La Ribera del Xúquer: una visió global

Josep Sorribes

L’acurada descripció de la Ribera que fa Cavanilles (Riberas del Júcar y tierras de Arroz, tom. I pgs. 170-212) deixa ben a les clares les característiques geomorfològiques, econòmiques i paisatgístiques de l’extensa planura vertebrada pel Xúquer. Com que en temps de Cavanilles no hi havia les actuals infraestructures, viàries i ferroviàries, la planura era molt més homogènia. La ràpida incorporació de terres de secà al regadiu no arribava encara a modificar l’estructura tradicional dels conreus. Amb lleugeres variacions, l’arròs es conreava a les àrees de marjal o a les depressions inundables de les vores del Xúquer, mentre que les moreres anaven guanyant terreny (de plantar-se a les marges dels camps a ocupar tota la parcel·la) i l’horta ocupava les terres pròximes als nuclis de població aprofitant l’extensa xarxa de sèquies (incloent les reials sèquies de Carcaixent i, posteriorment, del Xúquer). Per últim, l’extens però minvant secà s’utilitzava per als conreus tradicionals de blat, dacsa, vi, oli, ametles i garrofes.

Ha canviat molt la Ribera en els darrers 215 anys? Doncs sí i no. La Ribera conserva aquest aspecte de planura verda i productiva, de fàbrica agrícola a cel obert, d’ubèrrima placidesa, en els seus 47 nuclis de població (alguns han desaparegut). Tanmateix, la Ribera ha estat profundament modificada. Els antics camins han esdevingut carreteres o autovies, se n’han fet de noves, i el ferrocarril ha traçat solcs profunds. L’aigua no s’ha lliurat d’aquesta febre. Els rius (el Xúquer i els seues afluents el Magre, el riu Verd, el riu Sellent, el riu Albaida…) mantenen el seu curs, però els embasaments de Tous, la sèquia reial del Xúquer, el Canal Xúquer-Túria i les profundes modificacions en la xarxa de reg, que han fet oblidar sènies i molins, han modificat també paisatges i produccions.

Aturem-nos-en una mica en els canvis més cridaners. Tot just superada Silla (població que Cavanilles inclou en la Ribera), les comunicacions viàries i ferroviàries s’obrin com si d’un ventall es tractara. De llevant a ponent, l’autovia a Cullera (A-3P) i el ferrocarril a Gandia, divideixen en dos el curs baix del Xúquer sense modificar, és cert, el binomi arròs-turisme, que és la base del sistema productiu local de tot allò que queda a la dreta de l’AP-7 (vertadera frontera entre la Ribera Baixa i la Ribera Alta). Entre Almussafes i Algemesí, l’AP-7 i l’històric Camí Reial de Madrid (actual CV-42) discorren en paral·lel, però en Algemesí l’AP-7 canvia  dràsticament el seu recorregut i s’encara a Favara cercant Gandia en paral·lel a la CV-50 (Alzira-Barraca d’Aigües Vives). Per la seua banda, el Camí Reial continua recte camí de Xàtiva (CV-41). Una mica més a ponent, l’antic camí que ve de Bunyol (seguint el curs del Magre), i que mor en el seu tram esquerre en Alberic, ha esdevingut una carretera local (la CV-50) que es creua a l’Alcúdia amb l’altra gran infraestructura viària, l’A-7. Entre l’AP-7 i l’A-7, el ferrocarril a Xàtiva i el trenet a Castelló de la Ribera s’encarreguen de completar el ventall.

La Ribera, doncs, ha estat sotmesa a un procés de racionament d’est a oest que, tot i no haver aconseguit esborrar la unitat bàsica de la Ribera, l’ha segmentada en porcions de formatge El Caserío. Porcions que defineixen alguns subespais de forma que, tal vegada, justificarien utilitzar el plural de “les Riberes”. Si fa no fa, a la Ribera podem distingir -anant també de llevant a ponent- 4 subespais. El primer, ja esmentat, és el comprés entre l’AP-7 i la mar i que ve a coincidir amb el que es denomina Ribera Baixa. Malgrat l’obstacle de la A-3P i del ferrocarril a Gandia, aquest espai es relativament  homogeni. L’arròs és el conreu dominant tot i que la franja costanera de Sueca i Cullera està sucosament i irracional aprofitada (platges del Perelló, les Palmeretes, el Mareny de Barraquetes, el Mareny de Sant Llorenç, el Dosser, el Far, “los Olivos”, Cap Blanc, el Racó, Sant Antoni, l’Escullera, el Marenyet, l’Estany i el Brosquil). D’altra banda, Cullera és un magnífic model de com no hi ha que fer turisme. Ja en parlaré. De la bellesa de l’Albufera i el seu entorn arrossaire, dels canvis cromàtics i del lluent del llac també n’he parlat i en tornaré a parlar.

El segon espai seria, d’alguna manera, “l’espai central”, el comprés entre les dues autovies A-7 i AP-7. Romanen al nord Benifaió i Almussafes, on es fan cotxes –molts -allà on es conreaven l’arròs, el cotó i els cacauets (LMV 26-X-2014)-. Després d’uns quants quilòmetres cap al sud, surt a escena Algemesí i comença la traca: Algemesí-Alzira-Carcaixent (tres en ratlla) i (recolzant-se en l’A-7) Alberic i l’Alcúdia. Al sud de la Pobla Llarga i de Castelló de la Ribera es deixa sentir la influència de la veïna Xàtiva. La part oriental d’aquest subespai està menys poblada en raó al relleu (La Barraca d’Aigües Vives, la Casella i la Murta), mentre que la pertinença de Corbera i Llaurí a la Ribera Alta o Baixa és un tema opinable com passa en tots els territoris frontera.

El tercer subespai de la Ribera és la Vall dels Alcalans, des de Torís  a Carlet, ciutat aquesta a 3 Km. de l’Alcúdia, proximitat que es tradueix en una tradicional i típica  rivalitat/enemistat. Vertebrada per la CV-50 i sobretot pel riu Magre que la rega, la Vall dels Alcalans és una mena d’afluent del corrent principal, però els nuclis que la conformen mantenen uns lligams sòlids i peculiars i una historia lligada als Borges (Marquesat de Llombai). El regadiu del Magre s’estén cap a llevant, mentre que, a ponent, un incipient relleu muntanyós determina la continuïtat dels conreus de vinya (molt important a Torís), oli, garrofes…, sense oblidar la forta tradició apícola, perquè no es casual que a Montroi es celebre tots als anys la Fira anual d’aquest regal de les abelles. Al regadiu, els productes de l’Horta i, com no, els cítrics, hi ocupen un lloc predominant.

Per últim, a l’esquerra de l’A-7 trobem la “Vall Farta” (adjectiu que sembla vinculat a l’abundància d’aigua i a la fertilitat del terreny). Tous, Sumacàrcer, Antella, Cotes, Gavarda, Càrcer, Alcàntera i Beneixida (tots petits nuclis), composen un territori singular en el curs alt del Xúquer.

Al remat, la Ribera és un extens territori (1.247 km. quadrats, només una mica menys que el Baix Segura) amb una població considerable (296.571 habitants distribuïts en 35 nuclis en la Ribera Alta i 12 nuclis en la Ribera Baixa). Una dimensió territorial i poblacional que, junt a un nivell de consciencia comarcal raonable (soc de la Ribera) i l’ús predominant del valencià com a llengua vehicular, fan d’aquesta part del país una candidata ferma a ser àmbit de planificació i gestió sota la forma de “governació” (la governació del Xúquer) en una hipotètica però desitjable reforma de l’administració local a casa nostra.

Des del punt de vista econòmic és normal que s’identifique la Ribera com un espai predominantment agrícola, tot i que cal fer no poques matisacions. De entrada, cal acceptar que estem davant de “la gran fàbrica agrícola d’Europa” tal i com afirma el titular d’un reportatge de la premsa a la tardor del 2014 (LMV 12 – X-2014). Un reportatge que ofereix algunes dades d’interès recollides dels propis actors (Cirilo Arlandis, del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Kaki Ribera del Xúquer, o Llorenç Capsí, de l’Executiva de la Unió de Llauradors i Ramaders). Segons aquesta informació, estaríem parlant de 63.000 hectàrees dedicades intensament al conreu agrícola. “La major fàbrica de la Ribera, molt per damunt de la Ford”, afirmen els entrevistats.

Malgrat el moment delicat que es viu (i que és, no cal dir- ho, estructural), els cítrics són encara el conreu dominant amb més de 35.000 hectàrees. L’arròs -concentrat a la Ribera Baixa- amb 1.1085 Ha. i els arbres fruiters (bona part dels quals són  ocupades pel conreu de moda, el caqui, que està substituint els cítrics) amb 10.000 Ha, són les altres dues produccions dominants. A la data del reportatge el caqui ja comptava amb més de 5.587 Ha.

Aquesta panoràmica pot semblar contradictòria amb un altra informació més recent (LMV 7- II -2016) que du com a titular: Almussafes situa a la Ribera Baixa como motor industrial valenciano. Un informe de la Conselleria d’Economia situa el percentatge de volum de negoci total de la Ribera Baixa en el 15,25%, mentre que la Ribera Alta participa en un 4,3%. Segons aquestes dades -molt agregades i que  no especifiquen cóm es calcula la “xifra de negoci”- es podria replantejar el perfil econòmic de la Ribera. Tanmateix, com reconeix el propi article, el fenomen de la Ribera Baixa té noms i cognoms: La Ford i el Parc Empresarial desenvolupat en torn a aquesta multinacional. Al remat és el pes d’aquest conglomerat el que fa pujar el pes relatiu de la Ribera. Es clar que ha hagut (Sunyer…) i hi ha  (ISTOBAL..) indústria a la Ribera, i que la indústria agroalimentària (un sector progressiu) està ben present. Tanmateix, si descomptaren “l’efecte” Ford, aquest mixing d’agricultura i indústria agroalimentària que caracteritza la Ribera, tindria un reflex estadístic prou més modest.

Fora d’aquesta mixtura, els serveis no presenten un perfil gaire espectacular (fins i tot, com veurem, hi ha una certa crisi) i es limiten a servir a una població abundant que té massa a prop València com per a no anar-hi. Per la seua banda, el turisme de sol i platja té una forta implantació a la costa de Sueca i, sobretot, de Cullera, però no arriba ni de lluny a ser un element determinant de l’economia local d’aquest ample espai valencià.

Dita la qual cosa, sembla lògic que deixem per al comentari individualitzat d’alguns del municipis de la Ribera (hem escollit només Sueca, Cullera, Carcaixent, Alzira, Algemesí, Alberic i l’Alcúdia), altres aspectes riberencs que tenen a veure amb el patrimoni, les festes, la cultura i algunes singularitats històriques, sociològiques i econòmiques. Tanmateix, hi ha un personatge -un homenot com deia Pla- que ens ha ajudat  a copsar l’ànima de la Ribera i, sense el qual,  les limitacions de l’autor serien molt més paleses. Em referesc al carcaixentí Arcadi Espanya, qui m’ha delectat amb innumerables anècdotes i acudits que s’estenen molt més enllà de Carcaixent, però amb un discurs fermament analític i crític. Home menut i prim, amb una mirada plena de llum malgrat les atapeïdes parpelles i un nas prominent. Els 72 anys d’Arcadi i la seua bona memòria justificarien, de sobra, una biografia d’èxit segur. Socialista -però addicte a Fuster- Arcadi ha fet de tot (regidor de llàgrima com li agrada a ell anomenar al benestar social, assessor de Presidència de la Generalitat  en temps  de Josep Maria Bernabé) i ha estat en primera fila de l’oposició (junt a Paco Signes) al clan dels Blasco, amos de la Ribera fins no fa molt. Les dues entrevistes que mantinguérem foren, a més d’un plaer, d’una gran productivitat, perquè a  mesura que em contava el que ell sabia i recordava, me n’anava menant, si fa no fa, a altres valuoses fonts d’informació en forma de papers i persones. Gràcies Arcadi, moltes gràcies.

No em resistesc a compartir amb el lector algunes frases i informacions puntuals que s’anaven destil·lant al llarg de les dues converses que mantinguérem. Com que son fets puntuals he optat per fer una relació telegràfica:

• Quan José Maria Bernabé li presentà Arcadi España a Joan Lerma, aquest digué que li semblava bé però que el personatge era “inclassificable”.

• “Vos negaran sempre el dret a canviar d’opinió. Heu de llegir de tot. Escoltar a tots. Llegir a Pla.” (Joan Fuster)

• “Els sindicats estan una mica menys prostituïts que els partits polítics.”

• “El país és una emoció sense convicció.” (Joan Fuster)

• “No es obligatori ser polític i corrupte.”

• “La palabra del alma es la memoria.” (Luis Rosales-Garcia Lorca)

• “Garcia España protegit per Muñoz Grandes feu diners a llocaes amb les llicències d’exportació (de la postguerra)”.

• “El tio Canó de Pobla Llarga fou un exportador que emplenava trens i vaixells. La gent li dedicà una cançoneta que deia: ja no pot anar avanti han posat el fill davant.”

• han llevat al xofer

• El cotxe del tio Canó,

Per finalitzar aquesta breu visió de la Ribera des de la perspectiva de l’àliga em permetré una boutade que no deixa de reflectir el caràcter obert i una mica sorollós (tal vegada pel marcat accent) que caracteritza a la bona gent de la Ribera. Farà cosa d’uns 3 anys, a la vora de la Biblioteca de Ciències Socials de Tarongers, un jove (evidentment riberenc per l’accent) lluïa una samarreta encisadora i que duia “missatge” planer. Sobre fons blanc unes lletres negres permetien llegir per davant: Mon anem i se la fem?, mentre que a l’esquena, l’autor seguia dubtant: o se la fem i mon anem? Tot un compendi de saviesa.

Canviem el registre col·loquial per a donar compte de dos aspectes rellevants per al conjunt de la Ribera: el grau d’artificialització del sòl i la importància de les masies o construccions en règim dispers que estructuren el territori agrícola de la Ribera en aquells indrets on s’ha produït una transformació important de terres de secà en  regadiu.

Pel que fa a l’artificialització del sòl (o sòl segellat), és a dir, el percentatge del sòl que s’utilitza per a usos urbans (habitatges, indústries, polígons, equipaments, viari…) les dades ofertes pels programes CORINE i SIOSE permeten fer una aproximació raonable al ritme i a la dinàmica d’urbanització de la Ribera. Cal dir que es tracta d’una aproximació no sols perquè poden haver-ne errors de càlcul, sinó també perquè hi hagué un canvi de metodologia i les dades ofertes pel CORINE abasten el període 1990-2006, mentre les dades del SIOSE abasten el període 2005-2011. Per tant les hectàrees finals del CORINE no coincideixen amb les inicials del SIOSE. Malgrat tot la informació subministrada es de bon tros útil i rellevant. Vegem les xifres:

Taula 1. Ribera Alta

Taula 2. Ribera Baixa

Taula 3. Total Ribera

Com s’hi pot observar, l’increment experimentat pel conjunt de la Ribera (90%) és molt alt malgrat la relativament limitada dimensió poblacional. De fet, tot i ser una aproximació, aquest percentatge vol dir que entre 1990 i 2011 el sòl artificialitzat o segellat ha augmentat quasi el doble de tot el sòl urbanitzat des del principi dels temps fins a 1990. Poca broma, com a diuen a Barcelona.

El creixement de la Ribera Baixa és sensiblement inferior al de la Ribera Alta, al igual que es notori el creixement molt fort en alguns municipis en relació a altres relativament propers. En ambdós casos (subcomarques i municipis) esdevé arriscat fer qualsevol tipus de generalització i, per tant, seria desitjable que s’encetaren treballs individualitzats que explicaren les diferències.

Per últim, tal i com ja hem explicat adés, un dels trets més singulars de la Ribera és l’existència d’un nombre considerable de masies que han estat a sovint glosades amb admiració per diferents autors que coneixen de prop i en profunditat la matèria. Em referesc tant a Francesc Torres Faus com a Adrià Besó Ros, però sobretot aquest darrer que li ha dedicat un esforç considerable i recull l’aportació prèvia de Francesc Torres.

Per tal de fer esment de les masies estudiades per Adrià Besó, resulta imprescindible comprendre tant les raons de la seua aparició, com dels canvis tipològics que presenten en funció de l’estructura constructiva i espacial de l’edifici, l’estatus social del propietari de l’hort, el règim d’explotació de la terra, l’evolució dels cultius i el moment històric en el que s’introdueix el cultiu del taronger en cada indret. Aquesta necessària comprensió justifica que, com a qüestió prèvia, reproduïm alguns paràgrafs de l’obra esmentada. Un text una mica llarg però que conté anotacions força interessants.

“Els inicis del cultiu del taronger a la Ribera es relacionen amb els contractes de mitgeria, que ja estaven molt difosos des del segle XVIII amb les transformacions de terres de seca per a plantar horts de moreres (Torres, 1987, 72 i 73), amb cases senzilles amb andana per a la cria del cuc de seda. Pel que respecta a Carcaixent “les cases de camp s’hi basteixen al mateix temps que es transformen aquestes terres. I així els mitgers, en viure en aquestes cases de camp, son en realitat masovers. Els hortolans deis segles XVIII i XIX són el que, el altres comarques de seca, hom anomena masovers” (Torres, 1987, 76). Pel que fa als horts de tarongers el propietari posava la terra i el mitger corria amb els jornals i els inputs. També disposava d’un petita porció de terres per a fer-se collites per a l’autoconsum i per a criar un porc i gallines. El producte de la collita de taronges es partia entre propietari i mitger a parts iguals. Aquests contractes, juntament amb els d’arrendament es relacionen amb propietats de famílies acomodades absentistes. La mitgeria ha estat important i ha perviscut fins les darreres dècades del segle XIX. En aquests casos el mitger o arrendatari viu a l’hort en cases d’hortet d’una i dues crugies, o sobre les antigues cases dels horts de moreres relacionades amb el tipus bàsic tradicional, sense residencia per al propietari, que han estat replantats de tarongers.

A finals del segle XIX, amb la consolidació i difusió del cultiu del taronger per les comarques litorals del golf de Valencia, es produeix un canvi generalitzat en les formes de gestió amb una implicació més directa per part del propietari de l’hort, per la qual cosa desapareixen pràcticament per complet els contractes de mitgeria i d’arrendament en els cítrics. Els primers sols perviuen en algunes zones de la Plana lligats amb les transformacions de secans, tal i com antigament s’havia fet a alguns pobles de la Ribera on es va iniciar la transformació de les terres de forma primerenca. Aleshores el propietari acomodat assumeix la gestió directa de l’explotació recorrent a dues figures: a l’hortolà-jornaler i al procurador.” (…)

“A més tindríem els horts dels petits propietaris, que disposaven de cases d’hortet on vivia 1’hortolà-jornaler i disposaven d’una habitació per a passar l’estiu. En els casos d’hortets transformats amb una intensificació del treball familiar el propietari era qui residia tot l’any a l’hort en una petita casa. D’altres vegades quan les aspiracions socials del petit propietari eren majors construïa una caseta burgesa, tot emulant 1’arquitectura dels grans horts pel que fa al recurs als llenguatges arquitectònics urbans, però amb una construcció de petites dimensions en relació amb el seu poder adquisitiu.

Partint d’aquesta base podem comprovar com es produeix una evolució tipològica del concepte arquitectònic d’hort en estreta relació amb l’evolució del paisatge i del cultiu del taronger. En un primer moment es parteix del tipus de casa de poble entre mitgeres, establert per 1’Academia, que es caracteritza per tindre un pati poc desenvolupat que es tanca al fons amb una crugia on s’ubica l’estable i la pallissa a la planta alta (A-1). El corral s’anirà perdent en integrar les seues funcions en una crugia lateral, quedant com a casa compacta de dues (A-2.1) o tres plantes (A-2.2), cas que es dispose en el primer pis la vivenda per als propietaris de l’hort. A partir de 1880 quan es consolida i generalitza el procés d’expansió del cultiu del taronger per totes les comarques, el tipus bàsic tradicional experimenta una nova variant per tal d’adaptar-lo a les necessitats socials de la burgesia (A-2.3). Les diferents tipologies analitzades revesteixen els seus interiors i exteriors amb elements decoratius provinents dels llenguatges arquitectònics urbans aleshores vigents, la qual cosa fa que la casa d’hort adopte una imatge més residencial i urbana. Aquests canvis a penes afecten les estructures, llevat de l’adopció de la coberta a quatre vessants i de l’afegit d’alguna torre miramar sobre algunes cases d’hort. Directament relacionada amb a aquesta tipologia hi ha un major interès per desenvolupar el jardí que rodeja la casa amb noves especies vegetals i elements arquitectònics.

Aquest tipus bàsic tradicional també s’adapta a horts de petites dimensions o a aquells horts de tarongers que fins les darreres dècades del segle XIX eren explotats amb el recurs a mitgers-hortolans, amb les diferents variants tipològiques de la casa d’hortet. Es tracta de cases d’una crugia de dues plantes (B-1) i de dues crugies de pati sencer o de mig pati (B-2) que reprodueixen a petita escala en relació amb la menor dimensió de la parcel·la i poder adquisitiu dels seus residents els trets estructurals del tipus bàsic. Les cases agrupades sorgeixen com a conseqüència de la compartimentació de l’hortet entre els diferents hereus (B-3). I per últim la caseta burgesa (B-4) és un tipus relacionat amb 1’arquitectura de la vil·la i casa d’hort burgesa, que constitueix un fidel reflex de les aspiracions socials del petit propietari provinent deis ambients urbans que intenta emular amb una construcció a petita escala en relació amb el poder adquisitiu el luxe i l’exquisidesa del gran hort. Entre finals del segle XIX i les primeries del XX apareix la vil la burgesa (C). Es tracta d’autèntiques segones residencies destinades exclusivament per a esbarjo dels propietaris dels horts, que ja han trencat definitivament pel que fa a la seua arquitectura qualsevol lligam amb el tipus bàsic tradicional. Es tracta per tant d’edificis projectats per arquitectes o mestres d’obres que recorren a un repertori variat de llenguatges arquitectònics. El luxe en 1’arquitectura va aparellat amb un gran desplegament dels jardins que l’envolten, poblat amb un ampli repertori d’espècies vegetals i d’elements arquitectònics. En aquests casos la família de hortolà-jornaler que té cura de la casa viu en altre edifici independent.

La introducció del cultiu del taronger es fa sobre un paisatge ja cultivat, per la qual cosa en molts casos amb la creació de l’hort s’integren les arquitectures prèviament existents. La casa d’hort amb cambra sedera (D-1) es dona sobretot a Alzira i Carcaixent on les primeres transformacions de seca a regadiu van començar al segle XVIII i amb l’expansió del cultiu de la morera. També a les poblacions del cor de la Ribera es concentren els pocs exemples de casa d’hort senyorial (D-2), que guarda el seu paral·lelisme amb la vil·la burgesa, però destinada a les elits de l’antic règim, que eren els senyors que disposaven de grans propietats agrícoles. Els pocs exemples de casa de secà (D-3) que hem localitzat responen a petites construccions relacionades amb la rompuda i explotació de les terres destinades al cultiu de secà, per la qual cosa tenen la bassa poc desenvolupada provinent d’un antic aljub que s’omplia amb l’aigua de la pluja. I per últim el mas (D-4) és la casa de la gran explotació agrícola del secà litoral valencià, 1’arquitectura de la qual s’adapta entre finals del segle XIX i les primeries del XX als nous gustos estètics de la burgesia en transformar-se en regadiu i plantar-se de tarongers, alhora que el seu entorn es rodeja amb jardins prou desenvolupats.” (Besó Ros, op. cit., p. 199-202).

En l’obra de referència no sempre hi ha exemples concrets de tota l’ampla tipologia perquè de vegades l’autor recorre al dibuix genèric. És el cas del tipus bàsic tradicional. De tota manera hi ha una ampla referència a algú dels altres tipus prèviament establerts. Així l’Hort de Carreres de Carcaixent respon a la casa d’Hort de dues plantes amb creixement lateral del cos principal. L’Hort de la Senyoria en la Pobla Llarga és un exemple de casa d’hort de tres plantes, també amb creixement lateral del cos principal. Les cases d’hort burgeses tenen alguns exemples rellevants com ara l’Hort de Sánchez de León i l’Hort de Sant Josep i Sant Vicent a Alzira, l’Hort de Gamón a Picanya, l’Hort de Lavernia a Benifaió i l’Hort de Solanich a Corbera.

De vegades hi ha agrupacions de cases com l’Hort de Salom a Carcaixent, o petites cases burgeses com l’Hort del Beatet a Algemesí. Les vil·les burgeses estan amplament representades a la Ribera: l’Hort del Prefaci a Benifaió, l’Hort de la Illa a l’Alcúdia i la Vil·la Quiqueta a Alzira. Per últim la casa d’hort senyorial, edificis que s’emplaçaven enmig de les restes d’antics patrimonis nobiliaris, està ben representada per l’Hort de la Marquesa o l’Hort de Maties Colom a Alzira.

En una altra publicació del mateix Besó[1] , l’autor fa una interessant semblança dels primers horts de tarongers que se situen als voltants del camí que uneix Alzira i Carcaixent (actual CV-41) a les partides de la Bassa del Rei i de la Vilella, tot just a l’est dels darrers braços de la Reial Sèquia de Carcaixent, els quals marquen els límits del regadiu de peu a partir del qual s’encetaria el procés de transformació del secà a les primeries del segle XVIII.

[1] Besó Ros, Adrià, 2010, “Un dels camins més bells d’Europa. La formació del concepte d’Hort de tarongers a patir de les mirades literàries de l’itinerari entre Alzira i Carcaixent.”, Arts Longa, nº 19, p.131-146