Hi ha vida ètica al planeta PP?

=?UTF-8?Q?Esperanza_Aguirre_con_Granados_e_Ignacio_Gonz=C3=A1lez=2Ejpg?=

Joan del Alcàzar

No es tracta ja d’alarma social. Estem en una situació en què hem de parlar d’espant social, de consternació d’una part molt substancial de la ciutadania. Parle, és clar, de la corrupció elevada a la categoria de pràctica d’una organització criminal concreta i identificada, estesa a hores d’ara com una immensa i repugnant taca d’oli pudent. Parle, a més, d’una contaminació evident per explícita d’altes institucions de l’Estat amb aquesta organització criminal, cosa que genera una situació de descrèdit i de desconfiança del ciutadà cap a instàncies que haurien d’estar al marge de qualsevol sospita de connivència amb el crim organitzat.

Les notícies de la darrera setmana han resultat asfixiants per a aquells que estan atents als mitjans de comunicació. A alguns mitjans, per descomptat, que també n’hi ha els que estan instal·lats al sector de les empreses de publicitat, sempre al servei de qui els pague, o a les ordres dels amics polítics.

La crida a comparèixer com a testimoni en un macro cas de corrupció al president Rajoy, l’empresonament sense fiança de l’expresident de la Comunitat de Madrid i la presó amb fiança d’un important empresari, amic íntim de la Casa Reial, són fets que no poden considerar-se ni menors ni normals. No han estat aquestes les úniques notícies en matèria de suborns, prevaricacions i altres. Igual o més greus han estat les revelacions del paper jugat en la investigació en l’anomenada Operació Lezo pel Fiscal Anticorrupció i pel mateix Fiscal General de l’Estat. Tots dos van pretendre impedir sense èxit l’actuació de la fiscalia en la investigació de les [presumptes] activitats criminals d’Ignacio González des de l’empresa pública Canal d’Isabel II que presidia. Els dos màxims responsables de la lluita judicial contra la corrupció, nomenats pel Partit Popular, semblen compartir alguna cosa més que agraïment i ideologia conservadora amb els seus mentors. Per si això fos poca cosa, preguntat sobre l’actuació de la cúpula fiscal, el cada vegada més famós Ministre de Justícia ha declarat -petulant com sempre- que “el que no cal fer és especular” al voltant de les denúncies de parcialitat dels dos alts càrrecs.

Tot i que la premsa informa que en el Partit Popular són molts els dirigents que es troben en estat de xoc, és evident que l’argumentari que s’usa i abusa tant des del mateix Govern, com des del grup parlamentari i des de Gènova 13, és el clàssic de sostenella i no enmendalla. En resum: totes són actuacions individuals d’aquests-senyors-per-els-que-vostè-em-pregunta, que res tenen a veure amb el Partit. S’afegeixen, a més, insinuacions més o menys velades de parcialitat i animadversió de determinats jutges en el context d’una suposada confabulació perversa i bastarda contra el PP.

Massa pudor, massa obscenitat, que provoca nàusees quan no el vòmit als ciutadans que donen senyals d’esgotament davant l’allau de porqueria que han de pair diàriament des de fa massa temps.

El dolent és que queda molta podridura per descobrir encara, però el pitjor és que el PP, el partit com a organització política, no té la més mínima intenció de canviar ni la seua lògica, ni la seua dinàmica. Caldrà veure si els altres partits fonamentals, el PSOE, Podem i Ciutadans són capaços de cooperar per obligar Don Tancredo Rajoy i els seus atrevits companys partidaris a netejar i desinfectar la sentina de Gènova 13. La sentina i, a més, bona part del pont de comandament, per seguir amb aires mariners.

¿Sortirà el PSOE de la seua vergonyosa complicitat amb l’establishment o s’acabarà trencant d’una vegada per totes en trossos, divorciat de manera irreconciliable amb els seus electors? ¿Serà capaç Podem d’abandonar la seua predilecció per l’acusació i la denúncia en tons sempre agres, independentment de la seva efectivitat? ¿Voldrà Ciutadans jugar el paper regenerador que fonamenta el seu màrqueting partidari, o seguirà sent la poc dissimulada crossa del PP? Sortirà el PNB del seu tacticisme de rendibilitat particular? Tant de bo així sigui, però no és fàcil ser optimista.

Malgrat tot, des del convenciment que el PP de Rajoy és refractari a qualsevol canvi si no se sent clarament amenaçat amb la pèrdua de parcel·les de poder, l’únic realment definitiu per a ells serà que creixca el rebuig a la connivència amb els corruptes entre la seua massa electoral. Una cosa ben difícil atés que el PP és una espècie de planeta amb atmosfera pròpia, en el qual habiten dirigents, militants i electors, força impermeables a influències exteriors.

És veritat que els escàndols de corrupció li van costar milions de vots i la pèrdua de la majoria absoluta, però no ha estat suficient. Podria entendre’s el numantinisme dels militants, però ¿com és que els votants del PP resisteixen la nàusea davant el xipolleig en la porqueria de la dirigència del seu partit? ¿Com suporten el fàstic i la repugnància d’haver votat pels lladres que s’emporten els recursos públics descaradament i sense treva? Com és que no se senten impotents, incapaços de posar fre a tant d’excés, i segueixen votant pels cleptòmans?

Un partit conservador, de dretes, és imprescindible en qualsevol sistema democràtic. Si no existís, caldria organitzar-lo. Per això és imprescindible que el Partit Popular siga una organització present i efectiva en l’escenari polític. Però no pot ser ni aquest PP ni amb aquesta direcció. Està corcat per l’enviliment i la deshonestedat de bona part dels seus quadres directius, fins al punt que el seu organigrama exigiria una rehabilitació estructural. Però què passa amb els seus votants? Com induir-los a reconsiderar la seua fidelitat a unes sigles que estan infectades d’una plaga de mafiosos corruptes? Què passa al planeta PP, hi ha senyals de vida ètica?

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER