Contra les entelèquies i tota la resta. A propòsit de ‘Valencians sense ADN’, de Ferran Garcia-Oliver

exvotos%20ibéricosPV

 

 

Vicent Olaso.

 

Un bon dia, tafanejant pel Facebook, vaig topar amb un vídeo on una suposada investigadora assegurava que les seues recerques la conduïen a assenyalar la llengua ibera com a origen del valencià. Amb la plena certesa de saber que anava a escoltar una bestiesa rere l’altra, però presa d’una malsana curiositat, em vaig posar a escoltar la dissertació.

No vaig poder acabar. Al cap de pocs minuts aquella broma de mal gust, aquell atemptat a la retòrica, s’havia fet insuportable. Per acabar-ho d’adobar, el vídeo m’havia arribat a través de l’enllaç d’un “amic” que considerava el contingut com “interessant”.  El comentari va fer sonar totes les alarmes a dintre meu, perquè em va fer ser conscient de com de fàcil és encaterinar lectors i oients més o menys disposats a creure versions fantasioses de temes sensibles.

Ferran Garcia-Oliver havia passat abans per una experiència semblant, en haver escoltat en boca d’un polític valencià una barbaritat amiga de l’anterior sobre l’iber: que els valencians del segle XXI érem una continuïtat dels valencians de la Prehistòria. En el llibre que ha guanyat el Premi Octubre d’Assaig 2015, Valencians sense ADN. Relats dels orígens, Garcia-Oliver alerta sobre l’escampada de bogeries que es detecten a les xarxes socials, i com aquestes xarxes fan de vehicle idoni per a la propagació de teories tòxiques sobre la genètica valenciana, les connexions lingüístiques amb la Prehistòria, o l’existència de grups de valencians “autèntics” sobrevivint gairebé intactes a la successiva presència de romans, visigots o musulmans. Calia no permetre per més temps els atacs al sentit comú, perquè, com diu el mateix autor: “la pugna per la narració dels fets és, i més en el món cibernètic en el qual vivim, tant o més important que els fets mateixos”.

A mena de diàleg, de conversa per capítols, el llibre analitza un per un els arguments que al llarg del temps els propagandistes de l’essència eterna valenciana han disseminat innocentment o perversament. Començant per la Prehistòria (on, segons alguns, els neandertals parlaven valencià en la intimitat de les seues coves), ens aturem detingudament en la llarga llista de pobles (o nacions) que han ocupat un dia o altre el territori valencià fins a la conquesta cristiana del segle XIII, compareixences consecutives que per si mateix serveixen per desmentir qualsevol ‘puresa sanguínia’ dels habitants actuals. Cada poble ha deixat les seues aportacions, majors o menors, més o menys conegudes o estudiades. I els intel·lectuals nostrats han respost de diferent manera. Hi ha col·lectius tractats amb afecte, d’altres més aviat amb menyspreu, n’hi ha que s’han intentat amagar de forma un tant barroera i  n’hi ha que s’intenten silenciar. Tot plegat un indicador de quines han estat les fòbies i els amors, quines les vergonyes, a l’hora d’avaluar el pòsit deixat per ibers, romans, musulmans, i també pels jueus, els esclaus africans i –no cal dir-ho– els fantasmagòrics mossàrabs. Allò que s’ha dit com, no menys important, allò que s’ha callat.

No ha estat només al País Valencià on s’ha formulat la idea dels pobles inalterables i purs des dels temps d’Adam i Eva. Un discurs gairebé idèntic ha estat així mateix proposat per al conjunt d’Espanya, i per il·lustres pròcers de les lletres pàtries. Sovint han hagut de fer jocs malabars, caure en contradiccions escandaloses i, al capdavall, quedar en evidència. Però res d’això no ha importat els partidaris de l’essencialisme, que amb prou feines han aconseguit ocultar, darrere del mite mossàrab o iber, una intencionalitat política flagrant. Tornant a paraules de Garcia-Oliver: “impostors disfressats de científics competents”, retractats al llibre amb un benvingut pessic d’ironia i d’humor, que agilitza la lectura i deixa córrer l’aire enmig de tanta sentor com han generat aquests falsificadors.

En el cas valencià, algunes de les tesis exposades pels defensors antics i recents de l’essencialisme autòcton provocarien més hilaritat que altra cosa si el seu record no fos tan infaust. Només cal rememorar els anys de la ferotge ‘Batalla de València’, quan el diari Las Provincias es convertí en el seu amplificador i el país s’omplia de milers de “filòlegs” i “historiadors” que asseguraven saber amb certesa quin era l’origen de la llengua i juraven que la Dama d’Elx tenia tota la cara de la típica dona valenciana. El segle XXI no se n’ha lliurat fins a dia de hui de les tesis esbojarrades dels qui malden per imposar el que és, a la fi, el seu objectiu bàsic: minimitzar al màxim, obviar si es pot, la catalanitat del País Valencià des de l’arribada de Jaume I.

Imagine quin efecte hauran tingut les maquinacions essencialistes en els cercles universitaris, especialment en el món del medievalisme al qual pertany Garcia-Oliver i que, a fi de comptes, concentra el gros de la polèmica. Perquè aquest és un llibre d’assaig, i alhora una síntesi de les investigacions desenvolupades les darreres dècades pels historiadors de l’Edat Mitjana valenciana. Els arguments, per tant, recolzen sobre dades documentals, com les utilitzades per fer la dissecció de les raons polítiques i culturals que menaren al ‘particularisme’ valencià del segle XV, un corrent de pensament que cercava la diferenciació dels parents del nord, sense negar per això la catalanitat originària del País Valencià, expressada i reproduïda a manta en els textos conservats. Aquest afany d’individualitat hauria pogut afavorir el sorgiment d’una consciència ‘nacional’ valenciana, que si mai va arribar a traure el cap va ser aviat estroncada pels esdeveniments que menaren a la monarquia hispànica del XVI, i desviada després cap a les glòries d’aquesta monarquia que, comptat i debatut, acabà identificant-se amb Espanya. I com diu la dita: ‘una cosa va dur a l’altra’.

Valencians sense ADN serveix finalment com a guia, també com a exhortació, per no caure en les trampes parades, en el camp de mines, sembrat per ‘essencialistes’, ‘anticatalanistes’ o ‘nacionalistes tricolors’.  Cap afirmació sobre la història, la identitat o la gènesi d’un poble no és innòcua. La tergiversació, sempre perillosa, ho és encara més si s’utilitza com a ferramenta política a conveniència. Aquest llibre pot ajudar a que ens deixem per fi de discussions estèrils. Que no sols no ens han dut enlloc, sinó que ens han fet perdre un temps preciós en benefici aliè.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER