Jordi Muñoz
Ara fa cosa de tres setmanes la vicepresidenta del consell de la Generalitat Valenciana, Mónica Oltra, va aixecar polseguera quan, en protestar pel maltractament als pressupostos generals de l’Estat, va demanar-se si calia que els valencians muntessin un pollastre perquè vingués algú a tapar-los la boca amb inversions. Oltra feia referència a la maniobra fantasma de Rajoy, que va passar per Barcelona amb un farcell de promeses sota el braç en un intent sorprenentment matusser d’esmorteir el sobiranisme.
Les paraules d’Oltra, tanmateix, sembla que no van acabar d’agradar a algunes veus del catalanisme, que, potser perquè es van sentir al·ludides, la van acusar, sense matisar gaire, de blavera. És sorprenent que quan, per primera vegada, hi ha un govern al País Valencià que aixeca la veu contra aquesta discriminació històrica, això siga vist amb recel des d’alguns sectors de Catalunya. Potser no s’acaba d’entendre que el valencianisme, ara a les institucions, es dedique a alguna cosa més que a demanar TV3.
El problema a què apuntava Oltra, tanmateix, és ben real i d’unes proporcions que generalment resulten desconegudes a Catalunya, on més aviat havia predominat la idea d’un territori mimat pels governs del PP a Espanya. Però res més lluny de la realitat. El finançament autonòmic castiga amb especial duresa el País Valencià, que és un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana i que, tanmateix, és contribuent net al sistema. Tant, que el finançament per càpita que rep la Generalitat Valenciana per fer front als serveis bàsics, com l’educació o la sanitat, és un dels més baixos de tot l’Estat. A més, les inversions del govern espanyol són una altra font de maltractament financer. En els últims pressupostos generals el País Valencià és el territori amb una inversió per càpita més baixa de tot l’Estat, de 119 euros per habitant, enfront dels 184 de mitjana i els 304 de Galícia. La conseqüència de tot això ha sigut la pèrdua a marxes forçades de competitivitat de l’economia valenciana i la fallida tècnica de la Generalitat Valenciana, incapaç de fer front a la despesa corrent per mantenir els serveis bàsics.
Tot això no és nou. De fet, fa dècades que dura. Tanmateix, el que sí que és nou és el canvi de consciència de la societat valenciana. Durant molts anys, el sucursalisme i les divisions de la societat valenciana van fer possible que aquest acarnissament econòmic passés inadvertit. Però ara això s’ha acabat. Una part de l’empresariat, els sindicats, bona part de la societat i el govern i la majoria parlamentària s’han alineat per, si més no, aixecar la veu. Fins i tot ha arribat a un partit profundament sucursalista com Ciutadans, que acaba de destituir el seu portaveu parlamentari perquè es va sumar a l’acte reivindicatiu de les Corts Valencianes. Encara més: al disciplinadíssim PP han hagut de cridar a l’ordre alguns dels seus dirigents, que, conscients del canvi d’estat d’ànim a la societat valenciana, van intentar no perdre definitivament el tren de la defensa dels interessos valencians.
És difícil exagerar la novetat que representa aquest estat d’ànim en la societat valenciana. Sabem que els greuges per ells mateixos no generen respostes polítiques: cal que algú els interprete com a greuges i els articule en demandes polítiques. Durant molts anys la societat valenciana no ha sigut conscient d’aquesta situació, i quan algú s’ha queixat ho ha fet sempre en clau partidista i no de país. L’epítom d’això va ser el discurs victimista que va explotar el PP de Francisco Camps durant els anys de governs de Zapatero a Madrid. Però, com que era pur partidisme, un cop el PP va tornar a la Moncloa, les queixes del PP valencià van desaparèixer del mapa.
Ara el repte és que el nou discurs del govern valencià no siga una reproducció, per l’esquerra, del victimisme de Camps. Que el discurs polític del greuge s’articule en termes de país i no de partit. En la hipòtesi que algun dia les esquerres governessin a Espanya, caldria exigir la mateixa contundència que mostren aquests dies Ximo Puig, Mónica Oltra o Joan Ribó.
Perquè si una cosa hem après és que la discriminació del País Valencià no depèn del fet que a Madrid hi haja un govern o altre. És un element molt estable, vinculat a l’estructura real del poder polític a l’estat espanyol. El País Valencià, tot i la seva importància demogràfica i econòmica, està històricament fora dels circuits del poder a Madrid. La invisibilitat mediàtica del cas valencià, també perceptible a Barcelona, respon a aquest paper secundari dels valencians a Espanya. En la mesura que a València s’entenga això, es podran crear les condicions per a un realineament de les estructures de poder a Espanya, amb conseqüències que aniran molt més enllà de València. Aquesta és, potser, la partida de fons. Malauradament, mentre Oltra assenyalava la lluna, alguns, potser massa fixats en el seu propi melic, només van arribar a alçar la vista per mirar-li el dit.
(Publicat al diari Ara, 27 d’abril 2017)
