Rafa Gomar
En algun lloc havia dit que som una cultura sense societat i que estic convençut que, de moment, la literatura en llengua catalana, —parle concretament del cas valencià— té escasses possibilitats de tenir lectors. Això està confirmat pels estudis efectuats: som de les comunitats que menys llegim i de les autonomies bilingües, la de l’índex més baix de lectura en la llengua pròpia.
Es publica molt —ara menys—, però la majoria de la societat valenciana hi és totalment aliena. Tan sols gràcies a l’ensenyament i a la bona voluntat de mestres, professors i editorials, malgrat els múltiples entrebancs, se sosté mínimament la lectura, encara que aquest fet obliga a pagar el peatge d’un tipus de literatura massa concret que restringeix els gèneres i minimitza el ventall i la diversitat literària.
Un bon nombre de famílies i alumnes reben i accepten el valencià com una grip que s’ha de passar, però en realitat tant els fa que hi haja una literatura en català. Quan ja ha passat la grip, se n’obliden. Hi ha ben poques iniciatives al carrer que els motive a continuar. No saben, no necessiten saber, no volen saber i ningú no els bombardeja amb missatges perquè ho sàpiguen. No els importa quines són les obres ni tampoc els autors, ni els gèneres conreats, ni la diversitat ni la qualitat que hi puguen tenir. La literatura en català és una hipòtesi innecessària, totalment aliena per a la gran majoria de la població. Com canviar aquesta realitat?
Després dels anys d’extrema sequera i uns mitjans de comunicació que no estan per la labor de la normalitat, de tant en tant alguns diaris ens rescaten de la reserva i ens destinen alguns espais, pocs, com si fórem una mena d’element exòtic. Sempre donant gràcies.
Ningú no ha convençut els valencians que la nostra literatura ha contribuït qualitativament a la literatura, no sols els clàssics, sinó també molts dels contemporanis. Hi ha autors en tots els gèneres, la qualitat dels quals és indiscutible i comparable a qualsevol altra literatura i això caldria remarcar-ho com un inici imprescindible per a seguir avant. No som una literatura en bolquers i tant la narrativa, la poesia com el teatre, l’assaig i tots els altres gèneres, encara que semble mentida per a molts, han travessat el sainet, els trobadors i el llibret de falla ja fa molt de temps. En aquesta societat no sols has de ser bo, has de fer-ho saber reiteradament, fins que estiguen farts de sentir-ho i aquesta tasca l’ha de fer la política.
La nostra literatura, la nostra cultura, deu ser una de les més abandonades de les que hi ha arreu del món. No compta amb el suport de les institucions, ni de la societat a qui va adreçada; l’estament acadèmic i universitari està lluny de la població, no s’hi troba com un element bàsic entre les associacions cíviques, és pràcticament ignorada per les empreses privades que no s’hi impliquen, els mitjans de comunicació tampoc la consideren important, i falta una coordinació d’esforços perquè sure i tinga una major presència en tots els àmbits; una planificació conjunta dels estaments implicats en els camps de la cultura… Molts tècnics d’ajuntament esdevenen “desanimadors” culturals asseguts en la rutina, no hi ha una vertebració de les activitats fetes des dels ajuntaments, les diputacions i les institucions públiques, amb una mentalitat global de País, com ara fer circuïts estables de música, de teatre, de literatura, de… Què esperem?
Com és possible que els valencians no tinguen ni una mínima curiositat per veure la creació elaborada des d’un lloc anomenat País Valencià? Tota obra literària s’ha d’explicar per ella mateixa, però el conjunt de les obres literàries solen explicar el món que ens ha tocat viure i el lloc i la perspectiva des d’on es mira, en aquesta part del món, que diria Guillem Simó. La nostra història, el nostre paisatge i la nostra natura com a construcció cultural, les mirades íntimes o col·lectives, els conflictes socials o personals, les relacions… Per què tot allò que ve de fora és sempre més interessant? Com és possible que a la nostra societat no li interesse obrir-se al món des de la seua perspectiva? Per què no se sent identificada ni motivada? Encara l’autoodi? Ni autoodi ni autocompassió. S’ha de convèncer la gent que hi ha una literatura que està connectada amb la seua realitat més concreta i que hi ha autors amb una qualitat suficient per expressar-la ben dignament.
Una altra vessant seria la crítica literària i la divulgació del nostre patrimoni literari per tot arreu. Què esperem per integrar-nos en l’Institut Ramon Llull i tindre l’oportunitat de donar el salt? La llengua, la unitat de la llengua ha d’anar per damunt dels entrebancs que representa la divisió territorial. Si no es sorprèn ningú per l’activitat realitzada per l’Instituto Cervantes, ni la de l’Asociación de Academias de la Lengua Española, per què encara resulta estrany que nosaltres fem el mateix amb la nostra llengua comuna? Caldrà fer pedagogia i didàctica.
L’ordenació d’obres cabdals i referents que puguen servir de base tan dels clàssics com dels contemporanis i la seua divulgació tant dins com fóra és primordial. Hem de començar ja. Ens han amagat ja fa massa temps, ens han tancat en l’habitació fosca i ara que ens obert la porta encara estem fent pampallugues. O ara o mai, deia Fuster fa molts anys!
Actualment s’ha de tenir molta moral per a dedicar temps i esforços a la literatura, a la crítica i l’estudi. Com s’ha d’estudiar l’obra d’un autor que per molt bo que siga no li interessa a quasi ningú? Per a qui escrivim? Per a qui escriu un escriptor o un estudiós que a penes té lectors? A la universitat per exemple, llevat de la Filologia Catalana, no hi ha un reconeixement del valencià, el català no compta. A l’hora de computar el barem d’un professor universitari, no es valora si el que ha estudiat o ha escrit és bo, original o ha aportat res de qualitat, compta en quina revista de prestigi ha publicat i cada revista, obliga a escriure en una llengua i no precisament en català, normalment només en anglès. És l’anglès i el castellà qui dominen. S’ha creat una inèrcia perquè tot siga així. Per a ser catedràtic, per als sexennis o per a moltes d’aquestes burocràcies administratives, baremades, has de complir els requisits de valoració imposats i entre ells no està el català. Altra vegada, ser escriptor, ser crític, ser un estudiós que es dedique a la nostra cultura en la nostra llengua és pur voluntarisme i depén de la consciència personal. No he sentit cap protesta per reivindicar que el prestigi social i acadèmic estiga directament relacionat amb la qualitat de l’estudi, independentment de la llengua emprada. Ara què passa, que tenim por i peresa de traduir? Per què acceptem tan clarament que l’anglès és l’única llengua vàlida? I tampoc he sentit cap reivindicació per reclamar la investigació en humanitats. Si la científica està com està, la de les humanitats… ¿qui recorda la investigació o els estudis en humanitats? Quin percentatge d’ajudes o subvencions per a estudis i investigació d’humanitats hi ha?
Per desgràcia continuem immersos en l’entorn dels governs que no sols ens han amagat, sinó perseguit. Ara, afortunadament, el temps polític i l’actitud sembla que han canviat, però prou és que hem d’empassar-nos el rebuf de tenir un pressupost hipotecat i un marge de maniobra escàs, perquè ara damunt hagem de seguir-los el joc fent un discurs timorat que banalitza de nou la normalització lingüística. No podem continuar pensant que el valencià és un conflicte. Els drets lingüístics i l’ús social són prioritaris per a plantar cara a tants anys d’inanitat. Necessitem una política lingüística i social valenta que dignifique i implique que tant viure en valencià com la cultura en valencià és un dret irrenunciable. Aconseguir la normalitat és urgent i necessari. Les dècades d’una política conscientment anihiladora contra el valencià ens ha dut a convertir-nos en una minoria en el nostre propi país. Sense societat no es pot fer ni literatura ni cultura. Hem d’eixir del gueto i per a això cal tenir coratge. Si no ho fem ara, aleshores quan?
