Generositat i didàctica (en la demolició del toro Osborne)

Escot Figueral

 

La perseverança és una qualitat que cada vegada més trobem a faltar. Quan els joves són protagonistes d’aquesta noble virtut, ens ompli de goig, perquè això vol dir que el país té futur. Tombar el toro Osborne no es bufar i fer ampolles. Cal tenir uns certs coneixements en l’art del cisell amb bufadors i radials i això, als turons enmig dels camps, exigeix el transport de les bateries imprescindibles. Cal, doncs, una meditada planificació, res d’improvisar i caure en el descoratjament. Sense la mínima preparació i infraestructura els fracassos havien sigut fins ara inexorables. No és, en efecte, la primera vegada que nocturns escamots gens proclius a la propaganda de l’alcohol, i a més de baixa qualitat, han tractat der dur a terme la demolició. Només li havien fet pessigolles al bastiment, però. El toro Osborne, amb rabo, banyes i collonera, és una baluerna immensa de ferro, i amb un martell, una llima i la voluntat per a abatre’l és com el pega’m ací que tot són molles. Aplaudim, doncs, la perseverança, la persistència en una tasca començada fins a l’execució final.

Ara haurien de mirar de ser generosos i didàctics. Generosos per a tots aquells que voldran imitar l’exemple, i didàctics perquè els emprenedors arriben a tan bon port com ells. Vull dir, haurien d’editar un Manual per a enderrocar toros Osbones, amb els passos que cal executar, acompanyat dels gràfics i les figures pertinents que milloraren la comprensió del procés, i amb la descripció dels instruments adients, la indumentària, els estris de protecció —les espurnes sempre són perilloses—, les hores més adequades i fins l’estació convenient. Supose que d’estiu és el pitjor moment, perquè per l’horta et pots trobar amants fent les seues cosetes o astrònoms que aprofiten la temperatura benigna per a escorcollar les estrelles. A l’hivern, amb el fred, els descampats són més hostils i fins als mateixos abnegats representants de les forces d’ocupació –tal com els anomenen els escamots– els provoca mal de ventre fer rondes de vigilància amb temperatures gèlides. Aquesta didàctica, que circularia fàcilment pels féisbucs, contribuiria, per consegüent, a la neteja dels paisatges, a la profunditat dels horitzons i a la bellesa de les contrades rurals.

Amb tot, no m’estic d’apuntar una petita crítica, que potser s’hauria de tenir en compte a l’hora del fer el Manual. La neteja del paisatge ha de ser íntegra. No pots anar i tombar el bou i deixar la ferralla per terra. Em faig càrrec que per a recollir-la cal una infraestructura que no és a l’abast dels antiosbornes enemics de l’alcoholisme. Molt fàcil: cal contactar amb quadrilles de romanesos i avisar-los que en tal punt, evidentment l’endemà de la demolició, trobaran quantitats ingents de ferro inútil. Per a ells serà un autèntic tresor, una font d’ingressos impensable. Els romanesos coneixen, a més, les deixalleries clandestines i en un tancar obrir d’ulls hi transportaran el rabo, les banyes, els collons i la resta de l’anatomia del bòvid. No hi ha ecosistemes nets del pensament sense ecosistemes nets de la natura.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER