Un plató televisiu que fa molta pudor

podemos-mocion-diputados-1440x808

Joan del Alcàzar

Poc després de conèixer els resultats de la primera volta de les eleccions presidencials franceses, vist el suport obtingut pel candidat socialista, em va vindre al cap la pregunta: haurà dit alguna cosa la Gestora del PSOE del resultat electoral dels seus homòlegs francesos? D’aquesta em va vindre una altra: van dir alguna cosa del dels holandesos? I, finalment, una tercera: diu la Gestora alguna cosa d’alguna cosa? Alguna cosa, clar, relativa a allò que ens interessa als qui no estem única i exclusivament preocupats per com fan i desfan per a que la senyora Díaz siga elegida nova secretària general del PSOE.

Vint-i-quatre hores després, la premsa em va fer a mans les declaracions dels tres candidats de les primàries. Previsibles les de Sánchez i les de López, però novament extraordinàries les de Díaz. Digué la bona senyora que la culpa del desastre socialista francés havia sigut… del candidat, un esquerrà que “ha desdibuixat el discurs de la socialdemocràcia francesa i europea”. Caldrà entendre que allò que ella etiqueta com el discurs de la socialdemocràcia és el que fa ella i el que ha fet el seu col·lega Manuel Valls des de París.

La senyora Díaz, en canvi, no diu ni una paraula que aquest, el que va perdre les primàries al PSF, Manuel Valls, recolzés públicament el centrista Emmanuel Macron, en contra del qui havia obtingut la victòria a les internes socialistes, Benoît Hamon. Es veu que eixa traïció indigna (semblant a la que ella va cometre amb Pedro Sánchez) no desdibuixa res. Per una vegada, tot i que siga per omissió, el discurs de la senyora Díaz està clar per a qui vulga entendre’l.

Per si a algú no li queda clara la situació del PSOE respecte de les eleccions a França, caldrà recordar allò que ha dit l’expresident del Govern i exlíder del PSOE José Luis Rodríguez Zapatero. Ha afirmat amb la facúndia que el caracteritza que les eleccions franceses permeten constatar que, si el PSOE vol tornar a guanyar eleccions, ha de ser coherent i “no pot estar tocant-se” amb Podem. Més enllà que l’expressió és poc feliç, per vulgar, desperta curiositat saber si el PSOE que governa la Gestora “està tocant-se” amb el PP i amb Rajoy, o es tracta simplement de relacions determinades per les altes responsabilitats institucionals que el PSOE desenvolupa amb la major dosi de patriotisme i d’eficàcia política.

Un afegit i una pregunta a aquest raonament: que el PSOE haja sumat el seu vot a PP i C’s per impedir debatre la proposta de Podem de fer comparèixer Rajoy a un ple del Parlament per a parlar de l’Operació Lezo, és o no és “estar tocant-se” i de forma voluptuosa amb el PP?

L’altra esquerra hispana d’àmbit estatal, la que comanda Pablo Iglesias, també ha donat que parlar aquesta setmana. Les seues formes de fer política són sorprenents en massa ocasions i, amb freqüència, més que discutibles.

Crec que Podem va cometre alguna cosa més que un error amb la refrega amb la Cadena SER. Més enllà de la disputa entre la ràdio i el partit, absurdament plantejada per Irene Montero com una censura a la seua persona i un intent de boicotejar Podem, allò que realment ha resultat preocupant ha sigut que la direcció del partit prohibira a Errejón participar com a comentarista a un programa radiofònic.

¿Quina classe d’organització política és aquesta en la que un dels seus màxims dirigents, que representa i té el suport d’una part important de la militància, tal i com vam constatar al Vistalegre II, és obligat a renunciar a participar en una tertúlia de ràdio a la qual assisteix des de fa tres anys?

¿Quina concepció de la pluralitat interna, i encara més, quina concepció de la democràcia és aquesta que exhibeix el grup majoritari de Podem?

L’assumpte ha quedat reduït a un problema menor des que Iglesias va anunciar la presentació d’una moció de censura contra Rajoy. Un anunci que vertaderament connecta amb el fàstic que bona part de la ciutadania experimenta en comprovar dia rere dia que la sima de la corrupció en el PP és insondable, i que l’oposició ni tan sols és capaç de posar Rajoy en l’obligació de donar compte i raó al Parlament i d’assumir la seua immensa i evident responsabilitat política.

Una vegada més Podem sintonitza amb la ràbia de molts, amb la fatiga que genera la pudor de l’escenari polític, amb l’ensurt que provoca la deriva institucional de, per exemple, la Fiscalia de l’Estat. Podem ha plantejat una alternativa davant la inoperància dels partits de l’establishment. És cert que Iglesias i els seus responen a un clima insuportable provocat pel femer que es percep al Partit Popular i per la impotència i la connivència del PSOE i els altres, però no es lliura de la sospita que juga més a l’agitació social que a l’efectivitat política. De nou –com quan va anunciar que hi hauria un govern de coalició amb Sánchez del que ell seria vicepresident- Iglesias sembla triar els grans titulars, el desmarcar-se de la resta dels partits, per a aparèixer com l’únic que té clar el seu paper com a oposició. En bona mesura és així, atés que PP, PSOE i C’s van de la mà en coses que resulta alarmant comprovar que comparteixen; però la direcció de Podem arrisca efectivitat política seduït per la política espectacle. No n’hi ha prou amb denunciar; no n’hi ha prou. És més gran la seua responsabilitat, i no haurien d’oblidar que tenen cinc milions de vots al darrere no sols per a que denuncien, sinó per a que canvien les coses.

És cert què, en bona mesura la política hispana s’ha convertit en una agra xerrameca de plató de televisió, però una esquerra que es diu transformadora hauria d’allunyar-se de forma explícita d‘eixa dinàmica perversa que no sols devalua la democràcia, sinó que en convertir la política en un espectacle lamentable i reiteratiu col·labora amb aquells que no volen sinó allunyar els ciutadans de la participació i la implicació en la gestió de la cosa pública. Més enllà d’altres consideracions de matriu ètica, l’actitud i les formes de Podem malbaraten el que podria ser, el que hauria de ser el seu vertader paper com a força política renovadora i regeneradora. El plató televisiu fa massa pudor com per a romandre-hi.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER