Elogi de Ricardo Costa

adolfbeltran

Adolf Beltran

Si algú creu que Ricardo Costa no maneja bé la retòrica política i econòmica és que no el coneix. Als que el vam veure pujar moltes vegades a la tribuna de les Corts Valencianes a defensar l’ortodòxia del seu partit, consistent a propugnar les bondats de la competitivitat, la llibertat de mercat i la baixada d’impostos, la seua forma d’expressar-se davant el jutge de l’Audiència Nacional durant la vista oral del cas Gürtel ens va semblar d’allò més genuïna.

Allò sorprenent, en contrast amb els seus temps d’arrogant portaveu d’economia en la Cambra autonòmica, no era l’oratòria sinó la confessió. Estava demanant perdó! Però, sobretot, descrivia el mecanisme delictiu sobre el qual va funcionar el PP valencià quan ell n’era el secretari general. Encara que ho va fer en defensa pròpia des del banc dels acusats i va evitar completar l’explicació de com se subvertia qualsevol competència lícita en la contractació, almenys es va posar seriós i va complir amb la reiterada exigència que els corruptes assumisquen la seua responsabilitat.

Certs empresaris finançaven il·legalment el partit, assumien factures dels seus actes electorals o, més precisament, aportaven “diners opacs al fisc” per a pagar “complements” de mítings de Rajoy encarregats per Francisco Camps. No em diguen que no té estil aqueixa forma de referir-se al diner negre amb el qual es finançava el PP. Després que Álvaro Pérez exhibira la seua enorme desimboltura (inclosa l’autocita del “amiguitos del alma”) en apuntar a Francisco Camps com a responsable, Costa va fer el que mateix. I va portar l’escàndol fins a les mateixes portes de la direcció nacional del PP, amb l’extresorer Luis Bárcenas com a baluard.

No calia res més perquè l’enfonsament de tota una època trobara el seu punt de no retorn. Ja s’havien produït condemnes en la depuració judicial de la Gürtel que no han arribat a tenir l’impacte de les sessions d’aquesta causa sobre el finançament il·legal del PP valencià. Van ser condemnes per la manipulació de l’adjudicació dels pavellons de la Generalitat Valenciana en Fitur que afecten a Francisco Corretja, Álvaro Pérez i Pablo Crespo, però també a polítics del PP com l’exconsellera de Turisme Milagrosa Martínez, que va arribar a ser presidenta de les Corts Valencianes.

Potser el fet que aquell judici per les adjudicacions de Fitur se celebrara a València li va restar una repercussió que sí que està tenint el de l’Audiència Nacional a Madrid. Però el que ha canviat, sobretot, és el fet mateix de la confessió. Una confessió que no havia ocorregut tampoc en el judici per la primera època de la Gürtel, en el qual va declarar com a testimoni Mariano Rajoy i que encara està pendent de sentència. Anar acumulant condemnes és la millor manera d’acabar soltant la llengua. I Francisco Correa, per exemple, encara pot soltar-la molt més. Però Costa és el primer dirigent del PP que reconeix els delictes i assumeix que va actuar incorrectament.

Intenten imaginar l’ambient en el qual ‘el Bigotes’ i Costa desplegaven els seus innegables encants i les condicions materials d’aquella festa muntada sobre el suborn, les mossegades, la prevaricació i la malversació. Els “diners opacs al fisc aportats per empresaris”, en efecte, finançaven el PP en les campanyes electorals del 2007 i 2008. I, pel que sabem, ho feia el 2007, 2011 i fins al 2015 en les últimes eleccions locals en la ciutat de València, com ha revelat la investigació judicial del cas Taula, que va esguitar a Rita Barberá en els seus últims temps.

La presidenta del PP valencià, Isabel Bonig, repeteix una ocurrència una miqueta fàcil i sol referir-se al govern del Pacte del Botànic que lideren Ximo Puig i Mónica Oltra, com el Titanic. No s’adona que la imatge quadra massa bé amb la situació d’un partit, el seu, on la festa, per més que es diga, no va acabar amb Gürtel, ni amb Nóos, ni amb Brugal. Ha durat fins fa ben poc. I qui sap, com apunten els casos Púnica, Lezo o Taula, si no segueix en marxa encara en alguna cabina d’aqueix transatlàntic en què el capità, un tal Mariano Rajoy, no crida a xafarranxo perquè diu que no ha vist res des del pont de comandament mentre una via d’aigua arrasa compartiments, rebenta mampares i s’endu per davant la tripulació.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER