Un nucli europeu fort com a solució. Conversa amb Jürgen Habermas

habermas

Un nucli europeu fort com a solució

Conversa amb Jürgen Habermas sobre el Brexit i la crisi de la UE

Entrevista realitzada per Thomas Assheuer

 

DIE ZEIT: Senyor Habermas, havia considerat mai possible el Brexit? Què va pensar quan es assabentar de l’èxit de la campanya per l’eixida de la UE?

Jürgen Habermas: No havia imaginat mai que el populisme pogués vèncer el capitalisme al seu país d’origen. A la vista de la importància vital del sector bancari a Gran Bretanya i davant el poder dels mitjans i la capacitat d’irradiació de la City of London era improbable que les qüestions d’identitat s’imposaren als interessos.

ZEIT: Molts demanen també referèndums en altres països. ¿Un referèndum a Alemanya hauria tingut un resultat diferent al de Gran Bretanya?

Habermas: Em sembla que sí. La unificació europea ha funcionat, i és així encara, en interès de la República Federal. En les primeres dècades de la postguerra vàrem poder recuperar gradualment, i només com a “bons europeus” que actuaven amb molta prudència, una reputació nacional totalment destrossada. Finalment poguérem beneficiar-nos del suport de la UE, que ens cobria les esquenes, per a la reunificació. Si mirem enrere, la República Federal és també beneficiària de la unió monetària d’Europa. I sobretot, precisament, en el decurs de la pròpia crisi de l’euro. I atès que el govern alemany va imposar, a partir del 2010, al Consell Europeu contra França i els països del sud d’Europa la seua política d’austeritat basada en les idees de l’ordo-liberalisme, a Angela Merkel i Wolfgang Schäuble el resulta molt fàcil presentar-se a casa nostra com els veritables valedors de la idea europea. Això és una visió molt nacional de les coses. Però aquest govern no ha hagut de témer que una premsa independent dels designis governamentals informés la població dels bons motius que en altres estats membres han conduït a una valoració molt diferent de la situació.

ZEIT: ¿Està acusant la premsa de servilisme amb el govern? Quant al nombre de crítics, la veritat és que la senyora Merkel no se’n pot pas queixar. Almenys pel que fa a la política amb els refugiats.

Habermas: Vet ací realment el tema. Però no vull parlar amb el cor a la mà. La política envers els refugiats ha dividit les opinions al si de la població alemanya i també les posicions de la premsa. Amb això s’acabaren llargs anys d’una paràlisi sense parió en l’opinió i esfera política. M’he referit sovint a aquest període políticament molt mogut de la crisi de l’euro. Llavors es podia haver esperat també una controvèrsia igualment moguda al si de l’opinió pública en el sentit més ampli al voltant de la política sobre la crisi del govern federal. El procediment tecnocràtic, que només ha tingut efectes d’ajornar les coses, va ser criticat com a contraproduent a tot Europa. No així en els dos diaris i els dos setmanaris de referència que llegesc amb regularitat. Si aquesta observació és correcta, caldrà cercar alguna explicació en tant que sociòleg. Però des de la perspectiva del lector de premsa participant haig de preguntar-me si la fumera de la política merkeliana hauria pogut estendre aquest endormiscament arreu del país sense una certa predisposició a adaptar-se per part de la premsa. L’horitzó intel·lectual es contrau quan ja no es pot pensar en alternatives. De moment el que veig és com la distribució de tranquil·litzants. Per exemple, en la informació que tot just he llegit sobre la conferència programàtica de l’SPD, la presa de posició d’un partit de govern sobre un gran esdeveniment com el Brexit, que per raons objectives hauria de preocupar tothom de manera ardent, es derivat –des d’un punt de vista que Hegel hauria anomenat d’ajuda de cambra- a les pròximes eleccions federals i a les relacions personals entre els senyors Gabriel i Schulz.

ZEIT: ¿La voluntat britànica de deixar la UE, té més aviat causes nacionals, internes i pròpies, o és símptoma d’una crisi de la Unió Europea?

Habermas: Tant una cosa com l’altra. Els britànics tenen una història diferent de la del continent. La consciència política d’una gran potència que fou vencedora dos cops al segle XX, però que entrà en declivi, no s’ajusta fàcilment a la nova situació del món i de les relacions internacionals. La posició de Gran Bretanya ha estat ambigua i, amb aquesta percepció nacional, d’ençà que el 1973 ingressà només per motius d’ordre econòmic a la Comunitat Econòmica Europea. Cal ser conscients que les elits polítiques, de Thatcher a Blair i Cameron, han mostrat cap voluntat de deixar de costat aquesta mirada distanciada respecte del continent. Una actitud que era ja la de Churchill, qui en el seu famós discurs sobre Europa, pronunciat a Zuric el 1946 havia situat l’Empire en el paper de padrí benvolent d’una Europa Unida , però no com a part de la mateixa. Els britànics, d’altra banda, han fet política a Brussel·les amb reticència, seguint el lema de “renta’m, però no em mullis”.

ZEIT: Es refereix a la seua política econòmica?

Habermas: Els britànics tenien una idea molt clara de la UE com a zona de lliure comerç, en la línia del liberalisme econòmic de lliure mercat, una idea que es va reflectir en la política d’ampliació de la UE sense aprofundiment simultani en la cooperació. Ni Schengen ni euro. La visió purament instrumental de les elits polítiques pel que fa a la UE es va fer palesa també en la campanya dels partidaris de romandre a la Unió. Els defensors, no gaire apassionats, de la permanència es varen limitar a fer una campanya de la por basada en arguments econòmics. ¿Com hauria pogut arrelar en la gran massa de la població una posició favorable a Europa si durant dècades els dirigents polítics han actuat com n’hi hagués prou, per a la cohesió d’una comunitat supranacional d’estats, amb una defensa estratègica sense concessions dels interessos nacionals? Vist des de lluny, aquest fracàs de les elits el trobem personificat, de manera diferent en cada cas i plena de matisos, en aquests jugadors que van molt a la seua que són Cameron i Boris Johnson.

ZEIT: En la votació es va produir no tan sols un fort contrast entre joves i vells, sinó també entre camp i ciutat. La City multicultural hi va perdre. ¿Per què s’oposa de sobte la identitat nacional a la integració europea? ¿Han infravalorat els polítics pro Europa la força explosiva del sentiment de la identitat nacional i cultural?

Habermas: Té raó. El vot dels britànics reflecteix també una mica la crisi general de la UE i dels seus estats membres. En l’anàlisi dels resultats trobem el mateix model que havíem vist en l’elecció presidencial a Àustria i també en les darreres eleccions regionals a Alemanya. L’alta participació indica que el camp populista va aconseguir mobilitzar sectors d’abstencionistes. Aquests abunden sobretot en els sectors marginals de la societat, que es consideren “penjats”. Això coincideix amb una altra constatació: han votat en una proporció més gran a favor de l’Exit les capes més pobres, socialment desfavorides i amb nivells educatius més baixos. La importància de les causes socials i econòmics del Brexit ve donada no tan sols pel comportament electoral tan diferenciat entre el camp i la ciutat, sinó també per la distribució geogràfica del vot favorable a l’eixida de la UE i concretament la força d’aquest vot als Midlands i en determinats llocs de Gal·les, és a dir, en aquelles regions industrials desballestades que ja no han pogut ressorgir econòmicament. La percepció d’un augment dràstic de les desigualtats socials i el sentiment d’impotència, que els seus interessos ja no tenen representació en el pla polític, creen les condicions, la motivació, per a la mobilització contra l’estranger, a favor de la sortida d’Europa, per a l’odi a Brussel·les. El sentiment de la “identitat nacional i cultural”, com vostè diu, són puntals estabilitzadors en un món i en una vida

ZEIT: De debò són qüestions socials? Perquè d’altra banda hi ha una tendència històrica sostinguda cap a l’autosuficiència nacional i la renúncia a la cooperació. Per als ciutadans la política supranacional suposa una pèrdua de control. Pensen que la nació és la roca ferma a la qual poden aferrar-se encara. ¿No vols dir això que ha fracassat el trànsit de la democràcia nacional a la transnacional?

Habermas: Una empresa que ni tan sols s’ha intentat no pot ser considerada fracassada. Certament, la crida Take back control [Recuperem el control], que ha tingut un paper destacat en la campanya del referèndum a Gran Bretanya, és un símptoma que s’ha de prendre seriosament. L’observador ha pogut contemplar la irracionalitat palesa no sols del resultat de la votació, sinó també de la campanya mateixa. També al continent proliferen les campanyes de l’odi. La patologia social lligada a una agressivitat política desfermada ens indica que les pressions sistèmiques omnipresents d’una societat mundial econòmicament descontrolada, i alhora digitalment cada cop més connectada, posen en tensió les formes d’integració social que articulava l’estat nacional democràtic. Això provoca regressions. Un exemple d’aquestes regressions són les fantasies imperials d’un Jaroslaw Kaczynski, el mentor de l’actual govern polonès. Aquest va proposar després del referèndum britànic la dissolució de la UE en una federació més laxa d’estats nacionals sobirans, que s’associarien tot seguit a una potència militar de perfil amenaçador.

ZEIT: Es podria dir que això de Kaczynski és simplement una reacció davant la pèrdua del control de l’Estat nacional…

Habermas: Com tots els símptomes, el sentiment de pèrdua de control té també un nucli real, que és el procés de soscavament de les democràcies basades en estats nacionals, que donaven als ciutadans la possibilitat de decidir sobre les qüestions rellevants de la seua existència social. El referèndum britànic ofereix indicis a bastament del que podria ser la “postdemocràcia”. Evidentment ha col·lapsat la infraestructura sense la qual no pot funcionar una opinió o esfera pública de caràcter polític. Segons les primeres anàlisis, els mitjans de comunicació i els partits polítics no varen informar la població sobre qüestions rellevants i fets elementals, és a dir, no forniren els elements bàsics de judici, i no diguem ja arguments matisats en favor o en contra de les dues opcions en concurrència. La participació extremadament baixa dels joves entre 18 i 24 anys –en principi perjudicats respecte dels majors- és una altra dada molt eloqüent.

ZEIT: Això sona com si, de nou, la culpa fos de la premsa.

Habermas: No, però el comportament d’aquest grup d’edat llança un raig de llum sobre l’ús dels mitjans d’aquesta gent més jove en l’era digital i sobre el canvi d’actitud envers la política en general. Segons la ideologia de Silicon Valley el mercat i la tecnologia salvaran la societat i faran sobrera una cosa tan passada de moda com la democràcia. Un factor que cal prendre’s molt seriosament en aquest context és la tendència l’estatalització dels partits polítics. No és cap casualitat, ni de bon tros, que precisament la política europea no interessi la societat civil. Tot plegat està organitzat de manera que les decisions de política econòmica que afecten de debò la societat en el seu conjunt, les decisions importants, estiguin al marge del procés de formació de la voluntat democràtica de la ciutadania. Aquest buidament tecnocràtic de l’agenda encara a l’abast dels ciutadans no és cap destí natural i ineluctable, sinó la conseqüència d’un disseny inscrit en els tractats. També hi té un paper destacat la distribució de poders, políticament acordada, entre el nivell nacional i l’europeu: el poder de la Unió es concentra allà on els interessos nacionals-estatals podrien bloquejar-se mútuament. La resposta adequada hi seria, sens dubte, la transnacionalització de la democràcia. D’una altra manera serà impossible neutralitzar la pèrdua de control que perceben i planyen els ciutadans, i que és un fet constatable, en una societat mundial altament interdependent.

ZEIT: Sí, però molts ja no creuen en la transnacionalització de la democràcia. Segons el sociòleg Wolfgang Streeck, la UE és una màquina de desregular. No ha protegit les nacions d’un capitalisme que s’ha tornat salvatge, sinó que, al contrari, les hi ha lliurat. Ara els estats nacionals haurien de tornar a fer-se càrrec directament de les coses. ¿Per què no pot haver-hi un retorn al vell capitalisme amb Estat social?

Habermas: L’anàlisi de la crisi de Wolfgang Streeck es basa en anàlisis empíriques convincents. Compartesc també el seu diagnòstic sobre el buidament de la substància democràtica, que ara com era està institucionalitzada només en els estats nacionals. I compartesc també molts diagnòstics pareguts de politòlegs i juristes que ens parlen de les conseqüències des-democratizadores de les noves formes polítiques i jurídiques de “governar enllà de l’estat nacional”. Però l’apologia d’un retorn al format dels petits estats nacionals ja no em sembla tan convincent. Perquè aquests estats, en un context de mercats globalitzats, haurien de ser gestionats a l’estil d’una gran empresa mixta de caràcter global. I això vol dir la dimissió total de la política davant els imperatius d’uns mercats desregulats.

ZEIT: Hi ha una divisió d’opinions que resulta interessant. Per a uns la Unió Europea com a projecte política està superada i el Brexit és un clar senyal que cal tornar enrere en la construcció europea. Els altres, per exemple Martin Schulz, diuen: això no pot continuar així. La crisi de la UE es deu precisament a la manca d’aprofundiment: hi ha l’euro, però no un govern europeu, no hi ha política econòmica i social europea. Qui té raó?

Habermas: Angela Merkel se n’adonà de seguida del perill i a l’endemà mateix del Brexit prengué la iniciativa amb la invitació de Frank-Walter Steinmeier als ministres d’Afers Exteriors del sis estats fundadors de la UE. D’aquesta situació s’hauria pogut deduir un desig de reconstruir Europa, passada aquesta onada d’agitació, a partir del seu nucli. En canvi, es va reafirmar en la voluntat de buscar abans una postura compartida dels 27 estats membres restants. Com que sabia del cert que en aquest àmbit i amb nacionalistes autoritaris com Orbán o Kaszynski, és inviable aconseguir un consens constructiu de cara a més unió, Angela Merkel el que volia era ofegar d’antuvi qualsevol idea d’una integració més gran. A Brussel·les, d’altra banda, ha situat el Consell en punt mort. Potser espera encara que s’aconseguirà una neutralització considerable de les conseqüències comercials i econòmiques del Brexit o fins i tot la

ZEIT: La seu crítica no és gens nova. Sovint li ha retret a la senyora Merkel que fa una política molt poc activa. En tot cas quant a la política europea.

Habermas: Em tem que aquesta vella i coneguda política de deixar passar el temps s’imposarà, si no s’ha imposat ja. Per favor, cap proposta de futur! El raonament és: no patiu, que la UE sempre ha acabat per canviar! Però la realitat és que s’ha potinejat sense visió de futur davant una crisi de l’euro que encara s’arrossega i això ha tingut com a conseqüència que una UE en situació d’adaptació passiva ja no pot continuar “com fins ara”. L’adaptació avançada a la normalitat “estancament frenètic” s’ha pagat amb la renúncia a prendre iniciatives polítiques ambicioses. I tanmateix ha sigut justament Angela Merkel qui ha refutat de manera impressionant la idea, tan estesa entre tota mena de científics socials, d’un escurçament general del marge de maniobra de la política. Ho ha fet en dues qüestions: el canvi climàtic i la acollida dels refugiats. Sigmar Gabriel i Martin Schulz són en aquest país les úniques veus destacades que encara donen mostra de temperament polític i que no es volen resignar a la renúncia tàcita de la política a qualsevol intent de pensar el futur, ni que siga a tres o quatre anys vista. No és gens realista deixar la iniciativa política al curs aclaparador de la història. “Davant el perill, en l’emergència greu, les mitges tintes són mortals”… aquest dies me n’he recordat, sovint, del film del meu amic Alexander Kluge. Evidentment, sempre és retrospectivament que sabem si hi havia un altre camí. Però abans de rebutjar una alternativa que ni tan sols s’ha intentat convindria tractar d’imaginar el nostre present com el passat del present d’un historiador futur.

ZEIT: ¿Com podríem pensar un aprofundiment de la Unió sense que els ciutadans hagen de témer una pèrdua encara més gran de control democràtic? Fins ara tots els aprofundiments han fet augmentar l’escepticisme envers Europa. Fa anys Wolfgang Schäuble i Karl Lamers parlaren d’una Europa a dues velocitats, d’un nucli o pinyol d’Europa. Vostè hi va estar d’acord llavors. Com podria fer-se, això? No s’haurien de modificar els tractats?

Habermas: La convocatòria d’una Convenció que culminaria en importants modificacions dels tractats i en la celebració de referèndums només seria escaient un cop que la UE hagués abordat de manera clara i convicent els seus problemes més urgents. La crisi de l’euro, encara no resolta, el problema de llarg termini dels refugiats i les qüestions relacionades amb la seguretat són a hores d’ara els problemes més preocupants. Tanmateix, en les cacofòniques reunions dels 27 membres del Consell Europeu no hi ha consens ni tan sols quant a la descripció d’aquests problemes. Els compromisos només són possibles entre socis disposats a assolir compromisos i en funció d’això, els interessos no poden estar massa allunyats. Aquest mínim de convergència d’interessos podria esperar-se, si de cas, entre els membres de la unió monetària. La crisi de la moneda comuna, un destí fefaent, les causes de la qual d’altra banda han estat ben analitzades pels especialistes, encadena estretament aquests països els uns als altres, tot i que d’una manera asimètrica, des de fa ja set anys. Per això l’eurozona apareix com la definició natural del perímetre que podria tenir un nucli europeu futur. Si aquests paios tingueren la voluntat política necessària, el principi inscrit en els tractats d’una “unió més estreta” podria permetre la concreció d’un nucli d’aquesta mena, incloent-hi la formació, pendent de fa temps, al Parlament Europeu, d’un equivalent de l’Eurogrup que funciona al si del Consell.

ZEIT: Això dividiria la UE.

Habermas: És cert, a aquest pla se li retreu que crearia “divisió”. Però si de debò es vol una unificació europea, l’acusació manca de fonament. Perquè només un nucli europeu capaç de funcionar podria convèncer del sentit del projecte unes poblacions dividides en tots els estats membres. I només amb aquestes premisses podrien ser guanyades també, per a un ingrés que hauria de romandre tothora obert (!), aquelles poblacions que de moment s’estimarien més aferrar-se a la seua sobirania. Des d’aquesta perspectiva, de tota manera, caldria guanyar abans l’acceptació dels governs reticents, car aquests haurien d’arrenglerar-se d’entrada amb el projecte. El primer pas de cara a un compromís al si de la unió monetària és molt evident: Alemanya hauria d’abandonar la seua resistència a una cooperació més estreta en el terreny de la política fiscal i financera, de la política econòmica i de les polítiques socials. I França hauria d’estar disposada així mateix una cessió similar de sobirania.

ZEIT: Qui ho bloqueja?

Habermas: Durant molt de temps em feia l’efecte que les resistències serien més grans del costat francès. Això ja no és el cas ara. Qualsevol aprofundiment ensopega avui amb les grans contradiccions del partit governa a Alemanya, la CDU/CSU, que des de fa anys menysté la disposició dels seus votants. Mentre que davant nova campanya electoral atia l’egoisme econòmic nacional, infravalora de manera sistemàtica les concessions que estarien disposats a fer majoritàriament els ciutadans de la República Federal en funció dels seus propis interessos a més llarg termini. Només caldria presentar-los una alternativa de futur i ben fonamentada a la prossecució paralitzant de l’estat de coses i de la praxis actuals.

ZEIT: El Brexit enforteix la influència alemanya, però ja abans Alemanya era vista com la potència hegemònica. Com s’ha pogut arribar a aquesta percepció?

Habermas: La recuperació d’una suposada “normalitat” d’estat nacional ha menat a un canvi en la mentalitat al nostre país, una mentalitat que s’havia conformat en l’antiga República Federal a través de debats i controvèrsies al llarg de decennis. Un resultat n’ha estat l’estil cada vegada més arrogant i l’orientació “realista” de la política cap a fora de la República de Berlín, subratllada amb una desimboltura creixent. D’ençà del 2010 veiem com el govern alemany percep la seua posició dirigent a Europa, involuntàriament assolida, menys en termes d’interessos comuns i més en termes d’interessos propis. Fins i tot un editorial del Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ) lamentava l’efecte contraproduent de la política alemanya “perquè confon cada vegada més el lideratge europeu amb la imposició de les seues pròpies concepcions” (FAZ del 29-6-2016). Alemanya és una potència hegemònica a contracor, insensible i incapaç ensems, que aprofita i alhora nega el canvi en l’equilibri de poder europeu. Això provoca ressentiment, especialment als països de l’eurozona. ¿Com creu que ha de sentir-se un espanyol, un portuguès o un grec que haja perdut el lloc de treball com a efecte de la política d’austeritat decidida pel Consell Europeu? I no pot fer res contra els membres del govern alemany que han imposat aquesta política a Brussel·les. Perquè no vot ni votar-los ni deixar-los de votar. En comptes d’això, podia llegir durant la crisi de Grècia que aquests mateixos polítics s’espolsaven indignats qualsevol mena de responsabilitat per les conseqüències socials desastroses dels programes d’austeritat que ells tanmateix havien aprovat amb entusiasme. Mentre no es canvie aquesta estructura antidemocràtica i fallida,, no ens hauria de sorprendre l’atmosfera antieuropea que es respira arreu. La democràcia no es pot assolir a Europa de cap altra manera que a través d’un aprofundiment de la cooperació europea.

ZEIT: ¿Vol dir això que els contramoviments de dretes només desapareixeran quan hi haja més Europa i la UE s’haurà aprofundit democràticament?

Habermas: No, han de perdre suport ja ara. Si mirem cap a la dreta, tothom parteix avui de la base que la Unió ha de recuperar la confiança de l’electorat per tal de menjar-li terreny al populisme de dretes. Una part vol demostrar capacitat d’acció per tal d’impressionar, mostrant múscul, a la clientela de dretes. L’eslògan llavors és: “Prou promeses i projectes, el que cal són solucions”. En aquest estat d’esperit, Wolfgang Schäuble ha abandonat públicament la seua idea d’un nucli europeu fort. Ara no vol res més que intergovernamentalitat, és a dir, que els caps d’estat i de govern s’entenguen i resolguen les coses entre ells. El que proposa és una cooperació reeixida entre estats nacionals forts. Però els exemples que invoca –la unió digital d’Oettinger, l’europeïtzació dels pressupostos d’armament o la unió energètica- difícilment tindran aquest efecte d’impressionar que cercaven. I en el cas dels problemes vertaderament urgents –ell mateix fa esment de la política sobre els refugiats i la creació d’un dret d’asil europeu, deixant de banda el dramàtic nivell d’atur juvenil als països del sud-, els costos de la cooperació són tan alts com sempre ho han estat. Per això l’altra part proposa l’alternativa d’una cooperació aprofundida i vinculant en un cercle més reduït d’estats disposats a una cooperació duradora. Una Unió d’aquest tipus no té cap necessitat de seleccionar els problemes per tal de demostrar la seua capacitat d’acció. De camí cap a aquesta Unió els ciutadans han d’adonar-se’n, i s’ha de fer els possibles perquè això passe, que cal abordar els problemes socials i econòmics que són la causa de la incertesa, de la por a la davallada social i del sentiment de pèrdua de control. L’Estat social i la Democràcia són un tot coherent que, en una unió monetària, no poden garantir ja els estats nacionals cadascun per la seua banda.

(Entrevista publicada a Die Zeit núm. 29/2016, 7 juliol 2016. Traducció de Gustau Muñoz)

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER