Jordi Muñoz
Fa 25 anys, però molts ho recordem com si fos ahir. Transitàvem cap a l’adolescència en la València de començaments dels 90, una ciutat que, lluny de la Barcelona post-olímpica que tant s’agradava, encara arrossegava la grisor decadent dels anys 80 i acumulava un ressentiment que acabaria covant el monstre d’un dels partits més corruptes del sud d’Europa. La ruta del bakalao havia fet estralls en un segment del jovent local. La desídia institucional i l’hostilitat de la dreta local havien anat convertint la ciutat en un erm cultural per als joves amb més inquietuds.
I llavors, bum. La notícia de l’assassinat de Guillem Agulló a Montanejos, aquell abril de 1993, ens va fer tremolar d’inseguretat. Per la proximitat. Perquè ens hi podíem identificar. Perquè, d’alguna manera, Guillem Agulló érem nosaltres. Vam aprendre que els carrers no eren nostres. Que les trobades més o menys habituals amb grups d’skins d’extrema dreta al carrer, o a la sortida de l’institut no eren una broma. La ciutat se’ns va fer encara més hostil i ha costat anys anar-la recuperant.
I, tanmateix, l’assassinat fou només el primer acte. Després vindria una infame campanya mediàtica de cobertura als assassins, encapçalada pel diari Las Provincias que dirigia María Consuelo Reyna, una periodista d’infausta memòria. Netejaven la imatge dels assassins, i criminalitzaven la víctima. Intentaven esborrar tota connotació política al cas i maldaven per presentar-lo com una baralla més o menys fortuïta entre grups de joves radicals. Amagaven les amenaces anteriors, les connexions amb el feixisme local dels assassins, les salutacions feixistes i els cants del Cara al Sol just després de l’assassinat.
La campanya de Las Províncias va crear el clima d’impunitat necessari. Els grups d’extrema dreta es van fer forts a recer d’aquesta impunitat i van començar a aparèixer pancartes, pintades i crits de Guillem jódete a l’estadi de Mestalla i a les parets de la ciutat, i de Burjassot, el poble de Guillem. I a la casa de la família. I, amb la impunitat, patirem també els silencis: perquè no es tracta només dels que criden Guillem jódete sinó dels que callaven i ens recordaven que estàvem sols.
El pitjor episodi, tanmateix, encara no havia arribat. Dos anys més tard, a Castelló, s’hi va celebrar el judici. Protestes, càrregues policials i detencions. Sempre cap a nosaltres. Més agressions. I més campanya mediàtica. El jutge, al remat, va comprar la versió de Las Provincias: allò no fou un assassinat, ni tingué cap connotació política: fou un homicidi per una baralla fortuïta entre bandes rivals de joves. Només un condemnat, l’assassí confés. I condemna suau (homicidi, i no assassinat). Més impotència. Més protestes i més agressions.
I privilegis sorprenents: en quatre anys, l’assassí confés estava al carrer. A temps per seguir vinculat a l’extrema dreta, concórrer a les eleccions en partits d’extrema dreta i acumular armes i material nazi a casa. Més impunitat.
De tot això, en vam aprendre moltes coses. Primer, que l’extrema dreta no són només els grupuscles violents: necessiten la complicitat institucional. És amb la impunitat que creixen. Que el sistema mediàtic, policial i judicial els empara. I que una part important de la societat encara estava disposada a callar i mirar a una altra banda.
Però també vam aprendre a no callar, a denunciar i resistir. A no amagar-nos a les clavegueres i recuperar els carrers de la nostra ciutat i del nostre país. Malgrat les amenaces, les agressions i la violència. I, en part per aquell aprenentatge, i gràcies a aquesta actitud, València s’ha pogut espolsar la complicitat, el silenci i la grisor. I avui renaix la primavera valenciana. Sí, segueixen les agressions, com vam veure el darrer 9 d’octubre. Però, a diferència del que vam sentir llavors, ara hem aprés que si ens mantenim ferms, els carrers seran nostres.
Publicat a Naciodigital (11 d’abril de 2011)
