Europa, malgrat tot

brexit no

Gustau Muñoz

Aquesta setmana és important, políticament parlant. Cap a mitjan setmana sabrem si el Brexit ha triomfat o no. I cap al final sabrem com es resol finalment la crisi política de l’Estat espanyol. Bé, potser no ho sabrem del cert tan aviat perquè començarà la dansa dels pactes, però algunes incògnites clau s’hauran desvelat. D’aquestes eleccions a Espanya en depenen moltes coses: el govern, els pactes i la reconfiguració del mapa polític (si el PSOE passa a tercera força es produirà un terrabastall intern amb conseqüències imprevisibles). En depèn també si hi ha, o no, un canvi radical de prioritats polítiques en favor de les persones; si canvia l’actitud envers Catalunya; si es forma un executiu sensible a les reivindicacions valencianes, entre moltes altres coses igualment vitals.

Però el Brexit o no Brexit afegeix una variable externa vertaderament determinant, substantiva. Passe el que passe, la Unió Europea haurà de prendre bona nota i reaccionar. O la donem per caducada? Em sembla que això seria una gran errada, una actitud suïcida.

A Gran Bretanya, en aquest referèndum, es manifesta el fort malestar social que recorre tota Europa. I hi ha trobat expressió, especialment, el malestar davant la imatge d’una immigració massiva descontrolada, fomentada pels reportatges al voltant dels campaments de Calais o de la frontera greco-turca. No s’ha de perdre de vista aquest factor. A Gran Bretanya sempre hi ha hagut un pòsit d’opinió molt escèptica amb Europa, per raons històriques. Tanmateix, la integració britànica a Europa ha estat essencial per a equilibrar l’eix franco-alemany, que és la base de l’entesa continental que garanteix l’estabilitat d’un espai geopolític que ha conegut, en època contemporània, dues guerres mundials i un seguit de drames sense fi. I ha beneficiat positivament els britànics.

Ara s’acumulen els malestars. I és fàcil trobar bocs expiatoris. Uns culpen la immigració. Altres culpen Europa. I per què no el capitalisme salvatge que impera arreu? Per què no la City i el capitalisme financer desbocat? Per què no uns governs que no promouen models econòmics equilibrats? Per què no la globalització descompensada? Per què no un escenari mundial en el qual s’obre pas perillosament la tendència al capitalisme sense democràcia?

Fa poc en una entrevista Tariq Ali, un líder d’opinió del trotskisme al si del laborisme, tirava amb bala contra Europa:

“L’anàlisi que nosaltres fem de la UE és que és una organització totalment antidemocràtica que no representa ningú; només a ella mateixa i a les elits bancàries d’Europa. És una màquina per al capitalisme salvatge. És sorprenent com han tractat països petits com ara Portugal, Irlanda i Grècia. Demà farien el mateix amb Espanya si hi havia un govern d’esquerres  (…) Pretendre que la UE és internacionalista i que defensar l’eixida és xovinisme intolerant, doncs no ho accepte. Tota Europa es troba en una situació desastrosa, no només el Regne Unit. Creix la ràbia perquè la gent ja comença a veure el que és.”

És ben curiosa l’argumentació, perquè fora de la UE la Gran Bretanya o els sectors socials que vol defensar Tariq Ali es trobarien no ja igual sinó, molt probablement, pitjor. La UE aporta seguretat i moltes regulacions, tot i que té un problema de legitimació democràtica i de polítiques dominants. És això el que cal reformar o canviar. La construcció europea va molt més enllà de conjuntures. S’ha de considerar en la perspectiva de la història d’Europa.

Tariq Ali, pakistanès nascut a Lahore, no se n’adona de la volada històrica del projecte europeu i simplifica fortament, fins a la caricatura inacceptable, una situació vertaderament greu. I té un problema: coincideix amb una campanya brutal, xovinista, basada en la anti-immigració, que és el veritable combustible del Brexit en aquesta ocasió. Però de la immigració i de les actituds que suscita –una qüestió que tampoc no s’ha de simplificar- caldrà parlar-ne en una altra ocasió. Perquè és ara com ara, a Europa, el motor d’un desplaçament cap a una dreta extrema (populista demagògica o directament filo-feixista) d’importants sectors populars. I això no s’aborda amb frases fetes. La comprensió de l’altre ha d’incloure també la comprensió de l’altre més proper.

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER