Solars de Ciutat Vella

Gustau Muñoz

Són com una metàfora, els solars de Ciutat Vella de València. Dos anys després del canvi al govern municipal allà continuen la majoria, com cràters després d’un bombardeig, com monuments a la desídia, com testimonis d’una ciutat devastada que no ha retrobat encara el fil. Fan lleig, són insalubres, i diuen molt poc d’una ciutat que ara respira d’una altra manera. Solars de Ciutat Vella: immunes al canvi de tendència i als nous corrents de renovació urbana. Per què continuen allà, com si res? Probablement, quasi segur, una teranyina burocràtica impenetrable, interessos creuats molt poderosos, i una inèrcia semblant a la d’un iceberg, en són els culpables. S’ha produït un canvi, però les continuïtats són fortes, com els interessos que hi ha darrere de tantes coses.

Però no per això és menys inacceptable que hi haja desenes o centenars de solars buits i abandonats, bruts, salvatges, així com edificis tancats i en ruïna, o amb bastides exteriors que es perpetuen anys i anys i que els veïns -irònics- acaben declarant BIC o “bastida indultada”, a veure si finalment el sarcasme mou les pedres, ja que la reivindicació raonada no aconsegueix res.

L’Ajuntament de València, l’alcalde Joan Ribó i el regidor d’Urbanisme Vicent Sarrià hi tindrien molt a dir. I molt a fer. Sens dubte, rere la façana espectacular de la València de Rita Barberà hi havia molta runa acumulada. Mai millor dit allò que no era or tot el que hi lluïa. L’urbanisme va donar via lliure a l’especulació i als negocis de requalificació i construcció en altura, amb beneficis garantits tan alts com les torres que ornen l’Avinguda de les Corts Valencianes o l’Avinguda de França, per exemple.

I mentrestant hi havia i continua havent-ne multitud de situacions inacceptables sense resoldre, carrers que no duen enlloc, disbarats d’infra-urbanisme a Russafa, Torrefiel o Patraix, alqueries que han quedat estacades enmig d’edificis i carrers nous que no acaben de connectar. Terrenys immensos polsosos –fangars quan plou- utilitzats com a pàrquings, per exemple al barri de Tendetes. Desenes de situacions absolutament delirants en una ciutat que vol ser de qualitat. O no vol ser-ho?

Molt per fer, certament. Però Ciutat Vella és un cas especial. Recordeu? Era el Beirut valencià. Un barri que es va deixar caure, que es va enfonsar socialment, demogràficament, que va perdre les seues funcions anteriors, arrossegat per una “modernització” brutal i descompensada que va arrasar els oficis i el petit comerç. I que ara es veu sotmès a la pressió del turisme i la “gentrificació”. Un terme que cal debatre, perquè quina n’és l’alternativa? La nostàlgia de temps que no tornaran, i que ni tan sols foren com es diu, és poc productiva.

Es tracta de mitigar danys, de controlar el turisme, de compensar el procés de gentrificació. Una “modesta proposició” seria, pel que fa als solars de Ciutat Vella, fer valdre el principi de la funció social de la propietat. És a dir, utilitzar els mecanismes legals –que segur que n’hi ha- per a obligar els propietaris de solars o d’edificis en ruïna a construir o bé expropiar-los. I promoure la construcció d’edificis acordes a la tipologia del barri i dedicats a habitatges socials en lloguer moderat per a parelles joves, per a la generació precària que no podria assumir hipoteques o lloguers incontrolats. Evitar el que ja passa ja en algunes ciutats com Barcelona que, com a efecte del turisme urbà, expulsen població, que no pot fer front a lloguers que sovint depassen els 800 i els 1000 euros.

Construir als solars de Ciutat Vella amb promoció pública o bé privada o mixta. I rehabilitar desenes d’habitatges que no cal enderrocar però que es troben en condicions insalubres i mig en ruïna. Obligar els propietaris a procedir o expropiar-los en funció de la utilitat pública. Una acció decidida que crearia molts llocs de treball en el procés de rehabilitació i que augmentaria l’oferta d’habitatges en lloguer adreçat a la generació que més ha patit la crisi i que no s’ha pogut resituar encara. Podria ser una bona estratègia en termes socials, perquè ajudaria a fixar població al centre de la ciutat, cosa que tindria efectes multiplicadors, evitaria el trist destí d’uns barris abocats al monocultiu turístic, i generaria activitat. El finançament? Segur que hi ha fons europeus als qual es pot recórrer o altres fórmules que podria estudiar l’IVF.

Potser els beneficis no serien astronòmics, però no es tracta de “civilitzar” el capitalisme? Clar que sí, el capitalisme s’ha de controlar. Perquè potser els negocis que més beneficis reten són el tràfic d’armes, de persones i de drogues. Però estan fora de la llei. Per bones raons. Assumir una taxa de beneficis moderada és una lliçó que el capital ha d’aprendre. I si no, tenim la iniciativa pública, que pot ser tan eficient o molt més –en termes socials i en els altres- com la privada.

I tot això, referit a la ciutat de València, en què hi ha un govern amb mans lliures per actuar. Tant de bo es prenguen seriosament una qüestió tan greu. Però en moltes ciutats valencianes passa el mateix –la decadència i buidatge dels centres històrics- i les solucions podrien ser semblants. És hora d’actuar, de fixar objectius ambiciosos més enllà del comboi.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER