Joan del Alcàzar
Estic a diumenge i el sol ha tornat a eixir, com ahir, després d’un dia tan turbulent com divendres, aquell en el qual el Senat d’Espanya va aprovar aplicar el punitiu article 155 de la Constitució després que la meitat del Parlament de Catalunya declarés la independència. És clar que el sol va a la seua, que no sent ni pateix, que ni s’irrita ni s’espanta pel que vam viure divendres.
Una altra cosa són les persones. Aquestes sí que experimenten sentiments i sensacions, i crec no enganyar-me si afirme que són més que moltes les que arran del que va passar divendres 27 estem a hores d’ara afectades per un sentiment de tristesa i per una sensació de vertigen. Encara més, alguns ens hem quedat sense resposta, tot resultant d’això una evidència: que tampoc nosaltres teníem un Pla B.
La tristesa, entenc, és la conseqüència pròpia de qui ha experimentat un fracàs, una pèrdua, una decepció. El vertigen, al seu torn, és una mena d’angoixa, una certa sensació d’asfíxia, un formigueig de por, àdhuc de pànic, resultants de la incertesa d’un perill no necessàriament explícit. Patim per ser conscients del fracàs rotund i indiscutible de la política i dels polítics que ens representen en tant que ciutadans. Patim pel vertigen d’haver entrat en un terreny mai no trepitjat, un territori en el qual no se sap ben bé què pot passar i del qual no sabem eixir.
A hores d’ara, segons sembla, des del nacionalisme català s’ha fet allò que a parer seu estaven obligats a fer, tot obeint, afirmen sense descans, el manament del poble de Catalunya. Més enllà de com de discutible és la suposada ordre emesa l’1 d’octubre, l’abús del concepte de poble resulta més que preocupant. Qui és el poble? Qui no en forma part d’eixe poble? És fàcil deduir que per al nucli dirigent de l’independentisme els ciutadans que no són sobiranistes no entren dins el grup poble de Catalunya. Quant avançaríem si en compte de parlar d’un difús i ambigu poble de Catalunya parlàrem dels ciutadans de Catalunya, com va fer quaranta anys arrere Josep Tarradellas, entenent per tal tots aquells que viuen i treballen a Catalunya i volen sentir-se catalans.
Paral.lelament, des del Senat d’Espanya també s’ha fet allò que, diu la majoria dels senadors, estaven obligats a fer, tot obeint, afirmen sense descans, allò disposat en la Constitució de 1978. Entenc que, des dels estats majors dels partits que han donat suport a l’aplicació de l’article 155, no hi ha hagut ni visió estratègica ni han aparegut uns líders capacitats per abordar la situació catalana com el problema polític que és, i no com una qüestió purament legal, institucional i d’ordre públic. Els que han dit sí a l’aplicació de l’article 155 semblen no entendre que, equivocats o no, hi ha molts milers de persones a Catalunya que sols se senten vinculats a Espanya per imperatiu legal.
Cap dels dos grups –al Parlament català i al Senat- transmet la idea d’entendre en profunditat la situació, i és bastant fàcil concloure que estan improvisant els moviments sobre el tauler. Ni els dirigents sobiranistes, ni els del 155 fan creure que saben què pot passar demà. Resistir, els primers, a l’espera de què exactament? Decretar mesures, els segons, és una cosa, però executar-les i fer-les efectives és una altra. La tossuderia de Puigdemont, d’una banda, no està generant més que rebutjos internacionals. El govern Rajoy, a la riba contrària, ja ha deixat clar fins a quin punt són maldestres, destacant entre ells l’inefable ministre Zoido. Ara és la vice-presidenta qui ha de fer-se amb el control polític de Catalunya, i tenint en compte els antecedents de la seua gestió no resulta fàcil augurar molt d’èxit.
Puigdemont anuncia que ell no se sent destituït, i Rajoy i el seu govern volen neutralitzar-lo a ell i a tots amb els que amb ell s’entesten a desobeir el 155. Què passarà demà? M’aborrona pensar que, comptat i debatut, ningú sap què pot passar a partir de dilluns.
Un servidor tampoc sap cap on tirar, ni què fer. Afortunadament, no sóc ciutadà de Catalunya i, per tant, no he de resoldre res vital quant a l’aplicació del 155. Com a funcionari de l’Estat no em veuré entre l’espasa i la paret, com sí que es veuran milers de funcionaris catalans demà mateix.
Em pregunte, tanmateix, què faria jo si visqués a Catalunya. I no trobe una resposta ferma i clara. He quedat orfe de referències. Ni estic d’acord amb la DUI ni amb el 155, però no sé on estic realment, ni què hauria de fer. La posició que jo defensava va caducar divendres a migdia a Barcelona.
És cert que el sol ha tornat a eixir avui diumenge, però el veig amb el neguit de qui se sent superat per una realitat tossuda i, sembla, irresoluble; una realitat que em manté dins d’un atzucac fosc i estret del que no sé com eixir. Això sí, no estic a soles i una cosa sembla evident a hores d’ara: ningú tenia Pla B.
