És el moment de revitalitzar la Unió Europea i de recuperar-la per als ciutadans

brexit

Joan del Alcàzar

El Regne Unit ha decidit, per 52 a 48, abandonar la Unió Europea. Escòcia, Irlanda del Nord i Londres han votat a favor de romandre, però Gal·les i l’Anglaterra més castissa han votat en contra. Els electors han donat l’esquena als partits que, teòricament, els representen al Parlament britànic. No ha estat un vot conservador el que treu Gran Bretanya de la Unió Europea. Més enllà del partit anti europeu UKIP, de Nigel Farage, i de bona cosa dels electors del partit de David Cameron, molts votants del Partit Laborista han recolzat l’eixida evidenciant una distància insalvable entre la maquinària partidària i els treballadors i els sectors populars que són els seus tradicionals votants. És una dramàtica evidència de la desconnexió entre els partits i els ciutadans, de com els primers són incapaços de veure més enllà del seu melic i de com els segons han pres una decisió política de gran calat al marge de les consignes dels grans partits que els demanaven votar a favor de romandre a la UE; una decisió, tot s’ha de dir, influïda per la por als estrangers i per la xenofòbia.

És un dia trist per als que ens sentim orgullosos de ser europeus i de viatjar pel món amb un passaport de la Unió; per a aquells que considerem que Europa és ―tot i el que està passant a les nostres fronteres amb els refugiats, que ens avergonyeix― un dels territoris més habitables del planeta. A més a més, la decisió britànica obri moltíssimes línies de reflexió ineludibles, alhora que ha disparat tot un seguit de preocupacions de gran tamany quant al futur de la propia Unió i quant a la realitat vital quotidiana de tots nosaltres.

La irresponsabilitat de David Cameron, que va obrir la porta de la consulta per raons estrictament particulars, amb objectius relacionats estrictament amb els interessos del Partit Conservador, passarà als libres d’història. Però no és sols a ell a qui cal demanar-li comptes, inclús ara que ha anunciat la seua dimissió. Què passa amb els altres grans líders europeus? ¿Quina Europa és la que han aconseguit forjar des que va esclatar la crisi, la que vam veure actuar insensible amb Grècia, la que ofega els països del sud amb els retalls i la desigualtat? ¿Què han fet les grans institucions europees, què passa amb el Parlament d’Estrasburg? ¿Quin grau de malestar, de distanciament, ha fet palés la decisió dels britànics, que pot afectar molts altres europeus?

Anem a viure temps difícils, però ara es tracta de saber si Europa i els europeus europeistes anem a ser capaços de reinventar-nos, d’il·lusionar de nou la ciutadania, o si ―al contrari― va a produir-se un efecte dominó en altres països. Cal decidir si anem a alimentar la flama de la convivència europea o si van a ser els respectius nacionalismes particularistes els que s’imposen. Més ens valdrà a tots que això no passe i que la Unió Europea siga capaç de superar el colp que avui ha rebut al Regne Unit.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER