El poder de les dones

el poder de les dones en marxa

Gustau Muñoz

Ni millors ni pitjors, simplement iguals i necessàries. La incorporació de les dones a tots els àmbits de la vida econòmica i social és un fet a bastament conegut i assumit, però no per això hauríem de deixar de valorar-lo en tota la seua dimensió, amb perspectiva històrica. I no cal que siga el 8 de març per fer-ho.

Cert, encara resta molt de camí per córrer, però venim d’un temps i un país patriarcal fins al moll de l’os, d’una societat que recloïa les dones a l’espai domèstic, que els imposava tota mena de restriccions fins i tot legals, i que estigmatitzava, amb clixés denigrants, aquelles dones que se n’eixien del camí marcat, de la norma.

Ara observem amb atenció la progressiva i decidida incorporació de les dones a tots els àmbits de la política, on es prenen decisions rellevants. Sense anar molt lluny, a casa nostra tenim Mónica Oltra com a vicepresidenta de la Generalitat i símbol de Compromís. Ella, amb Mireia Mollà, Clara Tirado i Ester López Barceló, simbolitzaren també la lluita aferrissada contra la corrupció en la darrera legislatura. Avui, el Consell és estrictament paritari, amb conselleres com Elena Cebrián, Maria Josep Salvador Rubert, Gabriela Bravo,  Carmen Montón i alts càrrecs com Clara Ferrando i tantes altres, que fan una tasca de molta responsabilitat. D’altra banda, a més de la vicepresidenta de la Diputació de València Maria Josep Amigó, o de Consol Castillo i Sandra Gómez a l’Ajuntament de València, o Amparo Marco que és alcaldessa de Castelló,  hi ha un fum de diputades, alcaldesses i regidores de tots els partits. A Catalunya només caldria esmentar Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, Carme Forcadell, presidenta del Parlament (que ara volen ‘empaperar’ però que serà defensada per la gent) o Neus Munté, vicepresidenta de la Generalitat. I a les Illes, la presidenta és una dona, na Francina Armengol.

(I només faig referència a l’esfera política. Si parlàvem de l’espai comunicatiu o cultural, no acabaríem: i és del tot normal i lògic. La meitat de la humanitat dóna per a molt. Però sí que esmentaria noms com  Mònica Terribas, Empar Marco, Xelo Miralles, Maria Josep Poquet, Salut Alcover, Rosa Solbes, Reis Juan… símbols i grans dones dels mitjans que en algun moment han representat i representen molt: bàsicament, elles han personificat la dignitat col·lectiva, com, en un altre pla, la malaguanyada Muriel Casals). Com va dir Josep Renau, reprenent una dita clàssica, “les dones donen valor”.

A Alemanya hi ha Angela Merkel, a Anglaterra Theresa May, a Escòcia Nicola Sturgeon i aviat, potser (i si no, malament!), als Estats Units hi haurà una presidenta, Hillary Rodham Clinton. Tampoc vol dir gran cosa. És la normalitat. I de vegades, en alguns països, l’excepció que confirma la regla. Pot ben bé haver-hi una presidenta i que el patriarcalisme ancestral continue com sempre, no ens enganyem. Però ni que siga simbòlic, és un fet a valorar. Com ho és la relativa retracció de les dones a les esferes de poder, encara, a Itàlia, França, Europa oriental i Rússia. Per no parlar del masclisme discriminatori imperant en altres cultures i continents…

En tot cas, la incorporació massiva de les dones a la vida professional, a les universitats, a tota mena d’activitats és un símptoma extraordinàriament positiu de salut col·lectiva. No aprofitar les capacitats intel·lectuals i de tota mena de les dones, a més de crear frustració i reproduir la desigualtat, a més d’incidir negativament en el balanç final de la llibertat col·lectiva,  és una barbaritat, un malbaratament irracional i lamentable. Quan observem l’ample món i la difusió d’ideologies i religions que voldrien tancar les dones i fer-les invisibles, que les tanquen de fet, i que neguen tots els drets d’igualtat que són una conquesta universal de la modernitat (sí, europea, occidental!), s’imposa un replantejament. Superar certes incoherències.

Hi ha encara molt de camí per córrer, certament. A nivell social, en temes de conciliació i corresponsabilitat, en termes d’equiparació salarial, en termes d’efectiva obertura sense reserves a tots els escalons de les carreres professionals. Normalment recau en les dones la tasca de la cura o atenció domèstica, que serà més i més àrdua amb l’envelliment de la població, i això suposa un fre invisible en determinades circumstàncies, que caldrà plantejar i resoldre. Entre altres paradoxes, com que l’alliberament de les dones professionals pressuposa no el repartiment de tasques sinó la disponibilitat d’altres dones en un altre escaló social, o els horaris i sous de misèria per a les dones (ull: no els homes!) de la neteja als hotels i altres establiments… cada vegada més abundants en una economia de serveis o turística.

I en l’esfera política, igualment: també sovintegen les paradoxes. Res no està garantit ni és irreversible. Culturalment encara pesa molt el llegat patriarcal (les mentalitats i l’imaginari d’una societat antiga que ja no existeix però que perviu en molts aspectes de manera sovint inconscient), i en països propers tan significatius com Itàlia o França les coses no sempre estan del tot clares, malgrat avanços com els que representen les alcaldesses de París o de Roma. Per això la vigilància, les quotes i la paritat estan més que justificades. Sempre és un avanç, la incorporació de les dones. El fet que de vegades siguen tan limitades o estultes com alguns homes, cas d’Isabel Bonig, la líder del PP valencià, és la confirmació de la normalitat. Ja no cal ser una llumenera excepcional.

Les dones no són millors ni pitjors, simplement iguals. I necessàries. Han d’aportar tot el seu cabal, que és molt, a la societat i la política en tots els ordres. A tot arreu. Com a enginyeres, jutgesses, metgesses, policies, militars, empresàries, obreres, catedràtiques, conductores d’autobús, el que siga. És l’exigència d’una societat igualitària i fraterna. O simplement més madura i racional.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER