Pervivència de l’obra literària de Joan Fuster

JF

Francesc Pérez Moragón

El 25 de gener passat, el president de la Generalitat, Ximo Puig, el conseller d’Educació, Vicent Marzà, i l’alcaldessa de Sueca, Raquel Tamarit, inauguraven el museu situat dins l’Espai Joan Fuster, a la ciutat on havia nascut l’escriptor i on, ara en fa vint-i-cinc anys, va morir. Fins ara, en els pocs mesos transcorreguts, la nova instal·lació cultural ha rebut la visita de vora 1.700 persones, entre les quals molts grups d’escolars que, a més, han treballat a l’Aula Didàctica. Els propers tres mesos, el museu, dins del seu procés de millores, estarà tancat a causa d’unes obres que facilitaran la realització de moltes més activitats i l’accessibilitat sense obstacles a totes les dependències.

No hi ha dubte que tot això és un signe demostratiu de l’interés que l’obra i la personalitat del gran intel·lectual valencià continua despertant. No és l’únic indicador, ben cert. Hi ha també tota una sèrie de factors en la situació política actual al País Valencià que hi coincideixen. No me n’ocuparé ara, perquè pretenc sobretot presentar algunes dades i alguna opinió entorn de l’atracció creixent que mantenen la parcel·la literària, i també la més estrictament erudita, de l’obra de Fuster.
En definitiva, la manifestació més clara i important de la projecció en el temps d’una obra literària és que continue tenint qui la llegesca, molt de temps després que l’autor haja desaparegut. A banda de la intuïció o l’observació personals, una manera més o menys exacta de mesurar aquesta pervivència són les reedicions, reimpressions i antologies que es fan dels seus textos, juntament amb els estudis i debats que susciten.

Gràcies a les indagacions d’Antoni Carrasquer, fa dos anys es publicà un «Índex orientatiu de títols reeditats». El seu treball figura en apèndix al volum Joan Fuster, llibre a llibre, coordinat per Salvador Ortells. Prenent com a punt de partida el 1992, any de la mort de Fuster, i sense tenir en compte la inclusió del llibres en l’edició de les Obres Completes, represa per Josep Palàcios i Antoni Furió el 2002, es pot veure que els volums més reeditats són: Abans que el sol no creme, L’Albufera de València, Antologia poètica d’Ausiàs Marc, Babels i babilònies, Combustible per a falles, Contra Unamuno y los demás, El descrèdit de la realitat, Diccionari per a ociosos, Judicis finals, Un món per a infants, Nosaltres, els valencians, País Valencià, per què?, Qüestió de noms i Sagitari.

No em detindré ara en el comentari sobre les indicacions que aquesta llista puga proporcionar, per les absències significatives que delata, si pensem en determinats títols ja exhaurits i no retornats a l’oferta de les llibreries. Val a dir també que algunes de les obres esmentades han estat traduïdes: Contra Unamuno y los demás, al català, Diccionari per a ociosos, al castellà, l’italià, l’anglès i el francès, i Judicis finals, a l’italià.

Això a banda, durant el període que ens ocupa han aparegut diversos volums amb títols facticis, que han recollit textos inèdits o esparsos de Fuster, a més d’algunes antologies temàtiques de la seua obra. Amb aquesta orientació cal remarcar l’activitat de la Biblioteca Joan Fuster, d’Edicions Bromera, on, a més de reedicions, han aparegut els articles publicats pel nostre escriptor a la revista Jano, ara traduïts al català per Enric Sòria amb el títol Discordances i Més discordances; també, Ser Joan Fuster, selecció de textos feta per Josep Antoni Fluixà; o Misògins i enamorats, a càrrec d’Albert Hauf, entre altres llibres.

S’han publicat igualment en aquest període catorze volums de la Correspondència de Fuster, sota la direcció d’Antoni Furió.

És clar que les edicions fetes després del 1992 no són l’única manera possible de computar en alguna mesura la pervivència de l’obra fusteriana. És un punt d’observació que depén de molts factors. Entre d’altres, i d’una notable influència negativa, s’ha d’esmentar la greu crisi que ha travessat i travessa la indústria del llibre en català, dintre del daltabaix econòmic general i de les dificultats que arreu sofreix l’activitat editorial, per la competència de noves tecnologies i, damunt, per altres circumstàncies que operen poderosament contra els hàbits de lectura —allà on encara es pot parlar, per sort, d’hàbits de lectura.

I encara, els panorames governamentals dels temps —llarguíssims temps encara recents—, amb les seues polítiques lingüístiques deliberadament persecutòries per al valencià, són un altre factor contrari a retenir, en un repàs apressat com aquest.

Per damunt d’això, i de tota manera, la mera enumeració de reedicions, reimpressions o noves edicions no és bastant eloqüent. Caldria completar aquestes dades amb les dels tiratges i les vendes de cada títol. Aquestes xifres donarien una perspectiva més exacta de l’objecte que ens ocupa. A més, sense eixir tampoc de les observacions purament numèriques, es podria indagar sobre les peticions de títols en préstec i consultes; és a dir, tractar de fer un càlcul més profund sobre el mapa lector de Fuster, segons anys i llocs, prenent com a base els registres conservats a les biblioteques.

Exposició d'originals d'obres de Joan Fuster.
Exposició d’originals d’obres de Joan Fuster.

Ara, les dades nues de lectura no són suficients per a copsar la influència real, unipersonal, d’un autor. En una indagació més extensa i acurada que la que ara mateix sóc capaç de fer, seria imprescindible recollir i analitzar el gran nombre de citacions i referències de Fuster o sobre ell que es poden trobar en obres d’altres autors, en ciències socials, literatura, comunicació, activitat política, llengua i altres matèries. És segur que aquest índex, si algú l’elabora, donarà un resultat molt estimulant, ja que sense vacil·lació es pot afirmar que Joan Fuster, en determinades matèries, i en especial al  nostre àmbit, no ha perdut en cap moment una forta presència com a referent inexcusable.

Pervivència en l’àmbit acadèmic

Si ja immediatament després de 1992 s’editaren miscel·lànies i volums d’homenatge entorn de Fuster, per part de diverses institucions, es podria pensar que això representava només una reacció immediata de reconeixement necrològic, que s’esgotaria en si mateixa, com és tan freqüent. Per fortuna, no va ser així, encara que, com és habitual —ara mateix ho estem veient—  una ritual fita commemorativa pot provocar l’aparició de publicacions, marcades per la tradició dels aniversaris.

És molt més que tot això. L’obra escrita de Fuster ha estat objecte durant aquests darrers vint-i-tres anys, d’una atenció mantinguda i renovada per part d’especialistes en diverses matèries. Això constitueix una altra prova de la vigència dels seus textos. I, en general, del gran ressò positiu que ha merescut el treball del nostre pensador i escriptor, des de l’angle dels estudis d’Humanitats, sobretot, però també en la perspectiva de la raó cívica i de les polítiques de reivindicació i defensa del país.

Es podria suggerir que, en una comparació amb altres escriptors contemporanis de llengua catalana, entre els de més anomenada i influència, Fuster ocuparia un lloc destacadíssim pel que fa a l’atenció que ha merescut, i renovadament mereix, per part d’estudiosos.

Entre els estudis monogràfics més extensos cal citar, i no sols perquè foren primerenques, les tesis doctorals que Josep Iborra i Antoni Riera dedicaren a l’obra i el pensament fusterians. Altres treballs acadèmics del mateix rang hi han seguit. I seguiran, sens dubte.

I en articles, intervencions en congressos, jornades, catàlegs d’exposicions o altres ocasions, són moltíssims els investigadors que han tractat aspectes de la monumental escriptura de l’autor suecà.

Es tracta com és lògic en bona part de filòlegs, com ara Joaquim Molas, Santi Cortés, Vicent Alonso, Vicent Salvador, Carme Gregori, Enric Balaguer, Joan Borja, Anna Esteve, Salvador Ortells, Ferran Carbó, Vicent Simbor, Vicent Pitarch, Guillem Calaforra, Montserrat Prudon, Giuseppe Tavani, Xavier Pla, Rosa Delor, Jordi Ginebra, Amadeu Viana, Donatella Siviero, Francesc Ardolino, entre d’altres.

També hi ha historiadors —Josep Fontana, Pedro Ruiz, Manuel Ardit, Ferran Garcia-Oliver, Antoni Furió, Pau Viciano, Ferran Archilés—, filòsofs —Júlia Blasco, Neus Campillo, Romà de la Calle, Vicent Raga, Joan B. Llinares, Josep L. Blasco, Josep Ramoneda—, sociòlegs —Ernest Garcia, Rafael Xambó, Vicent Flor—, periodistes —Nel·lo Pellisser, Adolf Beltran, Toni Mollà, Juli Capilla, Enric Sòria—, o especialistes en altres disciplines, com ara Gustau Muñoz, Vicent Soler, Vicenç M. Rosselló o Manuel Alcaraz.

No fa res, la Institució Alfons el Magnànim, amb la qual tant va col·laborar Fuster en altres temps, ha publicat un excel·lent recull d’articles combatius, del temps de la Transició: Notes, d’un desficiós, amb pròleg de Nel·lo Pellisser.

La llista exhaustiva seria molt llarga, però fins i tot reduint-la és una bona mostra de la vivacitat que manté l’obra fusteriana, capaç de suscitar opinions contràries o favorables, discrepants o coincidents, d’un seguit de personalitats tan rellevant i ampli.

En aquest context, són rellevants les jornades periòdiques que la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València dedica a la personalitat i l’obra de l’assagista o a temes intel·lectuals i socials que van atraure la seua atenció. El mateix es pot dir de les exposicions organitzades per la Generalitat Valenciana, el Muvim, Escola Valenciana o la Universitat de València, de documentals —particularment, Ser Joan Fuster—, o de les revistes que han dedicat a l’escriptor números monogràfics: Saó, L’Espill, Afers

Deixaré de banda la pervivència de la veu escrita de Fuster, de la seua lliçó personal, en una multitud d’altres qüestions, més difícilment computables que les ja anomenades.

La casa de Joan Fuster, en Sueca, convertida en museo
La casa de Joan Fuster, a Sueca, convertida en museu. Jesús Císcar

I encara, s’ha dit més d’una vegada que l’estil literari fusterià més característic ha amerat la manera d’escriure de moltes altres persones que l’havien llegit i que, probablement sense adonar-se’n, aprenien així una manera especialment rica d’expressar-se, negre sobre blanc. És una forma de mestratge, sens dubte, perquè la seua era una escriptura fabricada per a transmetre idees o, si més no, dubtes.

De la mateixa manera, les seues reflexions entorn de la contraposició entre art figuratiu i art abstracte han estat considerades per molts com un punt d’inflexió renovadora en la visió que determinats artistes tenien de la pròpia activitat i que una part del públic sustentava enfront de determinats canvis radicals en els llenguatges de les arts plàstiques.

En qualsevol cas, a banda dels exemples reportats, hi ha dues premisses imprescindibles perquè aquesta pervivència es mantinga i augmente: la primera és assegurar la continuïtat en la publicació dels seus escrits; la segona, posar a l’abast de la investigació el riquíssim fons documental preservat a l’Espai Joan Fuster, per voluntat de l’escriptor Josep Palàcios. És un complex conjunt de materials, objecte de fa anys d’un procés gens conegut de conservació, classificació i digitalització.

Un coneixement més ampli i sistemàtic de tota aquesta enorme quantitat d’informació produirà de seguida una forta creixença en l’anàlisi i la circulació de les idees i dels escrits del nostre autor. I, cosa més important, es pot assegurar que aquesta creixença es farà no sobre elements aïllats, de vegades circumstancials, de vegades trets del seu context —voluntàriament o involuntària—, sinó tenint a la vista la gran riquesa de matisos i modulacions que presenta l’escriptura de Fuster, la seua obra sencera, com a resultat d’un treball vastíssim, admirable, truncat però alhora visible com una cosmogonia de gran alçada.

(Publicat a elidiario.es/vc, el 23 de juny 2017)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER