Rita Barberá, una vella idea del poder

Adolf Beltran

L’agost del 2014 es va retirar del garatge de l’Ajuntament de València un vell Lancia cobert de pols. Era el cotxe particular de l’alcaldessa de València, Rita Barberá, que hi havia romàs aparcat durant 23 anys, des que va assumir el comandament de la ciutat. No el va retirar a iniciativa pròpia, sinó perquè ho va denunciar en la premsa Compromís, llavors un grup reduït de tres regidors liderats per Joan Ribó. Va haver d’arribar a l’edifici consistorial un partit impulsat pels vents del canvi polític perquè algú s’adonara d’una situació tan anòmala.

Ara mateix, l’equip de Ribó, a qui Barberá va evitar lliurar la vara de comandament quan la va perdre arran de les últimes eleccions, el 2015, encara no ha aconseguit vendre dos Audi A8 oficials, un dels quals blindat, que va utilitzar l’exalcaldessa del PP, famosa per no reparar en les despeses en els seus desplaçaments dins i fora d’Espanya. “Era un símbol de la manera de governar de la senyora Barberá, que ha confós i continua confonent de manera sistemàtica els béns privats amb els béns públics”, va dir llavors Ribó.

 En efecte, Barberá, a la mort inesperada de la qual a Madrid aquest dimecres ha respost l’actual alcalde amb el respecte que mai no li va oferir la seua predecessora, tenia un concepte patrimonial del poder. No sols per un maniqueisme característic, que delimitava els “bons” valencians dels “roïns”, sinó per una convicció poc dissimulada de pertànyer a un grup escollit per a governar.

Rita Barberá era popular i populista, es creia intocable. Presumia de no haver-se enriquit amb la política, cosa que no podien ni poden fer desenes i desenes dels seus coreligionaris, afonats en aquest moment en el pantà de la corrupció en què ella mateixa acabaria atrapada. Però se sentia legitimada per a disposar dels béns públics al seu capritx. El poder ha d’ostentar-se, exhibir-se, fins a anihilar, segons una actitud que va compartir durant anys tot el PP valencià. Ella va arribar a convéncer-se que, fera el que fera, sempre guanyaria. La seua amiga Luisa Fernanda Rudi ho va expressar amb claredat meridi ana quan va declarar a Vanity Fair: “Deixarà de ser alcaldessa quan ella vulga”.

No va ser així. La va desallotjar de l’Alcaldia el pacte de les forces d’esquerra signat per Compromís, PSPV-PSOE i València en Comú. Va deixar de ser llavors la “ mater consentidora, cuidadora, arbitrària i castradora” que va veure en ella la seua rival socialista d’un mandat Carmen Alborch. I va perdre el seu carisma.

Es parla ara de l’empremta, indubtable, que ha deixat el pas d’aquesta dona brava i enèrgica, que encaixava malament la crítica, per l’Alcaldia de València. Una alcaldia a què va arribar qualificant de “grisa” l’etapa precedent dels socialistes Ricard Pérez Casado i Clementina Ródenas. No obstant això, no sols el Pla General d’Ordenació Urbana sobre el qual va basar la seua actuació era una herència d’aquell primer període de política municipal democràtica, sinó elements de la vida urbana tan significatius com el Jardí del Túria, el Palau de la Música, l’IVAM i els edificis inicials de la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Amb Francisco Camps en la Generalitat, Barberá es va permetre somiar en gran i es va convertir en l’alcaldessa dels esdeveniments, la Copa de l’Amèrica, la visita del papa i la Fórmula 1. Al cost que fóra, va pretendre “posar València en el mapa”, alçada per l’entusiasme col·lectiu d’una societat acomplexada perquè no havia pogut presumir de Jocs Olímpics, com Barcelona, ni d’una Exposició Universal, com Sevilla. També va ser l’alcaldessa del menyspreu a les víctimes de l’accident del metro, que es va cobrar 43 morts; de la batalla perduda amb els veïns del barri del Cabanyal per prolongar una avinguda i d’un model d’urbanisme massa còmode per als promotors.

Diu una llegenda urbana que Barberá es va encabotar que València fóra la ciutat més il·luminada d’Europa, que es poguera llegir el diari al carrer en plena nit sense esforçar-se. Va aconseguir convertir-la en la que emetia més contaminació lumínica. Anys després, per a estalviar, s’apaguen una part dels milers de fanals instal·lats en les seues avingudes. És una de les herències d’una vella concepció del poder alimentada amb èmfasi i exageració, un combustible que també s’esgota.

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER