Gustau Muñoz
A poc a poc Montse Ingla i Antoni Munné han construït un projecte editorial i un catàleg excepcionals en el nostre panorama cultural. Els llibres de l’editorial Arcàdia són austers però magnífics, amb coberta tipogràfica de vegades i un aire de la tradició editorial alemanya, que com bé sabem és una de les millors. Interlineat i cos de lletra equilibrats i generosos, que conviden a una lectura còmoda. Però sobretot una selecció d’autors i de títols extraordinàriament ben orientada. El seu terreny és l’assaig accessible i el pensament contemporani, centrat en general en traduccions d’autors d’aquells que cal llegir, perquè se situen al cor dels veritables problemes i de les cruïlles del món actual.
Es tracta d’una editorial que progressa, que avança. Darrerament ha publicat obres tan significatives com Retrotopia de Zygmunt Bauman i, acabat d’arribar a les llibreries, De la traïció, d’Avishai Margalit. Llibres majors, després d’un seguit d’edicions de textos molt ben triats però de format i extensió menors.
De Zygmunt Bauman n’havien publicat diversos títols abans d’aquest gran assaig pòstum en què el sociòleg polonès recentment desaparegut reflexiona sobre els perills del replegament dels anhels contemporanis cap al passat, cap a la refundació imaginària d’un passat que mai no va existir, com a reacció davant les incerteses d’un futur ple de mals averanys. La utopia retrospectiva, en “l’era de la nostàlgia”, contrasta fortament amb les utopies –optimistes i visionàries- que havien marcat la cultura occidental. Una reflexió oportuna i lúcida. Bauman es va prodigar molt i aviat va ser menystingut per alguns esnobs, però la lectura dels seus llibres és tothora estimulant i profitosa. Fins i tot per a dissentir-hi, sempre s’aprèn molt llegint-lo.
Avishai Margalit, per la seua banda, és un dels filòsofs actuals més recomanables. A De la traïció, el seu darrer llibre, publicat enguany en anglès i traduït tot seguit al català, tracta un gran tema, de moltes arestes, amb un llenguatge del tot entenedor i amb referències que el lector capta immediatament, perquè formen part del seu imaginari o de la seua experiència o de les seues lectures. Què vol dir exactament “trair”? Trair-nos a nosaltres mateixos, als altres, als nostres, a les nostres creences, a la nostra classe, a la pàtria…? Una lliçó insòlita de filosofar contemporani productiu, gens academicista, gens auto-referencial, lligat als drames personals i col·lectius i orientat per la recta raó, per un discurs a l’abast, que esmola la pròpia reflexió. Qui havia dit que la filosofia estava acabada? Avishai Margalit demostra, obra rere obra, que pot encara aportar coses molt importants a la comprensió del món i, de retruc, de nosaltres mateixos.
Aquest professor de l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton, i emèrit de la Universitat Hebrea de Jerusalem, és un dels pensadors contemporanis més reconeguts, amb llibres com ara Occidentalisme (amb Ian Buruma), on examina críticament l’estigmatització tramposa d’Occident pels seus enemics; La societat decent, un assaig propositiu realment suggeridor; L’ètica de la memòria; Idolatria (amb Moshe Halbertahl); o recentment Sobre el compromís i els falsos compromisos, títols que són bastant eloqüents, llibres farcits de referències històriques i actuals que aporten una mena de cartografia per a orientar-nos críticament tant en l’acció social com en les actituds personals. No té pèrdua.
També són recents, en el catàleg d’Arcàdia, els volums d’Ian Buruma (Límits a la llibertat) i de Martha Nussbaum (Sense ànim de lucre. Perquè la democràcia necessita les humanitats). I altres títols en format menor d’Arcàdia són d’autors com tan interessants com Claudio Magris (Les fronteres del diàleg), Norman Manea (La llengua nòmada), George Steiner (La idea d’Europa –el primer títol que varen publicar, i un gran èxit editorial- o també Deu raons -possibles- de la tristesa del pensament); Robert Darnton (Digitalitzar és democratitzar? El cas dels llibres), Carlo Ginzburg (Por, reverència, terror. llegir Hobbes avui) o Fritz Stern (Occident al segle xx), entre molts altres. Arcàdia ha publicat així mateix una sèrie en castellà (“Travesías”), també força acurada, on hi han aparegut textos d’Ilana Samueli, Tzvetan Todorov, Wolf Lepenies, Zygmunt Bauman o Marc Fumaroli.
Com es pot veure, temes i autors remeten a la interrogació crítica sobre la cultura, la política i la societat del present, invoquen la raó, prolonguen les millors tradicions d’auto-qüestionament que han marcat la cultura europea i, per extensió occidental. L’autocrítica
–el pensament crític sense fronteres- ha estat de sempre l’antídot imprescindible contra el dogmatisme, el sectarisme i l’obscurantisme. També contra el despotisme i el fanatisme. El pensament europeu ha produït monstres, sí, però també i sobretot els anticossos necessaris per a combatre’ls. Avui les formes del poder incontrolat i invasiu són altament subtils, emanen dels mercats sense contrapès o del creixent autoritarisme, del nacionalisme d’Estat, de la xenofòbia, dels “nous rostres del feixisme”, dels polítics-espectacle atrabiliaris i irresponsables, de l’oblit interessat, del negacionisme, del nihilisme en les seues diverses màscares, de la manipulació total del llenguatge (democràcia, llibertat, etc.) que fa caure els grans valors en el descrèdit…
La humanitat europea, ha de revisar i recrear la seua experiència tothora, i esmolar les eines del pensament crític. És la seua única defensa: una defensa alhora fràgil i poderosa. De poc ajuden en aquest sentit la ritualització buida o la banalització del passat, les trobades insubstancials o en general el conreu de la bona consciència –pura inconsciència- d’una certa esquerra “encantada d’haver-se conegut”. Iniciatives com aquesta de l’editorial Arcàdia, amb el devessall de volums grans o petits tan necessaris, són altament meritòries i aporten molt en la tasca imprescindible d’identificar els problemes reals. No caldrà fer-ne aquí una gran apologia. Només de mirar el seu catàleg i de llegir els seus llibres, el lector avisat en tindrà prou. Assaig contemporani solvent en la nostra llengua. Ben editat i ben traduït. Un luxe, sens dubte.
(Publicat a eldiario.es/cv, 17 del XII 2017)
