Quan la democràcia exclou

BARCELONA 06 02 2017   Judici pel 9N a Artur Mas  Joana Ortega  i Irene Rigau pel 9N al TSJC  FOTO FERRAN SENDRA

 

Josep Ramoneda

1 . Tancar portes. L’inici del judici pel 9-N confirma unes quantes coses. Primera: s’obre un període de màxima tensió entre les institucions espanyoles i el sobiranisme que augura uns mesos conflictius, de resultat incert, que no vol dir definitiu. Segona: les imatges del tribunal i del carrer són expressives de quina és l’actual relació de forces. El sobiranisme se sosté en la mobilització ciutadana, mentre que l’altra part compta amb tot un aparell institucional a mida. Per si algú ho dubtava, el paper del mateix Mas, valent al carrer, prudent a la sala, era eloqüent. Tercer: el judici, en tant que fracàs de la política, afavoreix la moral de l’independentisme. S’ha arribat aquí per incapacitat del govern espanyol de respondre políticament. I si això acabés al Tribunal d’Estrasburg, el govern espanyol podria tenir un disgust. Quart: l’espectacle ha propiciat una revifalla de Mas, però el futur no passa per ell, simplement pot aconseguir blanquejar els errors estratègics acumulats. Cinquè: no hi ha sortida estable sense negociació; la ruptura, ara mateix, és una il·lusió. I això vol dir que el sobiranisme necessita seguir fent acumulació de forces (i en aquest sentit la suma amb els comuns és determinant), i que s’ha de produir el reconeixement mutu i l’acceptació que no hi ha negociació sense transacció. Rajoy es nega a totes dues coses. Tanca portes com si busqués el conflicte. Com cal interpretar l’afirmació de Puigdemont a La Vanguardia que està disposat a parlar amb Rajoy de Catalunya i Espanya sense entrar en el referèndum?

El mot ‘populisme’ s’ha convertit en el tòpic recurrent de la correcció política institucional. Un terme que no pretén explicar sinó només desqualificar

2 . Empetitir el camp. El debat català no és aliè a la crisi general de la democràcia. Em va sorprendre llegir que Michel Wieviorka fica en el sac dels populismes líders tan diferents com Marine Le Pen, Emmanuel Macron, Benoît Hamon i Jean-Luc Mélenchon. Si s’exclou a tots aquests, què queda? ¿El reduït espai que va de François Fillon a Manuel Valls, de la dreta catòlica al sector més conservador del Partit Socialista? Un país sencer no hi cap, en aquest espai. La qualitat de la democràcia depèn de la capacitat d’incloure, no d’excloure. El mot populisme s’ha convertit en el tòpic recurrent de la correcció política institucional. Un terme que no pretén explicar sinó només desqualificar. Els partits polítics que han monopolitzat les democràcies occidentals prefereixen parapetar-se en la defensa de l’ statu quo que afrontar uns canvis que no han controlat.

Què ha passat? Que des de la revolució neoliberal dels anys 80 s’ha permès la desqualificació sistemàtica de la política no només des del poder econòmic sinó des del mateix poder polític. Com si l’estat fos el problema. Per si aquesta deslegitimació no era suficient, s’ha agreujat amb una reacció davant la crisi econòmica que ha fracturat la societat fins a posar en dubte el pacte social mateix. I l’obscena exhibició de la corrupció sense prendre mesures efectives per afrontar-la ha multiplicat la desconfiança. Diu Zuckerberg que els Estats Units mai havien estat tan fracturats com ara.

La proliferació de referèndums amb resultats aparentment no desitjats pels que manen (encara que tant en el Brexit com en Trump no es pot dissimular l’aliança entre part de les elits econòmiques i sectors socials que se senten especialment humiliats) ha fet posar el crit al cel: la democràcia representativa està amenaçada per la democràcia directa. Trump ha fet un pas més: no és democràcia directa, és un règim autoritari, de supressió de la divisió de poders, fundat en el vincle entre el líder i les seves bases a través de Twitter, és a dir, d’un missatge simple, sense matisos, que construeix una realitat de fets alternatius i arriba directa de president a ciutadà. ¿Com adaptar-se a la nova realitat comunicacional sense destruir els mecanismes d’equilibri i control de l’abús de poder propis de la democràcia? És acceptant aquests reptes i no fent el camp de joc cada cop més estret que es pot salvar la democràcia. A l’autoritarisme postdemocràtic s’hi pot arribar pel camí Trump, però també per l’immobilisme d’uns partits que es consideren propietaris exclusius dels règims democràtics.

 

Publicat a l’Ara, dimecres, 8 de febrer de 2017

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER