El pas enrere de Consum

llet3

Pau Viciano

Els arguments que ha fet valdre la cooperativa Consum per a deixar d’etiquetar els seus productes de forma bilingüe són d’una hipocresia més gran que la torre de Silla. Bé: en realitat les etiquetes no eren bilingües, ja que el valencià es reduïa a una mena de subtítol, en lletra ben petita, pràcticament il·legible, i no res més. Però així i tot era alguna cosa: una mínima presència de la llengua pròpia en la vida pública de cada dia. Quins són els arguments de Consum per a liquidar el valencià dels seus productes? Doncs precisament la llegibilitat de l’etiqueta, però al revés: el problema seria la dificultat que tindrien els clients de les quatre comunitats autònomes monolingües on està present l’empresa per a entendre què volia dir LECHE-llet, no fos cas que volent comprar un bric de semidesnatada, el pobre client monolingüe se n’endugués un de caldo de pollastre. Però això no és tot el mal que pot fer una etiqueta bilingüe. Segons els directius de Consum, els catalans no entenen moltes paraules valencianes i això els pot provocar tantes incomoditats com als clients de Castella-La Manxa, Aragó, Múrcia i Andalusia. Quatre comunitats autònomes no-bilingües, però que a penes suposen el 10% dels supermercats i, segurament, dels clients.

Els arguments de Consum són tan inversemblants que pareixerien un acudit, si no fos per la seua hipocresia: tothom sap que no volen que en les etiquetes aparega cap paraula en valencià perquè pensen –i per desgràcia tindran raó‒ que això els farà perdre clients fora del País Valencià i de Catalunya. Però no per problemes de llegibilitat, sinó per l’hostilitat al català i als catalanoparlants. Hi ha molts productes en les grans superfícies comercials amb etiquetes en francès o alemany, on el castellà no és massa fàcil de trobar. Per no parlar de les etiquetes bilingües en castellà i portuguès de certes multinacionals que distribueixen a tota la península. I això no sembla generar problemes. Bé, el portuguès sí. És conegut el cas d’una senyora madrilenya que protestava perquè l’etiqueta estava també en català, però quan li van aclarir que “leite” no era català sinó portuguès, la dona es va quedar tranquil·la: «Ah, si és portuguès, vale”. Que, en realitat, volia dir: “Ah, si no es catalán, vale».

Perquè aquesta és la qüestió que ens volen amagar: si inclouen alguna paraula en valencià en l’etiqueta, perdran vendes, no per confusions lingüístiques, sinó perquè a aquells consumidors els ofèn que hi haja alguna paraula en català. O valencià, que igual els dona. Admetre que molts dels seus clients no-bilingües són intolerants i fins i tot xenòfobs, i que l’empresa es plega a aquesta intolerància (no-nacionalista), no deu ser una bona política comercial. És cert que Consum, així i tot, continuarà tenint més respecte pels drets dels valencianoparlants que altres cadenes semblants. Però això no lleva que la seua mesura s’haja de criticar amb fermesa. És un pas enrere, i això només pot servir per justificar l’immobilisme de les altres empreses, que ara podran dir: ens donen la raó, el valencià dona més maldecaps que avantatges. Si és així, que es diga clar i entendrem millor, per si encara calia, què val el País Valencià i la seua llengua en aquesta Espanya constitucional.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER