presó els independentistes i que els vulguin arruïnar la vida. El pitjor és, precisament, que s’inventen la realitat. L’infern és empedrat de bones intencions i per tant no cal entretenir-se a combatre les difamacions. L’unionisme és avui àcid sulfúric que està dissolent la democràcia amb la persecució dels independentistes. Que als unionistes no els semblés un escàndol que Jordi Turull entrés a presó en plena sessió d’investidura, diu ben poc a favor de les qualitats morals dels seus dirigents. Dels conservadors i dels nacional-populistes espanyols no cal esperar-ne gaire cosa. Tenen un pòsit antidemocràtic que aflora dia sí, dia també. Dels socialistes, en canvi, sorprèn que s’hagin apuntat al descrèdit de Quim Torra amb piulades com la de Pedro Sánchez, en la qual l’anomena el “Le Pen de la política espanyola”. Com es pot ser tan cretí? No es pot perdonar ni l’acció ni la intenció. A aquesta gent cal declarar-los la guerra total. Aquesta gent no tan sols vol acabar amb els independentistes, pretén ensinistrar-los, reeducar-los. I tanmateix, els unionistes no podran engolir-los perquè representen el 50% o més de la població. Ho intentaran amb mentides i males arts, que és el que han fet sempre els conservadors i els nacionalistes neofalangistes espanyols. Ara, com s’ha vist el darrer mig any, compten, a més, amb el suport d’uns socialistes que, a Espanya, s’han transformat, si és que ja no ho eren abans, en un nou nacionalisme socialista. La història demostra que les fronteres polítiques són molt vulnerables. Pierre Laval, per posar un exemple, abans de ser el viceprimer ministre del govern de Vichy havia estat diputat socialista. Mitterrand va passar de seguidor de Pétain, de ministre de les Colònies, de l’Interior durant la guerra de la independència d’Algèria, a primer president socialista de la República francesa. Rien ne va plus.
(El Nacional, 21 de maig 2018)
