Teoria i pràctica de la degradació democràtica

AAA

Jordi Muñoz

Ahir mateix vam saber que la jutge d’instrucció ha tornat a arxivar la causa de l’accident de metro de València del 2006. És una galleda d’aigua freda a l’esperança de les famílies d’obtenir respostes sobre les responsabilitats en la seva desgràcia.

Precisament aquests dies es projecta en algunes sales de cinema el documental L’estratègia del silenci, de la productora valenciana Barret Films. El documental tracta de l’accident del metro de València, que, uns dies abans de la visita del Papa a la capital valenciana, va acabar amb la vida de 43 persones. El documental reconstrueix la història que hi ha darrere de la desgràcia, dels intents ignominiosos per tapar-la i de la resistència, gairebé titànica, d’un grup de familiars que mai no van defallir a l’hora de demanar respostes i responsabilitats.

Conté històries humanes de gran potència, com la de la xiqueta que va ocupar portades els dies de l’accident quan la treien inconscient i ennegrida pel fum. Hi va perdre la mare, i al documental la veiem onze anys més tard, el 2015, fent d’interventora de Compromís, plorant d’emoció en veure que finalment els responsables de tanta ignomínia perden les eleccions i s’obre un temps nou al País Valencià.

Però més enllà del cas que narra, L’estratègia del silenci ens convida a pensar sobre alguns problemes més generals del nostre sistema polític. És un retrat cru, bèstia fins i tot, de com una àmplia i llarga hegemonia política, combinada amb uns nivells elevats de corrupció, pot acabar amb els contrapesos i degradar profundament la democràcia.

És el retrat d’un poder que en alguns moments semblava omniscient, gairebé asfixiant

A la pel·lícula hi surt gairebé tot: el control ferri d’uns mitjans de comunicació públics posats al servei dels interessos particulars dels líders del moment. La influència del poder polític sobre els mitjans privats, i el menyspreu prepotent als pocs periodistes que qüestionen la versió oficial. Les amenaces i coaccions a qui s’atreveix a dissentir des de dins de l’administració. L’ús discrecional de l’administració i els recursos públics. La confusió entre les empreses privades i les públiques. El menyspreu al Parlament, on la majoria absoluta s’utilitza per apagar els debats. Les interferències polítiques en els processos judicials, de la mà de la fiscalia i, de vegades, dels mateixos jutges i tribunals. Però també la col·laboració necessària de treballadors públics, de periodistes còmplices i d’un gruix de gent que es troba més còmoda mirant cap a una altra banda que no pas qüestionant el relat oficial.

És, en definitiva, el retrat d’un poder que en alguns moments semblava omniscient, gairebé asfixiant, que només és possible en democràcies de molt baixa qualitat. Com fou possible això? Certament, una llarga hegemonia d’un sol partit, que controlava pràcticament totes les institucions amb còmodes majories absolutes, és una condició necessària. De fet, segurament les coses que s’expliquen al documental sobre el País Valencià no haurien sigut gaire diferents en altres territoris amb majories absolutes duradores. La feblesa de la societat civil i la dependència de la premsa del poder polític són també condicions necessàries, segurament, perquè es produeixi aquesta degradació democràtica.

La corrupció amplia enormement l’espai de discrecionalitat del poder executiu i fa molt més poderosos els governants

Però possiblement l’element clau en aquesta història és la corrupció generalitzada. Perquè la corrupció política no serveix només per a l’enriquiment personal dels qui la practiquen. També és una eina fonamental d’assentament del poder polític, ja que permet exercir-lo amb plena discrecionalitat i, de facto, posar les institucions al servei dels interessos personals i polítics dels governants. Gràcies a la corrupció generalitzada es poden comprar silencis amb diners públics, es pot instaurar un règim de terror dins de l’administració i de les empreses públiques (sigui la televisió o els ferrocarrils), es poden estendre els tentacles del poder executiu cap als mitjans privats, les empreses privades, la societat civil i fins i tot el poder judicial. La corrupció, per tant, amplia enormement l’espai de discrecionalitat del poder executiu i fa molt més poderosos els governants.

Per això, el reforçament dels mecanismes institucionals de control de la corrupció, els contrapesos, les unitats de vigilància interna a l’administració i les lleis de protecció dels funcionaris i privats que denuncien la corrupció són elements clau per preservar una mínima qualitat democràtica. Sense un ecosistema profundament corrupte, els intents dels governs del PP per tapar l’accident del metro no haurien prosperat. Hi ha, encara, una finestra d’oportunitat per introduir reformes profundes que evitin que es tornin a produir casos semblants, però no sabem quant de temps durarà. Valdria més aprofitar-la.

(Publicat a l’Ara, 24 de maig 2017)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER