Espectres del passat

manif

Gustau Muñoz

Què fàcil és parlar i fer declaracions amb el suport implícit de les forces de coerció, denigrar el sobiranisme, l’independentisme, embolicar… dir  que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no són presos polítics…  (I què són, presos comuns, carteristes, lladres?).

El “nacionalisme” ha fet estralls en la història, és la pitjor de les passions polítiques, ha estat causa de guerres i de malvestats. Ho diu, entre tants altres, barrejant-ho tot, l’escriptor MarioVargas Llosa. Un senyor ultraliberal que no diu res dels crims del colonialisme, del capitalisme, de l’imperialisme, del neoliberalisme que ell abraça.

Però també afirmen una cosa semblant molts ex comunistes partidaris de “l’internacionalisme” que no han acabat de reflexionar sobre el que ha significat el totalitarisme de tipus comunista-estalinista, els milers de morts, els gulags, la repressió, la negació de la llibertat humana que imperava en els règims del socialisme real i que encara impera en sgons quins estats. Els liberals, per la seua banda, són angelicals, no volen saber-ne res dels crims i atrocitats del capitalisme sense traves que prediquen, la fam que provoquen, els morts… deuen ser com accidents de trànsit. Tanmateix, en algunes variants, són massa transparents, perquè quan la cosa va malament els liberals s’apunten a la força bruta i van de bracet amb els feixistes més violents per tal de “restablir l’ordre”.

Un d’aquests espècimens, l’aristòcrata liberal Agustín de Foxà, autor de Madrid de corte a checa, ho va dir amb ironia sinistra: “Lo que nunca perdonaré a los comunistas es que me obligaran a hacerme falangista”. No costaria gens trobar paral·lelismes en el present. Però no a compte dels comunistes, que ja no n’hi ha, sinó dels “separatistes”.

Barrejar-ho tot, embolicar que fa fort… ¿Què té a veure el nacionalisme dels estats com França i Alemanya que causaren tres guerres a Europa com a efecte de les seues ambicions territorials, econòmiques i de poder al continent, amb el nacionalisme defensiu d’una petita nació que vol ser, que no vol desaparèixer, que vol ser reconeguda i autogovernar-se? ¿Què té a veure el nacionalisme violent de tipus serbi, expansionista i dominador, amb el moviment social pacífic que ha viscut Catalunya els darrers anys? Realment, qui són els “nacionalistes”? Rajoy, Sánchez, Susana Díaz, Rivera,  Guerra, Bono, Ybarra, Leguina i tota la resta, no ho són? De debò? Més aviat sembla que sí que ho són i alguns d’ells de la pitjor espècie. I amb la força de la coerció al darrere. Molt valents.

Quines companyies, a Barcelona, a la manifestació de diumenge 29 d’octubre! Feixistes i ultradretans anaren a la marxa, i també el PSC de l’inefable Iceta, el PP de Xavier Garcia Albiol (un xenòfob) i Ciutadans, un partit tèrbol, convocats per Societat Civil Catalana, una plataforma que cal mirar-se bé, per a veure què hi ha darrera. Hi varen parlar Borrell, Francesc de Carreras, Paco Frutos, Félix Ovejero, entre altres. Un odi estrany contra Catalunya, un programa acordat de desmuntatge dels mínims avanços de la llengua i la cultura catalanes, la justificació o més bé l’exaltació de la destitució autoritària d’un govern elegit pel poble, una denigració radical i insultant dels altres, dels qui pensen d’una altra manera, qualificats de totalitaris i de colpistes…

Una recepta impossible, o bé una recepta adreçada a instaurar un règim de terror i repressió, de limitació dels drets i llibertats, com ja s’ha viscut a Catalunya en altres moments de la història. Tot menys una crida a la convivència civilitzada, al diàleg i a les solucions pragmàtiques, perquè hi ha una majoria social que vol un canvi a Catalunya o en tot cas que voldria votar. O el programa és ofegar, desarticular i dissoldre aquesta majoria? Com?

Quin mal rotllo, amics. Alguns molt propers a nosaltres hi haurien de reflexionar

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER