Com canalitzar la ràbia?

Canalitzar la ira

Joan del Alcàzar

Fer balanç de la setmana política implica que la ràbia aparega amb força. La ràbia i la seva germana la ira són dues sensacions, dues emocions molt freqüents últimament per aquestes terres. Almenys entre aquells que se senten colpejats per les polítiques del Partit Popular, estafats per la seua relació sistèmica amb la corrupció i desconcertats perquè malgrat tot, particularment malgrat la seua imperícia en problemes de gran calat i més enllà de la poca traça vergonyosa del seu mandatari, aquesta formació política encara es manté al capdavant del Govern a Madrid després de superar la moció de censura.

El Congrés dels Diputats va reprovar al ministre de Justícia, Rafael Catalá, i a altres càrrecs de l’aparell judicial de l’Estat, però tan inusual pronunciament no ha tingut cap resultat pràctic, ni en detriment de l’Executiu ni del PP. Si de cas estimular la jactància de l’interessat en el sentit d’afirmar que ell segueix comptant amb el suport de qui el va nomenar, com si això fos la legitimació suprema. Està en marxa, a més, la reprovació de Cristobal Montoro, ministre d’Hisenda, a qui el Tribunal Constitucional ha donat una garrotada espectacular, el que ha motivat que l’interessat faça acudits i divulgue ocurrències sobre la seua permanència al Govern.

L’amnistia fiscal que Montoro va signar ha estat apallissada per la sentència del Constitucional i, per si això fos poc, el balanç que es fa del que va significar la mesura posa els pèls del contribuent de punta. A més, l’informe que hem conegut sobre la morositat demostra que són més de 15.000 milions d’euros els que es deuen al fisc, i entre els incomplidors hi ha noms de persones i d’empreses que són recalcitrants des de fa anys. ¿Com és possible que Hisenda, tan rigorosa i efectiva contra el contribuent del carrer, especialment contra els més dèbils econòmicament, es mostre reiteradament impotent o condescendent amb aquests estafadors desvergonyits? Calla el ministre Montoro sobre el particular, ell que sempre treu pit davant qualsevol crítica que se li faça, i causa curiositat saber que li dirà a la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, la família de la qual manté un deute fiscal ben robust des de fa anys.

També en aquests dies han passat diversos exministres del PP per l’Audiència Nacional en qualitat de testimonis en el Cas Gürtel. Ángel Acebes, Javier Arenas, Rodrigo Rato i Jaime Mayor Oreja -pesos pesats del partit i dels governs d’Aznar- han comparegut a petició de l’ex tresorer del PP, Luis Bárcenas, qui havia declarat haver-los repartit sobres de sobresous a la seu del Partit durant anys. Tots ells, malgrat estar obligats a dir veritat, van declarar no saber res dels famosos sobres. No recordaven, no els constava o no en sabien res de res. A més, la seua opinió sobre Bárcenas, va resultar immillorable. No recorden res excepte que és un senyor com Déu mana. I si va passar alguna cosa, que no va passar, han coincidit tots ells, que li pregunten al senyor Álvaro Lapuerta, que era el tresorer. És clar que el senyor Lapuerta pateix demència senil, així que preguntar-li, ningú li preguntarà res. Tot sembla indicar que ara el conegut com Luis el Cabrón canviarà el seu testimoni, després del pacte de silenci que s’albira en el curt termini. Gos no menja gos, sembla ser la consigna, però des del PP s’indignen si se’ls esmenta un possible acord extrajudicial entre l’acusat i els testimonis implicats. Caldrà veure com acaba la festa, però la ràbia amb la seua dosi d’ira ja s’està generalitzant entre els votants dels partits d’oposició.

La perla de la setmana, però, ve de fora, en concret dels Estats Units. The New Tork Times ha publicat un editorial sota el revelador títol de “El desafiament de Catalunya a Espanya”.

Al text no li’n sobra una coma, i sorprèn com és possible que l’editorialista del diari nord-americà explique amb tanta claredat una situació que Rajoy, els seus ministres i el seu partit no són capaços de comprendre i afrontar. El diari, que parteix de la idea que molts catalans veuen clars avantatges en romandre dins d’Espanya, com ara la pertinença a la Unió Europea, defensa que el millor resultat per a Espanya seria permetre el referèndum, i per als votants catalans rebutjar la independència, com han fet els votants al Quebec i Escòcia. Altrament, afirma l’editorialista, la intransigència de Madrid només inflamarà encara més les frustracions catalanes. Són tres idees senzilles d’entendre, tres pensaments que resulten fàcilment compartibles, però que Rajoy i el PP s’obstinen a ignorar.

Carlos Elordi ha escrit en paral·lel un interessant article i l’ha titulat “I si la crisi catalana acaba amb Rajoy?” Després d’afirmar que Mariano Rajoy no sap, no vol i no pot cedir perquè la ultradreta no l’hi ho permetria i perquè, a més, creu que la confrontació li produiria rèdits electorals, el columnista afirma que el del PP pot estar enganyant-se completament i absoluta.

La tesi de Elordi és què, acorralat, l’independentisme català podria posar en serioses dificultats l’Estat i si així fos la resposta judicial dura per part d’aquest no faria sinó -com apuntava l’editorial del NYT- inflamar les frustracions catalanes. Això generaria unes turbulències que Rajoy, amb la seva malaptesa i la seva incapacitat per afrontar problemes greus, no sabria gestionar.

Així estan, més o menys, les coses a l’escenari polític. Ràbia, ira i, en última instància, estupor pel que passa o pel que pot arribar a passar. Com canalitzar aquests sentiments tan potents i esgotadors? És un repte al qual molts ens enfrontem cada dia.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER