Joan del Alcàzar
No ha sigut poca l’atenció que he dedicat al fenomen Podem, pràcticament des de la seua aparició fulgurant a les eleccions europees de 2014. Al gener de 2015, amb el títol de “Podem, escac al sistema polític espanyol”, vaig escriure que “Podem és moltes coses. Ens atreviríem a dir que és per a cada possible votant el que cadascun d’ells volguera que fóra. Se’l pot veure com un partit regenerador, netejador, venjador, justicier, renovador de l’elit política o agent d’un canvi en profunditat de les regles del joc, una espècie de comare d’una nova època. Podem és per a molta gent la il·lusió política que la realitat actual és reversible. Podem ha fet creure a molts que és possible governar d’una altra forma, sense oblidar-se de la gent i comptant amb ella, sense menysprear-la, sentint el que aquesta gent sent i, especialment, allò que aquesta gent pateix. I que a més, aquesta nova forma de governar es pot fer sense robar, sense corrompre als representants polítics. En el futur aquesta hipòtesi es validarà o no, però els que aposten per Podem semblen creure-ho”.
Fa tan sol uns mesos, concretament el 19 de març de 2016, vaig publicar un altre article sota el títol “A Podem se li obrin les costures defensant la bellesa”. Sintèticament, el text deia que Podem estava gestionant pèssimament el suport que havia aconseguit en les eleccions de desembre; que no estava jugant bé les seues cartes i que, més que probablement, no havia aconseguit digerir adequadament les dades electorals que van dictaminar les urnes. Però aquest ―sostenia― no era el principal problema. Escrivia el següent: “Molt possiblement el pitjor per a la formació morada és que se li estan obrint algunes de les moltes costures internes que té. No és ara una de les sutures que podríem dir perifèriques, en les quals per cert també s’aprecien problemes, sinó en el nucli dur de l’organització. El colp de mà de Pablo Iglesias cessant al responsable d’organització, Sergio Pascual, ha afectat seriosament Íñigo Errejón, potser l’home amb més projecció extramurs de Podem. La cosa, no obstant això, no se circumscriu a una confrontació entre Iglesias i Errejón, sinó que evidencia problemes interns quant a la concepció tant del partit com de la seua estratègia de present i de futur (…) Podem no acaba de decidir què vol acceptar i què vol rebutjar del model de partit convencional: hi ha expressions del lulisme primerenc del tipus Paz i Amor, i s’evidencien sentències leninistes del tipus tu tens dos ulls, però el partit en té mil”.
A propòsit de l’evident contradicció entre Iglesias i Errejón havia escrit un altre article mes i mig abans, el 6 de febrer, sota el títol “Quo vadis, Pablo? Dues ànimes o sols estils diferents en Podem?”. En ell es podia llegir: “Podem està utilitzant una tàctica que ―sense prejutjar ara si serà o no encertada quant al resultat final― resulta molt irritant. Que les seues formes molesten els altres partits cau pel seu pes, i respon a unes pautes noves que no són les convencionals pel que fa a la sociabilitat partidària. El preocupant és que irrite i genere desafecció entre els seus votants o, si més no, en una part sensible d’aquests (…) Què hi ha darrere d’aquesta supèrbia i de les permanents ganes de brega, d’aquest paper de perdonavides permanentment enfadat amb tots, maniqueu a més, amb el qual Iglesias es prodiga en cada compareixença? Això no solament no ajuda a treballar en positiu per a abordar la superació de la difícil situació en la qual Podem i les seues aliances hauríen de ser peça clau, sinó que allunya qualsevol possibilitat d’enteniment entre ells i el PSOE de Sánchez”.
A propòsit de la necessitat que considerava imperativa de les relacions de col·laboració entre Podem i el PSOE, al·ludia jo als dos líders, Sánchez i Iglesias, i afirmava: “els seus votants respectius no entendrien que ells no s’entengueren. Doncs per mal camí anem. Aquesta tensió extrema entre ambdues forces parlamentàries està resultant clarament perjudicial per als interessos que totes dues diuen defensar (…) Podem està jugant amb sil·logismes simples, segons els quals ells són els únics que poden assegurar un govern de canvi real a Espanya. Semblen oblidar el nombre de diputats que tenen i, a més, la geometria i l’aritmètica variable del seu propi grup parlamentari. Amb tot, no és això l’important. Aquest exclusivisme, aquest essencialisme no va a ser fàcilment digerible per l’electorat més exigent que recolza la formació morada, i que sent radical-democràtic no deixa de ser possibilista”.
Si això ho escrivia al gener de 2015, l’anàlisi que puc fer avui ―any i mig després― del resultat de Podem i els seus socis electorals el 26J es correspon sorprenentment amb l’escrit llavors, i se sustenta en una idea que ha de ser tinguda en compte per a comprendre per què Podem i els seus socis han perdut més d’un milió de vots entre el 20D i el 26J. Deia al gener de 2015: “Podríem estar a les portes d’un error fatal que l’esquerra més enllà del PSOE ha repetit històricament: confondre els seus votants amb els seus militants.
A la majoria dels electors que van votar Podem i els seus aliats el 26J ―ja siguen més o menys radical-democràtics― “no els importa si el PSOE, Podem, Compromís, Esquerra Unida o la resta de formacions als quals confien el seu vot tenen més o menys parcel·les de poder, sinó si el nou govern que pogueren conformar comença a enfrontar i a resoldre els greus problemes creats o engrandits per quatre anys de majoria autoritària del PP i per la incompetència de Rajoy”.
Al meu entendre, ací radica el gruix de l’explicació del decebedor [encara que valuós en el nombre de diputats, convé no oblidar-ho] resultat electoral de la coalició, tan difícil de digerir quan les enquestes anunciaven un èxit complet i absolut per a ella.
Ahir mateix, el Consell de Coordinació de Podem va fer seua la tesi de Pablo Iglesias, que “la clau [de l’enorme pèrdua de suports] va ser la por a allò nou”. És veritat que es van dir més coses, però crec que en aquesta autoexculpació es troba l’argument de major pes que des de la direcció de Podem i les confluències s’ofereix per a explicar com és que el PP va a seguir governant quatre anys més.
Clar que quan la dreta i tota la seua artilleria mediàtica van reforçar la tesi que el PSOE era irrellevant i que era real i factible l’escenari d’un govern extremista, bolivarià i anti europeu, alineat amb la Grècia de Tsipras, la conclusió per a tot l’electorat conservador va ser evident: els comunistes estan ad portas! Ciutadans es va sumar a la campanya amb entusiasme, així que només va faltar que a la mateixa s’incorporara el PSOE ―presa d’un pànic paralitzant davant els auguris que anava a deixar de ser el referent majoritari de l’electorat progressista―, perquè el votant conservador cercara empara i recer en Mariano Rajoy. Per a molts per allò de són uns corruptes, però són els nostres corruptes.
Però això no és tot el que explica el daltabaix del 26J. Resulta evident que la coalició amb IU no ha funcionat. Al contrari. Són moltes les anàlisis amb les dades en la mà que ho proven. És cert que comparteixen un espai sociopolític, però només en part. Són cultures diferents, arrels diferents, propostes diferents. IU porta dècades volent ser el PCE modernitzat, però ni la coalició ni el partit deixen de ser un referent que significa cada vegada menys per a la major part de l’electorat; són per a molts un partit, una opció d’una altra època. El PCE sosté, segons es va aprovar en el seu XX Congrés que “El projecte de la UE i l’Euro han sigut un terrible desastre per als pobles d’Europa, especialment per a la classe treballadora i les capes populars. Els efectes sobre la classe treballadora i sobre el teixit productiu del nostre país han sigut demoledors. Això és un fet absolutament objectiu, fruit d’un projecte irracional i pervers la desaparició del qual és cada vegada més necessària. Tant la UE com l’euro són irreformables atès que s’han construït sobre els valors i els principis del capitalisme, i s’han construït per a servir els interessos del poder econòmic i financer”. ¿Com conciliar aquesta posició amb el discurs europeista crític d’aqueixa nova referència socialdemòcrata de la qual es presenta com a líder Pablo Iglesias?
Els vaivens del màxim dirigent de Podem han sigut molts i han resultat marejadors. És un líder que no suma res a la marca Podem, com li ocorre també a Rajoy amb el PP. Són els dos dirigents pitjor valorats. Ignacio Escolar ha escrit que Iglesias ha volgut ser el poli bo i el poli dolent al mateix temps, i clar, això no ha funcionat. No pot funcionar situar-se en la socialdemocràcia, al·ludir de forma confusa al peronisme, aliar-se amb el PCE i declarar que quan obtinga la victòria serà un president com Salvador Allende.
Salvador Allende és un mite de l’esquerra mundial, un màrtir de la defensa dels valors de la democràcia tal i com la concebia l’esquerra en els anys setanta; una concepció que els comunistes italians van començar a desmuntar, precisament, després del colp militar de Xile. Allò era la Guerra Freda, i portar a l’escenari actual el que van ser els drames de les dictadures militars llatinoamericanes és un immens error. Com ho és la sintonia malament explicada amb Maduro i els seus seguidors o la simpatia cap a Cristina Kirchner o Rafael Correa. Però també ho és el rememorar l’imaginari de la Guerra Civil espanyola, amb el seu cançoner o ressuscitar allò d’“el poble unit mai serà vençut”.
Som molts els que encara ens emocionem amb aquestes fites de tantes derrotes, però convindria no confondre els termes. Amb aquests vímets no es construeix una cistella política i electoral per assolir un govern de progrés en un país com Espanya. La proposta de naixença de Podem era una, la d’una formació transversal, no la d’una nova proposta de l’esquerra més enllà del PSOE, amb les seues llums i les seues ombres. En això està Esquerra Unida des de fa trenta anys llargs i cada vegada amb menys èxit [fins i tot acceptant que la penalitza un sistema electoral bastard]. Esquerra Unida, com ara Podem [i en això té raó Iglesias] sempre ha tingut més simpaties que vots. Certament en són molts els ciutadans que coincideixen amb el que des d’EU denuncien, amb el que volen canviar.
El problema és que a l’hora de convertir aquesta simpatia en suport electoral, el ciutadà pot no saber exactament què és el que està recolzant o, dit d’una altra forma: amb què volen substituir el que volen canviar. Un exemple evident és el discurs del PCE sobre la Unió Europea que hem vist.
Podem ―entenc― haurà de construir un relat del que realment és com a organització política i haurà de definir quins són els seus objectius estratègics, i quines les seues possibles aliances per a acostar-se a ells o per a aconseguir-los. La indefinició o la doble o triple definició no funcionen. Per simplificar: Podem no pot ser el partit de Monedero i Errejón alhora. Si vol ser un PCE/IU 2.0, està en el seu dret. Però això no és el que anunciava com la seua raó d’existir, ni tindrà major recorregut electoral que el que la memòria política recent ens permet imaginar. El repte és gran, però l’organització haurà de decidir si és o no una proposta efectivament socialdemòcrata neta i encoratjadora.
Ha acumulat, malgrat tot, un enorme capital polític. Serà un grup decisiu en el Parlament de Madrid front al nou govern conservador, ja és més que rellevant a ajuntaments i governs autonòmics, està jugant i va a jugar un paper fa poc inimaginable a territoris com ara Catalunya i el País Basc. És urgent i necessari, doncs, que Podem sàpiga definir i transmetre adequadament a la ciutadania quina classe de partit polític és, quins són els seus objectius estratègics i com pensa assolir-los.
