Les ciutats de la Ribera

ciutats ribera

Josep Sorribes

 Pertoca ara fer un recorregut per les ciutats que formen el cor de la Ribera, ubicades en la part central i que s’arrengleren de forma relativament paral·lela seguint l’eix de l’autovia a Xàtiva (Alberic i l’Alcúdia) o l’eix del ferrocarril de rodalies València-Xàtiva (Algemesí, Alzira i Carcaixent o tres en ratlla, com vaig titular el capítol coresponent al llibre publicat  el 2002[1]. Cinc ciutats a la recerca de l’autor que puga o sàpiga copsar-ne l’ànima.

La tasca no és precisament feixuga perquè, a més de les coses que ja s’han explicat per al conjunt de l’àrea, les cinc ciutats presenten trets d’unitat i de diversitat, d’aspectes comuns i específics. Però a més hem de prendre una decisió metodològica un tant radical. Si decidim anar ciutat per ciutat tant el –de vegades– excés d’informació (és el cas de Carcaixent) com la limitació d’espai podem donar com a resultat un text tediós i poc atractiu. Hi ha alternativa? Doncs amb una mica d’imaginació, si. Estarà tal vegada d’acord el lector amb mi en que també podem plantejar eixos temàtics i dins de cada eix tractar d’incorporar aquells trets més rellevants de cada ciutat. Els eixos serien present i passat, però al seu temps, el present podem descompondre’l temàticament en economia; ciutat construïda i medi ambient; bagatge cultural i festiu i patrimoni. Així mateix l’eix del ‘passat’ demana, sinó una descomposició, almenys una diferenciació entre la història econòmica  per un costat i la història política i els agents urbans per l’altre. Per tant si construirem una matriu tindríem 5 ciutats i 5 temes (4 del present i el  passat). Total, 25 caselles.

Davant d’aquesta doble possibilitat (ciutats o temes) i seguint el savi consell de la pel·lícula Airbag (lo important és el concepte) he optat per les verticals, és a dir, per parlar-ne dels 6 eixos temàtics esmentats i dins de cadascú treure a col·lació allò més rellevant de cada una de les ciutats del cor de la Ribera. S’encomanaren a la deessa Fortuna i que siga el que Deu vulga.

A. L’economia

Encara que en part ja s’ha fet esment en els apartats anteriors, pel que fa a la economia es produïen fer dues consideracions inicials. La primera és l’evidència que la base productiva de tots els municipis (amb les lògiques diferències) està determinada per l’agricultura i la indústria agroalimentària (amb l’excepció d’Almussafes i el seu parc empresarial) i que ni la indústria existent, ni l’activitat comercial, ni la construcció –en crisi des del 2008–, ni un turisme residual basat en un patrimoni valuós però no explotat com a producte turístic, són bases fermes de creixement econòmic en aquesta part de la Ribera.

La segona consideració deriva del coneixement del terreny i de l’olfacte d’Arcadi España, per al que la comarca (o com si voleu la subcomarca) està tota ella en fase d’estancament relatiu, sotmesa al que Fuster denominava ‘permanent somnolència digestiva’. De fet, en parlar de la situació econòmica Arcadi España suggerí un mètode d’anàlisi ben senzill: observar, i a ser possible comptar, la gent que tots els dies pujava a les estacions de Renfe de Carcaixent a Alzira, i fins i tot d’Algemesí, en direcció a un treball quotidià ubicat en altres latituds. Es a dir, hi ha expulsió de població laboral prou més significativa que l’atracció exercida sobre el seu entorn.

Mes enllà d’aquestes dos consideracions, el present (i futur?) econòmic dels municipis riberencs és lògicament diferent, imposant-se la diversitat. Així, si parlem de Carcaixent, cal començar dient que, com també deia l’Arcadi, la principal indústria de la ciutat són els jubilats (les pensions) i l’ensenyament (hi ha quatre col·legis públics, tres concerts, un conservatori de música i l’escola d’adults). L’agricultura (taronges i caquis com en tota l’àrea) no permet massa alegries i, llevat d’algun personatge com Cañamás, la gran tradició de comerciants que li dona fama a Carcaixent ha desaparegut pràcticament i sols Ladislau Llàcer i Ripoll mantenen el record de les velles glòries que feren de Carcaixent  un referent força conegut des dels temps del principi del conreu de la seda fins als darrers temps daurats de la taronja, fa ja algunes dècades. Tampoc la indústria permet tirar coets. Es manté l’antiga FESA (Frutos Españoles S.A.) ara reconvertida en la Scheeppess controlada avui pels japonesos i una indústria química internacional, que prop de Cogullada, fabrica els colorants naturals de les píndoles medicinals (DEPROVESA–WILD). Tampoc les noves modalitats comercials han tingut massa èxit a Carcaixent, perquè EROSKI va ranquejant. Clar que pitjor és el cas d’Alzira. Per últim, alguns dels horts tradicionals com El Pinar dels Frares o el mateix Monestir d’Aigües Vives, per posar sols dos exemples, tracten d’especialitzar-se en una mena de turisme agroecològic però tampoc es pot dir que siga un sector que arrossegue l’economia local.

Si de Carcaixent passem a Alzira l’optimisme tampoc està massa justificat. Com digué Arcadi, a Alzira hi ha un abans i un desprès de Sunyer, don Lluís, vertader factòtum de l’economia alzirenya i home de gran influència social i política. Del seu petit imperi (AVIDESA, CARTONATGES SUÑER, etc.) sols roman l’empresa promotora (CLÁSICA URBANA), la construcció de camions frigorífics (SOR) i l’hereva d’AVIDESA (ICE CREAM FACTORY – ICFT), que produeix gelats per a altres empreses. Pel que fa a la resta, més enllà de ARROZ SOS, CARTONAJES  ALCAN i d’algunes activitats vinculades a la seua “centralitat” (l’important editorial  BROMERA,  el Centre de la UNED i l’Hospital de la Ribera), els fracassos són d’allò més habitual: el non-nato centre comercial, el fracàs de l’hospital de NISA en Aigües Vives, el polígon industrial mig buit camí de Guadassuar per no parlar del “pelotazo” immobiliari del Tulell.

Sortosament a Algemesí les coses semblen anar una mica millor, sobretot pel gran èxit de la cooperativa agrícola (COPAL), exemple i referent en tota la comarca (en canvi a Alzira hi ha tres cooperatives agrícoles i van totes a la grenya) i que dona treball i prestigi a Algemesí. A més, hi ha algunes altres indústries com MEIVEL, B.J.R (Construcció de moto-carros) o les fàbriques de gel de capital euskaldun.

Si Algemesí permet un canvi d’estat d’ànim pel que fa a l’economia, la més petita, l’Alcúdia, no ens defrauda. Malgrat el relatiu declivi de l’empresa insigne FRUDESA (ara de capital francès), l’Alcúdia es coneguda des de fa anys per ser la seu d’ISTOBAL i l’acompanyen la empresa agroalimentària CHOVER, INELEC i les empreses de productes metàl·lics (IMECAL i VIFERMA). Altra activitat econòmica important és la desenvolupada pel gran comerciant de la taronja ja esmentat (CAÑAMÁS) que té a l’Alcúdia un gran magatzem a “La Illa” i una marca pròpia de taronges (LEGAMIN). Hi ha també a l’eixida el polígon industrial del Camí Reial.

A Alberic, més enllà d’un polígon industrial amb un alt grau d’ocupació, seria imperdonable oblidar-se d’un dels fracassos més notables i coneguts de la logística valenciana. Vora l’autovia, la crisi sembla estar a l’origen del caràcter inacabat del gran magatzem robotitzat de VIDAL, de més de 2 km de llarg i amb capacitat simultània de més de 50 tràilers. Les inexistents portes permeten escorcollar la dimensió descomunal d’aquesta fallida empresarial.

B.- La ciutat construïda i el medi ambient

Pel que fa a aquest segon eix temàtic  cal fer també algun comentari inicial. Les ciutats del cor de la Ribera son petites ciutats (com a molt, mitjanes) que s’ubiquen al territori de referència de forma relativament regulat,  recordant una mica els esquemes de  localització central  desenvolupats  ja fa molt per Lösch o Christaller. De fet si ho comparem a la veïna comarca de l’Horta,  l’espai està  molt menys atapeït de ciutats i els casos de conurbació són sensiblement menors. De fet  sol podríem parlar de conurbació en sentit  estricte en els casos de la triada Carcaixent-Alzira-Algemesí, Carlet-l’Alcúdia i,  a tot estirar,  Almussafes-Benifaió-Alginet. El cor de la Ribera,  contemplat amb les ortofotos a les que feia referència al principi, té un aspecte de plàcida planura verda on sembla com si,  des de dalt, s’hagueren deixat caure ous en una paella de gran superfície i que la clara hagués esguitat conformant petites taques blanques (les masies i alqueries). Per tant, d’alguna manera, la forma i disposició de les ciutats de la Ribera resulta prou coherent amb el predomini de l’activitat agrícola. Passejades a peu són ciutats tranquil·les, pobles grans on no hi ha  greus problemes de congestió ni de degradació.

Dit això, si seguim el mateix ordre i comencem  el nostre comentari per Carcaixent, el plànol del terme i de la  ciutat presenta algunes característiques peculiars. En un terme allargassat  de ponent a llevant, de superfície mitjana (59’39 km. quadrats), confrontat pel nord-oest amb Alzira i pel sud-est amb Tavernes de Valldigna i una pendent  suau (l’altitud mitjana és de 21 metres sobre el nivell del mar però el punt més alt –l’Alt de la Vinya– hi és a 402 metres), el nucli urbà de Carcaixent  està  ubicat a l’oest,  a la vora dreta del ferrocarril, en la part baixa, a prop del temut Xúquer, el devastador. Entre la ciutat i el riu, al voltant de la primigènia Ermita de Sant Roc de Ternils (l’origen de la ciutat), s’estén l’àrea regada “a peu”,  és a dir,  l’àrea que -com Benibaire- no necessità  mes que l’aigua de les sèquies (sobretot de la històrica Séquia Reial de Carcaixent )  i de les primitives sénies de sang (de fusta o de ferro colat) per a fer que els camps oferiren els seus fruits  de productes de l’horta, d’arròs -en alguns indrets- i,  sobretot, de moreres quan alimentaven  als cucs de seda. El creixement del nucli es feu cap a l’est, fugint  del riu, i també cap a l’est s’estengué el regadiu quan la màquina de vapor, l’electricitat i el motor d’explosió, permeteren a les bombes d’extracció d’aigua arribar a majors profunditats. Pràcticament tot el terme es reconquerí per al regadiu i es poblà d’horts i  masies, llevat de la part més muntanyosa de l’est en terres de la Barraca d’Aigües Vives.

L’antiga carretera a Alzira travessa un petit centre històric que té en el carrer de la Missa (per a anar a missa a Sant Roc) i en el carrer Sant Cristòfor/Nostra Sra. dels Desemparats, el dos  eixos principals, i en la Plaça  i en l’entorn de la valuosa església (segle XIII) el seu centre simbòlic. Al nord de l’eix del carrer de Sant Antoni trobem una eixampla relativament regular rematada al nord pel nou centre comercial, mentre que la trama al sud de l’eix esmentat és més recent i irregular. En els extrems del consolidat urbà els nuclis de Santa Barbera,  Barraques,  la Muntanyeta i Cogullada (o Cullà) marquen  la fi d’aquest i l’inici dels camins que lliguen Carcaixent amb horts i urbanitzacions (entre altres, les urbanitzacions d’Aigües Vives, Santa Marina, Els Amics, Sant Blat, Tir de Colom… i els horts de Sant Eusebi, Sant Vicent, Carreres, Soriano, l’Àguila i l’Ermita).

Alzira té alguns tres comuns a Carcaixent  i també diferències significatives, Trets comuns  com  ara l’existència d’àrees de muntanya a l’est (la Murta,  la Casella i la compartida amb Carcaixent Barraca d’Aigües Vives, totes tres en els contraforts de la Serra de Corbera), l’abundància  d’urbanitzacions (no oblidar el Respirall),  masies i horts, l’existència de nuclis perimetrals  degradats o relativament degradats (Les Barraques,  l’Alquerieta i el Torrelló) i la perimetralitat dels (fracassats o no) polígons industrials i centres comercials etc. Diferències, moltes i importants. La primera una dimensió urbana molt superior (duplica en població Carcaixent)  prové de molt antic i que explica que Alzira (l’illa del Xúquer) fora ciutat emmurallada  amb tot el que això suposa de condicionament per a la trama urbana (l’Avinguda –desaprofitada i densificada– de la Hispanitat i els Sants Patrons ; el Raval…). Altra diferència és la major virulència a Alzira del boom immobiliari com s’encarrega de demostrar l’àrea de Tulell, al Nord-oest. Per últim, des del punt de vista morfològic, la forma sensiblement arrodonida d’Alzira, farcida de rondes, contrasta amb la rectangularitat de Carcaixent.

A Algemesí,  la forma e la ciutat és sensiblement arrodonida,  on el riu Magre -que s’uneix al Xúquer en el terme d’Algemesí- fa de límit  per al creixement de la ciutat. Fins a l’Avinguda del País Valencià, Algemesí presenta una estructura urbana sensiblement radial  a partir del nucli que s’estén entre la Plaça Major  i la Plaça del Mercat (amb un subcentre en torn a la plaça de la Constitució). Però al nord de l’esmentada avinguda la trama és d’una eixample prou regular, i on s’ubiquen les àrees esportives i el polígon de Cotes en l’eixida cap a Albalat (al nord-est). Altres àrees industrials, també perifèriques s’ubiquen al Nord (camí d’Alginet, on hi és la COPAL) i a l’Oest,  a l’esquerra del ferrocarril València- Xàtiva. Malgrat aquestes protuberàncies (a l’esquerra del ferrocarril, al nord i al Sud del polígon hi ha dues  àrees residencials de “segon” ordre), Algemesí ve reforçat el seu caràcter circular per unes rondes (avda. Bernat Guinovart-Ronda de la Verge del Carme-Parque Salvador  Castell-Ronda d’Alzira-Ronda del Calvari) que,  recolzades en la ronda natural del Magre,  li donen aquest caire  arrodonit sa la ciutat. A destacar  l’absència de cap parc rellevant en el consolidat urbà (el modern de Salvador Castell és de reduïda dimensió),  així com  l’estranya localització del principal i molt ample viari de la ciutat (l’avinguda de Bernat Guinovart) molt a l’est  quan  viaris d’aquest tipus, a Torrent,  a Gandia i a la mateixa Alzira  tenen un paper de bulevard central. Al remat una ciutat densa i ampla,  de densitats moderades on els 28.000 habitants semblen tenir un entorn favorable.

La més petita Alcúdia té una certa forma d’armadillo determinada pel caràcter estructurant i limitador  grans infraestructures  viàries, ferroviàries i fluvials:  l’autovia a Xàtiva  que l’envolta per l’Est; el ferrocarril a Castelló de la Ribera (que els dóna mal servei) per l’oest, i la Sèquia Reial del Xúquer i el riu Magre pel sud i el nord respectivament.   Amb aquests paràmetres, l’Alcúdia  ha estat obligada a refer  bona part del seu viari intern, tot i que ho ha resolt amb prou sentit comú. L’antiga carretera nacional a València -que era  l’eix principal-  s’ha reconvertit  en dos trams rectes, l’avinguda Comte del Serrallo i l’avinguda de Montortal unides per una corba (l’avinguda d’Antoni Almela),  que abraça el centre antic i la ciutat tradicional.  Un centre històric nítidament identificable en l’espai comprés al voltant de l’Ajuntament i  d’un seguit de places o placetes: plaça de la Constitució, plaça de l’Església, plaça de Cervantes,  plaça de Lope de Vega.   Com m’informà Sole, la meua amfitriona, l’eix principal discorria pels actuals carrers Calvo Acacio, Joan Baptista Osca (un important pròcer de la ciutat) i l’actual avinguda d’Ausiàs March, dibuixant una “S”  cridanera. Després,  amb la construcció de la carretera nacional que travessava la ciutat, el centre es desplaçà cap al nord, com ho demostra  el fet  que Galbis es situara tot just enmig de la “S” que dibuixava aquesta carretera  (i que era còncava  enlloc de la tradicional que era convexa). Ara,  amb l’autovia, la carretera nacional  ha esdevingut,  com he dit, un viari intraurbà,  i de la gran rodona que està al principi de Calvo Acacio  n’ixen dues diagonals que connecten amb Carlet i amb Guadassuar, Alzira i Algemesí. Per últim, prop del creuament de l’avinguda de Montortal amb la Séquia Reial del Xúquer,  surt el camí vell d’Alzira. Aquesta  és la configuració bàsica de la trama urbana en forma de ratolí que  presenta  Alcúdia. Com ja és tradicional al cor de la Ribera, el polígons industrial ocupen posicions  perifèriques, millor solució, de tota manera, que molts polígons en altres ciutats del país que romanen despenjats absolutament  de la trama urbana. Així, en l’entrada de València per l’antiga nacional es localitza l’important polígon La Creu amb el club de tenis al seu bell mig. En la eixida a Guadassuar estan previstes dues àrees  de sol terciari comercial i, al costat, un extens solar de sol residencial (fill del boom immobiliari) del que sols està ocupat l’extrem esquerre (la urbanització  Ismael Tomàs). Per últim, a la dreta de la Séquia Reia del Xúquer i amb el límit del ferrocarril, s’estén el polígon industrial del Camí Reial, un polígon a l’ús, un tant degradat on, casualment, hi ha una mesquita i un  petit barri marginal (la Punyalà).   En el camí dels somnis o desitjos, el boom  immobiliari degué d’afectar les meninges d’alguns perquè,  a  més del sòl terciari  comercial i del solar ja esmentat, a l’Alcúdia  hi ha  previst,  a l’esquerra del ferrocarril, un flamant “ Nuevo Polígono Industrial nº 15” i al sud del Polígon Industrial la Creu –on estan, entre altres, Istobal i Frudesa-, a l’altre costat  de l’avinguda de Carlet  han “previst” entre l’avinguda i el ferrocarril un PAI de sòl urbanitzable residencial d’extensió considerable. Males bromes que gasten les expectatives desbocades. Vista la població i la dinàmica poblacional i productiva l’Alcúdia te sòl per a moltes dècades.

Parlem,  per últim,  del cas d’Alberic.   El plànol té alguna semblança amb el d’Alcúdia, probablement perquè  si en l’Alcúdia l’autovia a Xàtiva envoltava la ciutat per l’est,  a Alberic ho fa per l’oest. Però com la ronda sud-est  limita  el creixement cap a l’àrea de conreu, la forma global d’aquesta petita ciutat  és clarament ovoide. Forma a la que ajuda molt no sols la ronda del sud–est,  sinó també  un potent viari perimetral  per l’oest (avda. de la Ribera Alta – avda. de la Muntanyeta) construït  de forma  genèricament paral·lel a l’autovia (deixant  una gran franja intermèdia) i amb un perfecte i lleuger  perfil còncau. Entre aquest viari i la ronda Sud Est  s’estén Alberic.  Forma ovoïdal  o, si es vol, de panou. Una ciutat petita amb un clar eix nord sud (Antonio Lloret- Ramón i Cajal) i un incòmode tram de via que discorre prop de la ronda oest  i més o menys paral·lel a l’eix principal. A  l’àrea que confronta  amb la ronda sud-est es troba un centre històric que es prolonga a l’esquerra del carrer  Huertas (en l’àrea de la Plaça de Portugal)  amb signes de degradació en aquest segon espai històric.

Altra semblança d’Alberic i l’Alcúdia  és el tema de les expectatives desbordades  en el darrer boom immobiliari i  que avui resulten  xocants i naïfs. I no ho dic pel sorollós fracàs dels magatzems de Vidal a la vora de l’autovia sinó per l’incert destí del PAI “planificat “ entre el viari ja esmentat i  l’autovia, a l’esquerra de la  “muntanyeta”,  vertader pulmó verd de la ciutat i àrea d’esbarjo i enciam. Un PAI que,  com molts altres, esguiten el paisatge de fanals i matolls. L’inevitable polígon industrial en l’extrem sud  d’aquest nou viari  no suposa sorpresa alguna,  contràriament al que es trobarem (jo anava aquell dia acompanyat d’un bon amic, el jove arquitecte Israel Blasco) en el veí i petit nucli de Benimuslem  on el cunyat de l’Alcalde, un tal El Pedrero, personatge conegut i poc de fiar,  s’ha pres la molèstia de fer aprovar un PAI enorme del que malauradament  es veuen  les boques del clavegueram i els matolls  que han substituït als arbres. Tot un plaer.

C.- El bagatge cultural i festiu

En aquest tercer eix temàtic, de caire bàsicament antropològic,   rau,  sense dubte, el relliscós i complex  tema de “l’ànima de la ciutat”. És a les tradicions, les festes, els  habituals redolins i versets envers els municipis veïns, l’orgull (o autobombo) de la pàtria xica etc., on podem  “destil·lar” i resseguir l’esmentada ànima.

Abans de “municipalitzar” el tema  amb el ben entés de que la informació de la que disposem és parcial i desigual i que volem fugir de qualsevol mena de catàleg de festes (sols faré esment d’alguna per la seua singularitat),  no està demés  deixar damunt la taula l’assumpte de la “consciència comarcal”. En algun moment anterior  he defensat  que,  més enllà de versets,  pulles  i picabaralles de proximitat,  el “soc de la Ribera” hi és present i quan hom pregunta a algú si és de la Ribera (l’accent els delata) no sols haver-hi cap signe  de desaprovació. Això si,  els interrogats s’apressen  a especificar  més  informant del toponímic de referència. Mantindré doncs la hipòtesi d’una certa consciència comarcal la qual cosa sempre és un actiu de futur.

Com que sempre hi ha la doble opció  de treure a llum les picabaralles de proximitat  totes a l’hora  o cas per cas,  he optat  en aquest cas per la primera opció per a tindre una visó de conjunt. Les fonts utilitzades  han estat  l’obra tradicional de Sanchis Guarner[2], el llibre ad Majorem Gloriam d’Alzira  publicat  per Bromera[3], i algunes sucoses informacions proporcionades per la meua amfitriona a l’Alcúdia,  Sole Cucó. Heus ací  doncs una petita selecció d’aquest gènere literari pel que fa al cor de la Ribera:

El Alcúdia les roscanes

són molt moneres

s’ajusten les lligacames

de vint maneres                           MSM

 

D’Algemesí,

ni dona ni rossí

ni res que siga d’allí                      MSM

 

Algemesí és Algemesí

i que cap fill de puta

s’acoste per ací                             MSM

 

Tenen les d’Algemesí

la panxa llisa

de fer tant de volantí

dalt la pallissa                               MSM

 

Alzira, cau de raboses

i Carcaixent la llobera

Algemesí te la palma

de gent malfaenera                      MSM

 

La fadrina alzirenya

De tot se’n riu

si es forada l’espardenya

o se n’ix el riu                               MSM

 

Per competència

fer a València,

tots els d’Alzira

parlen aixina                                MSM

 

Qui vulga viure poc

i morir ric

vaja a Alberic                               MSM

 

Alberic és poble ric

per l’arròs de fora coto

per les anyades de seda

i les jugades de loto                      MSM

Lairón i cia. També ens han deixat algunes perles de dites populars:

Catarroja descoberta

i Albal sense fonament.

Ara, per a xiques guapes

Les d’Alzira i Carcaixent

 

A Alzira   està la Glòria

A Carcaixent està el Cel

A la Pobla el Purgatori

i a Xàtiva està l’infern

A banda de la ja icònica frase de “ Ets d’Alzira i plores?”

Per últim, la meu amfitriona a l’Alcúdia,  Sole Cucó, em regalà aquesta popular comparació:

 Els de Guadassuar són  carabassots

Els de Carlet lleganyosos

Els d’Alberic rateros

I, les xiques de l’Alcúdia

– diuen en Alzira-

Flatoses

Deixem ací els amors de proximitat per a escorcollar una mica,  de forma puntual, desigual i no sistemàtica,  els camins de l’autopercepció  i del menys positiu autobombo.

Comencem, com és  habitual, per  Carcaixent. Després de converses i passejos em fa l’efecte que,  a hores d’ara, Carcaixent és una d’aquestes ciutats( Sogorb és un altra i hi ha més) que bassa bona part de la seua autoestima  en  glòries passades, en el cas de Carcaixent  en l’indubtable protagonisme  de la seua elit  comercial  que ja en la seda i després en la taronja  deixa profunda empremta a la ciutat i feu d’aquesta un referent nacional i,  sobretot, internacional. Les seues relacions  amb Sóller i Borriana,  ciutats que establiren profunds lligams amb Carcaixent (cercaven les xiques guapes i,  ja es sap,  de Carcaixent i dolces, em digué Arcadi), li varen  permetre a Carcaixent  assumir un  protagonisme econòmic,  social i cultural  del que continuen vivint en l’imaginar col·lectiu. Un protagonisme  que tingué una vessant hidràulica de la que encara avui estan orgullosos els carcaixentins: la construcció en el segle XVII,  per iniciativa dels “notables”, de la Séquia Reial  de Carcaixent que s’avançà  a la del Xúquer i que agafà l’aigua  al Molinet Vell,  a l’altura de l’assut d’Antella,   duent-la fins l’horta de Carcaixent, desprès de recórrer uns 45 km. A la seu central de la Séquia, prop de l’Ajuntament,  encara hi ha una placa commemorativa de l’efemèride. Personatges com el Marqués de la Calzada (i, per relacions familiars el Marques de Montortal) i,  posteriorment  José Ribera (exportador i mecenes de bon gust com demostren la bona arquitectura i els magnífics magatzems modernistes), són un referència permanent.  Malauradament,  el Carcaixent  de 2016 te poc a veure  amb el Carcaixent  oligàrquic i comercial de temps pretèrits. Malgrat  haver estat sempre  a l’ombra d’Alzira (prop de 45.00 habitants i una extensió  considerablement  major) Carcaixent li parlava a Alzira de tu a tu  i n’oferia un dinamisme  competitiu. A hores d’ara  fa la impressió d’estar sota el síndrome de Proust, recercant temps ja perduts. Hi ha algun fet històric singular que també forma part de la memòria històrica dels carcaixentins. Em refereresc  al affaire dels croats : l´assasinat  el 1969 d’ un general croat nazi ( VJekoslav Luburic, alies  Maks el carnisser o Vicent Perez Garcia), responsable dels camps d’ extermini refugiat a Carcaixent  i protegit pel franquisme i que fou assassinat per un espai de Tito  (Ilija Stanic)(https://www.youtube.com/watch?v=JVlptP8wAIs  i https://www.youtube.com/watch?v=KUjUJTX1rCE , ‘Francesc Bayarri 2006 Cita a Sarajevo’ . Col·lecció El Tàvec de l’Eixam Edicions, 2006),

A Alzira les coses són una mica diferents.   Hi ha un aire  a “capital comarcal” i, per tant,  també un grau d’imitació a València i de coentor. El llibre ja esmentat de Lairón (que  és arxiver municipal i cronista de la ciutat) deixa pocs dubtes  sobre aquesta autopercepció positiva  que s’ha mantes  malgrat la desaparició de dos pilars  fonamentals: el petit imperi de Lluís Sunyer i el clan dels Blasco. A banda dels monuments i dels actius turístics –dels quals en parlaré en el proper eix temàtic- l’esmentat llibre deixa prou pistes (també trau pit amb la història) d’una autopercepció que,  almenys, és vol transmetre com a positiva. Lairón aprofita de forma intel·ligent  el passat àrab de la ciutat i comença el llibre amb una cita del poeta Ibn Jafadja, natural de l’illa:

Quina felicitat la vostra de tenir  muntanyes,  aigües,  rius,  arbres

el paradís etern no està més que en el vostre territori. 

No temeu que demà  us espere l’infern

no és possible que després del paradís es puga entrar en l’infern.

A més de la bellesa de les vistes d’ocells des de la muntanyeta del Salvador o des de la Serra Corbera, no hi ha  detall que l’autor deixe de capitalitzar  els seus itineraris per l’arquitectura,  el pla i la muntanya. Torres i muralles,  escriptors i pintors, creus i monestirs…i,  per descomptat, les festes. Res s’escapa a aquest llibre homenatge que, explícitament o implícita està destinat a reforçar l’autoestima i la capitalitat d’Alzira. Això si, amb justícia, els alzirenys poden  enorgullir-se de tindre el parc urbà més gran del cor de la Ribera, tal vegada com a expiació del pecat de cobdícia comés primer a l’avinguda i més recentment a Tulell.

Tanmateix, a la veïna Algemesí passen prou de capitalitats i jerarquies. Recolzats en un dinamisme econòmic  més que raonable, que te prou a vore amb l’èxit de COPAL, la cooperativa amb majúscules, i amb l’èxit dels seus polígons industrials, a Algemesí no els acomplexa tindre sols 28.000 habitants (front als 45.000 de la “capital” i un terme relativament menut (41’3 Km. quadrats front als 110’49  d’Alzira i fins i tot els 59’25 de Carcaixent). Han maldat de valent per aconseguir que les seues festes majors  de principi de Setembre, en honor de la Mare de Déu de la Salut,  hagen superat les fronteres i siguen amplament conegudes i visitades. (Una de les Set Meravelles  de la Comunitat Valenciana -2008- i un dels 10 Tresors del Patrimoni Cultural i Immaterial d’Espanya, segons títol atorgat el 2009). Tres processons omplen la ciutat de tradició, música i espectacle de dansa. El més conegut és l’espectacle del Muixeranga,  amb les seues torres  i el so del tabalet i la dolçaina interpretant la famosa peça musical, però en la continu desfilada d’aquest dies  tenen també la seua presència els Misteris i Martiris, els Bastonets, la Carxofa, els Arquets, les Pastoretes, les Llauradores i els Tornejants, totes elles danses populars rescatades. Per a arrodonir la festa, la Setmana de Bous que es celebra en l’única plaça de bous arreu del món que és quadrada, de fusta, i té una gran audiència.

A L’Alcúdia,  una petita ciutat del cor de la Ribera que té tan sols uns 12.000 habitants i un reduït terme (23’67 Km, quadrats) no tenen tants elements per a bastir l’autoestima però tanmateix  gaudeixen d’una forta identitat composada per elements ben diversos i dels quals jo no haguera estat conscient sense l’ajut del meu bon amic Guillem Olivares i de l’encisadora Sole Cucó, qui em va fer un excel·lent paper d’amfitriona i que és un regal dels Deus en forma de simpatia i bon rotllo. Vaig anar a l’Alcúdia el 3 de  Febrer de 2016 amb la sort  que aquell dia  era la  festa de Sant Blai, on tot Déu fa cua als forns per a endur-se els famosos cocodrils, unes mones amb forma del temut sauri que du un ou entre les dents. Una mona de Pasqua avançada i bon presagi  per a la visita. Mentre passejaven pel centre històric, visitàvem l’excel·lent Casa de la Cultura i admiràvem  la façana  barroca de l’església (la catedral de la Ribera), Sole (Guillem sols estigué al principi perquè el treball  és el treball)  me’n va anar  nodrint d’antropologia de la bona,. Gràcies Sole.

Així fou om em vaig assabentar d’un seguit de “peculiaritats” que, totes plegades, confereixen a l’Alcúdia un encant  especial. Tractaré de resumir per al lector alguna d’aquestes peculiaritats.   La primera es que als alcudiencs els diuen de malnom “roscans”, en raó a la costum de parlar de “la rosca” com a substitutiu del pa. Tal vegada la penúria de la postguerra puga explicar- ho, però el cas és que encara avui l’expressió “m’he fet una rosca” és comuna entre la gent ja entrada en edat.

Abans de tindre que deixar-nos Guillem em posà al corrent de dos extrems  que no es poden passar per alt. El primer és la celebració a l’Alcúdia des de fa molts anys (més de 20 anys)  de la COTIF,  un encontre internacional  de les seleccions juvenils de futbol de molts països on es troben jugadors,  entrenadors,  “guaitadors” i tota la basca. Val a dir que per l’Alcúdia han desfilat i desfilen  quasi tots els que després son estrelles mediàtiques : els  Guardiola,  Messi  i un llarg etc. El segon fet  és la presència a l’Alcúdia d’un interessant  moviment pictòric que començà amb la triada Manolo Boix, Adrià Pina i Oreto Cruixà.   El primer de tots –molt conegut i valorat avui-  feu després grup amb Armengol, i Artur Heras. Un símptoma de la vitalitat cultural de l’Alcúdia  que no és aliena a la presència de Vicent Andrés Estellés els darrers anys de la seua vida, ni al fet que de l’Alcúdia siguen  també personatges com l’escultor Vergara, el mestre Ribera, Llorenç Millo o Josep Lluis Bausset  i Císcar.

Com he dit adés, Guillem hagué de deixar-nos i Sole i jo continuarem el periple i la xerrameca. Fou així com anaren eixint altres trets peculiars. El primer és la peculiar simbiosi de conservadorisme religiós i progressisme polític. Des de la restauració de la democràcia  l’Alcúdia sempre ha votat PSOE (ara governa amb Compromís) i ha tingut quatre legislatures com Alcalde (des de 1991 fins al 2007) a Paco Signes. La qual cosa no sembla entrar en contradicció amb el caràcter  conservador de la “cultura popular” expressat en fets com la devoció per la Verge de l’Oreto. Aquesta és la  gran festa, en la qual si a una família li toca “la mida” (cinta que te la mateixa longitud que l’altura de l’escultura de la verge) aquesta és objecte d’usos  tant  pagans com dur- se la mida per a tindre sort als exàmens o altres  reptes. També té importància anar casa per casa a vore els regals que s’ha fet als que prenen la primera comunió. Tal vegada com a fruït  d’aquesta peculiar simbiosi, la Setmana Santa a l’Alcúdia és  realment original. A la processó hi ha pasdobles, caramels i altres distraccions. O siga a meitat camí entre Carnestoltes i tradició religiosa.

No acabaren ací les sorpreses. Guillem ja m’ho havia avançat a València i Sol m’ho confirmà: a l’Alcúdia hi havia ( s’està perdent ) una curiosa institució civil: les cartes d’amics. Breument la cosa és que abans de deixar el poble (als 17 o 18 anys) les penyes d’amics i amigues – per separat escrivien unes cartes on s’hi feia constar els compromisos del col·lectiu envers els membres. Quedava enregistrat quin regal es faria (estimat en funció del salari de FRUDESA, per cert) al primer que es casara, al que arribara als 40 sense casar-se i com això moltes altes  circumstàncies possibles. La carta tenia molt de valor i es repectava molt.

No cal dir que a l’Alcúdia. A banda de Manolo Boix, hi ha dos referents populars: GALBIS i ISTOBAL. La fama de Galbis (ara ja no existeix, i Sole i jo dinarem al restaurant de l’antiga casa Galbis) fou realment forta fins no fa molt. Sole recordava perfectament la dita (La paella es grande i Galbis la hizo gigante). En el cas d’ISTOBAL (que ve d’Ismael Tomás Ballester), la fama se l’ha guanyada a cop de competitivitat i això  en un municipi menut com l’Alcúdia  és notícia. Si ISTOBAL és una empresa molt coneguda en l’àmbit valencià, imagineu  el seu ressó  local.

Abans de dinar i de fer camí cap a la veïna Carlet (que s’ha autoadjudicat la “capitalitat” del caqui, com diu ben a les clares un rètol metàl·lic a l’entrada)  Sole i jo visitarem la famosa i gegantina sénia de fusta de Sant Antoni (1842)  a la vora el monument al llaurador, l’Hort de Manús (municipal i interessant) i el velòdrom Lluís Puig (que fa un velòdrom a l’Alcúdia.?: sols explicable perquè el personatge  era de l’Alcúdia).

Totes aquestes peculiaritats conformen l’ànima de l’Alcúdia,  una petita ciutat que no deixa indiferent sempre, és clar, que a ú se l’expliquen com feren Guillem i Sole. També  hi ha  una Muixeranga  menys coneguda i de menor abast  i altres festes, però l’ànima de l’Alcúdia és – o a mi em semblà- especialment polièdrica  i variada.

Per últim, els d’Alberic, de malnom raters per l’antic consum de rates de la marjal, guarden en la seua memòria col·lectiva  la importància de l’arròs (i també de les epidèmies com recorda el verset popular: qui vulga viure poc…) i la fama del plantons d’arròs que s’exportaven a altres pobles de la Ribera. A poc a poc,  l’arròs donà pas a la taronja i fins el 1997 no s’inaugurà el polígon industrial. Ciutat menuda (uns 11.000 habitant), de passat i present fortament vinculat a l’agricultura de regadiu però que, cóm no, té els seus referents identitaris. A banda de les festes habituals (Sant Antoni, Sant Blai, les Falles, la Santa Cecília musical etc.), Alberic és coneguda pels  Panous o  Mones de  Pasqua,  amb el secret professional del caramull o remat de la coca feta a partir de la clara d’ou. Gaudeix, a més, de dos festes peculiars: la Nit del Meló (8 d’Agost),  dia de Sant Llorenç, on tothom menja meló d’Alger -després fan els fanals habituals quan les campanes  volten les dotze de la nit- i la Festa de l’Enciam del Diumenge de Rams, quan a la Muntanyeta es troben milers de persones a complir el ritus  de menjar coca i enciam, tots mudats, això sí. Però,  a més,  a Alberic estan molt contents, amb raó,  d’un patrimoni  profusament detallat en una magnífica publicació de 2015 (VVAA 2015. Guia d’Alberic. Ajuntament d’Alberic) i del que parlaré en el context del eix temàtic del patrimoni que encete tot  just a continuació

D.- el patrimoni

Que l’herència construïda i natural és un gaudi per als habitants i un element identitari és una evidència difícilment discutible. Tanmateix, a l’igual quan vaig aprofitar el cas de Cullera per a fer una certa reflexió sobre el fet turístic, voldria aprofitar aquest apartat  per  a fer arribar al lector la complexitat i els límits de la valorització del patrimoni edificat.  Ho dic perquè és freqüent que, llevat de les ciutats turístiques del sol i platja, molt governs local tracten  de fer descansar la promoció turística  en la difusió de la seua riquesa patrimonial (edificis d’interès  i espais naturals) elaborant,  en el millor dels casos, mil i una rutes turístiques i dedicant una part gens menyspreable del recursos públics a aquesta política d’aparador.  Parle del patrimoni construït i natural i no de grans esdeveniments (la Tomatina de Bunyol, la Fira de Tot Sants  a Concentaina,  les festes d’Algemesí,  la Festa de l’embotit a Requena,  les curses de motos a Xest, el Sexenni de Morella, les Falles etc..), que poden convocar a molta gent i deixar puntualment  sanejats ingressos  al comerç local,  però que no provoquen un increment  notable a la valorització del patrimoni

És clar que no estic en contra de l’interés objectiu d’aquestes “joies de la corona” a sovint adobades per  narracions històriques que cerquen  avalar  l’interès amb la narració del passat que esta a sovint a l’origen d’aquests ítems.

Tanmateix crec que seria útil que es generalitzara l’important diferència entre “recurs” i “producte turístic”. Un recurs pot ser qualsevol edifici civil o religiós  de reconeguda vàlua, un paratge natural  encisador  i,  fins i tot, alguns entorns urbans (alguns centres històrics) el valor dels quals resideix en el plaer que produeix una tranquil·la passejada. Aquest recurs és accessible a la població local i, a molt estirar,  a la població d’un àmbit geogràfic  més o menys ample.   En canvi, el producte turístic sols existeix quan aquests recursos patrimonials  son “empaquetats” i comercialitzats, esdevenen rutes de notable interès i estan organitzats de forma  que  la demanda potencial esdevé real i,  a més, considera convenient passar  algunes nit i utilitzar els hotels. Però fer productes turístics no es feina fàcil i molt a sovint exigeix que vàries ciutats properes treballen conjuntament i es posen d’acord.   Al remat el que cal cercar es que els agents públics actuen en aquest camp com ho ha la iniciativa privada en l’àmbit dels viatges organitzats i això suposa que cal considerar totes les fases (viatge,  allotjament,  restauració..) i parlar i coordinar molts esforços.

En teoria, podria semblar  fàcil generar un producte turístic en torn a la ruta dels Borja  però això demana l’acció conjunta  de Gandia,  Simat, Xàtiva, Canals, Montesa, València i algun altre municipi. I el mateix es podria dir de l’interessat ruta monàstica de la que parlarem tot just després. Per concloure aquest excurso, a banda del valor cultural intrínsec,  la valorització del patrimoni heretat (construït  i natural) requereix l’elaboració de paquets turístics i aquests demanen,  a més de professionalitat i savoir fer,  la inexistent cooperació intermunicipal. Sols així, aquesta valorització arribarà a suposar  un element de la base econòmica local que justifique els esforços.

Feta aquesta digressió, que confie siga d’alguna utilitat, podem ara sí, centrar-nos en referir  alguns elements del patrimoni del cor dur de la Ribera. És important insistir en allò “d’alguns”. Com que no pretenc avorrir més del necessari, em limitaré a fer referència a aquells elements que em semblen més rellevants i en aquesta selecció segur que em deixe moltes coses. Lleve i pose el lector al seu antull.

Per seguir el mateix ordre que en apartats anteriors, començaré per Carcaixent, i en aquest cas em limitaré a recomanar a l’hipotètic viatger o turista que no es deixe de vore els magnífics magatzems modernistes de José Ribera (el gran exportador); la magnífica església de reconquesta  de l’Assumpció; la molt valuosa  Ermita de Sant Roc de Ternils,  d’estil pregòtic i façana romànica (una joia que, a mes, és l’origen de la ciutat); l’església de Sant Bertomeu de Cogullada; el Monestir d’Aigües Vives (avui d’ús hoteler); el Palau de Montortal i la Casa Consistorial (llàstima que el Palau del Marqués de la Calzada, molt més valuós,  fora estúpida i irracionalment enderrocat); la Torre de Carcaixent  o Cova de les Meravelles; l’Hort Municipal de Soriano i, si obté permís,  alguns horts privats com el del Pinar dels Frares per on passaren els Reig, March, Obiol… i on sembla que es cogueren més d’un intent colpista. També pot, de la ma de Adrià Besó, recórrer un dels camins més bells d’Europa: els horts de tarongers situats al voltant  del camí que uneix Carcaixent i Alzira (actual CV-41), a les partides de la Bassa del Rei i la Vilella Un passeig tranquil per la part antiga  permetrà al viatger gaudir d’algunes cases modernistes de mèrit, alguna casona que encara guarda l’estructura pròpia que permetia posar en altura les canyes amb els cucs de seda i alguns parcs com el modernista de Navarro Daràs o l’emblemàtic del Bicentenari de la Taronja.

A Alzira, el ja esmentat llibre de Lairón & cia., ens facilita i no poc la feina. Resseguint a l’autor  toca visitar la Muntanyeta del Salvador  i la cresta de la urbanització de Sant Bernat per a començar el periple tenint una  panoràmica d’ocell. Ja de peus a terra, l’edifici de la Creu Coberta (in memoriam de Jaume I) és punt obligat de pelegrinatge, i ja posats en aquell context,  les restes del conjunt emmurallat islàmic i les restes de les muralles medievals són un interessant complement sense deixar de banda els magnífics casalicis, traslladats per la estultícia.   En pla flanneur, ú es pot perdre  pels indrets més encisadors de la ciutat antiga: les placetes del Sufragi i del Carbó, la façana  de la Casa Consistorial (cal entrar-hi dins), la plaça  de la Constitució, la plaça el temple de Santa Caterina i la plaça de Casassús van omplint  de bellesa i harmonia la nostra ànima, al igual que ho fa la  Plaça Major i l’ordre eclèctic  de les Escoles Pies. I si de bellesa parlem,  el Cercle Alzireny, de clars reminiscències àrabs, no té res que envejar al millor modernisme alcoià.

Seguint el nostre passeig es dirigirem a l’avinguda Lluís Sunyer per a gaudir del parc d’Aràbia Saudita i de les antigues muralles i la fosa per on passava el riu.   La visita a la propera àrea de Tulell se la podem estalviar. No així la visita al parc de l’Alquenència, de 60.000 metres quadrats, vertader pulmó verd de la ciutat. Abans de deixar la ciutat per a visitar altres joies del terme, farem bé en visitar  els testimonis arquitectònics del poder de la burgesia terratinent  i comercial d’Alzira: si mes no, l’antic magatzem dels Germans Peris Puig,  proveïdors de la Reial Casa (no tan  meritoris com els de Ribera) o la casa de 1921  de Cucó i Gisbert d’Alzandra). A més tot i que estiga prou desplaçat (al nucli de Barraques, en el polígon nord-oest eixida a Guadassuar) recomane vivament  al lector que visite l’antiga fabrica modernista de La Cotonera

Abandonarem la ciutat per l’est perquè per l’oest ens trobarem una i altra vegada amb el Xúquer (i el barranc de la Casella). Un Xúquer rebel que se n’ixquè de mare “sols” el 1320, 1473, 1779, 1864, 1982 (la pantanà) i 1987, ). Un riu -el Xúquer– omnipresent en la història de la ciutat i que es mereixeria una exposició temàtica permanent i que explica la importància dels ponts: el magnífic pont de Ferro i el més recent pont sobre el Xúquer i la plaça de la Generalitat, per a passar al pla de Corbera irrigat  pel pou de Sant Jordi, i submergir-nos en la Murta i la Casella, dos espais naturals de gran bellesa i història (la Barraca d’Aigües Vives  la comparteixen Alzira i Carcaixent). I aquí si que deixe al lector a mans de l’atractiva descripció que fa el llibre de Lairón d’aquesta “altra“ Alzira (Pgs. 56-73). Sols mostraré el meu acord en l’oportunitat de fer de la Ruta Monàstica (La Murta,  Aigües Vives, la Valldigna i Cotalba) un producte turístic comme il faut. Ànim.

Deixem Alzira i abans d’adonar-nos, ja estem a Algemesí. Festes, ja comentades,  a banda,  Algemesí té també alguns element patrimonials d’indubtable interès. Un itinerari i una relació d’edificis d’interés (inclosos ambdós- i acompanyats d’un plànol detallat-  en una publicació de la Regidoria  de Turisme ) ens seran d’ajuda. Pel que fa a l’itinerari,  el fullet ens recomana  eixir de la placeta del Carbó i continuar per la Plaça Major, la Casa de la  Vila,  la Basílica Menor  de Sant Jaume Apòstol i la nau central de l’església nova. Anirem després a la placeta del Rector, continuant per la Casa del Comte al carrer València, i preguntarem per l’Ermita dels Sants de la Pedra. Tornant a la placeta del Carbó i agafant el carrer Ràfol, visitarem la part més antiga. Després cercarem el carrer Capella per a admirar el casal pairal  dels Palau i al carrer Molí (com de Cavallers) es toparem amb la Casa dels Soler  i finalitzarem  en el Convent de Sant Vicent Ferrer.

Pel que fa a l’arquitectura civil (bàsicament modernista), a més de l’esmentada,  cal no oblidar-se, la casa Girbés, la casa Orero, la casa Montrull, la casa Huguet,  la Casa Barberá, el casino liberal, les cases del Notari, la casa Pasqual i la Font Saluti.  Si de patrimoni natural parlem, la Xopera,  o antiga Boc, és un valuós espai natural  de doble importància ecològica (la llacuna dels samaruc) i social,  ubicat al Parc Natural de l’Albufera  i que és l’únic indret d’esbarjo al bell mig d’un mar de taronges, arròs,  bresquilleres i caquis. En comparació als tres municipis que hem vist fins ara, l’Alcúdia té menys actius patrimonials: l’església de Sant Andreu Apòstol, l’aqüeducte dels Arcs de la Mota,  la Gran Sènia  de Sant Antoni i,  és clar,  l’Hort de Manús. En canvi,  malgrat la seua petita grandària en termes poblacionals, Alberic té llocs de visita obligada i un considerable interès: l’edifici modernista del Forn de Mínguez amb balconada  a la plaça de la Constitució, les dos cases d’estil indefinit de la Plaça de la Constitució núm. 12, l’antiga cisterna de Lo Finet, la casa consistorial, la casa de la Vila antic  Ajuntament, l’Església Parroquial de Sant  Llorenç, la Casa Dalmau, El Musical, la Casa dels Grima, el Porxí, el Convent dels Caputxins, la torre de guaita del carrer Quarter, el Bassí o Llavador,  l’antic Molí Canyar, l’Ermita de la Verge de Cullera a la Troneta, les cases modernistes del carrer Rafael Comenges, l’edifici Guardacantó tenda de Ricardo Carboneres, el Gordo, l’Abadeger, l’antiga Caixa d’Estalvis, la magnífica casa modernista del carrer Sant Llorenç núm. 21, la Casa Carpi, el Teatre Liceu, la Casa  de la família Ortiz Cervelló i també les de les famílies Matilde Navarro Chalver, Vila, Vinaixa-Monzonís, Casa Saavedra. Indubtablement, a Alberic es feren rics  més d’un.

E.- la Història

Arribe ara al darrer dels 5 eixos temàtics  que m’ han servit per a intentar estructurar una mica un discurs comprensible en torn a les ciutats del cor de la Ribera. I ara, last but not least, em toca tal vegada el més difícil. La història, des de Pierre Vilar, no és historia econòmica, història social, història política…És història i prou. La mare de totes les ciències socials, la que ens permet comprendre el present i fer front als reptes del futur. Senzillament , la història. Aquesta petita  declaració de principis  queda bé però no resol el  problema de com abordar de forma útil i comprensible la historia d´Alzira, Carcaixent, Algemesí, Alberic o l’ Alcúdia. De moment , contradient-me  a mi mateix , he optat per abordar en primer lloc  alguns trets bàsics de la historia política   per a després fer el mateix amb la història econòmica. No és una qüestió de principis sinó de comoditat expositiva.

Anem per feina. En termes generals, ja he dit en algun moment en aquesta obra- crec que fou amb motiu de Xàtiva- que totes o quasi totes les ciutats del país han experimentat els mateixos  punt crítics: la reconquesta, la loteria de caure sota el règim de reialenc o de senyoriu, la guerra dels dos Peres, les baralles amb les minories jueves i àrabs( no hem estat precisament massa tolerants), l’ expulsió dels jueus, la primera i segona germania , la pesta, l’ expulsió dels moriscos, la guerra de successió , el trànsit de l’ antic règim al capitalisme , les epidèmies de còlera, les guerres carlines, el sexenni revolucionari de la 1ª República i la revolució cantonal, l’ exacerbació  dels conflictes socials , la crisi de les subsistències  a la Gran Guerra, l’ epidèmia de grip, la dictablanda de Primo de Rivera, la Guerra d’ Espanya, l’ autarquia i el desarrollismo dels 60 del segle passat, la recuperació de la democràcia…

Tanmateix, aquesta presumpta homogeneïtat,tot i que siga parcialment certa,., no recull ni de lluny la varietat i la singularitat del cas per cas. Per això hem de baixar més al detall sense caure en una perillosa casuística . Travessar l’ aram sense caure ajudats per algunes informacions que hem anat espigolant i trent  d´aquí i d´allà.

Començaré per Alzira, perquè no de bades  aquesta ha estat la capital jurisdiccional de molts dels municipis  propers que han anat  “independitzant-se” poc a poc . Alzira fou un important nucli àrab amb governació pròpia ( Al- Yazirat Suquar), un illa en mig del Xúquer que , a l`igual que en València , perdria un dels dos braços que seria dessecat i aprofitat pel creixement urbà( a València la muralla àrab i a Alzira , la no precisament encertada Avinguda). Alzira gaudia de merescuda fama de benestant i culta  i els seus escriptors i poetes , historiadors , juriconsults i matemàtics eren força coneguts. Malgrat que el 30 de Setembre  de 1242  Jaume I conquerí la Vila , els intents s’ havien   multiplicat des dels temps d’ Alfons I  que ja la va atacar el 1145. Als conflictes entre almoràvits i almohades es sumaren  les razzies cristianes.

Una vegada conquerida, Jaume I atorgà a Alzira importants privilegis, a banda del rang de vila reial. El més important fou el que es coneix com a “mer i mixt imperi de jurisdicció en causes civils i criminals sobre 42 pobles”. Ciutat farcida de convents  ordres monàstiques(convent de Santa Maria de Montpeller i de la Murta, jerònims , agustines, franciscanes , trinitaris , caputxins), Alzira va veure desfilar lo millor de cada casa:  Jaume I ( que sembla que morí a Alzira  el 1276), la reina Violant, els Serra, els Vic , els Vilaragut, el Cardenal Cisneros, l’ inquisidor Joan de Ribera , Felip II , l’ infanta Isabel Clara Eugenia d´Hasburg …).Partidària de l’ Arxiduc a la Guerra de Succesió, fou seu de la Junta de Defensa provincial contra els francesos, creant-se en  1820 el partit judicial d’ Alzira. En 1876 Alfons XII li atorgaria el títol de ciutat a la vista del seu ràpid creixement .

La veïna Algemesí té orígens incerts tot i que sembla  que fou poblada per cristians nous arran la reconquesta pel que es pot deduir del llibre del Repartiment. Fou , en qualsevol, cas un  petit nucli  depenent d’ Alzira i no es va independitzar ( mantenint Alzira la jurisdicció) fins al 1473. El poblament dispers de Cotes, Pardines, , Segreny i Fentina fou , però objecte de  venda i domini de Marquesos ,Ducs,  Comtes i Cavallers i fins a Felip II no es pot dir que tinguera l’ estatus de vila reial. Pel que fa a Carcaixent , la documentació disponible permet  afirmar que estem davant d’ un conjunt d’ alqueries àrabs disperses(Alborgí, , Benimaclí, Benivaire, Cogullada i Ternils) que totes plegades responien al nom  de l’ Horta de Cent ( o Carcaixent).Repoblada per lleidatans i tortosins, Carcaixent fou terra de agermanats i en 1576 es segrega d’ Alzira. Botiflera a la guerra de successió( lo qual li reportà  recuperar la jurisdicció civil  i criminal el 1708 i el 1738) fou  en canvi fermament antinapoleònica un segle després, en la guerra del francès. Tan forta fou l’ oposició que la llegenda premià a Carcaixent amb la seua Juana d’ Arco  casolana, Antònia Talens  Mezquita, “la Marqueseta”. Per últim els esdeveniments de Cullera de 1911 i el malestar per la guerra d’ Africa  tingueren el seu reflex a Carcaixent on l’ Ajuntament  fou assaltat i cremat. Quan encara no havia finalitzat la Gran Guerra, el 1916 , Carcaixent    obtingué el títol de ciutat.

A l’ Alcúdia tornen a aparèixer trets habituals  a la subcomarca. Alqueria d’ origen musulmà( al- Kudiya vol dir alteró), l’ Alcúdia , a l’ igual que Algemesí fou poblada per cristians nous , tot i que , aquesta vegada Jaume I feu donació de l’ alqueria  a Pere de Montagut que fou el qui atorgà als nous residents ( 54 repobladors) la carta pobla amb una  detallada relació de drets i obligacions: cada repoblador va rebre  una casa, 72 fanecades de regadiu i dos de secà a cens  de vot sous  i una gallina per Nadal. El senyor es reservà  469 fanecades , el castell  i el monopoli sobre forns i molins  a banda dels drets de  lluisme , justícia etc. El 1344 Pere de Montagud i Vilanova li confirmà els Furs de València i  una mica després , el  1344 , es separà de la jurisdicció d’ Alzira. La primera germania tingué  una forta repercussió la qual cosa  els suposà als alcudians  una forta repressió  acompanyada per el càstig monetari habitual: 10.000 ducats al senyor Joan de Montagud i 2.000 per al Rei. Amb motiu de la guerra de Succesió sembla que hi hagué  un canvi de senyor  a favor del duc de Torres que instal.là a l’Alcúdia  la caserna de les tropes napoleòniques. Posteriorment  el senyoriu passaria successivament as Ixer, Castellví, ducs d’ Almodòvar i Comte d’ Albalat. Com també passa a molts altres municipi( Bunyol, Alberic) , aprofitant la conjuntura de les Corts de Cadis començaren els plets  i intents de lliurar-se de les pesades càrregues , cosa que quasi sempre acabava en sucoses indemnitzacions  per a l’ amo i senyor . El 1842 l’ Alcúdia annexionà la pedania de Montortal, el titular de la qual, el Marqués de Montortal  era un actiu membre de l’ aristocràcia valenciana.

Per últim, a Alberic les coses foren, com no semblants , però no iguals. Començant perquè, com també passà a Benaguasil, Jaume I  mantingué íntegrament la població musulmana  imposant  a Lope Ferreinch de Lurcenich com a senyor feudal, la qual cosa no suposà  cap empitjorament per a la població perquè  el rei  àrab Zaven ja s’ havia encarregat de fer  insuportables les càrregues. La permanència de la població musulmana pot explicar el perquè, en la primera Germania,  agermanants provinents d¡ Alzira i Xàtiva atacaren Alberic que fou defensada pels vassalls  musulmans. Els recels i interessos de l’ església que predicava la conversió  a la fe cristiana  no fou precisament un  entrebanc a la razzia cristiana. Per a evitar que la sang correguera el mateix senyor feudal ( en aquell moment  el Marques de Zenete  ) hagué d’ intervindré per a convèncer als musulmans que  permeteren convertir la mesquita en l’ església  dedicada a Sant Llorenç

Com sols passar Alberic es convertí en objecte de successives compres i vendes ( com diu la cançó “como la falsa moneda que de mano en mano va y nadie se la queda). Un dels primers “propietaris” ( que no el primer)  fou Jaume de Romaní que participà en la insurrecció contra Pere IV el Cerimoniós. Allò no fou precisament una bona idea perquè en fracassar la insurrecció fou de capitat, al temps que obligava als insurrectes a beure el líquid resultant de fondre les campanes amb les quals eren convocats. Tot i que la fill de Jaume Romaní conseguí recuperar el senyoriu, el carrusel  de vendes no s’ aturà: Lluis Cornell, el Cardenal Mendoza ( ajudat per Lluis de Santàngel i obsessionat per  proclamar el seu nexe de sang amb El Cid) etc.

Alberic tingué un especial protagonisme en l? expulsió dels moriscos de 1609. De fet, el 22 d’ Octubre d’ aquell any ixqueren del port de Denia cap a Orà   el que en aquella època era un multitud: 3.406  musulmans d’ Alberic . Com que l’ expulsió afonà l’economia local el Rei hagué de compensar als nobles, en aquest cas  el Duc de l’ Infantat que endurí les càrregues i impostos guanyant-se l’ apreci de la població i l’ inici d’ un  llarg plet ( 1764-1835) després del qual , i pagant molts  diners , Alberic  s’ incorporà a la Corona . Les semblances amb el cas de Sogorb en aquest tema són aclaparadores. L’ enderroc de la Casa Palau el 1856 on avui és  la plaça, és tot un símbol  com ho és que un dels diputats de les Corts de Cadis més actius  per a enderroca l’ odre senyorial fou  l’ alberiquer   Antoni Lloret. En un altre ordre de coses, Alberic , que nou fou  d’ inici ciutat o vila  murada hagué de construir-ne  de noves el segle XIX quan la pesta i les guerres calines així ho aconsellaren.

Un últim apunt d’ interès és que a la Guerra d‘Espanya  hi havia a Alberic una fàbrica d’ armes on  es fabricava el popular fusell  “Naranjero”. La fàbrica no continuà la seua activitat en la postguerra perquè  mancaven jornalers  per al camp ( SIC).

Després d’ aquests petits apunts(parcials i insuficients, en soc conscient) sobre la història política, li toca el torn a la història econòmica. I , de nou, es planteja  l’ habitual dilema entre allò  i allò específic , agreujat  pefrqpe en el cas de la història econòmica, disposem de dos excel.lents i gruixuts treballs( els ja citats de Torres Faus i Adrià Besó) que tot i que  estan referits  en bona mesura a Carcaixent , expliquen trets  que es poden extrapolar sense massa risc al conjunt al conjunt . Per tant , sembla escaient el fer esment, fent un esforç de síntesi que d’ antuvi, sembla prou difícil, d’ aquests trets generals. Noi em detindré de nou  en coses ja dites com que en bona part del cor de la  Ribera, des del segle XVI comença  el conreu de la morera , que assoliria  el seu punt àlgid a finals del XVIII. Les moreres deixarien pas a un conreu nou que arribarà a ser quasi un monocultiu( la taronja) i que te la seua acta de naixement  el 1781 quan  mossèn Monzó i els seus amics Maseres i Bodí  plantaren a la Bassa reial de Carcaixent  el primer camp de tarongers. Tant a l’ època de la morera com a la de la taronja, l’ arròs estigué sempre present a les terres de marjal i algunes zones  inundables a la vora del Xuquer, destacant en aquest segon cas la “vocació” arrossaire d’ Alberic.De forma minvant i , per tant , residual, trobem els conreus típics del secà així com les petites hortes que abastien a la població. Darrerament, la  revolució del caqui està guanyant poc a poc  la partida als tarongerals en crisi i la substitució és tan ràpida  que és difícil preveure  quan s presentarà el problema de l’ excés de producció.

Si allò que acabem de dir pot ser un resum corecgte dels trets generals, perquè  fer esment dels  exhaustius treballs  anteriorment   indicats.? Doncs perquè aporten  nivells de profunditat d’ anàlisi més que profitosos. Intentem- ho , si més no. Començaré pel treball ja citat de Torres Faus( Torres  Faus, 1987, op. cit. )En la seua tesina de llicenciatura  l’ autor  no deixa lloc a la imaginació ni a les hipòtesis agosarades. Tot és minuciós i sistemàtic i encara que parla de Carcaixent, l’ extrapolació altres municipis del cor de la Ribera  no és , en canvi, agosarat.Sols llegir l’ index del treball ú s’en  adona de la extrema serietat del  treball. En nou capítols, molt desagregats ( l’ estructura de la propietat; estructura de la propietat en el segle XX; evolució de l’ estructura parcel.laria  ; el sistema de regs; l’ evolució de la població i el poblament; l’ evolució dels cultius ; l’ economia citrícola) , el tema roman llest per a sentència. Posats a subratllar alguns temes jo m’ atreviria a recomanar al lector  tot el referent a l’ estructura de la propietat amb especificacions de l ‘ origen  i grup social dels propietaris, la seua distribució en petita , mitjana i gran propietat,  així com la importància relativa de la mitjeria  i els jornalers  i  el seu reflex en l’ estructura social. Especialment  interessants són les pàgines 56 a 59.El regadiu  de sèquies i pous ( pvgs. 133- 149 ) és un Capítol tan curt com aclaridor i , per últim , el capítol de l’ economia citrícola permet definir amb precisió el trets de l’ economia local analitzan totes les activitats relacionades amb la taronja . Un luxe de treball.

A l´altre treball de referència ( Adria Besó  op. cit . 2014), ja li he tret prou de suc  però, en el context de la història econòmica de la comarca, és imprescindible posar de relleu( mes enllà de la mirada estètica , artísitica i literaria , de la minuciosa anàlisi dels horts) el magnífic  anàlisi de la revolució industrial  en  les planures al.luvials valencianes ( difusió científica ; exposicions,  guanos i adobs; crèdit ; pous , sènies i bombes elevadores ;infraestructures de transport) amb interesants anotacions sobre el who is who en aquest procés.

Fins ací les generalitats pel que pertoca a la història econòmica comarcal . Abans de referir alguns trets singulars de cadascú dels nuclis escollits, un apunt sobre la història social o condicions de vida. Una història que , com ja hem vist , te de vegades reflex polítics( els aldarulls i plets contra el règim senyorial, les germanies , els episodis “religiosos” contra les minories jueva i musulmana, les guerres carlines…) però que sempre  fixa els seus arrels  en la distribució de l’ excedent  i en les condicions de vida i treball. En altres capítols d’ aquest treball han eixit a la llum  les raons que avalen l’ expressió de que qualsevol temps passat fou pitjor  i ,  el nostre cas, sols cal recorda els “blavets” de la sega de l’ arròs , les  epidèmies que assolaven a la població  i que tenien com a camp abonat la pobresa  i la desnutrició ( Alberic i Algemesí són sols dos exemples) i les revoltes específicament lligades  a l’ explotació de jornalers i aparcers. Arcadi Espanya em regalà un curiós llibret  titolat , significativament,  “La taronja i els qui la treballen”, escrit per Soler i Estruch i editat el 1981   per l’ Ajuntment de Carcaixent , amb motiu del Bicentenari de la Taronja . Un llibre que conté informació útil de tipus històric i estadístic però  que , aquí ens interessa per la seua vesant social. Sols reproduiré un petit text  inclós al capítol de “El carrejadoret “ i que fa referència al treball dels menuts:

 “fruit madurat  abans del temps; amb l’ ànima empudegada d’ haer anat pels camins empudegats d brutícia pel hòmens , què hauria estat la teua vida sense somnis d’ il.lusió?.Un pensar nomes en arribar a posseir un troç de pa per a entretindre  la fam, un cobert on poder -se  refugiar, estimar i multiplicar-se  en uns altres xiquets que , el mateix que tu , acudirien també  a llogar-se  “ a la plaça del hòmens” , allà a les matinades de l’ hivern.?

 

Apuntaré ara, per cloure , algun tret singular  d’ Història econòmica  que no supose una innecessària repetició. En aquest sentit , paga la pena  aturar-se en una   breu descripció feta per Lairón ( Lairón & cia . op. cit pgs.  118-121)  de les indústries   que es desenvoluparen a Alziraalgún temps enrere . Unes guardaven relació amb la taronja ( paper de seda per a embolicar les taronjes destinades a l’exportació; les arts gràfiques i el timbrat; les serradores de fusta, els cartonatges; el transport; la construcció de Sènies i maquinaria agrícola….) També hi hagué a Alzira( alguna empresa  encara roman en l’ actualitat) en la industria agroalimentària ( indústria avícola, gelats ,  begudes i licors..) Un perfil prou semblant al  que  descriu Torres Faus en el seu capítol de l’ economia citrícola.

Bó, fins ací arribà la riuà com es sol dir . Les pàgines dedicades a la Ribera  han estat escrites amb  el desig de difondre  de forma més amena possible un espai entranyable, cosí germà en moltes coses de l’ Horta. Un espai urbanitzat – ma non troppo– i unes ciutats mitjanes i menudes que l’ estructuren. Tant de bó si ho he aconseguit .

 

 

[1] Sorribes, Josep., 2002, Un país de ciutats o les ciutats d’un país, PUV, p.79-88

[2] Sanchis Guarner, M. 1992. Els Pobles Valencians  parlen els uns dels altres.   Fundació Caixa Castelló

[3] Lairón A.J.;Montagut, B.i Carrillo, J. 2006. Alzira. L’Illa del Xúquer. Ed. Bromera

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER