Photoshop de la desmemòria

cadci

 

Francesc Canosa

Alegria: “Diumenge… es dibuixa l’èxit”. Tragèdia: “El feixisme, contra el règim del poble”. Només passen unes hores entre aquests titulars. 17-18 de juliol de 1936. Alegria perquè el diumenge 19 de juliol havia de començar a Barcelona l’Olimpíada Popular. Gairebé sis mil atletes. 26 delegacions. 16 esports. La resposta antifeixista als Jocs Olímpics de l’Alemanya nazi de l’agost a Berlín. Els catalans, sempre fent de Superman real abans que naixés el Superman de ficció. Els catalans, sempre salvant el planeta abans que a ells mateixos. Els catalans, sempre abonats al coitus interruptus. La tragèdia: uns militars de l’exèrcit espanyol socialitzen la festa major del feixisme. Comença la guerra. No comença l’Olimpíada Popular. Sempre ens quedarà el cartell. Tres esportistes de colors. El cel blau. La bandera popular. El multilingüisme: català, castellà, francès, anglès, alemany. I… al marge inferior esquerre, un text que resumeix l’eterna tragèdia d’aquest país: “Comitè Organitzador. Rambla Santa Mònica, 25 (C.A.D.C.I.). Barcelona”. Esclar, aleshores, com sempre, els catalans no volien creure’s que comèdia és tragèdia més temps.

  1. Exposició sobre l’Olimpíada Popular. 80 anys. Un altre cartell que vol semblar el de 1936. Però, hi busquem les diferències? Sí, continuen els tres esportistes de colors originals. Sí, també es fa al mateix edifici de Rambla Santa Mònica. Però… ara el cel és lila tricolor. I ara organitza el sindicat UGT. On és el text del cartell original que citava el Comitè Organitzador? No hi és. Per què? Qui va organitzar l’Olimpíada Popular? El Comitè Català Pro Esport Cultural. Qui eren? Desenes d’entitats esportives catalanes, però amb el lideratge del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria); l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el Centre Gimnàstic Barcelonès i el Club Femení d’Esports de Barcelona. I la seu del Comitè era, i és… la seu del CADCI. Com? Un sindicat? Alguna cosa més. Una fàbrica de professionals de l’ espavilamenta (ara en diuen emprenedoria ). Central nuclear de la meritocràcia. Coet de l’ascensió social. Joves de totes les ideologies amb el catalanisme com a bandera. Va arribar a tenir 60.000 afiliats. Però on anem a parar? Un moment.

Els franquistes s’apropien de l’edifici del CADCI el 1939. I d’oca a oca: també s’apropien de la democràcia. La seu passa al ministeri de Treball. L’Estat no reconeix els legítims propietaris: els socis del CADCI. L’argument judicial és colossal: la llei franquista de 1939 de responsabilitats públiques va extingir el CADCI. I els hi diuen a la cara: vostès no estan vius. I això és nostre. Més diversió patrocinada. El 1984 el ministeri cedeix, en usdefruit, l’edifici a la UGT. Un dia Déu passava per allà i el 1997, gràcies a la mediació de la Generalitat, es deixa al CADCI un despatx capsa de mistos al seu edifici! Moribunds. El 2007 la llei de memòria històrica deixa sense efectes la llei franquista de 1939. Es reconeix el CADCI. Revifen. El 2009 l’entitat sol·licita de nou els seus béns. A més de la seu hi ha desenes d’edificis a tot Catalunya sense localitzar. I així continuem el 2016. La seu del CADCI ocupada per la UGT. I ara munten una exposició a casa del CADCI sobre l’Olimpíada Popular que el CADCI va organitzar. I ni els hi diuen res, ni els conviden… a casa seva. El Photoshop de la desmemòria. Però això ja va començar el 1936. Com és que un sindicat minoritari a Catalunya com l’UGT va passar a tenir milers i milers d’afiliats (entre 400.000 i 600.000) a partir de juliol de 1936? Sindicació obligatòria. Pugna per l’hegemonia de la revolució entre la CNT-FAI i UGT-PSUC. Catalunya escombrada: desenes de sindicats catalans autònoms, com el CADCI, forçats, diluïts i endrapats. Substituïts per sempre més. Perquè la tragèdia es pot convertir en una cara de comèdia de Photoshop.

 

Publicat a l’Ara, dijous 15 de setembre de 2016

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER