Gustau Muñoz
Sembla que el diari ABC ha fet una enquesta –per abaratir costos, probablement entre els seus lectors- i ha donat com a resultat que “el populismo” va de retirada i perdria arreu el seu poder municipal, tret d’un parell de ciutats. Per fi poden respirar! Els terribles governs “populistes” de Barcelona, Madrid, València o Cadis –que els tenen martiritzats, als guardians de les essències- serien desbordats per una hipotètica aliança entre el PP i Ciudadanos, que guanyarien… Qui té fam somia rotllos, diuen.
En la conjuntura actual de la política espanyola proliferen els avisos demoscòpics -o les maniobres per anar preparant el terreny a base d’enquestes ben pastades – que auguren un sobtat repunt de les dues cares de la dreta, del Janus bifront PP-C’s.
La situació a Catalunya està encallada. No s’ha rematat la feina, que –com apuntava recentment Agustí Colomines- potser hauria d’implicar la il·legalització dels partits independentistes. Quin cost tindria això? Probablement un eclipsi o un declivi de la democràcia a Espanya, en un primer temps. I coses igual o més de grosses, en un segon. No sé si l’esquerra espanyola és del tot conscient de la magnitud de la tragèdia, del mal que està causant i podria causar encara més la repressió judicial i policial, ja tan àmplia, al si de la societat catalana i també –no se n’adonen?- al conjunt d’Espanya.
Però és que, més enllà d’aquest front d’inestabilitat, els contrastos i les confrontacions socials íntimament lligats a un rerefons somort de lluita de classes no han desaparegut, ni de bon tros. Ben al contrari. Davant dels nostres ulls sorgeix una nova “qüestió social”, protagonitzada pels precaris, pel nou proletariat, que no pot ni tan sols sufragar el cost de la seua reproducció –en les “condicions històriques i morals de l’època”, com deia Marx. Amb salaris de 700 o 800 euros, amb contractes temporals o fraccionats, sense cap seguretat vital, i amenaçat per l’atur, amb problemes d’habitatge… aquest sector social molt ampli, sobre les esquenes del qual recau l’engreixament de taxes de benefici ascendents en alguns sectors de la producció i els serveis, sobreviu com pot, en part amb ajudes familiars, en part amb ajudes socials, en part sense cap ajuda…
La recuperació econòmica és merament de façana, no acaba de completar el cicle de realimentació que podria fer pensar en una nova dinàmica ascendent. Hi ha abundància de liquiditat, diners per invertir, ofertes insistents de crèdit al consum per part de les entitats bancàries, però també retracció d’una demanda escarmentada i poc optimista. I sobretot, i cosa molt preocupant, pocs negocis o línies productives innovadores i competitives, tret de l’hostaleria, la construcció, el turisme… i tornem a començar.
Ens trobem, diuen, en el “moment Ciudadanos”, com fa un temps ens trobàvem en el “moment Podemos”. Ja veurem. Convé ser cautes i escèptics. El toc de sometent del nacionalisme espanyol excitat afavoreix C’s de la mateixa manera que la corrua inacabable de casos de corrupció que desfilen pels jutjats desgasta –ma non troppo– el Partit Popular.
En algunes províncies d’Espanya els vots i les eleccions són faves comptades. El bipartidisme hi té arrels profundes, que es remunten al règim de la Restauració, amb el torn entre conservadors i liberals. Des de dalt es decidia qui convenia que formés govern i després ja “s’afinaven” les eleccions. La cosa era més complexa a les ciutats. La història no es repeteix, però rima. I tant.
Ara bé, ¿seria possible que davant el panorama social de desigualtat, frustració i estretor de sectors socials molt amplis, que van molt més enllà del precariat, triomfés una combinació de dreta corrupta i clientelar i d’un partit com C’s, rabiosament neoliberal en allò econòmic i fortament desestabilitzador (dels equilibris assolits amb la Constitució de 1978) en allò polític? Doncs si.
Molt senzill. Des dels estats majors dels grans interessos establerts (l’entramat de privilegis de la gran empresa, la banca, els contractistes d’obra i serveis públics, els grups mediàtics i els alts funcionaris de l’Estat) s’estan fent mans i mànigues perquè triomfe aquesta opció. La fórmula no té cap secret: mobilitzar les seues bases socials i desmobilitzar les dels adversaris. La llei electoral faria la resta. I potser també una estratègia innovadora, mediàtica, de clavegueres, de guerra psicològica…
Com a factors coadjuvants clau hi trobaríem: la desorientació de l’esquerra en quasi totes les seues versions davant la nova fase del capitalisme en general i del règim socioeconòmic espanyol -amb Km 0 a Madrid- en particular. La davallada de criteris d’acceptabilitat democràtica al món arran de la presidència de Trump als EUA i de la inacció de la UE davant els retrocessos democràtics a Europa. El seguidisme suïcida del PSOE respecte del PP en la crisi catalana. La seua incapacitat d’enarborar un discurs de radicalitat democràtica, basat en el diàleg i la comprensió del rerefons del procés sobiranista. Les vacil·lacions de Podem a l’hora de constituir-se en el referent alternatiu i amb vocació majoritària al si de les esquerres.
Al caire de la ruptura, perquè les coses a Catalunya han anat massa lluny, la política s’ha fet, certament, molt difícil i complicada. Un sector de la població -de la població urbana amb treball estable o amb pensions de jubilació segures (o així ho sembla)- podria sentir una forta pulsió de conservació. No es pot descartar. Es tractaria de convèncer aquest important sector de la població que la millor conservació és un canvi. Un canvi necessari en el terreny social, econòmic i polític, basat en un programa seriós de recomposició en tots aquests terrenys.
Però les coses estan molt verdes, en l’esquerra. Hauria d’espavilar i fer la necessària rectificació, previ un examen de consciència sincer. No diré “autocrítica”, que seria massa. M’estic referint –és clar- a l’esquerra d’àmbit estatal, perquè vés per on la component tan blasmada com a nacionalista, o similars, en el cas valencià de Compromís (i alguns altres) ha aportat vivor, contacte social, conviccions, relleu generacional, anàlisi realista i el necessari optimisme històric i lideratge social a una esquerra que semblava pansida. Justament el que calia. El que més ens cal.
