València sic transit, la novel·la i l’historiador.

=_UTF-8_Q_Val=C3=A8ncia_sic_transit

Joan del Alcàzar

La darrera novel·la de Francesc Bayarri ha tingut una acollida espectacular. Està presentant-se arreu país, amb una magnífica evolució quant a les vendes i, a més a més, està rebent crítiques extraordinàriament laudatòries. Ferran Garcia-Oliver, per exemple, medievalista reconegut, amic i col·lega a la Universitat de València, i darrer Premi Octubre d’Assaig Joan Fuster, ha escrit que Francesc Bayarri “ha compost un fresc magnífic de València dels darrers cinquanta anys. Aquests «dos rius paral·lels» de biografia individual i marxa col·lectiva els traça d’una manera superba. Ausades que s’ha esplaiat en les misèries d’uns éssers i d’una ciutat pintats amb ben poca condescendència”.

També l’escriptor Josep Piera ha publicat fa uns dies que “mai no s’havia escrit una novel.la valenciana que mostrara la misèria civil i mental d’una època tan gràficament, tan eficaçment. Una novel·la que, en la línia que va de Truman Capote a Philip Roth passant per Albert Camus i una part de la narrativa centreeuropea del segle XX mostrara sense subterfugis la societat valenciana. Ai, València! Mai no és tard, doncs, per a llegir una novel·la brillant com aquesta, una aparaulada filmació en fosc de la realitat viscuda”.

M’alegra llegir aquestes veus autoritzades parlar així d’una obra que va impactar-me en llegir-la, tal i com vaig exposar a Gandia, a la Llibreria Ambra, quan vaig acompanyar Francesc Bayarri a presentar-la a la capital de la Safor. De les notes que vaig fer servir aquella vesprada voldria rescatar ara algunes idees. Totes elles, clar, estan dictades pel meu posicionament davant l’obra literària; una perspectiva que està clarament influïda, òbviament, pel meu ofici d’historiador.

Dit això, no puc deixar d’apuntar ―tot i que no siguen més que dues pinzellades― alguna cosa de la relació entre la literatura i la història. Deixant de costat el problema del tractament de la literatura com a font documental, hi ha algunes diferències substancials entre el treball de l’historiador i el del novel·lista. Com treballa l’historiador? Doncs amb bibliografia i amb documents, amb pretensió d’objectivitat, i delimitant amb claredat la ratlla que separa la realitat de la ficció.

D’aquí deriva el que jo entenc que és l’enveja de l’historiador envers l’escriptor; si més no, la meua. Per què enveja? Doncs perquè l’escriptor s’inventa allò que li ve de gust i perquè, a més a més, crea des del no res.

A parer de molts dels professionals que conec, l’historiador no pot prescindir de la literatura [tampoc el novel·lista pot oblidar-se de la història]. La literatura és important per a la investigació de l’historiador, però singularment ho és per al docent. Posem alguns exemples.

Com explicar la figura del cabdill llatinoamericà sense recórrer a El general no tiene quien le escriba, de García Márquez o com explicar les dictadures del Carib i el gangsterisme d’Estat centreamericà i caribeny sense atendre a La fiesta del chivo, de Vargas Llosa.

Un parell d’exemples amb més detall. Què diguem de la pobresa els historiadors? Com l’expliquem? Pobresa, indigència, xifres, renda diària dels individus, ingesta calòrica, taules comparatives, etc., etc. Ara bé, qui pot explicar com és la pobresa millor que Carme Riera en Cap al cel obert? Ella ens transmet magistralment com olora la pobresa, i amb eixa incursió ens introdueix en la vida real dels éssers humans més desfavorits quan ―presentant un personatge― escriu: “Durant tot el viatge l’havia dut entaferrat al nas, per intentar estalviar―se les olors fastigoses de la ciutat, que, sense cap respecte pel seu olfacte delicadíssim, envaïen el cotxe i l’anaven impregnant de ferums ofensives. No li era fàcil destriar si el molestava més la pudor de cansalada estantissa, aigües corruptes, pestilència excremental o la que procedia dels resclosits dels cossos aixoplugats sota les voltes (…) Encara no havia pogut contrastar cap d’aquelles sentors innobles amb essències de perfums ja que només s’havia topat amb genteta insignificant, també pudent. Els posseïdors de bones olors no solien sortir de matinada, si no era, com en el seu cas, per necessitats urgents ineludibles”.

Un segon exemple. ¿Com expliquem la tortura, eixe crim de lesa humanitat que horroritza quan s’explica als llibres d’història com a una actuació deliberadament planificada pels règims que van practicar el terrorisme d’Estat? Tanmateix, el fet de la tortura, la relació entre la víctima i el seu botxí, no és cosa que expliquem els historiadors. És per això que ens podem acostar a la significació de la tortura la lectura dels testimoniatges arreplegats per les distintes Comissions de la Veritat constituïdes, per exemple, a Amèrica Llatina. Tanmateix, la literatura de nou ens ajuda de forma insuperable. Entenc que l’escriptor xilé Arturo Fontaine ―en La vida doble, quan integra sense solució de continuïtat la veu de la torturada i la del seu torturador, passant d’un registre estàndard a un registre extremadament groller i de barriada del castellàens situa al bell mig de la sala on està torturant-se un ser humà quan llegim: “Yo me desnudé en silencio obediente y hacía frío, un frío húmedo de lugar encerrado. Y naiden sabe que estái aquí, ¿vai cachando, conchaetumare? Yo tiritaba de frío y miedo hecha una perrita. Ya pu maraca meá, no nos huevís, y me ataron y hasta cuándo jodís, puta pringá, y me ataron y me pusieron de nuevo en la boca esa venda de tela gruesa y hedionda, y tú ya cachai, pu chuchaetumare de qué se trata, ¿o sói caís del catre?, ¿querís que te rompamos la raja con el culo de una botella quebrá?, y me afeitaron y me toqueteaban hurgando, sin deseo, y más encima seca la pulguienta, y riéndose con unas carcajadas duras y burlonas, tan remala pa la cacha que ha de ser esta huesúa sin gusto a ná, que no dan ni ganas por lo puro murienta y mala pu que es la hueona reculiá, y como quien le examina la dentadura a un caballo para saber su edad. ¿Qué se te hicieron las tetas, maraca? Más carcajadas. ¿Y no era ésta la que decían que estaba requeterrica, ricaepartirlaconluña, ah? Fue un roce áspero, brusco y doloroso, como si me desgajara, fue una apropiación agobiante a la que no opuse la menor resistencia. Después me llegó un golpe en el estómago con la cacha de una pistola. Ya pu, mierdosa. Por lo menos te gustará el aire, hija e puta. Me quedé sin aire mucho rato. Lo demás fue atravesar un túnel de dolores rápidos, agudos, insoportables, una travesía espantosa y oscura”.

Evidentment he llegit aquestes novel·les citades amb els ulls de l’historiador que sóc. Pense que no puc deixar de ser-ho quan llig una novel.la.

Això ha passat amb València sic transit. No he deixat de llegir-la com a professional de la història, i és des d’aquesta posició que la meua opinió és que es tracta d’una gran novel·la. Tal i com han escrit Garcia-Oliver o Piera, Juli Esteve, el reconegut periodista, va escriure recentment que València sic transit és “una de les millors novel·les que s’han escrit mai a casa nostra”, i va explicar que és: “un retrat esplèndid de la València que hem conegut tots els nascuts al voltant del 1960, els que ja no vam arribar a temps de ser antifranquistes, però que en els anys de la transició ho volíem tot i ho volíem ara; els que vam callar el 23F; els que ens vam adaptar als governs socialistes dels 80 i 90; els que durant el règim de Zaplana i Camps vam ser executats a la plaça pública per dissidents o vam aprendre a manejar l’spinaker del veler, conduíem Infinities, esnifàvem euros guanyats amb la suor dels PAIs i llepàvem el sexe infecte del cap de recursos humans; els que hem estimat fins l’extenuació o no hem sabut com fer-ho; els que hem vist sacsejat cada budell en llegir als grans o escoltant Puccini o Mahler; els que hem perseguit enfollidament l’excel·lència i també els que hem fet l’haca per pura necessitat vital. Persones totes necessitades ara, quan comencem a fer balanços vitals, que se’ns reconeguen tots els atenuants disponibles i, si és menester, algun eximent”.

En el meu cas he llegit la novel.la com un home no dels seixanta, sinó dels cinquanta [els 7 anys que em separen del protagonista es noten en segons quins moments de la novel·la], que sí vaig arribar a temps de militar en l’antifranquisme i que, a més a més, sóc historiador.

València sic transit és un gran relat en el que els qui tenim una edat podem reconèixer la València dels seixanta; així com les dinàmiques familiars, les amistats juvenils, la nova realitat sexual [menys turbulenta que la dels setanta], la politització [més crítica i distanciada que la meua] i les mansardes, també les mansardes.

Els que són més joves trobaran en València sic transit una via d’accés al coneixement d’allò que va ser aquella època en la que el nostre país començava a passar del blanc i negre a un país en color, tot i les limitacions.

És per això que ―tal i com vaig dir a Gandia― recomane la novel·la amb entusiasme. Com a lector de novel·les i com a professional de la història. No vull fer comparacions odioses, però allò que hem dit en parlar de García Márquez, de Vargas Llosa, de Fontaine o de Carme Riera també ho trobem a València sic transit. De mostra un botó. Unes de les pàgines més reeixides són aquelles en les que el protagonista i la seua parella passen la vesprada d’un dilluns qualsevol al niu d’amor que tenen a la mansarda prop del Port. El problema va ser que aquell dilluns era… el 23 de febrer de 1981.

Bayarri ens obri un finestral ben gran a un escenari, que no trobareu en cap llibre d’història, sobre com vam viure molts de nosaltres aquella vesprada-nit en la que vam sentir l’amenaça tangible que podíem tornar a un passat que tot just pensàvem que acabàvem de deixar arrere: “Resulta impossible que en la propera avinguda del Port no hi haja trànsit. Ens dirigim cap allà amb l’angoixa creixent per la nostra decisió. Si tampoc hi ha moviment a l’avinguda, la situació resultarà extrema. Com temíem, tampoc allà es mou una fulla. Ni en sentit al port, ni en sentit al riu. Així que decidim caminar cap al centre de la ciutat, tornarem caminant a casa, però així no hi arribarem abans de tres quarts d’hora. Molt de tant en tant, un vianant corre per la vorera contrària, o d’una cantonada emergeix algun desconegut fantasmal que desapareix amb la mateixa rapidesa. Els semàfors van canviant de color innecessàriament, i l’alarma antirobatori d’un cotxe es queixa monòtonament en la rodalia. Ara hem copsat algunes ombres que ens observen des de darrere de finestres fosques, les cortines corregudes. Presentim haver-nos convertit en uns representants d’una espècie rara. Per l’únic motiu de caminar en la nit pels carrers de sempre”.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER