Els beneficis del bonisme

dol

Jordi Muñoz

Ho hem vist molts cops al nostre voltant: quan es produeix un atemptat com els que van colpir Barcelona i Cambrils, sovint es posa en marxa una espiral securitària en què el xoc emocional i la por ajuden a bastir discursos, i polítiques concretes, que busquen alimentar la desconfiança de la societat envers la població immigrada i limitar els drets civils en pro de la seguretat.

Afortunadament, no sembla que aquest siga l’ambient que s’ha instal·lat a Catalunya les darreres setmanes. Més enllà del soroll dels darrers dies i de les polèmiques manufacturades interessadament, el que és més interessant d’observar és la reacció dominant en l’opinió pública. Aquests dies s’han sentit més crides a reforçar l’acollida i millorar la convivència com a mecanismes de prevenció que no pas reaccions xenòfobes, ni tan sols tèbiament xenòfobes. Imatges icòniques com l’abraçada del pare d’una de les víctimes amb l’imam de Rubí o l’aplaudiment a Ripoll a una germana d’un dels autors de l’atemptat en són la mostra més clara. Això és una de les coses més rellevants de les que han passat les darreres setmanes a Catalunya, per molt que ens hàgim passat el temps discutint si hi havia d’haver estelades a la manifestació o no, o si tal o tal diari va voler aprofitar els atemptats per fer callar l’independentisme.

¿Com és que, a diferència del que ha passat en altres casos, a Catalunya la reacció predominant ha estat la de reforçar les crides a l’acollida i la convivència? Cal no enganyar-se: la societat catalana no està plenament vacunada contra el virus de la xenofòbia. Que no hagen surat les respostes xenòfobes no vol dir que no hi haja el risc. Perquè si mirem les dades, la societat catalana -i l’espanyola- està entorn de la mitjana europea en actituds envers la immigració: no som, de mitjana, ni més ni menys tolerants que a la majoria dels països d’Europa.

En canvi, una diferència important és que no tenim cap partit rellevant amb una agenda antiimmigració. Els experiments lepenistes que hem tingut, com el d’Anglada o el d’Albiol a Badalona, han tingut només un èxit relatiu. Possiblement les claus són la incapacitat de l’extrema dreta de modernitzar-se i presentar una opció desvinculada del passat franquista i del nacionalisme espanyol, juntament amb la capacitat del PP, a escala estatal, de cohesionar i ocupar tot l’espai de la dreta política i social que hi ha ajudat.

L’absència d’una formació de dreta radical, antiimmigració, és fonamental perquè evita que la resta de partits hagen de patir per la competència d’una força d’aquestes característiques, i per tant no tenen incentius per jugar en el seu terreny. Mentre que els partits del centredreta tradicional a França o el Regne Unit, davant l’ascens del Front Nacional o el UKIP, han corregut a posicionar-se com els més durs davant la immigració, en altres casos com Alemanya o Espanya no han tingut aquesta necessitat. Això té com a conseqüència que, sense actors rellevants que juguen aquest joc, la reacció xenòfoba quede molt més soterrada i esmorteïda.

Però possiblement la reacció inclusiva que hem viscut també s’explica, en part, gràcies a dues de les grans bèsties negres de l’opinió publicada conservadora: el bonisme i la correcció política. Hem sentit i llegit una infinitat de vegades crítiques punyents al progressisme benpensant que imposa -ens deien- una mena de pensament únic fictici, molt allunyat de la realitat, que evita afrontar els problemes de cara i que, per tant, podria arribar a ser contraproduent.

Doncs bé, sembla que casos com el que hem viscut aquestes setmanes, els discursos integradors, defensors de l’acollida i de la convivència, han resultat molt útils per prevenir, o si més no esmorteir molt, la resposta xenòfoba. Perquè eviten la normalització de determinades reaccions que, potser, tenen un component instintiu, però que potencialment són molt perilloses per a la societat. Entrar en una espiral de desconfiança, limitació de drets i exclusió només pot portar a agreujar el problema i contribuir a la repetició de casos com el del grup de Ripoll. Per tant, benvingut siga el bonisme, i benvinguda siga la correcció política. I que ens puguen ajudar encara durant molt de temps a prevenir la normalització social de les reaccions xenòfobes. Mentrestant, dediquem els esforços a la prevenció, a reforçar les polítiques d’acollida i a millorar la convivència, perquè aquesta és la millor resposta.

(Publicat a l’Ara, 31 d’agost 2017)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER